De vacances
A fer de "camacu" a la muntanya.
dimecres, de juny 29, 2005
dissabte, de juny 25, 2005
Democràcia
Bé (és un dir, sempre és un dir). Les urnes iranianes sembla que ja han parlat. Redéu, quin discurs! O jo estic massa susceptible, la qual cosa no és gens descartable (em faig aclaparadorament gran i tinc un fill aclaparadorament jove), o les eleccions iranianes són la pitjor notícia des de l'11S, que ja és dir.
A verlas venir. També recordo una frase feta catalana horrible, que de petita sentia sovint, i que de gran em vaig prometre no repetir mai més. Mira que no tinc manies -ja s'ha vist-, però que no t'agafi amb els pijats al ventre (em tremolen les mans, mentre ho escric) és horrible. Horrible. Probablement, l'origen del meu auto-odi, ves.
De tota manera... Això d'Iran... Procureu que no us agafi.
dimecres, de juny 22, 2005
La nostra
En tot cas, no es pot dir, sense matisar, no es pot dir que Saddam confirma que MAI. No es pot dir perquè, dit així, és senzillament una mentira. Sobretot no es pot dir així perquè és una ignominia.
Parlava en un comentari anterior de la manera fresca i descarada amb què la televisió (la nostra, en aquest cas) tergiversa les notícies i porta l'aigua al molí de qui paga (ja sé que som els ciutadans, però, en qüestió d'estòmacs agraïts qui compta és qui ordena cada mes la transferència). Ahir a la nit/al dia, en cinc minuts que vaig estar atenta, en van colar unes quantes, de barbaritats, i amb aquella alegria!
N'esmento una en relació a la notícia dels soldats nordamericans que han revelat intimitats de Saddam Hussein. Doncs, la senyora Terribas diu (quasi textualment): "Saddam va confirmar el que tothom ja sap, que mai no ha tingut armes de destrucció massiva". Penso que si fos curda o iraniana i algú proper a mi hagués inhalat alguna mena de gas, aniria a veure la Sra. Terribas per fer petar una xerradeta.
Abans de la primera guerra del Golf els experts van subestimarr el tema de les armes bioquímiques de Saddam. Després de la guerra, els inspectors (i la comunitat internacional que segueix les notícies) es van quedar glaçats a causa de la magnitud de l'arsenal iraquià. Abans de la segona guerra del Golf, l'anàlisi dels experts concloïa que, donat que l'armament convencional iraquià estava sota mínims, era una hipòtesi més que plausible que, durant la dècada dels 90, Saddam s'hagués dedicat a l'armamanet bioquímic. Tant l'antecedent de la primera guerra com el raonament hipotètic-deductiu esmentat sembla que van ser decisius a l'hora de "creure" en (o considerar molt alta la probabilitat de) l'existència de les famoses armes de destrucció massiva; cal afegir, també, el joc del gat i la rata amb què Saddam esbargia els inspectors abans de fotre'ls fora i després de tornar-los a deixar entrar.
En tot cas, no es pot dir, sense matisar, no es pot dir que Saddam confirma que MAI. No es pot dir perquè, dit així, és senzillament una mentira. Sobretot no es pot dir així perquè és una ignominia.
dimarts, de juny 21, 2005
Manifestos i manifestes
Veig això del manifest de ciutadans. Bé, ja m'està bé. Veig l'Àgora i resulta que un dels signants (l'Espada) considera que dir que t'està bé ja és ofensiu. Posats a ofendre, tiraré pel boc gros i comentaré alguna coseta. Que un tal Ferrer i un tal Jorba et colin, cadascun i amb pocs minuts de diferència, un gol, significa que encara hi ha molt camp per córrer (tot l'espai de camp buit que un tal Puigverd dibuixa primorosament, sempre que el deixen, per centrar el terreny de joc -primet... achicado, diu- de la política catalana. Això és un camp de futbol, diu; i aquí - en un raconet- un achicamiento, diu).
