Ni Bush ni Kerry...

Robert de Niro. A les sessions de cinema familiar casolanes, amb crispetes de microones sense allioli, que ens montem sobretot a les llargues tardes d'estiu, descobrim, de tant en tant, alguna joia que se'ns havia passat per alt. Avui, per exemple, hem vist "Los padres de ella". Feia dies que no reia tan bestialment. Es tracta, esclar, d'una comèdia, tirant, aparentment, a poca-solta, amb algunes escenes d' humor tipus "sal gorda", on Robert de Niro pot sobreactuar a plaer, tot fent d' ex de la CIA, paraca perdut, pare de la noia i malson del bon jan que li acaben de presentar com a possible gendre.

Dels ianquis se'n poden dir, se n'han de dir, moltes pestes; cal anar amb compte, però, perquè la capacitat que tenen de fotre's de si mateixos deixa moltes maledicències alienes en ridícul. Que protegeixin, a Europa, tot el cinema propi que vulguin, fins a fer trontollar la miserablement opulenta indústria americana (que tremoli l'enemic); que reparteixin tantes subvencions com els autors siguin capaços de polir-se, que d'això va, al cap i a la fi, la polèmica que, des de temps immemorial, es fa i es desfà; que facin i desfacin, doncs, que jo continuaré votant Robert de Niro. És el meu heroi, tant en la guerra com en la pau.