Aquest assumpte de l'amanida d'ADN militar em resulta macabre. Puc derivar-ho cap a la comicitat si ho associo amb un CSI passat per les mans dels millors Monthy Pyton. Dubto que en cap accident d'aviació totes les restes mortals que reben les famílies siguin genèticament correctes. Entenc el cabreig dels familiars per l'avió atrotinat, per les presses dels polítics a treure-s'ho de sobre, per l'arrogància, per tot. Però aquest revisionisme cadavèric em supera; que totes les mans i tots els peus i tos els dits de mans i peus i les ungles de tots els dits, etc., siguin sang de la meva sang... Francament. Que tot plegat, ho aprofiti en Bono per a fer sentimentalisme llefiscós, doncs mira, és en Bono; que ho aprofiti en Bono per a fer neteja i escombrar cap a casa en la cúpula militar, doncs, continua essent en Bono; que en Bono, essent com és ell mateix, tan tautològicament Bono, sigui ministre de defensa, doncs... em preocupa. Potser és un crack intel.lectual disfressat de "chusquero", la qual cosa seria una combinació ajustada al càrrec, però diria més aviat que és un "listillo" ("largo", en diuen, també) amb experiència política i un parell i mig d'idees més que fixes, fixades, de tan simples ("me ves la idea, paisano", preguntava sovint un sergent nascut al mateix poble que el soldat Muñoz Molina; "y eso era lo malo, que se le veían todas las ideas, como en un libro de geometría elemental", pensava més o menys el futur escriptor); un "paisano", doncs, que es pot passar fàcilment tres pobles en maniobrar en ple camp de batalla; una mescla genèticament inviable de Sancho i de Quijote, sortit d'un Cervantes poc dotat per a l'anàlisi i classificació d'ADN. Paradoxalment, la música militar necessita una batuta molt fina; en el fons del fons del rerefons hauria de sonar, per exemple, a segon moviment del concert per a piano número 21 de Mozart.
En fi, jo s'ho faran i ja ens ho trobarem.
Me'n vaig uns dies, però sembla que un bon amic em deixa un portàtil i ja estic gestionant la instal.lació, més contenta que un gínjol. Quina afecció, quina addicció, si almenys em servís per deixar de fumar. Però no, les addiccions no resten mai, sempre sumen.
Ah, l'Antoni de Quaderns és tan simpàtic i sorprenent en televisió com en paper virtual. Oi que sí? Oi.
dimecres, de juny 30, 2004
diumenge, de juny 27, 2004
Tinc por
Tinc entrades per al teatre. Les vaig comprar amb tota la innocència del món; és a dir, amb tota la ignorància. Vaig i veig que en Pou farà de Lear; ho veig en un programa del Forum, la qual cosa ja m'hauria d'haver fet sospitar. Però en Pou és en Pou i un Shakespeare és un Shakespeare... Doncs, au, vaig i compro les entrades via telèfon. Me n'oblido, fins que un diari recent m'ho recorda per boca d'en Calixto Bieito, el director. Ai, mare -penso- , no és aquest que sempre busca gresca. Llegeixo, i sí, és ell. Diu que se li'n refot, el públic; que el Lear és l'obra més sanguinària del món; que si a un li arranquen els ulls a l'escenari, doncs això, que li arranquen els ulls. Ho llegeixo en veu alta i trèmula davant d'una amiga, que s'ho pensa i m'engalta amb to glacial: "ulls de vaca, o bou, potser" (ella no té entrades). El meu consort hi és present (amb entrada): "Potser que ens enduguem un chubasquero " .
No he vist res d'aquest director; de fet, vaig molt poc al teatre. Sóc optimista de mena, per això m'enrabio sovint i per això vaig poc al teatre, ja s'entén. Segur que serà magnífic... en Pou, aquells monòlegs. Per anar fent boca i anar cultivant l'optimisme (i preparant l'enrabiada final), llegeixo la Biblia (Shakespeare. La invención de lo humano , Harold Bloom): La experiencia de "El rey Lear", en particular, es enteramente inquietante (...) Subrayo la lectura, más que nunca, porque he asistido a muchas puestas en escena de "El rey Lear" y he deplorado invariablemente estar allí. Nuestros directores y actores quedan derrotados por esta obra... Tanco la Biblia de cop. M'obligo a recordar amb fruïció que m'ho passo bé amb Harry Potter. La inferència és impecable: si m'agrada Harry Potter, m'agradarà la funció teatral esmentada. No se'n parli més.
Que hi ha algú? Algú que vulgui dues entrades de platea, a tocar de l'escenari...
Tinc entrades per al teatre. Les vaig comprar amb tota la innocència del món; és a dir, amb tota la ignorància. Vaig i veig que en Pou farà de Lear; ho veig en un programa del Forum, la qual cosa ja m'hauria d'haver fet sospitar. Però en Pou és en Pou i un Shakespeare és un Shakespeare... Doncs, au, vaig i compro les entrades via telèfon. Me n'oblido, fins que un diari recent m'ho recorda per boca d'en Calixto Bieito, el director. Ai, mare -penso- , no és aquest que sempre busca gresca. Llegeixo, i sí, és ell. Diu que se li'n refot, el públic; que el Lear és l'obra més sanguinària del món; que si a un li arranquen els ulls a l'escenari, doncs això, que li arranquen els ulls. Ho llegeixo en veu alta i trèmula davant d'una amiga, que s'ho pensa i m'engalta amb to glacial: "ulls de vaca, o bou, potser" (ella no té entrades). El meu consort hi és present (amb entrada): "Potser que ens enduguem un chubasquero " .
No he vist res d'aquest director; de fet, vaig molt poc al teatre. Sóc optimista de mena, per això m'enrabio sovint i per això vaig poc al teatre, ja s'entén. Segur que serà magnífic... en Pou, aquells monòlegs. Per anar fent boca i anar cultivant l'optimisme (i preparant l'enrabiada final), llegeixo la Biblia (Shakespeare. La invención de lo humano , Harold Bloom): La experiencia de "El rey Lear", en particular, es enteramente inquietante (...) Subrayo la lectura, más que nunca, porque he asistido a muchas puestas en escena de "El rey Lear" y he deplorado invariablemente estar allí. Nuestros directores y actores quedan derrotados por esta obra... Tanco la Biblia de cop. M'obligo a recordar amb fruïció que m'ho passo bé amb Harry Potter. La inferència és impecable: si m'agrada Harry Potter, m'agradarà la funció teatral esmentada. No se'n parli més.
Que hi ha algú? Algú que vulgui dues entrades de platea, a tocar de l'escenari...
divendres, de juny 25, 2004
Toni Sala
Me'n vaig a passar la revetlla fora i quan torno a obrir Internet em trobo amb alguns dels blogs que acostumo a seguir encesos. Redéu, quina foguera i quins fogots. Què bé s'ho passen, penso. Dels encenalls, recullo una bona nova: el premi a Toni Sala. És una qüestió personal, li tinc un especial i personalíssim afecte, a aquest noi, des que va publicar la famosa "petita crònica", aconseguint així -crec que també per a sorpresa seva- de trencar amb bastant d'estrèpit la llei del silenci. La llei de diverses màfies -presidides per la mare de totes les màfies: l'administráció-, interessadíssimes totes en el triomf de la LOGSE i l'enderrocament de l'escola pública. El silenci de molts professionals de l'ensenyament particularment contents amb "a río revuelto, ganancia de funcionarios con jeta" (si és el que sempre he pensat -pensaven-, això d'aprendre a aprendre i ensenyar divertint-me). El silenci de professors desolats per l'espectacle i espantats amb la fuita d'alumnat cap a la privada.
Vaig poder parlar amb Toni Sala en una presentació del seu llibre i em va commoure que es manifestés agraït per l'ensenyament rebut en un institut de batxillerat; ho esmentava com a motiu principal per escriure el llibre. L'agraïment, i la il.lusió que se'n derivava: convertir-se en professor. Després vindria l'astorament i la indignació, en veure en què s'havia esdevingut, tot plegat, en pocs anys. Una seqüència emocional que el feia privilegiat a l'hora de captar l'estafa en tota la seva dimensió i la seva vilesa.
