Torne'm-hi

El cinema a casa depara, també, un altre plaer. Veure pel.lícules que recordes que t'havien agradat (no sempre és un plaer; quin pam de nas, llavors), que havies vist en un altre temps, amb altres companyies, o fins i tot, les mateixes, que ja són altres (allò del riu, Heràclit, i tota la pesca, pots i no pots pescar... havia escrit pecar, ho juro, tota una refutació de l'inconscient, tu sí, que ets savi). La darrera reposició del tot exitosa ha estat MASH. També un fart de riure col.lectiu. Per curiositat, he mirat l'any -1970-; cal afegir que la curiositat era, en aquest cas, irreprimible (si m'he de moure, ni que sigui un dit, per fer la punyeta a Heràclit, acostumo a reaccionar com Churchill amb l'esport: si li venien desitjos irresistibles, seia cinc minuts al sofà i se li passaven). Doncs bé, han fluït trenta anyets de res i resulta que aquesta pel.lícula, avui en dia, és impensable; col.lectius en defensa d'un fart de drets i d'un futimé de justícies (homosexuals, antimobbing, feministes, bel.licistes i pacifistes, de la noblesa olímpica del joc net, què sé jo), la trobarien massa bèstia. No es tracta que hagués de patir censura; és pitjor, molt pitjor, és anacrònica. Té..., el grec no va desencaminat, ni pecar es pot.

Ni Bush ni Kerry...

Robert de Niro. A les sessions de cinema familiar casolanes, amb crispetes de microones sense allioli, que ens montem sobretot a les llargues tardes d'estiu, descobrim, de tant en tant, alguna joia que se'ns havia passat per alt. Avui, per exemple, hem vist "Los padres de ella". Feia dies que no reia tan bestialment. Es tracta, esclar, d'una comèdia, tirant, aparentment, a poca-solta, amb algunes escenes d' humor tipus "sal gorda", on Robert de Niro pot sobreactuar a plaer, tot fent d' ex de la CIA, paraca perdut, pare de la noia i malson del bon jan que li acaben de presentar com a possible gendre.

Dels ianquis se'n poden dir, se n'han de dir, moltes pestes; cal anar amb compte, però, perquè la capacitat que tenen de fotre's de si mateixos deixa moltes maledicències alienes en ridícul. Que protegeixin, a Europa, tot el cinema propi que vulguin, fins a fer trontollar la miserablement opulenta indústria americana (que tremoli l'enemic); que reparteixin tantes subvencions com els autors siguin capaços de polir-se, que d'això va, al cap i a la fi, la polèmica que, des de temps immemorial, es fa i es desfà; que facin i desfacin, doncs, que jo continuaré votant Robert de Niro. És el meu heroi, tant en la guerra com en la pau.

Interdependència

"La Vanguardia" d'avui recull les següents declaracions de Patxi López, dirigent socialista basc:

El PNV es el único caso en el mundo de un partido que radicaliza hasta

el extremo sus posiciones y que, sin embargo, no pierde electorado por

la parte más moderada.

És una simple constatació, però, inevitablement, invita a pensar. De fa temps, que el panorama d'Euskadi és del tot negre, vull dir que em sembla imprevisible, sense una bola de cristall que ho il.lumini màgicament. Una hipòtesi gens descartable és que acabi com el rosari de l'aurora; seré explícita: suspensió "sine die" de l'autonomia, engarjolament de les autoritats polítiques i la Brunete (no pas la mediàtica) fent un vol pels carrers de les ciutats principals. Cal aclarir -cal?- que el PSOE marejarà una mica més la perdiu per a finalment -si cal- actuar en línia d'allò que s'espera de l'estat espanyol, que coincideix amb allò que n'espera la UE (vegeu les declaracions darreres del seu flamant President; en destaco, de memòria, el missatge essencial: seria insensat pensar en una Europa en contra, per baix i/o per dalt -aquesta precisió arquitectònica em sembla força suggerent-, dels Estats. El cas que ens ocupa se situa, òbviament, "als baixos").

I, mentrestant, què hi ha d'allò nostre? Situats en la mateixa hipòtesi tremendista i si tenim en compte la fascinació èpica que Euskadi provoca en les imaginacions catalanistes més ardents, a casa nostra anirem a remolc; seré explícita: hi haurà més d'una manifestació ciutadana, massiva i pacífica, que recorrerà, tupidament, el Passeig de Gràcia, des de la Diagonal a la Plaça de Catalunya (punt geogràfic curiós, allà on "Catalunya" es dispersa sempre en "grupos de a uno", com solien indicar els grisos d'abans), on algú llegirà un manifest i... ara recordo que tinc una cita... doncs, passi-ho bé i moltes gràcies; alguns adolescents okuparan un raconet de Rambla per fer-hi una festa major improvisada i algun escamot (o dos) sorgit de les entranyes mateixes de la clandestinitat, disposat a tot, heroic fins a la mort, serà desarticulat fàcilment, com una peça de Lego (o dues), després del rastre fàcil deixat per algunes massa "velles xiruques". Abans de tot plegat, però (cal ser optimistes i jo ho sóc), la Catalunya negociadora i assenyada, tot aprofitant hàbilment la conjuntura del perill basc, haurà aconseguit millores autonòmiques importants (que l'Estat no inspeccioni -ja no ho fa- ni pugui -per si algun cop se li acudís- inspeccionar res de competencial, per exemple); així, referits, només, a nosaltres mateixos en qüestions certament bàsiques per als ciutadans, demostrarem, per fi, qui som i què fem; però, sobretot, sabrem millor què faríem si poguéssim ser encara més. Sóc optimista. O no?

L'Estat del benestar

Per fi trobo una explicació plausible, que no n'ha d'excloure d'altres que desconec, a la pregunta:

¿Por qué Estados Unidos no tiene un Estado de bienestar europeo?, los profesores de Harvard Alberto Alesina, Ed Glaeser y Bruce Sacerdote, demuestran empíricamente* que los países más heterogéneos religiosa, cultural y étnicamente tienen estados de bienestrar menos generosos. La razón es que la gente se identifica menos con ciudadanos distintos y, a la hora de votar, prefieren sistemas que no sean tan generosos con grupos que les son extraños.

* Tant com demostrar... empíricament, no-res; però, en fi...

( Su caballo de Troya , Xavier Sala i Martín. La Vanguardia, 15-8-04)

És interessant. En Sala i Martín ho deriva, tal com el títol fa preveure, cap a la immigració europea; posa com exemple -a l'atzar, ben segur- els musulmans; aventura la possibilitat que prefereixin, a la llarga, escoles privades; també diu que la majoria autòctona pot girar-se d'esquena a uns serveis públics congestionants per gent arribada de fora. Conseqüència possible:

"...que "cada uno se pague lo suyo"... Lo que digo es que los que proponen la inmigración como la salvación del Estado de bienestar parecen no darse cuenta de que ésta puede ser... su caballo de Troya."

Per tal de no tergiversar la diversitat cromàtica argumental, cal dir que l'articulista també diu que no diu que la immigració sigui perjudicial.

Així s'escriu i no s'escriu la història

Jean-Pierre Vernant, gran resistente y filósofo, explica que una de las razones por las que se dedicó a Grecia es porque la disciplina del Partido no llegaba hasta allí. Tenía una libertad de investigación mayor si se interesaba por el pasado lejano que si se apasionaba por la historia contemporánea.

En cierto sentido negativo, éste también es mi caso. Hablando claro: nunca intenté ocuparme de la historia rusa porque sabía que tendría problemas, sobretodo para la historia rusa moderna, donde habría tenido que decir cosas absolutamente inaceptables. En la década de 1930 era bueno, por ejemplo, haber interiorizado la hostilidad al trotskismo, pero, a pesar de todo, se sabía que lo que se decía sobre el tema de Trotski era completamente falso (...) Por esa razón terminé mi trabajo intelectual en 1914. Pero, en el fondo, existía cierta libertad (...) Pienso que el Partido nos veía como buenos camaradas... Los rusos se tomaban un poco a broma lo que hacíamos, casi nos animaban a seguir investigando. Éramos casi libres.

Eric J. Hobsbawm (Conversación con Antoine Spire), El optimismo de la voluntad. Ed. Paidós

El pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat, deia Gramsci. La historiografia científica, la metodologia científica, l'única possible que exclou tota altra concepció de la història. Hobsbawm, un dels grans. Les facultats del nostre país són modèliques en aquesta curiosa aplicació de l' optimisme. La raó es deu tornar tan pessimista pel menyspreu que rep, el mobbing de la raó a mans de la voluntat.

Kill Bill

No he vist vol. 1. M' ensumava una horterada. Ahir al vespre, em van arrossegar a veure vol. 2. Darrera la paraula Tarantino sempre em surt, automàticament, grollerament, gilipollas . Llavors, ¿com és que m' agrada Tarantino?

- Uns diàlegs ajustadíssims als personatges.

Bé, i què més?

- Uns guions enginyosos, que funcionen com un rellotge.

Sí, i què?

- Unes bandes sonores esplèndides.

- Una estètica visual notable.

- Uns actors bons i ben triats.

- Originalitat.

- Sentit de l' humor estrafolari.

- Diversió garantida.

Aviam...què més...? Continuo sense entendre què ho fa, que m'agradi Tarantino.

Incomprensible, sobretot si tinc en compte que un dels meus mites cinematogràfics és Pekimpah; és a dir, "Grupo salvaje"; aquest noi és com un alumne avantatjat que es carrega alegrement el mestre i balla sobre la seva tomba; i això, francament, no es fa. Tot i que ja ho havia fet Howard Hawks amb si mateix a través de les seves pel.lícules sobre rius de l' Oeste.

Ara vaig i us explico la meva vida

No patiu, no explicaré pas la meva, de vida. Però vull referir-me a això que en diuen, gènere autobiogràfic. De sempre m'ha interessat, si m'interessa el personatge esclar; per contra, les biografies (tot i que n' he llegit algunes d' apassionants) tendeixen a tirar-me enrera. La perspectiva subjectiva, la composició d'un personatge que tossudament es presenta com a jo ,
el narrador que s' intueix darrera, allò que mostra, allò que amaga a partir del que ha mostrat... tot plegat, en fi, és un joc que em fascina. Si tot personatge de ficció és, si fa no fa, autobiogràfic -Madame Bovary sóc jo-, el fet de ser-ho descaradament, o descarnadament, sense deixar de ser, si fa no fa, fictici li confereix, a l'autobiografia, un potencial de sofisticació i de comicitat, sobretot quan l' autor no pretén heure-se-les, d' entrada, amb una obra literària. Hi ha casos -alguns d' esplèndits: Bernhard, per citar un dels meus preferits- en què un escriptor s'aborda a si mateix, directament, conscientment, com a personatge de la seva obra, però allò que més em diverteix és la ingenuïtat, la inconsciència literària -independent de la qualitat de l'escriptura i, fins i tot, de la picardia o malícia de l' autor en vendre's a si mateix- d' aquell que vol deixar algun registre, diguem-ne notarial, del seu jo i de les seves circumstàncies. No tendeixo a pensar que no hi ha diferència entre objectiu i subjectiu, o entre realitat i ficció. Precisament perquè n'hi ha, i molta, ens topem, sovint, amb un terreny ambigu, amb un joc de miralls, amb un ball de màscares que, per si mateix, ja val la pena de ser tafanejat.