Primer gol (Jorba): el populisme. L'Espada s'estima més ser pijo que populista, però en la seva intervenció cau de quatre potes en el populisme dels tres milions d'immigrants castellanoparlants i... pobres. Quasi m'emociona la paraula pobre, em pensava que estava erradicada de les nostres contrades; em remet a un temps de postguerra: bombetes de 125, mantes a ratlles, paper de vàter raspós, xampany Rondel per Nadal..., Pon un pobre en tu mesa.
Segon gol (Ferrer): la ciutadania. ¿A què ve distingir els castellanoparlants dels altres si tots som fills de La Marsellesa?
Catalunya, tenim un problema! A veure. Si la intenció és generar un nou partit polític és perquè es pensa en un electorat potencial. Si descomptem els quatre intel.lectuals pijos (me divertirá contar los votos, que va dir el Guerra quan allò d'en Roca), és obvi on cal anar-lo a buscar, el vot popular. Fins i tot, és obvi com cal anar-lo a buscar. Em divertirà veure la campanya electoral d'uns veritables ciutadans il.lustrats, no nacionalistes, no populistes, no dretans, no del tot esquerrans, no sentimentalistes (no gaire, una mica espanyolistes, un puntet... Ja comencem? Tant d'hora?). Es comença per un manifest i s'acaba en una manifesti. Si cal, faran venir autocars i ompliran de gom a gom el carrer Tuset.
Que consti: algunes de les coses que es diuen al manifest em semblen enraonades. Però això ja és insultar massa.
dilluns, de juny 20, 2005
Conspiracions
Al blog Nihil obstat (www.fabregas.blogspot.com, algun dia aprendré això tan elegant de deixar l'adreça darrera el nom; a poc a poc... és la meva divisa), es parla de les teories conspiratives de la història. En concret, d'algunes "tesis" que es veu que fan furor en determinats cercles islamistes: l'11S és un montatge dels USA, Al-Zarqawi treballa per a... efectivament, per a aquests mateixos, i el Concili Vaticà II ja va declarar la guerra a l'Islam. Estic convençuda que no només s'ho creuen molts islamistes; encara hi deu haver força "companys de viatge", -continuen viatjant sense saber cap a on-, que ho troben ben consistent; per fi una brúixola.
Anys enrere, entre certs segments ideològics de la nostra societat, la conspiració era l'única manera d'enfocar tot allò de la realitat que no acabava de quadrar. Recordo, per exemple, que tota persona mínimanent crítica amb la URSS era de la CIA (aquest? Aquest està en nòmina, tothom ho sap... Ah, doncs si tothom ho sap...). Recordo moltes més barbaritats i de més alçada, però les deixo per a la memòria de cadascú. El que m'interessa, ara, és continuar esprement aquesta font inesgotable d'idees i perspectives intel.lectuals interessants que es diu Hanna Arendt. Segons Arendt l'afició conspirativa és arreladíssima en l'home-massa, i explica com és explotada aquesta veta pels líders dels moviments totalitaris. Als nostres dies, l'Islam radical és clarament totalitari (com si diguéssim, de manual). I la mentalitat totalitària habita també entre nosaltres, els occidentals.
Los portavoces de los movimientos totalitarios poseyeron un firme instinto para todo lo que la propaganda partidista ordinaria o la opinión pública no prestaba atención o no se atrevía a tocar. Todo lo oculto, lo que fluía en silencio, se convirtió en tema del más relevante significado, al margen de su importancia intrínseca.
Los nazis fueron indudablemente superiores en la elección de tales temas (...) però los bolcheviques llegaron gradualmente a aprender la técnica (...) desde mediados de los años 30, en la propaganda bolchevique una misteriosa conspiración mundial ha seguido a otra.
La eficacia de este tipo de propaganda demuestra una de las características principales de las masas modernas. No creen en nada visible, en la realidad de su propia experiencia; no confían ni en sus ojos ni en sus oídos, sino sólo en sus imaginaciones (...) Lo que convence a las masas no son los hechos, ni siquiera los hechos inventados, sino sólo la consistencia del sistema del que son presumiblemente parte.
Lo que las masas se niegan a reconocer es el carácter fortuito que penetra a la realidad. Están predispuestas a todas las ideologías porque éstas explican los hechos como simples ejemplos de leyes y eliminan las coincidencias (...) La propaganda totalitaria medra en esta huida de la realidad a la ficción, de la coincidencia a la consistencia.