El seu llibre és una crònica encertada i ponderada (es queda curt, dèiem molts). Algú pot pensar que posa de manifest els aspectes més negres, de realisme brut; Algú pot trobar-hi altres móns. Certament, sempre hi ha altres móns però sempre estan inclosos en aquest, el que esbossa amb traç precís Sala, el moll de l'os, la realitat duríssima de la secundària al nostre país. Com ens ensenya sovint un subgènere de Hollywood, en les condicions més dures de les presons d'alta seguretat (m'ha vingut al cap a tall d'exemple), hi pot haver moments, detalls, flaires, mirades, gestos -què sé jo-, de delicada sensibilitat: Burt Lancaster dibuixant ocells amb amorosa precisió, Tim Robbins pulveritzant per uns instants la duresa i el dolor dels presidiaris amb una ària de Mozart... Moments, també, esclar, de comicitat i d'alegria compartida. Grandesa i misèries.
En el cas que m'ocupa, hi ha, però, fonamentalment, una llei (reconec que, tot i veient-li el llautó d'entrada, em va atrapar desprevinguda quant a que un fet legislatiu, una publicació en el BOE, tingués tant poder de destrucció). Una llei, l'aplicació de la qual fa que tota estructura educativa mínimament sensata esdevingui remotíssima. La precedeix i l'acompanya molta cridòria progre, una crida en positiu (seria entranyable després de tantes derrotes; seria entranyable si no fos miserable): s'està portant a terme, als instituts, la REVOLUCIÓ pendent; l'home nou, per fi, es projecta cap al futur amb força -s'estampa contra el futur-, des de les bases mateixes que ho poden garantir: la destrucció definitiva de tot tipus de referent cultural per a una gran part dels nostres malaurats adolescents.
Per acabar, a mi m'agraden les cites. Per acabar, doncs, Céline a l'Àfrica colonial: "Los índigenas, por su parte, no funcionan sino a estacazos, conservan esa dignidad, mientras que los blancos, perfeccionados por la instrucción pública, andan solos."
Potser es tracta de recuperar una antiquíssima dignitat perduda. Que ningú perfeccioni ja ningú, en cap sentit, tampoc en el sentit corrosiu del nihilisme celinià. La llei dels nostres instituts s'assembla massa sospitosament a la llei de la selva. Però, em temo que encara trobarem algun rousseaunià amb la baba, la mala baba, a punt de caure.
Me'n vaig a passar la revetlla fora i quan torno a obrir Internet em trobo amb alguns dels blogs que acostumo a seguir encesos. Redéu, quina foguera i quins fogots. Què bé s'ho passen, penso. Dels encenalls, recullo una bona nova: el premi a Toni Sala. És una qüestió personal, li tinc un especial i personalíssim afecte, a aquest noi, des que va publicar la famosa "petita crònica", aconseguint així -crec que també per a sorpresa seva- de trencar amb bastant d'estrèpit la llei del silenci. La llei de diverses màfies -presidides per la mare de totes les màfies: l'administráció-, interessadíssimes totes en el triomf de la LOGSE i l'enderrocament de l'escola pública. El silenci de molts professionals de l'ensenyament particularment contents amb "a río revuelto, ganancia de funcionarios con jeta" (si és el que sempre he pensat -pensaven-, això d'aprendre a aprendre i ensenyar divertint-me). El silenci de professors desolats per l'espectacle i espantats amb la fuita d'alumnat cap a la privada.
Vaig poder parlar amb Toni Sala en una presentació del seu llibre i em va commoure que es manifestés agraït per l'ensenyament rebut en un institut de batxillerat; ho esmentava com a motiu principal per escriure el llibre. L'agraïment, i la il.lusió que se'n derivava: convertir-se en professor. Després vindria l'astorament i la indignació, en veure en què s'havia esdevingut, tot plegat, en pocs anys. Una seqüència emocional que el feia privilegiat a l'hora de captar l'estafa en tota la seva dimensió i la seva vilesa.
El seu llibre és una crònica encertada i ponderada (es queda curt, dèiem molts). Algú pot pensar que posa de manifest els aspectes més negres, de realisme brut; Algú pot trobar-hi altres móns. Certament, sempre hi ha altres móns però sempre estan inclosos en aquest, el que esbossa amb traç precís Sala, el moll de l'os, la realitat duríssima de la secundària al nostre país. Com ens ensenya sovint un subgènere de Hollywood, en les condicions més dures de les presons d'alta seguretat (m'ha vingut al cap a tall d'exemple), hi pot haver moments, detalls, flaires, mirades, gestos -què sé jo-, de delicada sensibilitat: Burt Lancaster dibuixant ocells amb amorosa precisió, Tim Robbins pulveritzant per uns instants la duresa i el dolor dels presidiaris amb una ària de Mozart... Moments, també, esclar, de comicitat i d'alegria compartida. Grandesa i misèries.
En el cas que m'ocupa, hi ha, però, fonamentalment, una llei (reconec que, tot i veient-li el llautó d'entrada, em va atrapar desprevinguda quant a que un fet legislatiu, una publicació en el BOE, tingués tant poder de destrucció). Una llei, l'aplicació de la qual fa que tota estructura educativa mínimament sensata esdevingui remotíssima. La precedeix i l'acompanya molta cridòria progre, una crida en positiu (seria entranyable després de tantes derrotes; seria entranyable si no fos miserable): s'està portant a terme, als instituts, la REVOLUCIÓ pendent; l'home nou, per fi, es projecta cap al futur amb força -s'estampa contra el futur-, des de les bases mateixes que ho poden garantir: la destrucció definitiva de tot tipus de referent cultural per a una gran part dels nostres malaurats adolescents.
Per acabar, a mi m'agraden les cites. Per acabar, doncs, Céline a l'Àfrica colonial: "Los índigenas, por su parte, no funcionan sino a estacazos, conservan esa dignidad, mientras que los blancos, perfeccionados por la instrucción pública, andan solos."
Potser es tracta de recuperar una antiquíssima dignitat perduda. Que ningú perfeccioni ja ningú, en cap sentit, tampoc en el sentit corrosiu del nihilisme celinià. La llei dels nostres instituts s'assembla massa sospitosament a la llei de la selva. Però, em temo que encara trobarem algun rousseaunià amb la baba, la mala baba, a punt de caure.
diumenge, de juny 20, 2004
El casset
Mira, amiga -diria: les coses, certes coses,
no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,
hi ha processos ocults, hi ha juntes generals
al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,
sobre la qual a voltes penja un llum miserable.
Sabem els resultats, els brutals resultats
que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí.
Podria il.luminar-te el passatge evocant
el camí de Damasc; però no és necessari.
Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.
El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.
No és temps encara, amiga, que els arbres -els arbres
verds i esvelts del jardí- s'esdevinguen donzelles.
Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.
Hi haurà un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,
verdes donzelles nues, terriblement esveltes,
i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens
quan arriba l'instant que ja no poden més.
Coral romput , de Vicent Andrés Estellés, recitat per Ovidi Montllor, amb Toti Soler a la guitarra.
Tenim coses magnífiques; no entenc per què són quasi secretes; per què, qui n'hauria de parlar, no ho fa; com si fos cultura esotèrica. Només veig laments, picabaralles, reivindicacions i gestos puerils, manifestos assenyadíssims i facilíssims contra la puerilitat... Tothom renya tothom, com si la nostra cultura fos un pati d'escola on uns quants monitors malhumorats es barallen entre ells. Mentrestant, els nens aprenen a xutar la pilota sols, a fer regadius amb fang i regalims d'aigua de la font i escopinades, a inflar globus de xiclet, a fer concursos de globus de xiclet, a provar de boca en boca amb el xiclet guanyador, a comerciar durament amb els cromos. Sols.