Una autobiografia que m'ha impactat, minuciosa, brutal, lúcida i ben escrita: Mi vida , d'Elia Kazan. No s' està de deixar-se com un drap brut quan li dóna la gana, però es reivindica, patèticament, fins a la mentida més nyonya, quan és atacat pels altres arran de l'episodi de la seva famosa delació. He tret la impressió que, immers en un niu d' escurçons -el món de Hollywood-, no va saber calibrar la trascendència mediàtico-política que es podia derivar de la seva actuació (una patadeta més de les moltes que es reben i s'endinyen, devia pensar); no va adonar-se que li sortia més a compte, molt més a compte, callar. I, d'aquesta manera, -guanyant-s' ho a pols, certament- es va convertir en la bèstia negra que encara és, per a sorpresa seva.

Retornar


Pero ¿qué es, oh, qué es eso que en todo, de repente, falta?
Saint-John Perse


Torno a l'ordinador i al meu blog. Sóc a casa. Sempre em fa il.lusió tornar. Me'n vaig per poder tornar. Tanmateix, sé que hi ha un moment de profund desconcert, d'alienació, un moment inevitable i també desitjat, un cert perill, calculadíssim. A poc a poc, és clar, vaig reprenent el costum de ser jo; totes les coses de la casa es desdoblen per fer la noble -malgrat tot, noble- funció de mirall; la cita de Perse, per exemple, quan els meus ulls la retroben... ah, sí, Perse, de repente. Per un moment, però, ha estat un retornar estrany, com d'entre els morts.

Ciertamente es extraño no habitar ya la tierra,
no practicar ya costumbres aprendidas apenas,
a las rosas y otras cosas, con su especial promesa,
no darles el significado de futuro humano;
lo que uno fue, en manos infinitamente medrosas,
no serlo más, e incluso el propio nombre
dejarlo a un lado, como un juguete roto.
Extraño, no seguir deseando los deseos. Extraño,
todo lo que estaba en relación verlo tan suelto
aletear en el espacio. Y estar muerto es fatigoso
y lleno de recuperación, para que uno lentamente vaya sientiendo
un poco de eternidad.

Ah, sí, Rilke.

Pero los vivos, todos,
cometen el error de distinguir con demasiada fuerza.
Los ángeles (se dice) a menudo no sabrían si andan entre
vivos o entre muertos...

Com en aquests moments, esplèndits, en què tot és aliè i familiar alhora. Com ara, que he tornat, després d'uns pocs dies allunyada uns pocs quilòmetres, una estada en una altra casa no gaire aliena, vagament familiar. Es dirà que arrisco poc, i serà cert. Arrisco poc (d'un temps ençà).

De vacances
 
 
 
 

M'en vaig però tornaré (uns quinze dies).

De nens

Hi ha els nens. I hi ha la intel.ligència i l'estultícia dels grans sobre els nens.

1. Freud, a la seva estimada cunyada Mina: "¿Saps per què els diners no ens fan feliços? Perquè en la infància no els necessitem".
2. Mitterrand, a Elie Wiesel: "La niñez pasa con suma rapidez. Y, además, hay diversas infancias... Cuando miramos a un niño debemos repetirnos que sólo vamos a conocerlo, a él, por espacio de un instante. Porque otro niño va a sucederle en seguida. Siempre estamos viendo a nuestro niño por última vez".
3. Borges, a un nebot seu: "Si te portás bien, dejaré que pensás en un tigre".

 

Els successius nens que assenyala Mitterrand,  per a Freud,  a tot estirar,  s'aturen als cinc anys; el nen de Borges no hauria de passar dels tres per a  sentir-se realment  premiat amb el pensament d'un tigre. 

Em fascinen aquestes ments remotíssimes que donen voltes a l'entorn del nostre món d'adults i s'entesten a trastocar-lo, seduir-lo, senyorejar-lo; em fascinen i  em neguitegen  fins al punt d'afanyar-me a entendre'ls, avorridament racionalista com sóc, una infància demostrada segons l'ordre geomètric.  Un fracàs d'infància.  Un espai on puc barallar-me, però,  amb tot el que em sembla estultícia dels grans sobre els nens; hi ha camp per córrer.

Allò que més m'irrita: que els adults s'entestin a trastocar,  seduir,  senyorejar el món dels nens. El nen hauria de poder tenir en els grans la fe d'un creient:  em protegeixen sempre de qualsevol mal, saben qui sóc sense cap dubte,  m'estimen per sobre de tot fins a absoldre'm sempre i quan els busco de debò els trobo. Com s'ho fan? No ho sé. On són? Per allà... ara no els veig.   

 

 

 

TV3

 

Si ahir elogiava televisió espanyola, avui agraeixo als programadors de la televisió nostrada l'encert de passar la sèrie americana,  El guardià,  el primer capítol de la qual vam poder veure ahir a una hora molt raonable. A casa,  després de sopar,  escampats i espaterrats per sofàs i sillons, sense cap intenció ja de pegar sello,  agraïm posar el punt final al dia com a espectadors d'alguna cosa mínimament intel.ligent i suficientment distreta que aparegui en pantalla, el que sigui, però si és una bona sèrie nord-americana ens pot arribar a caure la baba, espectacle  llastimós, el nostre,  que no surt per sort en pantalla i que és fruit de la deixadesa del moment (passivitat quasi absoluta)  més l'entusiasme (alguna mena d'activitat  interior indescriptible)  pel ritme viu que solen tenir aquesta mena de productes. En temps llunyans, el meu progenitor, que era un pèl bèstia, deia: "és saludable anar a dormir després de veure uns quant morts", o es preguntava: "aviam quants en maten avui". L'enyorem, esclar; sobretot, l'enyorem fins a la nostàlgia davant de sèries nord-americanes d'acció; encara ara, passat el temps, comptem en honor seu cadàvers.

 

Aquesta mena de productes ha lograt meravelles com Policías de Nueva York, la nostra sèrie preferida de tots els temps, i  Murder One (sempre recordaré el desparpajo amb què ho pronunciava la Carmen Sevilla de España quan presentava el telecupón i ens convidava a quedar-nos davant la tele per a veure,  a continuació,  el "murderone").  El guardià, ahir, ens va posar la mel a la boca; la seguirem.  Avantatges de la factura ianqui en relació a totes les altres del món: els diàlegs, on no hi sobra ni un mot, pura acció feta de paraules, economia del llenguatge; el ritme trepidant i alguns personatges-actors que valen l' imperi que ja tenen (el tinent Zipovich, de Policías de Nova York, forma part de la memòria col.lectiva a la nostra família).

 

La BBC, com al gran Fungairiño (ara m'adono que deu ser gallec i l'entenc encara més. Què insípida España sense els gallecs), també ens agrada. És una cosa diferent, la BBC, té un altre caire i ho deixo per a un altre dia.

 

 

La 2 (de televisión española)

 

Que un programa com el d'en Garci aguanti tants anys,  no excessivament lluny del prime time, mereix un reconeixement (a mi tampoc no em cau bé, ni ell ni els seus tertulians habituals, però de cine, en saben; no sé què passa però hi ha noms -Garci, per exemple, proveu-ho- ,  que no pots anomenar sense que t'arrufin el nas davant dels teus, de nassos).  Fa recordar l'època de l'enyorada Pilar Miró,  enyorada,  sobretot,  pel bon cinema que ens va deixar veure; el seu linxament (per unes quantes calces de més que, al capdavall, passaven a ser patrimoni de l'ENTE), enllaçat amb la seqüència del que va ploure poc després, és un dels espectacles més edificants d' entre els que s'han vist per aquestes terres, des que s'han tornat tan pacifistes ("pacifista" no és sinònim de "pacífic"; sovint és més a prop de ser-ne antònim; español de puro bestia, diuen encara per llatinoamèrica).  Per cert,  no recordo que la penya artística, que tants pollos sap muntar,  obrís la boca, llavors; deu ser per allò de compañero y sin embargo amigo mesclat amb la por a la tortura estatal més terrible per a la faràndula de l'època: no ser convidat a la bodeguilla.  En fi, històries passades, com les excel.lents "para no dormir",  ja que ens surt la nostàlgia televisiva.  Històries passades, com la que ens engalta Rossellini en la pel.lícula que ahir va programar "la 2",  Alemania, año cero.  Si la televisió pública catalana decidís passar-la algun cop,  en parlaríem de nou,  d' Alemanya, any zero. 

 

Enllaços d'interès:

 

Sobre la historia natural de la destrucción, on Sebald recorda l'àngel de la Història de Walter Benjamin qui veu: "una sola catástrofe, que incesantemente acumula escombros sobre escombros y los arroja a sus pies. El ángel quisiera quedarse, despertar a los muertos y unir lo destrozado. Pero desde el Paraíso sopla una tormenta que se ha enredado en sus alas con tanta fuerza que el ángel no puede cerrarlas ya. Esa tormenta lo empuja incesantemente hacia el futuro, al que da la espalda, mientras el montón de escombros que tiene delante crece hasta el cielo. Esa tormenta es lo que llamamos progreso."

 

Demà parlaré de, per exemple,  Spider-man  (millor la 2)  o Shrek  (millor la 1).  A mi, la calor, m' irrita profundament,  m' invita al sadisme,  m' empeny a recloure'm  en la penombra i  amb aire condicionat a tope; si no fos perquè he d'anar a comprar, portar nens a la piscina o a la platja, etcètera, "estiuejaria" reclosa del tot dins del meu igloo.  

 

 

 

 

 

 

 

 

Intertextualitat

 
1941. Fue por aquellas fechas cuando se afilió al Partido, en el que creyó durante quinze años.
¿Cuánto sabían los camaradas de Oxford en 1941? Ya en 1931 había protestas públicas en Occidente contra los campos de trabajo soviéticos. También había informes convincentes sobre el violento caos de la Colectivización (1929-1934) y sobre el hambre de 1933 (aunque ninguna insinuación todavía de que el hambre fuera un acto terrorista). Y estaban los procesos de Moscú de 1936-1938, que se celebraron delante de periodistas e informadores extranjeros y que pudo seguir todo el mundo... "No había ninguna excusa razonable para creer en la versión stalinista.  Las excusas que podrían proponerse son irracionales",  dice Conquest en el "El gran terror". Al mundo se le dio a elegir entre dos realidades y el joven Kingsley, al igual que la abrumadora mayoría de intelectuales de todas partes, optó por la realidad que no debía.
 
(Martin Amis parla del seu pare, l' escriptor Kingsley Amis.  Koba el Temible. La risa y los Veinte Millones)

 

 
Llegué a las ciudades en épocas de desorden, cuando reinaba el
hambre.  Entre los hombres, llegué en el momento del cataclismo y
me rebelé con ellos. Así era la época que me tocó vivir.
 
Comía entre batallas, dormía entre asesinos, era indiferente en el
amor y miraba la naturaleza sin paciencia. Así era la época que me
tocó vivir.
 
Cuando vivía, la calle llevaba a la confusión. El discurso me traicionó
ante el asesino. Poco podía hacer. Los gobernantes estaban más
seguros sin mí, eso creia. Así era la época que me tocó vivir.
 
Tú que emergerás del diluvio donde nos ahogamos recuerda al
hablar de nuestras debilidades la época oscura a la cual escapaste.
 
Lamentablemente, nosotros que queríamos preparar el campo
para la amabilidad, no podíamos ser amables.
 
Recuérdanos con clemencia.
 