Qui no hagi sentit alguna vegada que darrera l'11S hi havia la CIA que aixequi la mà. Per no parlar de l'11M!
dijous, de juny 09, 2005
Meme (via Saragatona)
Au, som-hi.
-Deu albums de la meva col.lecció
Recull de cançons de Jacques Brel
Idem de Georges Brassens
Variacions Goldberg, (Glen Gould al piano)
La Passió segons Sant Mateu (dirigeix Otto Klemperer)
Requiem de Mozart (dirigeix Georg Solti)
Concert per a violí de Beethoven, (amb Menuhin)
Concert per a clarinet de Mozart (em sembla que dirigeix Abbado)
Quintet de corda de Schubert (amb Rostropovich)
Quintets amb guitarra de Boccherini
Concerts per a piano 20 i 21 de Mozart ( Gulda al piano)
No és que vulgui fer-me la clàssica; és cert que la major part de discos són de música clàssica; és el que més escolto.
-Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Ho he fet de memòria. De memòria (molt recent) també, doncs
Rebirth, de Jennifer López (l'acaba de conseguir el meu fill; em sembla que la música pròpiament no és el més l'interessava. A mi, em fa vergonya per la cosa musical. Heu sentit com canta? com no canta, vaja.)
-Quantita total de música baixada al meu ordinador
0. No ho sé fer.
-Últim CD que he comprat
Sí. El de la Jennifer López.
-Última cançó que he esoltat abans de llegir aquest post
Una de la Jennifer López. Ja he advertit que no vull sentir-la més, que s'haurà d'escoltar en la intimitat.
-Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi
El disc sencer de "Bella ciao: Chansons du peuple en Italie"
Le plat pays, de Brel
Amb tots els petits vicis, de Raimon
Jojo, de Brel
Les lilas, de Brassens
Així com cell, Raimon
Bobby Macgy (?), Janis Joplin
...Prou, que no acabaria mai
-Llibres que llegeixo durant l'any
Ni idea. Només compto allò que puc sumar amb els dits
-Llibreria o biblioteca
Llibreria.
-Últim llibre llegit
"L'home sense cara", memòries de Markus Wolf
-Llibres que llegeixo aquests dies
Rellegeixo poesia (de tant en tant ho faig) Em costa molt encetar un poeta nou.
-Cinc llibres que m'han marcat d'alguna manera (per ordre cronològic)
"La ardilla hacendosa y doña coneja" (més o menys. La meva mare hi posava encara més moralina i carregava contra doña Coneja; a mi, em queia bé)
Contes d'Andersen
Les aventures de Guillermo (les llegia en castellà) Brown
Tots, tots, els llibres d'Enid Blyton (li vaig escriure una carta a través de l'editorial El Molino. No em va contestar mai.Potser ja era morta)
Crim i càstig ( a la mateixa edat, 11 o 12 anys, que llegia Blyton. El meu pare tenia unes idees pedagògiques una mica bèsties. Després, ja vaig anar seguint amb tot el Dostoievski que corria per casa. Sort del contrapunt de la Blyton!)
-Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes". Per fidelitat als orígens bloggers: Antoni, de Quaderns (tot i que fa temps que no el llegeixo; no sé què passa amb l'enllaç); Duquena, de Combrai, i Miró de Notes al marge (no els podré llegir perquè no ho escriuran); Lola, la cançonera (que potser ja ho ha fet i se m'ha passat) i la Mirandamar, de Sirte.
Au, som-hi.
-Deu albums de la meva col.lecció
Recull de cançons de Jacques Brel
Idem de Georges Brassens
Variacions Goldberg, (Glen Gould al piano)
La Passió segons Sant Mateu (dirigeix Otto Klemperer)
Requiem de Mozart (dirigeix Georg Solti)
Concert per a violí de Beethoven, (amb Menuhin)
Concert per a clarinet de Mozart (em sembla que dirigeix Abbado)
Quintet de corda de Schubert (amb Rostropovich)
Quintets amb guitarra de Boccherini
Concerts per a piano 20 i 21 de Mozart ( Gulda al piano)
No és que vulgui fer-me la clàssica; és cert que la major part de discos són de música clàssica; és el que més escolto.
-Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Ho he fet de memòria. De memòria (molt recent) també, doncs
Rebirth, de Jennifer López (l'acaba de conseguir el meu fill; em sembla que la música pròpiament no és el més l'interessava. A mi, em fa vergonya per la cosa musical. Heu sentit com canta? com no canta, vaja.)
-Quantita total de música baixada al meu ordinador
0. No ho sé fer.
-Últim CD que he comprat
Sí. El de la Jennifer López.
-Última cançó que he esoltat abans de llegir aquest post
Una de la Jennifer López. Ja he advertit que no vull sentir-la més, que s'haurà d'escoltar en la intimitat.
-Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi
El disc sencer de "Bella ciao: Chansons du peuple en Italie"
Le plat pays, de Brel
Amb tots els petits vicis, de Raimon
Jojo, de Brel
Les lilas, de Brassens
Així com cell, Raimon
Bobby Macgy (?), Janis Joplin
...Prou, que no acabaria mai
-Llibres que llegeixo durant l'any
Ni idea. Només compto allò que puc sumar amb els dits
-Llibreria o biblioteca
Llibreria.
-Últim llibre llegit
"L'home sense cara", memòries de Markus Wolf
-Llibres que llegeixo aquests dies
Rellegeixo poesia (de tant en tant ho faig) Em costa molt encetar un poeta nou.
-Cinc llibres que m'han marcat d'alguna manera (per ordre cronològic)
"La ardilla hacendosa y doña coneja" (més o menys. La meva mare hi posava encara més moralina i carregava contra doña Coneja; a mi, em queia bé)
Contes d'Andersen
Les aventures de Guillermo (les llegia en castellà) Brown
Tots, tots, els llibres d'Enid Blyton (li vaig escriure una carta a través de l'editorial El Molino. No em va contestar mai.Potser ja era morta)
Crim i càstig ( a la mateixa edat, 11 o 12 anys, que llegia Blyton. El meu pare tenia unes idees pedagògiques una mica bèsties. Després, ja vaig anar seguint amb tot el Dostoievski que corria per casa. Sort del contrapunt de la Blyton!)
-Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes". Per fidelitat als orígens bloggers: Antoni, de Quaderns (tot i que fa temps que no el llegeixo; no sé què passa amb l'enllaç); Duquena, de Combrai, i Miró de Notes al marge (no els podré llegir perquè no ho escriuran); Lola, la cançonera (que potser ja ho ha fet i se m'ha passat) i la Mirandamar, de Sirte.
De cine de caixaforum
Acompanyo a un parent, que no condueix, al CaixaForum, a una sessió de cine forum. Medea, de Pier Paolo Pasolini. Sí, me l'estimo molt aquest parent, que no condueix. Feia anys i panys que no anava a un cine forum, anys i panys que no m'empassava un Pasolini. Constato, amb sorpresa, que l'experiència és, si fa no fa, la mateixa. El col.loqui, ensopit i finalment monopolitzat per l'inevitable espontani que desplega un ventall d'erudició; sincopades, m'arriben les paraules: com ara a l'Irak (?), passat per Freud, la Medea de Sèneca, la trilogia de la vida posterior... pressuposo que el monòleg té un fil però jo no sóc Ariadna. Faig senyals de fum al parent per si també té ganes de marxar corrents a fumar una cigarreta. Ni por esas . Ens quedem fins que ens foten fora. Abans, esclar, hem vist la pel.lícula.
No coneixia la Medea pasoliniana, però és un detall menor perquè, faci el que faci, Pasolini sempre és, sobretot, Pasolini. Un plasta. No us penseu que no el valoro com es mereix. És un plasta esplèndit. Per a fer de Medea va escollir la Callas, i la Callas li va dir que sí, que faria de Callas. Així doncs -resumeixo per si heu perdut el fil- Pasolini fa de Pasolini, i la Callas fa de Callas. Tot i així, en surt una Medea grandiosa. Hi ha una escena on Medea, després de trair i deixar enrera el seu poble bàrbar per desig, desig del cos de Jasó (Jàson, segons el programa), dóna voltes , desesperada i cridanera, per una terra de ningú, àrida i esquarterada, deixada de la mà dels déus; voltes i voltes sobre si mateixa, sense trobar un centre des d'on restituir el poder i l'ordre del món. Es tracta d'una escena d'una actualitat esfereïdora.