Un poeta que amb paraules senzilles però no tendres et colpeja amb la brutalitat d'un fenomen natural. La mort, el sexe, la ràbia i l'amor, i el sexe, i la mort. I la ràbia. L'amor. Tot tenyit per un alè de melanconia i cansament, com qui ha de dir ja adéu a la ràbia, a l'amor, al sexe, a la mort. A la mort, sobretot, adéu. Tot mirat ja des de darrere els vidres d'una finestra entelada per l'alè propi, encara compassat per la ràbia i el sexe i la vida i la por a la força de la mort, "el rostre lleig de la puta cruel". Poques vegades he trobat una mort viscuda i dita amb més força.
Un bard que no recita, que no sobreposa res als mots. Amb veu rogallosa viu les paraules, com pensades i dites a l'instant, a l'instant mateix en què ho sent, ho pensa i ho diu, ho deixa anar, t'ho engalta.
Una música llunyana, com sentida a l'atzar d'alguna finestra oberta, una música que no va amb tu, que sense voler t'acompanya.
Tot això es troba en algun lloc, editat i ben reeditat, crec. Però no sento el ressò. Potser és que no paro bé l'orella, que també podria ser; i així, em queixo i renyo també com un monitor més.
Mira, amiga -diria: les coses, certes coses,
no ocorren perquè sí. Hi ha clàusules secretes,
hi ha processos ocults, hi ha juntes generals
al voltant d'una taula de pi, ben basta i pobra,
sobre la qual a voltes penja un llum miserable.
Sabem els resultats, els brutals resultats
que ens aturen de sobte, com un llamp, al camí.
Podria il.luminar-te el passatge evocant
el camí de Damasc; però no és necessari.
Ara, mira, la tarda, les arbredes, el riu.
El rei parlant amb Curzio: veges tu si ho entens.
No és temps encara, amiga, que els arbres -els arbres
verds i esvelts del jardí- s'esdevinguen donzelles.
Ara van entre els arbres, renillant, els cavalls.
Hi haurà un moment que els arbres s'esdevinguen donzelles,
verdes donzelles nues, terriblement esveltes,
i entre elles els cavalls, renillant com els hòmens
quan arriba l'instant que ja no poden més.
Coral romput , de Vicent Andrés Estellés, recitat per Ovidi Montllor, amb Toti Soler a la guitarra.
Tenim coses magnífiques; no entenc per què són quasi secretes; per què, qui n'hauria de parlar, no ho fa; com si fos cultura esotèrica. Només veig laments, picabaralles, reivindicacions i gestos puerils, manifestos assenyadíssims i facilíssims contra la puerilitat... Tothom renya tothom, com si la nostra cultura fos un pati d'escola on uns quants monitors malhumorats es barallen entre ells. Mentrestant, els nens aprenen a xutar la pilota sols, a fer regadius amb fang i regalims d'aigua de la font i escopinades, a inflar globus de xiclet, a fer concursos de globus de xiclet, a provar de boca en boca amb el xiclet guanyador, a comerciar durament amb els cromos. Sols.
Un poeta que amb paraules senzilles però no tendres et colpeja amb la brutalitat d'un fenomen natural. La mort, el sexe, la ràbia i l'amor, i el sexe, i la mort. I la ràbia. L'amor. Tot tenyit per un alè de melanconia i cansament, com qui ha de dir ja adéu a la ràbia, a l'amor, al sexe, a la mort. A la mort, sobretot, adéu. Tot mirat ja des de darrere els vidres d'una finestra entelada per l'alè propi, encara compassat per la ràbia i el sexe i la vida i la por a la força de la mort, "el rostre lleig de la puta cruel". Poques vegades he trobat una mort viscuda i dita amb més força.
Un bard que no recita, que no sobreposa res als mots. Amb veu rogallosa viu les paraules, com pensades i dites a l'instant, a l'instant mateix en què ho sent, ho pensa i ho diu, ho deixa anar, t'ho engalta.
Una música llunyana, com sentida a l'atzar d'alguna finestra oberta, una música que no va amb tu, que sense voler t'acompanya.
Tot això es troba en algun lloc, editat i ben reeditat, crec. Però no sento el ressò. Potser és que no paro bé l'orella, que també podria ser; i així, em queixo i renyo també com un monitor més.
divendres, de juny 18, 2004
Les coses
Ara que el curs s'acaba, corro per casa i penso, amb angúnia ho penso, que he de fer dissabte: ordenar papers, endreçar armaris, netejar estanteries... Recuperar andròmines. Objectes diversos que saludo un cop l'any i que ja sé d'entrada que tampoc m'atreviré a llençar. Trobaré coses que ningú no voldria, que jo no vull fins que les veig abandonades en calaixos, en carpetes, en estanteries... Són coses del tot meves; i just aquí rau el mal: m'assalten a traïció quan faig dissabte a fons, m'agafen desprevinguda i em recriminen, reclamen que me'n faci responsable; es victimitzen, impúdiques i patètiques. Reliquies tristes d'un temps que jo no tinc el poder de revifar. ¿Què ho fa que me les estimi tan poc, aquestes coses?
I ¿per què les vull fins al punt de desar-les de nou? És covardia, tot plegat? ¿És previsió d'un futur on em seran indispensables?
Sempre he pensat que el famós trineu de Kane, el ciutadà, no és del tot alliberador, també és una broma malèvola d'Orson. Kane no només enyora abans de morir l'únic objecte que autènticament va voler, sinó que també s'aferra al record de la seva primera possessió, la que va generar tot el desfici, la que li permetria tornar a començar infinitament, posseint sense estimar. Incapaços d'evocar ningú, entenc també els anacoretes; despullats, aïllats de tot, enmig d'un desert sense res.
Les coses que de veritat necessites i et seran indispensables, les úniques que realment pots albergar de tot cor, són les que no han vingut a substituir les persones que estimes -la mare de Kane; les coses que no només et pertanyen a tu.
Trobaré el casset que vam escoltar plegats; és una cinta vella, gravada d'una altra. Apareixerà entre molts d'altres cassets que no escolto mai i que potser guardo per acompanyar i mig amagar aquest únic casset que tornaria ara mateix a escoltar amb tu, si això fos possible.
Ara que el curs s'acaba, corro per casa i penso, amb angúnia ho penso, que he de fer dissabte: ordenar papers, endreçar armaris, netejar estanteries... Recuperar andròmines. Objectes diversos que saludo un cop l'any i que ja sé d'entrada que tampoc m'atreviré a llençar. Trobaré coses que ningú no voldria, que jo no vull fins que les veig abandonades en calaixos, en carpetes, en estanteries... Són coses del tot meves; i just aquí rau el mal: m'assalten a traïció quan faig dissabte a fons, m'agafen desprevinguda i em recriminen, reclamen que me'n faci responsable; es victimitzen, impúdiques i patètiques. Reliquies tristes d'un temps que jo no tinc el poder de revifar. ¿Què ho fa que me les estimi tan poc, aquestes coses?
I ¿per què les vull fins al punt de desar-les de nou? És covardia, tot plegat? ¿És previsió d'un futur on em seran indispensables?
Sempre he pensat que el famós trineu de Kane, el ciutadà, no és del tot alliberador, també és una broma malèvola d'Orson. Kane no només enyora abans de morir l'únic objecte que autènticament va voler, sinó que també s'aferra al record de la seva primera possessió, la que va generar tot el desfici, la que li permetria tornar a començar infinitament, posseint sense estimar. Incapaços d'evocar ningú, entenc també els anacoretes; despullats, aïllats de tot, enmig d'un desert sense res.
Les coses que de veritat necessites i et seran indispensables, les úniques que realment pots albergar de tot cor, són les que no han vingut a substituir les persones que estimes -la mare de Kane; les coses que no només et pertanyen a tu.