(Bertolt Brecht. Paraules bellíssimes i lúcides. I inútils, ningú no els recorda amb clemència perquè ningú (o quasi) no els recorda amb l' horror amb què es coneixen a si mateixos; altrament, ningú no podria tampoc recordar-los amb clemència)
 
 
 
Por otra parte, para ser completamente justos con aquellos miembros de la élite que se han dejado seducir por los movimientos totalitarios y que a veces, en razón de su capacidad intelectual, han llegado incluso a ser acusados de haber inspirado el totalitarismo, es preciso declarar que lo que estos hombres desesperados del siglo XX hicieron o no hicieron no tuvo influencia alguna en ningún totalitarismo... Allí donde los movimientos totalitarios conquistaron el poder, todo este grupo de simpatizantes se deshizo incluso mucho antes de que los regímenes procedieran a cometer sus mayores crímenes...  El totalitarismo en el poder sustituye invariablemente a todos los talentos de primera fila, sean cuales fueren sus simpatías, por aquellos fanáticos y chiflados cuya falta de inteligencia  y de creatividad sigue siendo la mejor garantía de su lealtad.
 
(Hannah Arendt,  des d'una  condescendència aparent -no pas clemència-,  els acaba de rematar fatalment en aquestes paraules finals de l' apartat, La alianza del populacho y la élite a Los orígenes del totalitarismo)
 

Nens

A la pàgina anterior he fet referència a les dificultats de tractar literàriament la infància.  Poc després d'escriure-ho,  he vist al diari l'estrena d'una pel.lícula clàssica als cinemes Verdi. Es tracta de L'enfant sauvage, de Truffaut.  Justament, les pel.lícules que Truffaut dedica al món dels nens sempre m'han semblat esplèndides, sobretot la més famosa i autobiogràfica,  Les quatre cents coups,  la qual inclou una seqüència lluminosa que escup directament contra els psicòlegs institucionals i, per extensió, contra les institucions, a través de la cara i el posat del nen a "protegir" i "redreçar"; llavors, totes les pàgines de Foucault resulten sobreres i pesades; per un sol cop almenys, les imatges i, sobretot, els silencis són més eloqüents que els discursos.  Val a dir que, per contra, la resta de la filmografia de Truffaut m'avorreix profundament,  sobretot no me'l crec gens quan parla de relacions amoroses.  Ahir, Jordi Llovet, a El país, parlava d'autors -arran d'un llibre  de Coetzee- que cauen en picat quan no tracten de traumes viscuts i patits en pròpia pell; potser es tracta de quelcom semblant en el cas de Truffaut.

L'enfant sauvage,  l'he vist tantes vegades que me la sé de memòria; m'agrada repetir i repetir pel.lícules, però, en aquest cas, es tracta de visionats deguts a la feina.  Sembla una pel.lícula freda, que explica molt objectivament, amb distància, un fets reals per bé que força insòlits, però a mi m'emociona cada vegada que la veig.  El salvatge que no podrà mai esdevenir un ésser humà, que no podrà seure còmodament, sosegadament, a l'interior de la casa del metge que l'acull, un nucli familiar bàsic, una casa austera, ordenada i pulcra; el nen que ha après a mirar per veure sempre amb nostàlgia des dels vidres  d'una finestra el bosc llunyà on ha crescut, mentre es demora en el plaer d'un got d'aigua; l'aigua elemental, una festa de la naturalesa que culmina en una nit de lluna plena, al pati de la casa, sota un pluja intensa, el nen udolant, feliç; es tracta d'una escena on la fotografia del català Nestor Almendros s'imposa, lírica.  El nen, esclar, som tots i cadascun de nosaltres o, almenys, guardem una mena de pinyol d'aquest nen dins; com també som el mico de Kafka,  molt més terrible, el mico,  per la seva brutal comicitat, que predomina per damunt de tot esbós de lirisme.

Breu derivació ideològica: la pel.lícula de Truffaut va ser acusada, en el seu moment (1969), de reaccionària; sembla ser que es decanta massa per la civilització,  no hi ha un compromís prou salvatge, només hi trobareu comprensió, compassió i, molt subtilment -massa, per als revolucionaris de sempre-, també fracàs, i un punt quasi imperceptible -del tot imperceptible per a ell mateix- de sadisme als ulls del mestre-pare a l'escena final. Tot plegat,  manierisme de petit-burgès.

Lectures 

Com que l'ordinador, Gran Germà implacable però ja una mica extemporani, em va censurar  l'escrit sobre el llibre d'Stalin i els totalitarismes,  em referiré a un altre llibre llegit aquest estiu. El vaig veure en una llibreria de capital de comarca, d'aquelles llibreries que són tota una institució nacional  i que cultiven millor la cultura catalana que el Ramon Llull,  posem per cas. Es tracta de la novel.la de Vicenç Pagès,  La felicitat no és completa .  No m'arrisco massa a descobrir nous autors per una qüestió d' economia en diversos àmbits: monetari, temporal, neuronal, etc.  En aquest cas, em va cridar l'atenció el nom de l'autor pel fet que és company de vol, que diria la pilot de l' Aeroplà del Raval .  Ben segur que el pas del temps no m'esborrarà tres moments intensos d'aquesta lectura: el primer capítol, enlluernador de tan ben escrit;  el nen desolat i confús,  presoner de la seva mare,  és ben bé un nen,  precís,  precisament un nen (què difícil deu ser de tractar literàriament un nen, què apassionant, també).  La noia revolucionària, que fascina amb la seva arrogància i la seva rudesa els passerells universitaris (memorable,  la nit a casa seva, el duel matusser però heroic dels dos nois, la visió íntima -tota una revelació- de la noia). Finalment, el capítol final em va deixar un regust tristíssim que preval, finalment,  per sobre de la tendresa i de la comicitat, de la descripció acurada i pacient de les coses, de la subtilesa un punt cruel amb què  es reflectit el món;  preval, en fi,  per sobre de tots els encerts que té la novel.la, tristíssima.

Tendeixo a l'associació per emocions; se m'imposen, així, associacions poc rigoroses, massa arbitràries. Recordo Nada i, sobretot, El Jarama. El Jarama, la vaig llegir fa molts anys, quan era adolescent,  i va ser tot un impacte emocional que encara em dura, que retorna a cops amb força, com ara, en acabar la novel.la de Vicenç Pagès. La vida i la mort, la vida, la mort...

Ostres
 
Just en intentar publicar la pàgina d'avui, dedicada a una de les lectures refrescants, de piscina, la de Koba el Temible, d'Amis, tot plegat m'ha desaparegut del mapa.  Ni s'ha publicat ni ho trobo enlloc, excepte al meu cap. Però, m'hauria d'esforçar per a reproduir-ho més o menys fidelment. Un altre dia. Vaig a veure què passa amb aquest lament. Segur que es publicarà, com si res. 

Anar i venir

Torno a casa uns dies. Per gentilesa de telefònica (prometen una líniavacances que amb sort m' instal.laran quan ja no faci vacances; fa riure aquest país),  he tingut parat això del blog. S'està bé sense escriure; és a dir, s'està bé llegint. He vist que algú de la casa també deia el mateix (l'Aura, per exemple). Ja se sap, el llegir fa perdre l'escriure,  i  n'hi ha que escriuen tan bé, quina delícia.  Noto una mena de mandra enorme als dits mentre teclejo,  com si m'enviessin un missatge claríssim de deixa-ho córrer i vés a llegir la novel.la ...  (???) tinc una configuració de pàgina nova que ara em fa la broma d'entestar-se en la cursiva. A veure... ah, ja no.  En fi, vaig provant, ja es nota,  cogiendo carrerilla (carrerilla hauria d'anar en cursiva, però ara no vol).  Quan no hi ha voluntat,  voluntat de poder   (bé, la cursiva, ara) , que diria aquell, tot s' insubordina.  A poc a poc, vaig recuperant les ganes d'escriure, però; just quan els meus lectors potencials deuen abandonar del tot les ganes de llegir-me,  au, vés a pastar fang .

 

Negreta

Ara faig proves amb la negreta, sembla més dòcil que l'altra.  Potser és que ja tinc carrerilla . Sí! Tenint en compte l'austeritat que em carateritza en això del blog,  ja en tinc més que suficient per a tirar de veta uns quants mesos més. A més d'escriure, aquest estiu m'havia proposat d'estudiar el template ,  però, esclar, també en té la culpa telefònica.  A telefònica, li pots donar sempre la culpa de tot, en això sí que compleix i serveix.

Repasso. Penós,  el resultat.  De forma y contenido (vaig estudiar el batxillerat en castellà, o espanyol?... Ara que topo amb un bon tema, ara, he de plegar).

 

 

 

En Harold Bloom té raó, Harry Potter és una merda.

(Veure pàgina del dia 27 de juny)

Aquest assumpte de l'amanida d'ADN militar em resulta macabre. Puc derivar-ho cap a la comicitat si ho associo amb un CSI passat per les mans dels millors Monthy Pyton. Dubto que en cap accident d'aviació totes les restes mortals que reben les famílies siguin genèticament correctes. Entenc el cabreig dels familiars per l'avió atrotinat, per les presses dels polítics a treure-s'ho de sobre, per l'arrogància, per tot. Però aquest revisionisme cadavèric em supera; que totes les mans i tots els peus i tos els dits de mans i peus i les ungles de tots els dits, etc., siguin sang de la meva sang... Francament. Que tot plegat, ho aprofiti en Bono per a fer sentimentalisme llefiscós, doncs mira, és en Bono; que ho aprofiti en Bono per a fer neteja i escombrar cap a casa en la cúpula militar, doncs, continua essent en Bono; que en Bono, essent com és ell mateix, tan tautològicament Bono, sigui ministre de defensa, doncs... em preocupa. Potser és un crack intel.lectual disfressat de "chusquero", la qual cosa seria una combinació ajustada al càrrec, però diria més aviat que és un "listillo" ("largo", en diuen, també) amb experiència política i un parell i mig d'idees més que fixes, fixades, de tan simples ("me ves la idea, paisano", preguntava sovint un sergent nascut al mateix poble que el soldat Muñoz Molina; "y eso era lo malo, que se le veían todas las ideas, como en un libro de geometría elemental", pensava més o menys el futur escriptor); un "paisano", doncs, que es pot passar fàcilment tres pobles en maniobrar en ple camp de batalla; una mescla genèticament inviable de Sancho i de Quijote, sortit d'un Cervantes poc dotat per a l'anàlisi i classificació d'ADN. Paradoxalment, la música militar necessita una batuta molt fina; en el fons del fons del rerefons hauria de sonar, per exemple, a segon moviment del concert per a piano número 21 de Mozart.
En fi, jo s'ho faran i ja ens ho trobarem.

Me'n vaig uns dies, però sembla que un bon amic em deixa un portàtil i ja estic gestionant la instal.lació, més contenta que un gínjol. Quina afecció, quina addicció, si almenys em servís per deixar de fumar. Però no, les addiccions no resten mai, sempre sumen.

Ah, l'Antoni de Quaderns és tan simpàtic i sorprenent en televisió com en paper virtual. Oi que sí? Oi.

Tinc por

Tinc entrades per al teatre. Les vaig comprar amb tota la innocència del món; és a dir, amb tota la ignorància. Vaig i veig que en Pou farà de Lear; ho veig en un programa del Forum, la qual cosa ja m'hauria d'haver fet sospitar. Però en Pou és en Pou i un Shakespeare és un Shakespeare... Doncs, au, vaig i compro les entrades via telèfon. Me n'oblido, fins que un diari recent m'ho recorda per boca d'en Calixto Bieito, el director. Ai, mare -penso- , no és aquest que sempre busca gresca. Llegeixo, i sí, és ell. Diu que se li'n refot, el públic; que el Lear és l'obra més sanguinària del món; que si a un li arranquen els ulls a l'escenari, doncs això, que li arranquen els ulls. Ho llegeixo en veu alta i trèmula davant d'una amiga, que s'ho pensa i m'engalta amb to glacial: "ulls de vaca, o bou, potser" (ella no té entrades). El meu consort hi és present (amb entrada): "Potser que ens enduguem un chubasquero " .