Condueixo per autopista fins a casa del parent. M'invita a pujar per a prendre una copa. Recordo que té un bon whisky. Dubto dos o tres segons, fins que se m'apareixen els mossos amb la nitidesa amb la que a Medea se li ha aparegut el déu Helios. Em nego a reproduir cap tragèdia aquesta nit. Faig -efusiva, operística- un parell de petons i una abraçada al meu parent, i em disposo a desfer el camí cap a casa. A l'entrada de l'autopista m'aturen els mossos, em fan bufar, O.O. Bona nit tingui, senyora. La terra pot ser àrida i caòtica, però els déus, de tant en tant, encara tenen a bé de treure el nas i premiar els nostres sacrificis.
dimarts, de juny 07, 2005
A Anne Bancroft
El carrer se'm tira a sobre amb tota l'agressivitat d'un sol d'estiu i, malgrat tot, em desconcerta la seva irrealitat; encara no he deixat, ni vull deixar enrera, tot el que m'ha caigut a sobre dins la sala de cine; tot allò que m'ha il.luminat agressivament el món, i me la fet veure complex i dur. He vist El graduado, i m'he medit amb la filla Robinson (els meus ulls són molt més foscos i... etcètera. No. No tinc un abric clar i lleuger per a les nits d'estiu, amb prou feines si en tinc un d'hivern); és la mare, però, la senyora Robinson, la que m'obliga a pensar, la que em fascina. Per primera vegada, he vist concretat consistentment el mal implícit en el pas del temps. Entenc -si m'ho pregunto, és que ja ho entenc- que t'arribi a fastiguejar la vida fins a tornar-te cínica, freda, destructiva i elegant. M'espanta i em sedueix, la senyora Robinson, com anys enrera ho han fet les malvades de llegendes infantils... la madrastra de la Blancaneus. El graduado no és una obra mestra, però té la virtut de ser un conte moral molt ben explicat; regalima tota la sordidesa dels contes de fades clàssics sense renunciar als seus finals alliberadors. Em deixo alliberar, agraïda, tot i que ja n'entenc, també, la provisionalitat.
Camino pel barri antic de la meva ciutat, plena de turistes. Porto un vestit nou, lleuger i curt, d'estiu; estampat en tons terra, em sembla, ja llavors m'agradaven. Algú em mira com -valgui l'aproximació- seria mirada la noia Robinson; constato que, si bé ja puc entendre-la, encara no m'hi assemblo gens, a la senyora Robinson. La meva prudència innata fa que no m'atreveixi a afirmar que mai no m'hi assemblaré. Al capdavall, és tan seductora...
divendres, de juny 03, 2005
En cos i ànima
Donar classes és d'entrada acarar-te a una quantitat inquietant d'ulls que et repassen, i l'angúnia que estàs en franc desaventatge perquè els teus dos, d'ulls, no donen l'abast. Conforme avancen els dies ja vas apamant els físics dels alumnes i t'esforces a casar-hi els noms. Intentes, com sempre has fet als transports públics, en l'interregne entre un lloc i un altre...
o como, cuando un Metro, en el túnel, se detiene dema-
siado entre dos estaciones
y la conversación se eleva y lentamente se disipa en si-
lencio
y ves detrás de cada cara ahondarse el vacío mental
dejando sólo el creciente terror de nada en que pensar
(T.S Eliot, Cuatro cuartetos)
En el Metro jugues a dotar d'un esbòs de biografia a les cares anònimes, i així ho fas, també, amb els alumnes, quan a principis de curs no els coneixes. En l'interregne entre l'expectativa i l'acompliment, abans dels primers exàmens.