Trobaré el casset que vam escoltar plegats; és una cinta vella, gravada d'una altra. Apareixerà entre molts d'altres cassets que no escolto mai i que potser guardo per acompanyar i mig amagar aquest únic casset que tornaria ara mateix a escoltar amb tu, si això fos possible.
dimarts, de juny 15, 2004
Escriure
Escric sovint atrapada per algun esquer extern -normalment d'indignació, però no sempre afortunadament-, acomplint l'associació conductista E-R (estímul-resposta). Escric de manera immediata, a raig, sobretot quan l'estímul m'arriba de debò. En algun post enrere, volia respondre -respondre'm, de fet, ja que que yo me lo guiso, yo me lo como - a unes paraules d'en Felipe González llegides a l'atzar d'alguna nota periodística. Però l'actualitat em serveix un allau d'estímuls tan acollonant que semblo un jugador de tennis inepte a la recerca de pilotes llançades per algun autòmata imparable. En González deia que a la primera guerra del golf es va tenir Hussein "en bandeja". No puc interpretar-ho sinó com a "desaprofitar l'ocasió", però, vés a saber; si una mala traducció de l'anglès (no precisament de Joyce) ha estat a un pas de provocar una petita crisi diplomàtica, no seré jo -pensant-ho bé- qui m'atreveixi amb la subtilesa de les tesis de González en política internacional. Un altre dia, potser.
Avui em mou una qüestió casolana, del tot casolana. La carta. La carta robatori. La carteta oficial rebuda a les cases d'unes viudes amb una nòmina massa inflada. En Nadal, a qui li toca sempre apagar focs (cal reconèixer que només per la cosa del ridícul ja es guanya la seva, de nòmina; i la del seu germà, fins i tot), ja ho ha mig arreglat. Però, a mi, m'interessen els antecedents. Només puc que formular hipòtesis. A veure si l'encerto. Algun autòmata remena arxius i els números no quadren; no quadren a favor de l'administració. Eeeep, tots els llums "warning, warning" fent pampallugues. Es constata la bona nova en alguna reunioneta entre cafè i cafè i poc després s'engega l'autòmata que escup cartes. Així de senzill. Algun autòmata d'ultimíssima generació potser fins i tot pensa tot seguit: en Castells em donarà un copet a l'espatlla aquets de ciu eren uns demagogs uns oportunistes criminals els peperos i ara a posar ordre i mesura en aquest desconcert que amb els números a la mà no hi ha res a dir és això realment oi? sí és exacte dos i dos sempre fan quatre què fàcil amb els números ens han deixat catalunya hipotecada i ara a retallar a retallar a retallar hi ha tanta cosa per retallar tanta feina em pica el nas la maleïda al.lèrgia sempre em fa estornudar en els moments més inopor...Aaatchum.
En homenatge català a Leopold Bloom, que ja ho entendrà, per això pensava en anglès.
Però jo, entelèquia, forma de les formes, sóc jo per la memòria perquè sóc sota formes sempre canviants (James Joyce)
Escric sovint atrapada per algun esquer extern -normalment d'indignació, però no sempre afortunadament-, acomplint l'associació conductista E-R (estímul-resposta). Escric de manera immediata, a raig, sobretot quan l'estímul m'arriba de debò. En algun post enrere, volia respondre -respondre'm, de fet, ja que que yo me lo guiso, yo me lo como - a unes paraules d'en Felipe González llegides a l'atzar d'alguna nota periodística. Però l'actualitat em serveix un allau d'estímuls tan acollonant que semblo un jugador de tennis inepte a la recerca de pilotes llançades per algun autòmata imparable. En González deia que a la primera guerra del golf es va tenir Hussein "en bandeja". No puc interpretar-ho sinó com a "desaprofitar l'ocasió", però, vés a saber; si una mala traducció de l'anglès (no precisament de Joyce) ha estat a un pas de provocar una petita crisi diplomàtica, no seré jo -pensant-ho bé- qui m'atreveixi amb la subtilesa de les tesis de González en política internacional. Un altre dia, potser.
Avui em mou una qüestió casolana, del tot casolana. La carta. La carta robatori. La carteta oficial rebuda a les cases d'unes viudes amb una nòmina massa inflada. En Nadal, a qui li toca sempre apagar focs (cal reconèixer que només per la cosa del ridícul ja es guanya la seva, de nòmina; i la del seu germà, fins i tot), ja ho ha mig arreglat. Però, a mi, m'interessen els antecedents. Només puc que formular hipòtesis. A veure si l'encerto. Algun autòmata remena arxius i els números no quadren; no quadren a favor de l'administració. Eeeep, tots els llums "warning, warning" fent pampallugues. Es constata la bona nova en alguna reunioneta entre cafè i cafè i poc després s'engega l'autòmata que escup cartes. Així de senzill. Algun autòmata d'ultimíssima generació potser fins i tot pensa tot seguit: en Castells em donarà un copet a l'espatlla aquets de ciu eren uns demagogs uns oportunistes criminals els peperos i ara a posar ordre i mesura en aquest desconcert que amb els números a la mà no hi ha res a dir és això realment oi? sí és exacte dos i dos sempre fan quatre què fàcil amb els números ens han deixat catalunya hipotecada i ara a retallar a retallar a retallar hi ha tanta cosa per retallar tanta feina em pica el nas la maleïda al.lèrgia sempre em fa estornudar en els moments més inopor...Aaatchum.
En homenatge català a Leopold Bloom, que ja ho entendrà, per això pensava en anglès.
Però jo, entelèquia, forma de les formes, sóc jo per la memòria perquè sóc sota formes sempre canviants (James Joyce)
dissabte, de juny 12, 2004
Magris
Claudio Magris recollirà el proper premi Príncep d'Astúries de les lletres. Me n'alegro. Tinc davant l'exemplar del seu llibre El Danubio, editat a Anagrama. L'he anat a buscar a l'estanteria; com que tinc costum de posar la data als llibres, sé que el vaig llegir l'any 1992. La impressió general es manté viva, algunes pàgines en particular les recordaré sempre. És un llibre que m'hagués agradat escriure, impressionista i alhora profund, erudit i alhora humà; una elegància suau, lluny de tota estridència. Tot fullejant-lo, hi trobo unes paraules ajustadíssimes sobre tres personatges que m'interessen especialment:
- Céline se ha dejado deslumbrar por la revelación del mal. Ha escuchado la voz de la abyección, decía Bernanos, como un confesor de un barrio miserable; sin embargo, no ha sido capaz, como lo son en ocasiones los viejos confesores, de echar una cabezadita entre un penitente y otro, cansados de la repetición de los previsibles pecados, no ha visto la estereotipada banalidad del mal.
- En el vestíbulo se ven sombrero y bastón, como si Freud hubiera acabado de llegar; hay un maletín de médico, un baúl de viaje y una botellita con una funda de piel, la cantimplora que llevaba consigo en los paseos por los bosques, que amaba con la precisa cotidianeidad del padre de familia. (...) en la pequeña sala de espera quedan unos cuantos libros de la verdadera biblioteca de Freud: Heine, Schiller, Ibsen, los clásicos que le enseñaban la discreción, el rigor i la humanitas indispensables para descender a los infiernos. Ese bastón y esa cantimplora proclaman toda la grandeza de Freud, su sentido de la medida y su amor por el orden, su sencillez de hombre decidido y sin manías, que -adentrándose en los remolinos de las ambivalencias humanas- aprende y enseña a amar todavía más, con más libertad, esas excursiones familiares por el monte.
- La abuela Anka ha tenido cuatro maridos. A dos -el segundo con el cual vivió veinte años, y el último, al que conoció a avanzada edad- los quiso mucho, a los otros dos los soportó con paciencia. Sin embargo, amor y aburrimiento no influyeron lo más mínimo en su dedicación ejemplar, porque el matrimonio era para ella una realidad objetiva, que la incertidumbre de los sentimientos no podía arañar.
En su vida no existe el lamento, la repulsa de las desventuras, ni para sí ni para los demás. No se compadece de sí misma ni de nadie, ni se le ocurre temer a la muerte ni turbarse por la de otro, aunque está dispuesta a ayudar a quien lo necesita, ignorando el cansancio y la misma idea de sacrificio; en su mundo las cosas simplemente ocurren.