No he vist res d'aquest director; de fet, vaig molt poc al teatre. Sóc optimista de mena, per això m'enrabio sovint i per això vaig poc al teatre, ja s'entén. Segur que serà magnífic... en Pou, aquells monòlegs. Per anar fent boca i anar cultivant l'optimisme (i preparant l'enrabiada final), llegeixo la Biblia (Shakespeare. La invención de lo humano , Harold Bloom): La experiencia de "El rey Lear", en particular, es enteramente inquietante (...) Subrayo la lectura, más que nunca, porque he asistido a muchas puestas en escena de "El rey Lear" y he deplorado invariablemente estar allí. Nuestros directores y actores quedan derrotados por esta obra... Tanco la Biblia de cop. M'obligo a recordar amb fruïció que m'ho passo bé amb Harry Potter. La inferència és impecable: si m'agrada Harry Potter, m'agradarà la funció teatral esmentada. No se'n parli més.

Que hi ha algú? Algú que vulgui dues entrades de platea, a tocar de l'escenari...

Toni Sala

Me'n vaig a passar la revetlla fora i quan torno a obrir Internet em trobo amb alguns dels blogs que acostumo a seguir encesos. Redéu, quina foguera i quins fogots. Què bé s'ho passen, penso. Dels encenalls, recullo una bona nova: el premi a Toni Sala. És una qüestió personal, li tinc un especial i personalíssim afecte, a aquest noi, des que va publicar la famosa "petita crònica", aconseguint així -crec que també per a sorpresa seva- de trencar amb bastant d'estrèpit la llei del silenci. La llei de diverses màfies -presidides per la mare de totes les màfies: l'administráció-, interessadíssimes totes en el triomf de la LOGSE i l'enderrocament de l'escola pública. El silenci de molts professionals de l'ensenyament particularment contents amb "a río revuelto, ganancia de funcionarios con jeta" (si és el que sempre he pensat -pensaven-, això d'aprendre a aprendre i ensenyar divertint-me). El silenci de professors desolats per l'espectacle i espantats amb la fuita d'alumnat cap a la privada.

Vaig poder parlar amb Toni Sala en una presentació del seu llibre i em va commoure que es manifestés agraït per l'ensenyament rebut en un institut de batxillerat; ho esmentava com a motiu principal per escriure el llibre. L'agraïment, i la il.lusió que se'n derivava: convertir-se en professor. Després vindria l'astorament i la indignació, en veure en què s'havia esdevingut, tot plegat, en pocs anys. Una seqüència emocional que el feia privilegiat a l'hora de captar l'estafa en tota la seva dimensió i la seva vilesa.

El seu llibre és una crònica encertada i ponderada (es queda curt, dèiem molts). Algú pot pensar que posa de manifest els aspectes més negres, de realisme brut; Algú pot trobar-hi altres móns. Certament, sempre hi ha altres móns però sempre estan inclosos en aquest, el que esbossa amb traç precís Sala, el moll de l'os, la realitat duríssima de la secundària al nostre país. Com ens ensenya sovint un subgènere de Hollywood, en les condicions més dures de les presons d'alta seguretat (m'ha vingut al cap a tall d'exemple), hi pot haver moments, detalls, flaires, mirades, gestos -què sé jo-, de delicada sensibilitat: Burt Lancaster dibuixant ocells amb amorosa precisió, Tim Robbins pulveritzant per uns instants la duresa i el dolor dels presidiaris amb una ària de Mozart... Moments, també, esclar, de comicitat i d'alegria compartida. Grandesa i misèries.

En el cas que m'ocupa, hi ha, però, fonamentalment, una llei (reconec que, tot i veient-li el llautó d'entrada, em va atrapar desprevinguda quant a que un fet legislatiu, una publicació en el BOE, tingués tant poder de destrucció). Una llei, l'aplicació de la qual fa que tota estructura educativa mínimament sensata esdevingui remotíssima. La precedeix i l'acompanya molta cridòria progre, una crida en positiu (seria entranyable després de tantes derrotes; seria entranyable si no fos miserable): s'està portant a terme, als instituts, la REVOLUCIÓ pendent; l'home nou, per fi, es projecta cap al futur amb força -s'estampa contra el futur-, des de les bases mateixes que ho poden garantir: la destrucció definitiva de tot tipus de referent cultural per a una gran part dels nostres malaurats adolescents.

Per acabar, a mi m'agraden les cites. Per acabar, doncs, Céline a l'Àfrica colonial: "Los índigenas, por su parte, no funcionan sino a estacazos, conservan esa dignidad, mientras que los blancos, perfeccionados por la instrucción pública, andan solos."
Potser es tracta de recuperar una antiquíssima dignitat perduda. Que ningú perfeccioni ja ningú, en cap sentit, tampoc en el sentit corrosiu del nihilisme celinià. La llei dels nostres instituts s'assembla massa sospitosament a la llei de la selva. Però, em temo que encara trobarem algun rousseaunià amb la baba, la mala baba, a punt de caure.

El casset


Mira, amiga -diria: les coses, certes coses,
no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,
hi ha processos ocults, hi ha juntes generals
al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,
sobre la qual a voltes penja un llum miserable.
Sabem els resultats, els brutals resultats
que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí.
Podria il.luminar-te el passatge evocant
el camí de Damasc; però no és necessari.
Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.
El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.
No és temps encara, amiga, que els arbres -els arbres
verds i esvelts del jardí- s'esdevinguen donzelles.
Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.
Hi haurà un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,
verdes donzelles nues, terriblement esveltes,
i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens
quan arriba l'instant que ja no poden més.

Coral romput , de Vicent Andrés Estellés, recitat per Ovidi Montllor, amb Toti Soler a la guitarra.

Tenim coses magnífiques; no entenc per què són quasi secretes; per què, qui n'hauria de parlar, no ho fa; com si fos cultura esotèrica. Només veig laments, picabaralles, reivindicacions i gestos puerils, manifestos assenyadíssims i facilíssims contra la puerilitat... Tothom renya tothom, com si la nostra cultura fos un pati d'escola on uns quants monitors malhumorats es barallen entre ells. Mentrestant, els nens aprenen a xutar la pilota sols, a fer regadius amb fang i regalims d'aigua de la font i escopinades, a inflar globus de xiclet, a fer concursos de globus de xiclet, a provar de boca en boca amb el xiclet guanyador, a comerciar durament amb els cromos. Sols.

Un poeta que amb paraules senzilles però no tendres et colpeja amb la brutalitat d'un fenomen natural. La mort, el sexe, la ràbia i l'amor, i el sexe, i la mort. I la ràbia. L'amor. Tot tenyit per un alè de melanconia i cansament, com qui ha de dir ja adéu a la ràbia, a l'amor, al sexe, a la mort. A la mort, sobretot, adéu. Tot mirat ja des de darrere els vidres d'una finestra entelada per l'alè propi, encara compassat per la ràbia i el sexe i la vida i la por a la força de la mort, "el rostre lleig de la puta cruel". Poques vegades he trobat una mort viscuda i dita amb més força.

Un bard que no recita, que no sobreposa res als mots. Amb veu rogallosa viu les paraules, com pensades i dites a l'instant, a l'instant mateix en què ho sent, ho pensa i ho diu, ho deixa anar, t'ho engalta.

Una música llunyana, com sentida a l'atzar d'alguna finestra oberta, una música que no va amb tu, que sense voler t'acompanya.

Tot això es troba en algun lloc, editat i ben reeditat, crec. Però no sento el ressò. Potser és que no paro bé l'orella, que també podria ser; i així, em queixo i renyo també com un monitor més.

Les coses

Ara que el curs s'acaba, corro per casa i penso, amb angúnia ho penso, que he de fer dissabte: ordenar papers, endreçar armaris, netejar estanteries... Recuperar andròmines. Objectes diversos que saludo un cop l'any i que ja sé d'entrada que tampoc m'atreviré a llençar. Trobaré coses que ningú no voldria, que jo no vull fins que les veig abandonades en calaixos, en carpetes, en estanteries... Són coses del tot meves; i just aquí rau el mal: m'assalten a traïció quan faig dissabte a fons, m'agafen desprevinguda i em recriminen, reclamen que me'n faci responsable; es victimitzen, impúdiques i patètiques. Reliquies tristes d'un temps que jo no tinc el poder de revifar. ¿Què ho fa que me les estimi tan poc, aquestes coses?
I ¿per què les vull fins al punt de desar-les de nou? És covardia, tot plegat? ¿És previsió d'un futur on em seran indispensables?

Sempre he pensat que el famós trineu de Kane, el ciutadà, no és del tot alliberador, també és una broma malèvola d'Orson. Kane no només enyora abans de morir l'únic objecte que autènticament va voler, sinó que també s'aferra al record de la seva primera possessió, la que va generar tot el desfici, la que li permetria tornar a començar infinitament, posseint sense estimar. Incapaços d'evocar ningú, entenc també els anacoretes; despullats, aïllats de tot, enmig d'un desert sense res.

Les coses que de veritat necessites i et seran indispensables, les úniques que realment pots albergar de tot cor, són les que no han vingut a substituir les persones que estimes -la mare de Kane; les coses que no només et pertanyen a tu.


Trobaré el casset que vam escoltar plegats; és una cinta vella, gravada d'una altra. Apareixerà entre molts d'altres cassets que no escolto mai i que potser guardo per acompanyar i mig amagar aquest únic casset que tornaria ara mateix a escoltar amb tu, si això fos possible.

Escriure

Escric sovint atrapada per algun esquer extern -normalment d'indignació, però no sempre afortunadament-, acomplint l'associació conductista E-R (estímul-resposta). Escric de manera immediata, a raig, sobretot quan l'estímul m'arriba de debò. En algun post enrere, volia respondre -respondre'm, de fet, ja que que yo me lo guiso, yo me lo como - a unes paraules d'en Felipe González llegides a l'atzar d'alguna nota periodística. Però l'actualitat em serveix un allau d'estímuls tan acollonant que semblo un jugador de tennis inepte a la recerca de pilotes llançades per algun autòmata imparable. En González deia que a la primera guerra del golf es va tenir Hussein "en bandeja". No puc interpretar-ho sinó com a "desaprofitar l'ocasió", però, vés a saber; si una mala traducció de l'anglès (no precisament de Joyce) ha estat a un pas de provocar una petita crisi diplomàtica, no seré jo -pensant-ho bé- qui m'atreveixi amb la subtilesa de les tesis de González en política internacional. Un altre dia, potser.

Avui em mou una qüestió casolana, del tot casolana. La carta. La carta robatori. La carteta oficial rebuda a les cases d'unes viudes amb una nòmina massa inflada. En Nadal, a qui li toca sempre apagar focs (cal reconèixer que només per la cosa del ridícul ja es guanya la seva, de nòmina; i la del seu germà, fins i tot), ja ho ha mig arreglat. Però, a mi, m'interessen els antecedents. Només puc que formular hipòtesis. A veure si l'encerto. Algun autòmata remena arxius i els números no quadren; no quadren a favor de l'administració. Eeeep, tots els llums "warning, warning" fent pampallugues. Es constata la bona nova en alguna reunioneta entre cafè i cafè i poc després s'engega l'autòmata que escup cartes. Així de senzill. Algun autòmata d'ultimíssima generació potser fins i tot pensa tot seguit: en Castells em donarà un copet a l'espatlla aquets de ciu eren uns demagogs uns oportunistes criminals els peperos i ara a posar ordre i mesura en aquest desconcert que amb els números a la mà no hi ha res a dir és això realment oi? sí és exacte dos i dos sempre fan quatre què fàcil amb els números ens han deixat catalunya hipotecada i ara a retallar a retallar a retallar hi ha tanta cosa per retallar tanta feina em pica el nas la maleïda al.lèrgia sempre em fa estornudar en els moments més inopor...Aaatchum.