Sempre recordaré aquell noi de COU, callat i sorrut, posseïdor d'un físic aclaparadorament rústic, que semblava esforçar-se sense parar a defugir el terror del buit mental, sense aconseguir-ho. Jo devia explicar Plató... la Bellesa. Ell copiava amb una ganyota a la cara, reconcentrat, clavant el bolígraf al foli, barallant-se amb les paraules, destraler. Em recordo patint per ell, no deu entendre res de res, res de la forma de la Bellesa i les seves imatges. Com podria? Podia. El seu Plató va ser brillant i lleuger, alat. Déu li havia concedit una ànima filosòfica; Déu sabrà -bé que ho sap tot- perquè l'havia amagada tant.
Donar classes és d'entrada acarar-te a una quantitat inquietant d'ulls que et repassen, i l'angúnia que estàs en franc desaventatge perquè els teus dos, d'ulls, no donen l'abast. Conforme avancen els dies ja vas apamant els físics dels alumnes i t'esforces a casar-hi els noms. Intentes, com sempre has fet als transports públics, en l'interregne entre un lloc i un altre...
o como, cuando un Metro, en el túnel, se detiene dema-
siado entre dos estaciones
y la conversación se eleva y lentamente se disipa en si-
lencio
y ves detrás de cada cara ahondarse el vacío mental
dejando sólo el creciente terror de nada en que pensar
(T.S Eliot, Cuatro cuartetos)
En el Metro jugues a dotar d'un esbòs de biografia a les cares anònimes, i així ho fas, també, amb els alumnes, quan a principis de curs no els coneixes. En l'interregne entre l'expectativa i l'acompliment, abans dels primers exàmens.
Sempre recordaré aquell noi de COU, callat i sorrut, posseïdor d'un físic aclaparadorament rústic, que semblava esforçar-se sense parar a defugir el terror del buit mental, sense aconseguir-ho. Jo devia explicar Plató... la Bellesa. Ell copiava amb una ganyota a la cara, reconcentrat, clavant el bolígraf al foli, barallant-se amb les paraules, destraler. Em recordo patint per ell, no deu entendre res de res, res de la forma de la Bellesa i les seves imatges. Com podria? Podia. El seu Plató va ser brillant i lleuger, alat. Déu li havia concedit una ànima filosòfica; Déu sabrà -bé que ho sap tot- perquè l'havia amagada tant.
Barcelona
Avui el diari El País (que per variar no tinc a mà) publicava una nota sobre un llibre que recull textos d'escriptors (m'ha semblat que tots estrangers) sobre la meva ciutat. Recordo que s'hi esmentava Borges, García Márquez, Orwell..., i sempre recordaré que s'hi esmentava Vargas Llosa. Es reproduïa entre cometes unes declaracions de Sam Abrams que parlaven d'alguna exclusió per motius "ideològics"; per exemple, la de la Vargas Llosa per "anticatalanista". No ho penso comprovar, però quasi posaria la mà al foc en afirmar que l'escriptor anticatalanista exclòs és autor d'un assaig molt reputat sobre Tirant lo Blanc. Sí sé del cert que Vargas Llosa escriu sovint contra els nacionalismes, i ha manifestat la seva opinió que Catalunya s'empobreix culturalment amb polítiques nacionalistes. Caldria discutir-ho a fons, però abans caldria pensar-ho i avaluar-ho; potser ens enduríem la sorpresa que una mica de raó fonamenta el criteri de l'escriptor foragitat de Barcelona. Com si anéssim sobrats; no em refereixo a escriptors, que n'hi ha per donar i per vendre; vull dir sobrats de fonaments racionals. Com si ja haguéssim repensat Catalunya i la seva història, fins a exprimir-ne l'essència. Com si ja sabéssim els motius pels quals tants catalans catalanistes s'han esgotat pel camí, farts de la seva pàtria. Com si l'"autoodi" fos cosa de postmoderns figaflors i làbils. Com si Eros no hagués de lluitar amb si mateix, sinó amb altri, sempre amb altri, per desvetllar l'ànima adormida profundament, adormida d'avorriment i de fàstic. L'ànima del meu país.
Es comença amb les penques de dir que s'exclou, es continua per exloure sense ni tan sols dir-ho, i s'acaba per negar, si cal, que hagi existit mai enlloc cap escriptor anomenat Vargas Llosa. Com tampoc no va existir mai enlloc cap intel.lectual revolucionari anomenat Trotski.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)