Tots tres són morts, Céline, Freud i l'àvia Anka. Sortosament, tenim Magris que els evoca. Jo, que no sóc ni he pogut ser mai l'àvia Anka, a vegades temo que algun dia ningú no sàpiga ja recordar-los.
Claudio Magris recollirà el proper premi Príncep d'Astúries de les lletres. Me n'alegro. Tinc davant l'exemplar del seu llibre El Danubio, editat a Anagrama. L'he anat a buscar a l'estanteria; com que tinc costum de posar la data als llibres, sé que el vaig llegir l'any 1992. La impressió general es manté viva, algunes pàgines en particular les recordaré sempre. És un llibre que m'hagués agradat escriure, impressionista i alhora profund, erudit i alhora humà; una elegància suau, lluny de tota estridència. Tot fullejant-lo, hi trobo unes paraules ajustadíssimes sobre tres personatges que m'interessen especialment:
- Céline se ha dejado deslumbrar por la revelación del mal. Ha escuchado la voz de la abyección, decía Bernanos, como un confesor de un barrio miserable; sin embargo, no ha sido capaz, como lo son en ocasiones los viejos confesores, de echar una cabezadita entre un penitente y otro, cansados de la repetición de los previsibles pecados, no ha visto la estereotipada banalidad del mal.
- En el vestíbulo se ven sombrero y bastón, como si Freud hubiera acabado de llegar; hay un maletín de médico, un baúl de viaje y una botellita con una funda de piel, la cantimplora que llevaba consigo en los paseos por los bosques, que amaba con la precisa cotidianeidad del padre de familia. (...) en la pequeña sala de espera quedan unos cuantos libros de la verdadera biblioteca de Freud: Heine, Schiller, Ibsen, los clásicos que le enseñaban la discreción, el rigor i la humanitas indispensables para descender a los infiernos. Ese bastón y esa cantimplora proclaman toda la grandeza de Freud, su sentido de la medida y su amor por el orden, su sencillez de hombre decidido y sin manías, que -adentrándose en los remolinos de las ambivalencias humanas- aprende y enseña a amar todavía más, con más libertad, esas excursiones familiares por el monte.
- La abuela Anka ha tenido cuatro maridos. A dos -el segundo con el cual vivió veinte años, y el último, al que conoció a avanzada edad- los quiso mucho, a los otros dos los soportó con paciencia. Sin embargo, amor y aburrimiento no influyeron lo más mínimo en su dedicación ejemplar, porque el matrimonio era para ella una realidad objetiva, que la incertidumbre de los sentimientos no podía arañar.
En su vida no existe el lamento, la repulsa de las desventuras, ni para sí ni para los demás. No se compadece de sí misma ni de nadie, ni se le ocurre temer a la muerte ni turbarse por la de otro, aunque está dispuesta a ayudar a quien lo necesita, ignorando el cansancio y la misma idea de sacrificio; en su mundo las cosas simplemente ocurren.
Tots tres són morts, Céline, Freud i l'àvia Anka. Sortosament, tenim Magris que els evoca. Jo, que no sóc ni he pogut ser mai l'àvia Anka, a vegades temo que algun dia ningú no sàpiga ja recordar-los.
Perdre's
La Mirandamar, des de la seva pàgina SORRA , ens fa saber que una noia, amb desequilibris mentals, s'ha perdut. La fotografia que inclou no transmet per si sola cap perill, no hi ha alarma als ulls; tot està bé, diries; una persona que s'afanya a anar amunt i avall, que, a vegades, perd l'esma, com tu mateixa, com tothom.
Què terrible anar amunt i avall, no necessàriament esmaperdut sinó perdut , allunyat de si mateix; o a l'inrevés, tan a prop, tan a prop, que s'anul.li tota distància i tota proximitat. No fa gaire, a l'entrar amb el cotxe a un dels túnels de la Ronda del Litoral, vaig veure un home vell que també s'encaminava, arrossegant els peus, cap al mateix túnel. Hi entrava decidit, a un ritme forçosament lent, però en absolut vacil.lant, sense prestar cap mena d'atenció als cotxes que passaven a fregar seu, convertits en armes mortals, en ràfegues de metralla, en ruleta russa; sense prestar atenció als meus ulls esbatanats per l'espant i la impotència, que l'alertaven del perill si m'hagués mirat, per un instant fugaç, només si m'hagués captat, una mirada humana, i no aquella màquina, aquella peça d'una maquinària mortífera en què m'havia convertit, just a l'entrar, com quasi cada dia, al túnel que em porta, en pocs minuts, a casa, que em permet retrobar-me amb els meus, assossegar-me després d'un dia sempre un punt massa feixuc, lluny del redós. Així que vaig poder, esclar, vaig trucar la polícia, em van dir que se n'hi anaven tot seguit, que l'anaven a buscar. L'home perdut, no pas esmaperdut, quina estranya missió el dirigia? D'on provenia la força que el feia tirar endavant, endavant, endavant? Enllà dels perills, del cansament, del desencís. Enllà de tot.
La Mirandamar, des de la seva pàgina SORRA , ens fa saber que una noia, amb desequilibris mentals, s'ha perdut. La fotografia que inclou no transmet per si sola cap perill, no hi ha alarma als ulls; tot està bé, diries; una persona que s'afanya a anar amunt i avall, que, a vegades, perd l'esma, com tu mateixa, com tothom.
Què terrible anar amunt i avall, no necessàriament esmaperdut sinó perdut , allunyat de si mateix; o a l'inrevés, tan a prop, tan a prop, que s'anul.li tota distància i tota proximitat. No fa gaire, a l'entrar amb el cotxe a un dels túnels de la Ronda del Litoral, vaig veure un home vell que també s'encaminava, arrossegant els peus, cap al mateix túnel. Hi entrava decidit, a un ritme forçosament lent, però en absolut vacil.lant, sense prestar cap mena d'atenció als cotxes que passaven a fregar seu, convertits en armes mortals, en ràfegues de metralla, en ruleta russa; sense prestar atenció als meus ulls esbatanats per l'espant i la impotència, que l'alertaven del perill si m'hagués mirat, per un instant fugaç, només si m'hagués captat, una mirada humana, i no aquella màquina, aquella peça d'una maquinària mortífera en què m'havia convertit, just a l'entrar, com quasi cada dia, al túnel que em porta, en pocs minuts, a casa, que em permet retrobar-me amb els meus, assossegar-me després d'un dia sempre un punt massa feixuc, lluny del redós. Així que vaig poder, esclar, vaig trucar la polícia, em van dir que se n'hi anaven tot seguit, que l'anaven a buscar. L'home perdut, no pas esmaperdut, quina estranya missió el dirigia? D'on provenia la força que el feia tirar endavant, endavant, endavant? Enllà dels perills, del cansament, del desencís. Enllà de tot.
dimecres, de juny 09, 2004
Continuació
Doncs, va la senyora Vintró i parla de manca de previsió de les autoritats pel que fa a onades migratòries. Dóna una data clau (ja explicaré en clau de què): tenint en compte el que passava a la resta d'Europa, com a mínim feia quinze anys que l'arribada massiva d'immigrants estava cantada. Quinze anys. Chapeau. He de reconèixer que el sector administratiu en el que s'ha mogut l'esmentada senyora queda exclòs de tota acusació d'imprevisió (no és una ironia, no. El meu fill de deu anys quan no n'està segur, ho pregunta: és una ironia?). Des de finals de l'any 1990 que es va implantar, precedida d'una impressionant coreografia progre, la LOGSE. Sobretot a Catalunya, es va implantar a ritme d'infart; en Pujol, amb les seves temibles xiruques, en va fer bandera, la qual cosa no hagués deixat de ser sospitosa per a la progressia en cas que hi hagués hagut, en aquest sector, progressia no instal.lada en càrrecs oficials o a punt de fer el salt i l'assalt des de primària i FP als palaus hivernals, aristocràtics i avorrits dels instituts de batxillerat; cal, aquí, destacar un sector menut, menut, quasi a escala d'entomòleg, però ben curiós dins de l'esmentat moviment progressista: els pedagogs. Els pedagogs van passar de no ser ningú enlloc a tenir-ho tot pagat (pioners d'allò que un dia s'esdevindrà amb tot els catalans arreu, segons vaticinava en Francesc Pujols) i ben pagat. Resultat final, i torno a la Vintró: els instituts del nostre país són, sobretot (i sobretot encara on més falta farien), centres assistencials. Que no s'han d'assistir els nois immigrants? I tant que sí; a l'igual que cal atendre totes les altres problemàtiques socials. ¿Que no han de tenir accès a un ensenyament públic de qualitat, amb un bon pas garantit a la universitat, tots els nois, de qualsevol origen i situació, que vulguin i puguin estudiar? No contesto; només una dada, però: a Catalunya ja és oficial, no tenim Conselleria d'Ensenyament. Ara n'hi diuen d'Educació. Si no et fa mandra fer-te amb una lupa, pots veure com les espècies i subespècies de pedagogs ho celebren, amb tots els gastos pagats.