En homenatge català a Leopold Bloom, que ja ho entendrà, per això pensava en anglès.

Però jo, entelèquia, forma de les formes, sóc jo per la memòria perquè sóc sota formes sempre canviants (James Joyce)

Magris

Claudio Magris recollirà el proper premi Príncep d'Astúries de les lletres. Me n'alegro. Tinc davant l'exemplar del seu llibre El Danubio, editat a Anagrama. L'he anat a buscar a l'estanteria; com que tinc costum de posar la data als llibres, sé que el vaig llegir l'any 1992. La impressió general es manté viva, algunes pàgines en particular les recordaré sempre. És un llibre que m'hagués agradat escriure, impressionista i alhora profund, erudit i alhora humà; una elegància suau, lluny de tota estridència. Tot fullejant-lo, hi trobo unes paraules ajustadíssimes sobre tres personatges que m'interessen especialment:

- Céline se ha dejado deslumbrar por la revelación del mal. Ha escuchado la voz de la abyección, decía Bernanos, como un confesor de un barrio miserable; sin embargo, no ha sido capaz, como lo son en ocasiones los viejos confesores, de echar una cabezadita entre un penitente y otro, cansados de la repetición de los previsibles pecados, no ha visto la estereotipada banalidad del mal.

- En el vestíbulo se ven sombrero y bastón, como si Freud hubiera acabado de llegar; hay un maletín de médico, un baúl de viaje y una botellita con una funda de piel, la cantimplora que llevaba consigo en los paseos por los bosques, que amaba con la precisa cotidianeidad del padre de familia. (...) en la pequeña sala de espera quedan unos cuantos libros de la verdadera biblioteca de Freud: Heine, Schiller, Ibsen, los clásicos que le enseñaban la discreción, el rigor i la humanitas indispensables para descender a los infiernos. Ese bastón y esa cantimplora proclaman toda la grandeza de Freud, su sentido de la medida y su amor por el orden, su sencillez de hombre decidido y sin manías, que -adentrándose en los remolinos de las ambivalencias humanas- aprende y enseña a amar todavía más, con más libertad, esas excursiones familiares por el monte.


- La abuela Anka ha tenido cuatro maridos. A dos -el segundo con el cual vivió veinte años, y el último, al que conoció a avanzada edad- los quiso mucho, a los otros dos los soportó con paciencia. Sin embargo, amor y aburrimiento no influyeron lo más mínimo en su dedicación ejemplar, porque el matrimonio era para ella una realidad objetiva, que la incertidumbre de los sentimientos no podía arañar.
En su vida no existe el lamento, la repulsa de las desventuras, ni para sí ni para los demás. No se compadece de sí misma ni de nadie, ni se le ocurre temer a la muerte ni turbarse por la de otro, aunque está dispuesta a ayudar a quien lo necesita, ignorando el cansancio y la misma idea de sacrificio; en su mundo las cosas simplemente ocurren.


Tots tres són morts, Céline, Freud i l'àvia Anka. Sortosament, tenim Magris que els evoca. Jo, que no sóc ni he pogut ser mai l'àvia Anka, a vegades temo que algun dia ningú no sàpiga ja recordar-los.

Perdre's

La Mirandamar, des de la seva pàgina SORRA , ens fa saber que una noia, amb desequilibris mentals, s'ha perdut. La fotografia que inclou no transmet per si sola cap perill, no hi ha alarma als ulls; tot està bé, diries; una persona que s'afanya a anar amunt i avall, que, a vegades, perd l'esma, com tu mateixa, com tothom.

Què terrible anar amunt i avall, no necessàriament esmaperdut sinó perdut , allunyat de si mateix; o a l'inrevés, tan a prop, tan a prop, que s'anul.li tota distància i tota proximitat. No fa gaire, a l'entrar amb el cotxe a un dels túnels de la Ronda del Litoral, vaig veure un home vell que també s'encaminava, arrossegant els peus, cap al mateix túnel. Hi entrava decidit, a un ritme forçosament lent, però en absolut vacil.lant, sense prestar cap mena d'atenció als cotxes que passaven a fregar seu, convertits en armes mortals, en ràfegues de metralla, en ruleta russa; sense prestar atenció als meus ulls esbatanats per l'espant i la impotència, que l'alertaven del perill si m'hagués mirat, per un instant fugaç, només si m'hagués captat, una mirada humana, i no aquella màquina, aquella peça d'una maquinària mortífera en què m'havia convertit, just a l'entrar, com quasi cada dia, al túnel que em porta, en pocs minuts, a casa, que em permet retrobar-me amb els meus, assossegar-me després d'un dia sempre un punt massa feixuc, lluny del redós. Així que vaig poder, esclar, vaig trucar la polícia, em van dir que se n'hi anaven tot seguit, que l'anaven a buscar. L'home perdut, no pas esmaperdut, quina estranya missió el dirigia? D'on provenia la força que el feia tirar endavant, endavant, endavant? Enllà dels perills, del cansament, del desencís. Enllà de tot.

Continuació


Doncs, va la senyora Vintró i parla de manca de previsió de les autoritats pel que fa a onades migratòries. Dóna una data clau (ja explicaré en clau de què): tenint en compte el que passava a la resta d'Europa, com a mínim feia quinze anys que l'arribada massiva d'immigrants estava cantada. Quinze anys. Chapeau. He de reconèixer que el sector administratiu en el que s'ha mogut l'esmentada senyora queda exclòs de tota acusació d'imprevisió (no és una ironia, no. El meu fill de deu anys quan no n'està segur, ho pregunta: és una ironia?). Des de finals de l'any 1990 que es va implantar, precedida d'una impressionant coreografia progre, la LOGSE. Sobretot a Catalunya, es va implantar a ritme d'infart; en Pujol, amb les seves temibles xiruques, en va fer bandera, la qual cosa no hagués deixat de ser sospitosa per a la progressia en cas que hi hagués hagut, en aquest sector, progressia no instal.lada en càrrecs oficials o a punt de fer el salt i l'assalt des de primària i FP als palaus hivernals, aristocràtics i avorrits dels instituts de batxillerat; cal, aquí, destacar un sector menut, menut, quasi a escala d'entomòleg, però ben curiós dins de l'esmentat moviment progressista: els pedagogs. Els pedagogs van passar de no ser ningú enlloc a tenir-ho tot pagat (pioners d'allò que un dia s'esdevindrà amb tot els catalans arreu, segons vaticinava en Francesc Pujols) i ben pagat. Resultat final, i torno a la Vintró: els instituts del nostre país són, sobretot (i sobretot encara on més falta farien), centres assistencials. Que no s'han d'assistir els nois immigrants? I tant que sí; a l'igual que cal atendre totes les altres problemàtiques socials. ¿Que no han de tenir accès a un ensenyament públic de qualitat, amb un bon pas garantit a la universitat, tots els nois, de qualsevol origen i situació, que vulguin i puguin estudiar? No contesto; només una dada, però: a Catalunya ja és oficial, no tenim Conselleria d'Ensenyament. Ara n'hi diuen d'Educació. Si no et fa mandra fer-te amb una lupa, pots veure com les espècies i subespècies de pedagogs ho celebren, amb tots els gastos pagats.

Em feia por encetar aquest tema per dos motius. Primer, perquè un cop començat no me l'acabaré mai, és a dir que continuarà. Segon, la taquicardia; ho he anat trampejant, gràcies. No em queda esma, però, per a l'anunciat González, Felipe González. Un altre dia.

D'esquerres, de tota la vida.


Surt la sempre assenyada senyora Vintró en una tertúlia televisiva. Ha de parlar del fet puntual de la catedral de Barcelona, però reflexiona per dalt (i mira que la catedral és alta): la immigració sense papers i la hipocresia dels autòctons; l'explotació per part d'empreses i famílies que fan treballar els immigrants a baix preu. No ho diu, perquè és assenyada; només ho insinua, seguint l'assenyat oracle de Delfos a qui per professió deu conèixer molt bé: inferioritat moral i culpabilitat dels de casa. Té raó, esclar; però, em temo que el que busca és aprofitar-se'n, de la raó. Deslliureu-me, Senyor, dels qui tenen la raó perquè dels qui no la tinguin, ja m'hi atreveixo jo.

Baixo a l'anècdota personal. De fa anys, pago una dona de fer feines marroquina el mateix que pagaria a qualsevol altra persona del món mundial per unes hores setmanals. No fa gaire, abans d'anar-se'n un parell de mesos, em va dir que una amiga seva -sense papers, recent arribada- la podia substituir mentrestant; com que la nouvinguda i jo no ens podíem entendre verbalment, els tractes -tots els tractes, també els econòmics- se'ls van manejar, entre elles dues; jo em vaig limitar a pagar el mateix a la mateixa persona de sempre, seguint les seves indicacions. Ni nego ni afirmo res, només insinuo.

Deixant el terreny de les anècdotes, el que més m'emprenya de l'esquerra al nostre país és -ara vaig i descobreixo la sopa d'all- la demagògia. Però, és que m'emprenya molt. Que la dreta, també? Però és que, a mi, m'agrada -o m'agradaria- ser d'esquerres. Per tradició familiar, per història personal, per entorn social, per amistats, per... collons.

Ara no tinc temps, però a la propera pàgina reprendre el tema, amb Vintró inclosa; i amb el González, Felipe González, que li he llegit una cosa... que ja està bé, que n'estic tipa.

Diaris

En algun blog (crec que en el "Flux") es parlava, no fa gaire, dels diaris que corren per casa; en concret, es constatava el baix nivell de l' "Avui". Dissabte passat, amb la il.lusió que fa disposar de temps lliure per endavant, vaig comprar-me "El país" (ara en compro un, ara un altre; m'agrada prendre petites decisions quotidianes). Doncs bé, constato que no me'l podia acabar. Quina feinada, i en dia de festa. Apuntaré algunes de les qüestions que em van cridar l'atenció en aquell exemplar, tot començant, com acostumo a llegir el diari, pel final:

- Necrològica del gran Manfredi. Quin greu em sap que es morin segons quins actors, es com si se'm morís un parent. Referència obligada a El verdugo, pel.lícula insuperable, feta en ple franquisme, menyspreuda llavors per la dogmàtica esquerra oficial (quin escàndol reflectir els problemes de la classe obrera des d'un context tan ideològicament incorrecte). Afegiré, per acabar, que, en una noteta molt breu, durant el "sarao" de les eleccions passades, vaig llegir (a no sé quin diari) que en Berlanga se sorprenia de la queixa artística quant a manca de llibertats avui en dia.
- Article d'André Gluksmann. És un fatxa Gluksmann? No ho crec. Certament, no està per subtileses; després ds llegir el que explica sobre la liquidació de part de la seva família a mans dels nazis, quasi que l'entenc. ¡Bienvenidos a casa!, diu, tot parlant, esclar, dels ianquis i el deute d'Europa. Són impagables els deutes històrics? No ho crec, però cal reconèixer que no és pas un deute de pa sucat amb oli. En tot cas, m'ensumo que el debat intel.lectual és més viu nord enllà. Aquí tenim dos pensaments únics. Les dues espanyes. En una d'elles, Gluksmann és un fatxa miserable i criminal, i punt.
- Entrevista amb Michael Walzer (avui, escric tots els noms correctament, tinc el diari davant). Critica a Europa per no assumir responsabilitats, pèrò està contra la guerra d'Irak i contra Bush. Diu una cosa no sé si interessant o simplement curiosa: és la dreta, ara, la que està hiperideologitzada, plena de fantasies idealistes. M'ho rumiaré. He sentit a dir que molts dels neocon provenen de posicions de l'esquerra radical (trotskistes, anarquistes i demás gente de mal vivir).
- Article de Luis Goytisolo sobre el "porno duro" de les famoses tortures, on compara les imatges amb les "goyescas" dels "desastres". El cito:

Lo nuevo, en el caso de las torturas infligidas por soldados norteamericanos a sus víctimas en la prisión de Abu Ghraib, es que para aquéllos, convertidos en especialistas en interrogatorios, su actividad tenía algo de juego de rol".