Em feia por encetar aquest tema per dos motius. Primer, perquè un cop començat no me l'acabaré mai, és a dir que continuarà. Segon, la taquicardia; ho he anat trampejant, gràcies. No em queda esma, però, per a l'anunciat González, Felipe González. Un altre dia.
Doncs, va la senyora Vintró i parla de manca de previsió de les autoritats pel que fa a onades migratòries. Dóna una data clau (ja explicaré en clau de què): tenint en compte el que passava a la resta d'Europa, com a mínim feia quinze anys que l'arribada massiva d'immigrants estava cantada. Quinze anys. Chapeau. He de reconèixer que el sector administratiu en el que s'ha mogut l'esmentada senyora queda exclòs de tota acusació d'imprevisió (no és una ironia, no. El meu fill de deu anys quan no n'està segur, ho pregunta: és una ironia?). Des de finals de l'any 1990 que es va implantar, precedida d'una impressionant coreografia progre, la LOGSE. Sobretot a Catalunya, es va implantar a ritme d'infart; en Pujol, amb les seves temibles xiruques, en va fer bandera, la qual cosa no hagués deixat de ser sospitosa per a la progressia en cas que hi hagués hagut, en aquest sector, progressia no instal.lada en càrrecs oficials o a punt de fer el salt i l'assalt des de primària i FP als palaus hivernals, aristocràtics i avorrits dels instituts de batxillerat; cal, aquí, destacar un sector menut, menut, quasi a escala d'entomòleg, però ben curiós dins de l'esmentat moviment progressista: els pedagogs. Els pedagogs van passar de no ser ningú enlloc a tenir-ho tot pagat (pioners d'allò que un dia s'esdevindrà amb tot els catalans arreu, segons vaticinava en Francesc Pujols) i ben pagat. Resultat final, i torno a la Vintró: els instituts del nostre país són, sobretot (i sobretot encara on més falta farien), centres assistencials. Que no s'han d'assistir els nois immigrants? I tant que sí; a l'igual que cal atendre totes les altres problemàtiques socials. ¿Que no han de tenir accès a un ensenyament públic de qualitat, amb un bon pas garantit a la universitat, tots els nois, de qualsevol origen i situació, que vulguin i puguin estudiar? No contesto; només una dada, però: a Catalunya ja és oficial, no tenim Conselleria d'Ensenyament. Ara n'hi diuen d'Educació. Si no et fa mandra fer-te amb una lupa, pots veure com les espècies i subespècies de pedagogs ho celebren, amb tots els gastos pagats.
Em feia por encetar aquest tema per dos motius. Primer, perquè un cop començat no me l'acabaré mai, és a dir que continuarà. Segon, la taquicardia; ho he anat trampejant, gràcies. No em queda esma, però, per a l'anunciat González, Felipe González. Un altre dia.
D'esquerres, de tota la vida.
Surt la sempre assenyada senyora Vintró en una tertúlia televisiva. Ha de parlar del fet puntual de la catedral de Barcelona, però reflexiona per dalt (i mira que la catedral és alta): la immigració sense papers i la hipocresia dels autòctons; l'explotació per part d'empreses i famílies que fan treballar els immigrants a baix preu. No ho diu, perquè és assenyada; només ho insinua, seguint l'assenyat oracle de Delfos a qui per professió deu conèixer molt bé: inferioritat moral i culpabilitat dels de casa. Té raó, esclar; però, em temo que el que busca és aprofitar-se'n, de la raó. Deslliureu-me, Senyor, dels qui tenen la raó perquè dels qui no la tinguin, ja m'hi atreveixo jo.
Baixo a l'anècdota personal. De fa anys, pago una dona de fer feines marroquina el mateix que pagaria a qualsevol altra persona del món mundial per unes hores setmanals. No fa gaire, abans d'anar-se'n un parell de mesos, em va dir que una amiga seva -sense papers, recent arribada- la podia substituir mentrestant; com que la nouvinguda i jo no ens podíem entendre verbalment, els tractes -tots els tractes, també els econòmics- se'ls van manejar, entre elles dues; jo em vaig limitar a pagar el mateix a la mateixa persona de sempre, seguint les seves indicacions. Ni nego ni afirmo res, només insinuo.
Deixant el terreny de les anècdotes, el que més m'emprenya de l'esquerra al nostre país és -ara vaig i descobreixo la sopa d'all- la demagògia. Però, és que m'emprenya molt. Que la dreta, també? Però és que, a mi, m'agrada -o m'agradaria- ser d'esquerres. Per tradició familiar, per història personal, per entorn social, per amistats, per... collons.
Ara no tinc temps, però a la propera pàgina reprendre el tema, amb Vintró inclosa; i amb el González, Felipe González, que li he llegit una cosa... que ja està bé, que n'estic tipa.
Surt la sempre assenyada senyora Vintró en una tertúlia televisiva. Ha de parlar del fet puntual de la catedral de Barcelona, però reflexiona per dalt (i mira que la catedral és alta): la immigració sense papers i la hipocresia dels autòctons; l'explotació per part d'empreses i famílies que fan treballar els immigrants a baix preu. No ho diu, perquè és assenyada; només ho insinua, seguint l'assenyat oracle de Delfos a qui per professió deu conèixer molt bé: inferioritat moral i culpabilitat dels de casa. Té raó, esclar; però, em temo que el que busca és aprofitar-se'n, de la raó. Deslliureu-me, Senyor, dels qui tenen la raó perquè dels qui no la tinguin, ja m'hi atreveixo jo.
Baixo a l'anècdota personal. De fa anys, pago una dona de fer feines marroquina el mateix que pagaria a qualsevol altra persona del món mundial per unes hores setmanals. No fa gaire, abans d'anar-se'n un parell de mesos, em va dir que una amiga seva -sense papers, recent arribada- la podia substituir mentrestant; com que la nouvinguda i jo no ens podíem entendre verbalment, els tractes -tots els tractes, també els econòmics- se'ls van manejar, entre elles dues; jo em vaig limitar a pagar el mateix a la mateixa persona de sempre, seguint les seves indicacions. Ni nego ni afirmo res, només insinuo.
Deixant el terreny de les anècdotes, el que més m'emprenya de l'esquerra al nostre país és -ara vaig i descobreixo la sopa d'all- la demagògia. Però, és que m'emprenya molt. Que la dreta, també? Però és que, a mi, m'agrada -o m'agradaria- ser d'esquerres. Per tradició familiar, per història personal, per entorn social, per amistats, per... collons.