En veure les imatges, sobretot el somriure d'aquella noieta cretina, em va venir a la ment la paraula "infantiloide" (juntament amb altres insults més obvis que no cal reproduir). Pensant-ho bé, a la llum del que diu Goytisolo, crec que és simptomàtic de la nostra època, això de l'infantilisme; fins i tot la tortura esdevé lúdica, quasi ingènuament festiva, de dissabte a la nit amb "botellón". La lúcida Hannah Arendt (en parlaré sovint perquè me l'estic empassant gairebé sencera. Quin descobriment.) parlava de la banalitat del mal. La cito, també:

"Cualquiera podía darse cuenta de que aquel hombre (Eichmann) no era un "monstruo" pero en realidad se hizo difícil no sospechar que fuera un payaso"

.

Però, la pallassada d'Eichmann provenia, en part, de la seva aparença d'home adult i seriós. En les fotos comentades, ni això, cap aparença de res. Autènctics, autènticament imbècils, al natural.

EUROPA

Un títol ambiciós. La primera associació que em ve al cap són imatges d'una pel.lícula, la de von Trier; i la veu de l'hipnotitzador (esplèndida, m'agradaria un dia parlar de les veus, la seva sensualitat, la seva presència, el seu poder), un dels actors de Bergman el nom del qual ara no em sortirà ni que em matin, caldria que em prengués la molestia d'aixecar-me i anar-lo a buscar... però, amb nom o sense, jo encara sé perfectament de qui parlo i tinc gravada dins meu la seva veu que hipnotitza tothom que gosa pensar que avança en aquell tren.

Ahir casualment, burxant per canals televisius, vaig enxampar un debat polític -o de polítics- arran de les eleccions europees. Amb certa íntima i perversa satisfacció, vaig veure-hi en Vidal-Quadras, algun cop m'havia preguntat què se n'ha fet d'aquest home que a cops m'havia fet riure. Era a Europa. El vaig veure envellit, a l'igual que l'Obiols, un polític, aquest, que algun cop m'ha adormit i que, potser precisament per això, em sembla un home honest. Si que envelleix Europa, vaig pensar, abans de creure que m'adormia ja mateix, tot seguit, no pas hipnotitzada per cap veu especial. Just llavors es va produir l'acudit, quan el d'ERC deixa anar la fòrmula que porta preparada, que diu amb ganes, i la repeteix, "objecte nacional no identificat", fins que en Vidal-Quadras l'atrapa al vol i alerta als que vagin a Europa així que poden passar a ser "diputats volants no identificats". Té, ha envellit però encara aguanta.

Broma a part, la qüestió és fonamental, tot i que a hores d'ara sembla pura disquisició teòrica. O Europa dels pobles (amb major dosi, almenys) o Europa dels estats. Sempre he pensat que el gran fracàs personal d'en Pujol rau aquí. Tornant al debat, en Romeva avisa del perill d'una Catalunya europeista que passa a ser euroescèptica. Arran de la lectura recent d'un article d'Hannah Arendt, penso en la possibilitat, més remota, d'una Catalunya escèptica amb si mateixa i fortament europeista. Diu Arendt:

"...fue Hitler quien, después de los gestos inútiles de Briand ante la liga de las naciones, empezó a prometer que liquidaría el superado sistema de Estados nacionales y crearía una Europa unida. Los impulsos antiamericanos, muy difundidos e inarticulados, encuentran exactamente aquí su punto de cristalización. Dado que Europa ya no está dispuesta a ver en América el reflejo de su propia evolución futura y de lo que puede esperar o temer de ésta, existe aquí la tendencia a contemplar la constitución de un gobierno europeo como un acto de emancipación respecto a Norteamérica.

El americanismo a un lado del Atlántico y el europeísmo en el otro. Dos ideologías que se oponen, que se combaten y que, como todas las ideologías apararentemente opuestas, se parecen, lo que podría suponer un peligro que no deberíamos perder de vista.

Fa temps que penso que cal anar amb peus de plom pel que fa al desmantellament dels estats europeus. Dels més poderosos, ¿quin hi ha que no tingui problemes quant a reivindicacions més o menys nacionalistes? Alemanya, potser? Una Europa dels pobles unida entorn d'un estat prussià.

Les disquisicions teòriques potser m'han portat massa lluny. Però, en aquest moment històric tot, tot!, sembla factible. Borges, que era un bromista elegant, a qui m'agrada molt citar, deia: "vivió, como todo hombre, en una época de transición". Es pot transitar, tanmateix, més o menys veloçment. Els trens amb futur a Europa són d'alta velocitat, no sé on ens porten, sé d'on fugen, espero que no ens hi instal.lem massa hipnotitzats.

Ja ho tinc: la veu és la de Max von Sidhow (aproximadament).

El sonet-brúixola



En un lloc remot, sense Internet i sense diaris, faig com si m'oblidés de tot. L'esclat primaveral de boscos i prats és d'una intensitat tan esplèndida, enguany, que tendiries a donar la raó al clam primordial que exigeix confondre't amb el paisatge. La unitat indiferenciada. I jugues una estona a aquest estrany erotisme i és un roure, o una alzina?, no importa al capdavall, però és un roure qui et tempta, amb el seu tronc cenyit de molsa, sedosa i humida, on fas reposar per un instant el cap i clous els ulls. I ¿és o no és el mateix bosc per on t'endinses ara, a les palpentes? Fins que te n'apartes, però, amb la tossuderia de segles de voluntat de ser, individual, personal. De ser tu, salvatgement, fins a la mort i més enllà de la mort encara, fins perdre-li el respecte a llei tan severa.

Amor constante más allá de la muerte



Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blanco día,
y podrá desatar esta alma mía
hora a su afán ansioso lisonjera;

mas no, de esotra parte, en la ribera
dejará la memoria, en donde ardía:
nadar sabe mi llama la agua fría,
y perder el respeto a ley severa.

Alma a quien todo un dios prisión ha sido,
venas que humor a tanto fuego han dado,
medulas que han gloriosamente ardido,
su cuerpo dejará, no su cuidado;
serán ceniza, más tendrá sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado.

Un sonet insòlit fins al ridícul o la nàusea enllà de la nostra civilització.
I profundament heretge dins d'ella.

La monarquia

Fa temps que va quedant clar. Mentre els de la casa reial segueixin essent tan aclaparadorament llestos, els republicans no hi tenim res a pelar. Quan tothom tenia en ment la imatge -la mateixa imatge, clavada. Tothom- de platges paradisíaques i de cabanetes luxoses i nits luxorioses... i tot pagat per la nostra butxaca, si es que son unos zánganos, i, saps el que em costa anar-me'n a Bali, a mi, aquest estiu? Un ronyó, em costa. Sí? Doncs, un ull de la cara això de Isla Mauricio... Quan tots, mutilats i emprenyats, ens disposàvem a elevar la mirada cap a Ells (sobretot Ell) i evocar un cert tam-tam i ratataplam de guillotines... Patam, Cuenca. Patapam, Teruel (que también existe) i La Pilarica. Patum i traca final, Euskadi.

En dues paraules: Im, pecable.


A casa meua (tots separatistes), ja ho deien; des de ben petita, que ho sento dir: si són més espavilats que nosaltres és lògic que ens manin.

Els imbècils

Crec que és Josep Ma. de Segarra qui, a les seves memòries, recull la sentència següent:

Un imbècil sense cultura no serà mai un perfecte imbècil.

No deixa de ser un consol davant de tantíssims imbècils sense cultura.

Com has arribat a estimar allò que estimes?


De la cerimònia... Quina cerimònia?... Au va, no te enrolles charles boyes; o bé, no te enrolles tio cebolles (el meu fill petit -quina sort que té- riu quan li dic aquestes bestieses). Del casament, doncs, em va agradar la lectura de la carta de Sant Pau (ja sé que començo a ser previsible, però ho veig inevitable). La veu entre professional i emocionada d' aquella àvia em va commoure i, per tant, em va fer rumiar. El text és difícil de comentar per la seva senzillesa, però, sobretot, per l'astorament que provoca en tots nosaltres, si l'escoltem, a aquestes alçades de la vida.

A aquestes alçades, hem digerit massa antídots; m'agradaria pensar que ja no ens fan efecte, però no és cert. El camí no és mai d'anada i tornada, com si res. Per resumir, recordaré una perla breu, crec que de Fassbinder; més o menys ve a dir que l'amor és l'instrument més eficaç de dominació social. I així ens trobem, enamorats i amorosits, però estupefactes, estúpidament sorpresos, perquè en alguns dels nostres somnis pensàvem que volíem la llibertat.


A l'inici, el somni era d'una concreció infantil quasi física: pirates que no reconeixen cap llei ni cap pàtria, només la força i el vent i la mar. Ben aviat el veler va començar a fer aigües com correspon a un vaixell de cartró-pedra. Però jo ja n'estava enamorada. No parlaré de les abstraccions posteriors, els manca el poder i la glòria del pirata, però dels seus missatgers, jo n'estava enamorada; castells de paraules i més paraules, bastides matusserament, però mormolades a cau d'orella en llargues nits d'estiu no gens lluny de la mar. Nits d'una llibertat adolescent ferotge i tendra. Després vaig fer que m'enamorava del silenci i de la soledat, però t'estava esperant, a tu i als que amb tu vingueren.

Participació ciutadana

Sóc sensible a ben pocs estímuls a l'hora de sortir de casa. Amb els anys, m'he tornat casolana. No es que ho doni tot per vist, però sóc cada cop més conscient que no puc veure-ho pas tot. Coincideixo, a més, amb qui m'acompanya. Coincidim en els bons restaurants (de tant en tant), en el cinema (sovint), en poquíssimes obres de teatre i, tot i que la música s'escolta millor a casa, en algun concert d'algun crack.

Això del Forum no sé massa bé què és; no sé amb què es gasten els calers les autoritats ni pretenc seguir-los la pista, entre altres raons perquè ja tinc prou feina a saber com me'ls gasto jo.
M'assabento, però, que arran del Forum en Rostropovich dirigeix un concert a Barcelona. Ah... Seguidament, els de Catalunya música informen del preu, preu únic (molt democràtic, penso). 100 euros. Oh... A hores d'ara el concert ja s'ha fet, sense mi. Per pur ressentiment, recordo que, a l'Auditori, des d'alguns racons de balconades no es veuen els músics (m'ha passat). Auditori ve d'audio, així que ves i reclama... M'imagino el concert esmentat i em pregunto qui ocupava les primeres files de platea i com es va posicionar, en general, el públic a la sala. Hi va haver cops de colze? Hi havia guàrdia urbana distribuint el trànsit? Esperaven a entrar en fila índia, i hi accedien d'un en un? Parelles bruscament separades? Parelles de fet sobtat? Com s'ho feien? La qüestió no és banal. Afecta al cor mateix de l'ordre democràtic.

Com que toca correcció política i civisme, ben segur que les entrades anaven numerades i que tothom va participar desinteressadament del joc de pagar 100 euros pel concert, sense massa punyetes pel que fa a des d'on sentir-lo i, potser, veure'l, llevat de les primeres files de platea i els "palcos" de luxe, que es paguen entre tots, com sempre.

Taxinòmies

Gràcies al blog quaderns.net , vaig a parar a un article que parla dels Weblogs. Un blogger guanyador d'un premi, li fa saber a l'articulista que:

El perfil del blogger sol ser el mateix: Una persona o grup de persones que dominen molt un tema i que es dediquen a compartir els seus coneixements... També hi trobam aquell qui escriu contes, aquell qui explica la seva vida (aquests solen esser adolescents de 15 anys), aquell qui parla només d'un grup de música o qui hi penja fotografies; aquell que fa política; aquell que s'organitza socialment, etc. I així ad infinitum.

M'ha recordat l'inici del prefaci de Foucault a Las palabras y las cosas ; i m'ha fet riure. El cito:

Este libro nació de un texto de Borges. De la risa que sacude, al leerlo, todo lo familiar al pensamiento -al nuestro: al que tiene nuestra edad y nuestra geografía-, trastornando todas las superficies ordenadas y todos los planos que ajustan la abundancia de seres... Este texto cita "cierta enciclopedia china" donde está escrito que "los animales se dividen en a) pertenecientes al Emperador, b) embalsamados, c) amaestrados, d) lechones, e) sirenas, f) fabulosos, g) perros sueltos, h) incluidos en esta clasificación, i) que se agitan como locos, j) innumerables, k) dibujados con un pinzel finísmo de pelo de camello, l) etcétera, m) que acaban de romper el jarrón, n) que de lejos parecen moscas.

.


Existeix encara un pensament que tingui una edat i una geografia?
Dins dels animals-blogger, jo mateixa, em situo en a) perquè sempre hi ha algun Emperador, ai las; en h) per restes persistents de lògica; en m) perquè sí.

No sé si em tranquil.litza o em neguiteja pensar que "el perfil del blogger sol ser el mateix", si bé és cert que això dóna consistència a l) i fa menys inquietant g).

INSISTEIXO

Ahir parlava de la memòria. Obviament, és allò que en diuen el tema , el gran tema de tots els temps. Fa, fins i tot, com vergonya parlar-ne; tot just hi penses, quan et desbanquen sense pietat els filòsofs i literats (els que recordes), que n'han dit alguna cosa. Insistiré, però, a parlar de la meva, de memòria; faré una mica de lírica (parlar d'un mateix és fer lírica, deia Novalis, amb tota la raó del món). M'hi empeny un llibre nou que tinc aquí al costat, un llibre de sèrie negra que anava amb El País del diumenge, El talento de Mr.Ripley . Tot i que des de ben joveneta, per tradició familiar, sóc molt aficionada a les novel.les de lladres i serenos i que considero la Sra. Highsmith una escriptora de campanetes, aquesta novel.la, precisament, no l'he llegida. Recordo, però, el rostre jove, bellíssim i fred de l'Alain Delon. Aquí, si en sabés i si tingués paciència, faria ara com fan altres blogs, inclouria un àlbum de fotografies "ad maiorem gloriam". Recordo algunes de les seves pel.lícules, les que més m'han agradat: del samurai fins a les de Visconti, tot passant per un film noir que és el meu predilecte, Le cercle rouge ... i, tot seguit, se m'apareix en Montand, en Volonté i d'altres, però, ves per on, no puc ubicar-hi la imatge de l'Alain; sé que hi surt, hi posaria la mà al foc, però no el recordo. Aquests forats negres són terribles; diuen -i jo també començo a dir-ho- que, amb el temps, es multipliquen; que envellir és anar perdent records que estimes per a, finalment, ja no recordar sinó perdre't dins d'una infància que semblava remota i desfeta, fins a topar amb aquell punt just que permet cloure el cercle.
Le cercle noir que exclou del tot i per sempre el rostre de Delon.
Aquesta pàgina, com no podia ser altrament, m'ha sortit bastant negra.

Lola, Lolita, Lola

Tot potinejant en comentaris i blogs d'altri, topo amb una Lola que no sóc jo. De fet, jo tampoc sóc cap Lola; és un diminutiu que m'agrada i que uso per a això del blog. L'altra Lola és la del cançoner. A partir d'ara, per evitar confusions, aquesta Lola que això escriu afegirà el nom del seu blog (paraules) a les seves intervencions.

Tot plegat, però, m'ha dut a pensar en cançons (quina associació més rebuscada). En la música i en les paraules d'algunes cançons que podrien ser la banda sonora de la pel.lícula de la meva memòria (i quina metàfora més tronada). Algunes cançons que tenen l'efecte proustià de destruir, per uns segons, el pas del temps, una escletxa per on sabem que tot és present, malgrat tot; tot hi és present, als laberints de la memòria. Nosotros, los de entonces, ¿ya no somos los mismos? Obviament, no, que no ho som, de portes cap enfora.

Algunes cançons que, des de ben endins, m'evidencien que aquí estic, igual a mi mateixa, que persisteixo, que insisteixo, que tossudament persevero:

D'en Dylan (un parell o tres); d'en Sinatra (unes quantes); d'en Brel (més de les que voldria); d'en Brassens (una que són totes); d'en Lou Reed (alguna)... M'estalvio, per avorriment, la llarga llista per acabar amb un cantant nostrat, en Raimon (les cançons d'amor amb poemes seus o dels clàssics. Totes). Algú li fa cas, a en Raimon, avui en dia? No ho sé perquè, de fet, no el segueixo; ni tan sols l'escolto; no escolto cap dels que he anomenat, des de fa bastant temps. Prefereixo que m'atrapin per sorpresa, a l'atzar, que se'm rebel.lin i em revelin.

Una pel.lícula

"Allò que cerques és un món millor, un temps més bell" (Hölderlin). Tal vegada és això el que em fa decantar cap el passat i, amb la imaginació, passejar-me per un món aproximadament decimonònic, vagament britànic, idíl.licament burgès. Un món habitat pels personatges de "El cas Winslow". L'he tornada a veure a casa i m'he tornat a emocionar. És un homenatge a un ideal (què, sinó?) de vida il.lustrada i amable, confortable i sòlida. La ironia s'hi empra amb la delicadesa amb què es palpa una peça de porcellana, no per a fer mal, sinó per a acariciar la intel.ligència. L'honor encara s'asseu còmodament al sofà principal de l'estança. L'aire és lleuger però mai veloç, fins i tot l'amor arriba pausadament, educadament. I, malgrat tot, la casa familiar ja es veu amenaçada, des de dintre mateix, per tots els elements que, amb el temps, han fet estralls: la intrusió en la vida privada dels mitjans públics, la cridòria que generen, la velocitat amb què es publiquen i s'escampen; la llum d'allò públic que ho enfosqueix tot,com advertia Heidegger. "Vocinglero" és una paraula horrible de contingut i de sonoritat, que no sé com traduir, no en trobo cap de tan lletja i tan justa per referir-me a la nostra època.

Apago el DVD i encenc la televisió. I és l'horror qui s'asseu al sofà de casa. Recordo el crit de Munch.

Pregunta per als espectadors:
¿Han de censurar les imatges violentes els mitjans de comunicació?

SÍ...
NO...

%resultats percentuals...

Chesterton

En recordo vagament una cita: "Ara que l'home ha deixat de creure en Déu, és capaç de creure en qualsevol estupidesa"

En la seva autobiografia -quina delícia, per cert- ens explica el seu sòlid catolicisme basat en el sentit comú. El cito textualment (dins dels límits de la traducció):

Una especie de teósofo me dijo: "El bien y el mal, lo verdadero y lo falso, la estupidez y la sabiduría son tan sólo aspectos del mismo movimiento ascendente del universo." Incluso entonces se me ocurrió preguntar: "Suponiendo que no haya diferencia entre lo bueno y lo malo o entre la verdad y la mentira, ¿cuál es la diferencia entre ascendente y descendente?"

Lamento comunicar-te, benvolgut Chesterton, que he deixat, ja fa molts anys, de creure en Déu. Des de llavors, però, m'afanyo en no caure en massa estupideses. La teva manera d'entendre la vida em sembla sensata i digna. Procuro no apartar-me'n del tot.

Superhomes de saló del còmic
Nietzsche, el retorn

Des de la més profunda admiració per Nietzsche, m'enervo quan se'l converteix en bandera fàcil anticristiana. Cito Thomas Mann; ho explica molt millor que jo. ("Schopenhauer, Nietzsche, Freud", Thomas Mann. Plaza/Janés Editores.)


Cuando uno reflexiona sobre el modo tan total como, en la gran mayoría de los seres humanos, la voluntad, el instinto, el interés dominan y reprimen al intelecto, a la razón, al sentido de lo justo, nos parece absurda la opinión que dice que es necesario superar el intelecto mediante el instinto. Esa opinión resulta explicable históricamente, a partir de una situación filosófica monentánea, como corrección de una hartura de racionalismo. Y en seguida esa opinión necesita de una contracorrección. ¡Como si fuera necesario defender la vida contra el espíritu! ¡Como si existiera el menor peligro de que alguna vez las cosas fueran a transcurrir en la tierra de un modo demasiado espiritual! (...) ¡Qué ligada a una época, qué teórica también, qué inexperta nos parece hoy la romantización nietzscheana del mal! Nosotros hemos conocido el mal en toda su miseria, y ya no somos lo bastante estetas como para tener miedo a proclamar nuestra fe en el bien, como para avergonzarnos de conceptos y de pautas tan triviales como la verdad, la libertad, la justicia (les cursives són meves)

Mandra, santíssima mandra

Què faríem sense tu? Segur que ja seríem tots morts, morts d'excés de desenvolupament (caram, ara hi caic, en això del desenvolupament sostenible. M'ha costat). Sempre em malfio de la gent diligent, activa i treballadora. A casa, de generació en generació, díem allò de "hi ha anys que hom té mandra". I és que un mandrós és inofensiu de mena. I malgrat tot, treballo des dels catorze anys, com una imbècil. De tant en tant, però, -avui toca- m'ajuden els refredats. Els primaverals són especialment virulents, cal tenir cura d'ells, mimar-los, no fos cas que marxessin massa aviat. Estic segura que si no hi ha vacuna contra els refredats és perquè tot investigador del món sap que el linxarien a la plaça pública.

Doncs bé, m'estic a casa, a soles amb el meu refredat i la meva gata, mentre la família compleix amb llurs obligacions socials. Sofà, cafè i tele, tot per a mi soleta. De cop i volta, a la pantalla de primera hora del matí (sóc matinera, sobretot quan haig de mandrejar) apareix en primer pla l' Hannibal Lecter en persona. El cor se m'esvalota, com cada vegada que el veig. No em quadra el Cuní, tan tranquil, entrevistant-lo (deu ser la febre). Per fi, m'adono que m'he confós, un altre cop. És l'Arzallus. Diu que l'Aznar no va voler ni intentar apropar-se a ETA (en González, sí; tenia una línia calenta a través d'un argentí) per inquina personal, després de la bomba al seu cotxe. L'Arzallus, a l'igual que el Lecter, aconsegueix atrapar-me per uns camins obscurs i ferèstecs que em nego a analitzar; només ho confiaria a en Freud, no m'arrisco amb cap sucedani. A més, ja ho he dit, tinc mandra.