Ara no tinc temps, però a la propera pàgina reprendre el tema, amb Vintró inclosa; i amb el González, Felipe González, que li he llegit una cosa... que ja està bé, que n'estic tipa.
dilluns, de juny 07, 2004
Diaris
En algun blog (crec que en el "Flux") es parlava, no fa gaire, dels diaris que corren per casa; en concret, es constatava el baix nivell de l' "Avui". Dissabte passat, amb la il.lusió que fa disposar de temps lliure per endavant, vaig comprar-me "El país" (ara en compro un, ara un altre; m'agrada prendre petites decisions quotidianes). Doncs bé, constato que no me'l podia acabar. Quina feinada, i en dia de festa. Apuntaré algunes de les qüestions que em van cridar l'atenció en aquell exemplar, tot començant, com acostumo a llegir el diari, pel final:
- Necrològica del gran Manfredi. Quin greu em sap que es morin segons quins actors, es com si se'm morís un parent. Referència obligada a El verdugo, pel.lícula insuperable, feta en ple franquisme, menyspreuda llavors per la dogmàtica esquerra oficial (quin escàndol reflectir els problemes de la classe obrera des d'un context tan ideològicament incorrecte). Afegiré, per acabar, que, en una noteta molt breu, durant el "sarao" de les eleccions passades, vaig llegir (a no sé quin diari) que en Berlanga se sorprenia de la queixa artística quant a manca de llibertats avui en dia.
- Article d'André Gluksmann. És un fatxa Gluksmann? No ho crec. Certament, no està per subtileses; després ds llegir el que explica sobre la liquidació de part de la seva família a mans dels nazis, quasi que l'entenc. ¡Bienvenidos a casa!, diu, tot parlant, esclar, dels ianquis i el deute d'Europa. Són impagables els deutes històrics? No ho crec, però cal reconèixer que no és pas un deute de pa sucat amb oli. En tot cas, m'ensumo que el debat intel.lectual és més viu nord enllà. Aquí tenim dos pensaments únics. Les dues espanyes. En una d'elles, Gluksmann és un fatxa miserable i criminal, i punt.
- Entrevista amb Michael Walzer (avui, escric tots els noms correctament, tinc el diari davant). Critica a Europa per no assumir responsabilitats, pèrò està contra la guerra d'Irak i contra Bush. Diu una cosa no sé si interessant o simplement curiosa: és la dreta, ara, la que està hiperideologitzada, plena de fantasies idealistes. M'ho rumiaré. He sentit a dir que molts dels neocon provenen de posicions de l'esquerra radical (trotskistes, anarquistes i demás gente de mal vivir).
- Article de Luis Goytisolo sobre el "porno duro" de les famoses tortures, on compara les imatges amb les "goyescas" dels "desastres". El cito:
En veure les imatges, sobretot el somriure d'aquella noieta cretina, em va venir a la ment la paraula "infantiloide" (juntament amb altres insults més obvis que no cal reproduir). Pensant-ho bé, a la llum del que diu Goytisolo, crec que és simptomàtic de la nostra època, això de l'infantilisme; fins i tot la tortura esdevé lúdica, quasi ingènuament festiva, de dissabte a la nit amb "botellón". La lúcida Hannah Arendt (en parlaré sovint perquè me l'estic empassant gairebé sencera. Quin descobriment.) parlava de la banalitat del mal. La cito, també:
Però, la pallassada d'Eichmann provenia, en part, de la seva aparença d'home adult i seriós. En les fotos comentades, ni això, cap aparença de res. Autènctics, autènticament imbècils, al natural.
En algun blog (crec que en el "Flux") es parlava, no fa gaire, dels diaris que corren per casa; en concret, es constatava el baix nivell de l' "Avui". Dissabte passat, amb la il.lusió que fa disposar de temps lliure per endavant, vaig comprar-me "El país" (ara en compro un, ara un altre; m'agrada prendre petites decisions quotidianes). Doncs bé, constato que no me'l podia acabar. Quina feinada, i en dia de festa. Apuntaré algunes de les qüestions que em van cridar l'atenció en aquell exemplar, tot començant, com acostumo a llegir el diari, pel final:
- Necrològica del gran Manfredi. Quin greu em sap que es morin segons quins actors, es com si se'm morís un parent. Referència obligada a El verdugo, pel.lícula insuperable, feta en ple franquisme, menyspreuda llavors per la dogmàtica esquerra oficial (quin escàndol reflectir els problemes de la classe obrera des d'un context tan ideològicament incorrecte). Afegiré, per acabar, que, en una noteta molt breu, durant el "sarao" de les eleccions passades, vaig llegir (a no sé quin diari) que en Berlanga se sorprenia de la queixa artística quant a manca de llibertats avui en dia.
- Article d'André Gluksmann. És un fatxa Gluksmann? No ho crec. Certament, no està per subtileses; després ds llegir el que explica sobre la liquidació de part de la seva família a mans dels nazis, quasi que l'entenc. ¡Bienvenidos a casa!, diu, tot parlant, esclar, dels ianquis i el deute d'Europa. Són impagables els deutes històrics? No ho crec, però cal reconèixer que no és pas un deute de pa sucat amb oli. En tot cas, m'ensumo que el debat intel.lectual és més viu nord enllà. Aquí tenim dos pensaments únics. Les dues espanyes. En una d'elles, Gluksmann és un fatxa miserable i criminal, i punt.
- Entrevista amb Michael Walzer (avui, escric tots els noms correctament, tinc el diari davant). Critica a Europa per no assumir responsabilitats, pèrò està contra la guerra d'Irak i contra Bush. Diu una cosa no sé si interessant o simplement curiosa: és la dreta, ara, la que està hiperideologitzada, plena de fantasies idealistes. M'ho rumiaré. He sentit a dir que molts dels neocon provenen de posicions de l'esquerra radical (trotskistes, anarquistes i demás gente de mal vivir).
- Article de Luis Goytisolo sobre el "porno duro" de les famoses tortures, on compara les imatges amb les "goyescas" dels "desastres". El cito:
Lo nuevo, en el caso de las torturas infligidas por soldados norteamericanos a sus víctimas en la prisión de Abu Ghraib, es que para aquéllos, convertidos en especialistas en interrogatorios, su actividad tenía algo de juego de rol".
En veure les imatges, sobretot el somriure d'aquella noieta cretina, em va venir a la ment la paraula "infantiloide" (juntament amb altres insults més obvis que no cal reproduir). Pensant-ho bé, a la llum del que diu Goytisolo, crec que és simptomàtic de la nostra època, això de l'infantilisme; fins i tot la tortura esdevé lúdica, quasi ingènuament festiva, de dissabte a la nit amb "botellón". La lúcida Hannah Arendt (en parlaré sovint perquè me l'estic empassant gairebé sencera. Quin descobriment.) parlava de la banalitat del mal. La cito, també:
"Cualquiera podía darse cuenta de que aquel hombre (Eichmann) no era un "monstruo" pero en realidad se hizo difícil no sospechar que fuera un payaso".
Però, la pallassada d'Eichmann provenia, en part, de la seva aparença d'home adult i seriós. En les fotos comentades, ni això, cap aparença de res. Autènctics, autènticament imbècils, al natural.
divendres, de juny 04, 2004
EUROPA
Un títol ambiciós. La primera associació que em ve al cap són imatges d'una pel.lícula, la de von Trier; i la veu de l'hipnotitzador (esplèndida, m'agradaria un dia parlar de les veus, la seva sensualitat, la seva presència, el seu poder), un dels actors de Bergman el nom del qual ara no em sortirà ni que em matin, caldria que em prengués la molestia d'aixecar-me i anar-lo a buscar... però, amb nom o sense, jo encara sé perfectament de qui parlo i tinc gravada dins meu la seva veu que hipnotitza tothom que gosa pensar que avança en aquell tren.
Ahir casualment, burxant per canals televisius, vaig enxampar un debat polític -o de polítics- arran de les eleccions europees. Amb certa íntima i perversa satisfacció, vaig veure-hi en Vidal-Quadras, algun cop m'havia preguntat què se n'ha fet d'aquest home que a cops m'havia fet riure. Era a Europa. El vaig veure envellit, a l'igual que l'Obiols, un polític, aquest, que algun cop m'ha adormit i que, potser precisament per això, em sembla un home honest. Si que envelleix Europa, vaig pensar, abans de creure que m'adormia ja mateix, tot seguit, no pas hipnotitzada per cap veu especial. Just llavors es va produir l'acudit, quan el d'ERC deixa anar la fòrmula que porta preparada, que diu amb ganes, i la repeteix, "objecte nacional no identificat", fins que en Vidal-Quadras l'atrapa al vol i alerta als que vagin a Europa així que poden passar a ser "diputats volants no identificats". Té, ha envellit però encara aguanta.