Submundo

Des que la vaig llegir (ja fa uns mesos) que, de tant en tant, em ronda pel cap. No és una novel.la qualsevol. És imponent. És com un fresc dels EEUU de la segona meitat del segle vint. És molt ambiciosa, però jo diria que se'n surt. Tal com indica el títol, té voluntat d'abastar un món sencer -el nostre, ves-, però un món tan atomitzat que només es deixa atrapar pel subsòl: deixalles, runes, ferralla... Un món residual; residus reciclables (en estrambòtiques propostes artístiques, per exemple), residus radioactius, residus humans. Malgrat tot, la mirada sobre els homes pot semblar fins i tot humanista, éssent agònica i, a moments, apocalíptica. En tot cas, no participa d'aquest nihilisme àcid i burleta que, a parer meu, cau en la trampa de la banalitat que pretén mostrar amb tant d'esforç literari (penso en Franzen i en Hoellebeque; curiosament, tots dos més joves que DeLillo. Serà generacional la qüestió?)

Cal reconèixer que el final era difícil, potser fins i tot impossible. Sigui com sigui, les dues págines finals, les dues últimes i punyeteres (després de més de vuit-centes, què sinó?) pàgines, no em van agradar. No sabria dir massa bé perquè. Em passa una cosa semblant amb algun "crescendo" de Beethoven, tinc ganes d'aturar-lo per dir-li: "ep, noi, on vas?"

Mig veient la tele, enxampo un miting del Partit Comunista Espanyol. París, any 71. La Pasionaria crida, recent transportada des dels rigors moscovites del seu rigorós exili. M'entra una mena de yu-yu. Els responsables del reportatge eren nostrats; de l'heroic antifranquisme català. Ara, parlen des d'un reportatge postfranquista clarament destinat a recuperar la memòria històrica. Parlen des de la nostàlgia. Això de la transició no va anar prou bé. Ara no hi ha cinema independent ; ni públic, no hi ha. No-res. El malèvol mercat s'ho menja tot.

Em pregunto si els comunistes d'aleshores són ara ex-comunistes. Què són? Algú ens ho hauria d'explicar.

Torno a les finestres virtuals després d'una breu absència. Remenant entre blogs i comentaris, topo amb un cert ambient escalfat, de picabaralla. Un inici de desencís i d'avorriment, com quan tornés a llegir un escrit propi oblidat en un calaix; potser en un altre temps t'havia semblat bo. ¿Què ho fa que el món virtual s'assembli tant al real? Pregunta retòrica. Tanco els porticons.

Avui, l' Avui publica un article que també subscriuria. És d'aquesta noia, la Rahola, que ni em cau bé ni malament, amb la qual, a vegades coincideixo. Parla de totalitarisme, i em sembla un tema adient sobre el qual tots plegats hauríem de parlar. Parla de la decadència d'Europa, una qüestió que també, darrerament, és en boca d'en Pujol. En Pujol és un estadista sense Estat; és a dir, potser hauria estat un bon estadista, ai las. "Dios, que buen vasallo si hubiere buen señor" (o era a l'inrevés?). El vaig veure no fa gaire a un Millenium, cruspint-se en Gorbachov. Certament, en Gorbi està gagà o gogò; em sap greu, aquest home sí que m'havia caigut força bé; cal tenir pebrots per deixar de mentir sistemàticament, encara que sigui a les acaballes, a la recta final de la gran mentida totalitària.

Sant Jordi 2004

En nom de la rosa i del llibre



Temps era temps, alguns filòsofs discutien amb passió sobre el nom de la rosa; discutien sobre la vida i la mort. L' home -creien-, amb la fragilitat dels seus mots, pot preservar la bellesa d'aquesta flor del jardí, encar viva però ja marcint-se. Només l' home pot posar el món a recer de la mort.

Però, avui, en aquests dies confusos i brutals, el món sencer -les paraules i les coses- pot ser ofert per l'home a l' altar de la mort. Aquesta potència humana. aquesta possibilitat, entela les consciències; ens fa petits i ens fa estranys.

Tal vegada, avui, ens cal mirar enrere, cap al nostre passat comú, per tal de sentir-nos emparats en saber-nos hereus i guardians de la vida i dels mots. Les roses i els llibres.

A Antonio Muñoz Molina

No he llegit cap novel.la seva (Un invierno en Lisboa em va caure dels dits). He disfrutat moltíssim amb les seves memòries militars, Ardor guerrero . El meu homenatge es deu a alguns articles (memorables alguns sobre l'educació secundària logsiana). El meu homenatge, ara mateix, em surt a raig després de llegir l'article que avui li publica El país. És un escrit llarg i reiteratiu; és d' agrair que sigui llarg i reiteratiu perquè diu coses que en aquest país -sobretot en aquest El país- era urgent que fossin dites. És un article seriós, quasi sever, que comparteixo totalment. Es titula El artista consentido . Efectivament, tracta de la majoria dels nostres artistes i intel.lectuals malcriats i malcarats. Diu, per exemple: Al poeta Raúl Rivero o al periodista marroquí Alí Lmrabet, por ejemplo, reclamar la libertad para sus países les ha costado ir a la cárcel; en España, mientras tanto, es posible usar cómodamente la libertad para asegurar que no existe o que está en peligro, y esa declaración le valdrá a quien la hace una satisfacción personal inmediata y hasta un aura de prestigio, sin que eso le impida ejercer su trabajo y hasta recibir la subvención para su obra del Estado contra el que se declara en rebeldía.

Un general, Sabino Fernández Campos, ex-cap de la Casa Reial, ha publicat un llibre, Escritos morales y políticos , que servidora ha llegit. El recomano. De tant en tant, s'han de llegir, los otros , sobretot quan són vius i són tan vius. Hi ha un capítol dedicat al paper de les forces armades a la Constitució que convindria tenir present. Ai dels polítics que per frivolitats electorals posin en perill la sagrada Unidad de España . És a dir, que la democràcia arriba fins a on arriba; és a dir, no gaire lluny.

D'un tal Salvador Cardús (La Vanguardia,14-4-04):
Para que un "encaje" catalán con España deje de ser, como hasta ahora, un "encajonamiento" forzado sólo cabe una salida final: que la vinculación de los catalanes con España, la que sea, resulte de un acuerdo entre iguales que se fundamente en el reconocimiento de sus respectivas soberanías en un marco europeo y mundial de interdependencias .

Déu n'hi do. Una interessant "petició de principi". ¿On trobarem una Catalunya sobirana que pugui acordar, d'igual a igual, amb Espanya la mútua pertinença a Europa i al MÓN (!!!)? Les Corts espanyoles ens la regalaran, suposo. I llavors, ¿per a què collons (perdò) necessitaríem encara encaixar dins d'España? No, de fet, llavors, ja parlarem de vincles, d'uns vincles estrets entre pobles que han compartit i encara comparteixen...,etc.

¿De què parlem quan parlem d' "Estat"? No, si de fet ningú en parla; goita: Catalunya, España, Europa, Món, Univers; o bé: sobirania, independència, interdependència, autodeterminació...

Després de tanta vida bucòlica, vaig al cinema. El regreso . M'avorreixo. "El que conmigo va" (la fòrmula, la manllevo a en Muñoz Molina) també s' avorreix. Compartim, estoicament, el tedi i cap dels dos recrimina a l'altre l' haver descartat, alegrement, la comedieta americana de la sala veïna. Som al final de les vacances. L'ambient psìcològic és ensopit. Comparteixo badalls.
Sovint se sent a parlar d' incomunicació; és un lloc ben comú . Però, el problema, el problema de veritat que ningú no sap explicar-se. és just el contrari.

Me'n vaig uns díes. M'enduc uns quants llibres, música, botes de muntanya (d'estar per casa)..., però, sobretot, sobretot, tones de mandra.
Que us ho passeu bé, tots els dels blogs, si és que realment existiu. De moment, sóc més aviat agnòstica.

Fins la setmana que ve.

De braus i altres collonades


Tinc un parent, molt parent, que és, si fa no fa, progre. D'un temps ençà, pensa, de mi, que em vaig tornant carca. Jo li responc que no, que només sóc conservadora d'una societat que em deixa ser tan progre. Em perdona la vida perquè és un parent molt parent. Doncs bé, dóna la coincidència -i la contradicció- que ell i la seva dona i la seva filla i el seu gendre (ja és coincidir i contradir) es deleixen pels toros; entre tots, es gasten una pasta gansa a la Monumental. Efectivament, ara és la meva; penso torejar-me'ls amb pa amb tomàquet. Sense perdò. Confesso que mai hagués ni somiat que el meu primer assalt seria tan pintoresc (en el sentit més fondo del terme); ho dec a les nostres autoritats tripartides i als seus cervells tripartits. Friso perquè tot plegat pugi de to, perquè s'encomani. Perquè enderroquin la Monumental.


Que consti que, a mi, els toros ni fu ni fa. No he heretat el gen taurí de l'àvia Dolors, de la terra ferma i de la seba, que al cel sigui; i hi sigui tan distreta (hi haurà "corridas" al cel?) que no li calgui parar esment a les distraccions dels seus néts. El seu marit, l'avi Ramon, astorat davant dels avenços tecnològics, deia: "Redéu, ja no saben què inventar!"


Redéu, redéu.

Parlàvem de democràcia. Algú va recordar Borges. "La democràcia, un abús curiós de l'estadística". Vam passar a parlar de Borges, a acusar-lo del suport als milicos argentins. Abans de condemnar-lo, vam recordar el seu patiment enmig del populisme peronista, l'arribada al poder de la darrera dona del dictador, la Isabelita (Déu meu, la Isabelita...). Vam suspendre el judici, tot recordant que Borges ja s'havia jutjat, a si mateix.

Recordo que parlàvem de democràcia. Em recordo confusa, com ara. El més mínim rastre de populisme em provoca nàusea; una nàusea ben física, tendeixo a la somatització. M'emprenyo, també, davant l'elitisme militant. Veig, de lluny, un elitista (se'ls distingeix ràpid perquè solen ser estetes), i m'emprenyo. M'agrada la gent que se sent incòmode (no confondre amb aquella mena d'intel.lectuals i artistes instal.lats còmodament en la incomoditat cridanera). Ja ho he dit: confusa.

Tal vegada la democràcia és massa delicada per exposar-la tant en públic. A hores d'ara, ens cal despullar o vestir l'emperador? Què és més nociu a hores d'ara? Què, més obscè?

Caram! Just m'havia decidit, intrèpida i apassionada, a ser internauta i a escriure, narcissista i descarada, una pàgina personal, quan, paff, el disc dur (el de l'ordinador, no el meu) se'n va, a fer punyetes. Els tècnics, casolans i foranis, asseguren que no he estat jo. Ja se sap, els tècnis adoleixen d'ingenuïtat, els manca imaginació. Ja em direu, sinó: en ma vida m'havia apropat a un ordinador i en quatre díes, pamm, això del disc dur. La seqüència causa-efecte és claríssima.
Hi ha filòsofs que diuen que tota relació causal és, en el fons, arbitrària; que només disposem del recurs a l'experiència... un dia sí, l'altre també. M'arriscaré a continuar navegant i escrivint a veure si... paff. Què, sinó?
Filòsofs i tècnics a part, jo sé que el disc dur (el de l'ordinador), a mi, me la té jurada. Mentrestant, m'apresso a guanyar-li la partida, paraula a paraula, blog a blog.
Per cert, les referències "causa-efecte" no tenen res a veure amb l'actualitat político-terrorista. Ho juro.