Broma a part, la qüestió és fonamental, tot i que a hores d'ara sembla pura disquisició teòrica. O Europa dels pobles (amb major dosi, almenys) o Europa dels estats. Sempre he pensat que el gran fracàs personal d'en Pujol rau aquí. Tornant al debat, en Romeva avisa del perill d'una Catalunya europeista que passa a ser euroescèptica. Arran de la lectura recent d'un article d'Hannah Arendt, penso en la possibilitat, més remota, d'una Catalunya escèptica amb si mateixa i fortament europeista. Diu Arendt:
Fa temps que penso que cal anar amb peus de plom pel que fa al desmantellament dels estats europeus. Dels més poderosos, ¿quin hi ha que no tingui problemes quant a reivindicacions més o menys nacionalistes? Alemanya, potser? Una Europa dels pobles unida entorn d'un estat prussià.
Les disquisicions teòriques potser m'han portat massa lluny. Però, en aquest moment històric tot, tot!, sembla factible. Borges, que era un bromista elegant, a qui m'agrada molt citar, deia: "vivió, como todo hombre, en una época de transición". Es pot transitar, tanmateix, més o menys veloçment. Els trens amb futur a Europa són d'alta velocitat, no sé on ens porten, sé d'on fugen, espero que no ens hi instal.lem massa hipnotitzats.
Ja ho tinc: la veu és la de Max von Sidhow (aproximadament).
Un títol ambiciós. La primera associació que em ve al cap són imatges d'una pel.lícula, la de von Trier; i la veu de l'hipnotitzador (esplèndida, m'agradaria un dia parlar de les veus, la seva sensualitat, la seva presència, el seu poder), un dels actors de Bergman el nom del qual ara no em sortirà ni que em matin, caldria que em prengués la molestia d'aixecar-me i anar-lo a buscar... però, amb nom o sense, jo encara sé perfectament de qui parlo i tinc gravada dins meu la seva veu que hipnotitza tothom que gosa pensar que avança en aquell tren.
Ahir casualment, burxant per canals televisius, vaig enxampar un debat polític -o de polítics- arran de les eleccions europees. Amb certa íntima i perversa satisfacció, vaig veure-hi en Vidal-Quadras, algun cop m'havia preguntat què se n'ha fet d'aquest home que a cops m'havia fet riure. Era a Europa. El vaig veure envellit, a l'igual que l'Obiols, un polític, aquest, que algun cop m'ha adormit i que, potser precisament per això, em sembla un home honest. Si que envelleix Europa, vaig pensar, abans de creure que m'adormia ja mateix, tot seguit, no pas hipnotitzada per cap veu especial. Just llavors es va produir l'acudit, quan el d'ERC deixa anar la fòrmula que porta preparada, que diu amb ganes, i la repeteix, "objecte nacional no identificat", fins que en Vidal-Quadras l'atrapa al vol i alerta als que vagin a Europa així que poden passar a ser "diputats volants no identificats". Té, ha envellit però encara aguanta.
Broma a part, la qüestió és fonamental, tot i que a hores d'ara sembla pura disquisició teòrica. O Europa dels pobles (amb major dosi, almenys) o Europa dels estats. Sempre he pensat que el gran fracàs personal d'en Pujol rau aquí. Tornant al debat, en Romeva avisa del perill d'una Catalunya europeista que passa a ser euroescèptica. Arran de la lectura recent d'un article d'Hannah Arendt, penso en la possibilitat, més remota, d'una Catalunya escèptica amb si mateixa i fortament europeista. Diu Arendt:
"...fue Hitler quien, después de los gestos inútiles de Briand ante la liga de las naciones, empezó a prometer que liquidaría el superado sistema de Estados nacionales y crearía una Europa unida. Los impulsos antiamericanos, muy difundidos e inarticulados, encuentran exactamente aquí su punto de cristalización. Dado que Europa ya no está dispuesta a ver en América el reflejo de su propia evolución futura y de lo que puede esperar o temer de ésta, existe aquí la tendencia a contemplar la constitución de un gobierno europeo como un acto de emancipación respecto a Norteamérica.
El americanismo a un lado del Atlántico y el europeísmo en el otro. Dos ideologías que se oponen, que se combaten y que, como todas las ideologías apararentemente opuestas, se parecen, lo que podría suponer un peligro que no deberíamos perder de vista.
Fa temps que penso que cal anar amb peus de plom pel que fa al desmantellament dels estats europeus. Dels més poderosos, ¿quin hi ha que no tingui problemes quant a reivindicacions més o menys nacionalistes? Alemanya, potser? Una Europa dels pobles unida entorn d'un estat prussià.
Les disquisicions teòriques potser m'han portat massa lluny. Però, en aquest moment històric tot, tot!, sembla factible. Borges, que era un bromista elegant, a qui m'agrada molt citar, deia: "vivió, como todo hombre, en una época de transición". Es pot transitar, tanmateix, més o menys veloçment. Els trens amb futur a Europa són d'alta velocitat, no sé on ens porten, sé d'on fugen, espero que no ens hi instal.lem massa hipnotitzats.
Ja ho tinc: la veu és la de Max von Sidhow (aproximadament).
dimarts, de juny 01, 2004
El sonet-brúixola
En un lloc remot, sense Internet i sense diaris, faig com si m'oblidés de tot. L'esclat primaveral de boscos i prats és d'una intensitat tan esplèndida, enguany, que tendiries a donar la raó al clam primordial que exigeix confondre't amb el paisatge. La unitat indiferenciada. I jugues una estona a aquest estrany erotisme i és un roure, o una alzina?, no importa al capdavall, però és un roure qui et tempta, amb el seu tronc cenyit de molsa, sedosa i humida, on fas reposar per un instant el cap i clous els ulls. I ¿és o no és el mateix bosc per on t'endinses ara, a les palpentes? Fins que te n'apartes, però, amb la tossuderia de segles de voluntat de ser, individual, personal. De ser tu, salvatgement, fins a la mort i més enllà de la mort encara, fins perdre-li el respecte a llei tan severa.
Un sonet insòlit fins al ridícul o la nàusea enllà de la nostra civilització.
I profundament heretge dins d'ella.
En un lloc remot, sense Internet i sense diaris, faig com si m'oblidés de tot. L'esclat primaveral de boscos i prats és d'una intensitat tan esplèndida, enguany, que tendiries a donar la raó al clam primordial que exigeix confondre't amb el paisatge. La unitat indiferenciada. I jugues una estona a aquest estrany erotisme i és un roure, o una alzina?, no importa al capdavall, però és un roure qui et tempta, amb el seu tronc cenyit de molsa, sedosa i humida, on fas reposar per un instant el cap i clous els ulls. I ¿és o no és el mateix bosc per on t'endinses ara, a les palpentes? Fins que te n'apartes, però, amb la tossuderia de segles de voluntat de ser, individual, personal. De ser tu, salvatgement, fins a la mort i més enllà de la mort encara, fins perdre-li el respecte a llei tan severa.
Amor constante más allá de la muerte
Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blanco día,
y podrá desatar esta alma mía
hora a su afán ansioso lisonjera;
mas no, de esotra parte, en la ribera
dejará la memoria, en donde ardía:
nadar sabe mi llama la agua fría,
y perder el respeto a ley severa.
Alma a quien todo un dios prisión ha sido,
venas que humor a tanto fuego han dado,
medulas que han gloriosamente ardido,
su cuerpo dejará, no su cuidado;
serán ceniza, más tendrá sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado.
Un sonet insòlit fins al ridícul o la nàusea enllà de la nostra civilització.
I profundament heretge dins d'ella.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)