De l'horror, no en parlaré. De política, molt poc. Tinc el cor encongit i procuro mantenir el cap clar.
Això del terrorisme islàmic a Europa era del tot previsible; tot just acaba de començar. Em desborda, en canvi, la reacció histèrica d'una part de la ciutadania més nostrada. Ni un minut de silenci. Molt poca reflexió. Consignes a través de telèfons mòbils, cridòria, gresca..., tot plegat, "pijotades" massives, per bé que, sortosament, minoritàries. Per acabar, una pinzellada breu: en Pujol va poder manifertar-se ben dignament, a la capçalera, a Madrid.

La maduresa ciutadana de Madrid deixa admirat tothom, arreu. Tot homenatge es queda curt.

Discrepàncies



Hi ha un autor que he descobert fa poc, alhora que el descobria tot el món arran del Nobel. Coetzee. He llegit diversos llibres seus i em sorprèn la lluminositat acerada, la seva duresa. Llegeixo una ressenya que parla de tendresa, d'uns personatges salvats per la tendresa. No ho copso enlloc. L'elegància i sobrietat de la seva prosa, que ens apropa a la perfecció, a una impressió de perfecció, fa que l'assocïi a la Yourcenar de Memòries d'Adrià . Tots dos, implacables. Coetzee amb estocada final de gran mestratge. Quins finals, els d'en Coetzee! Parla de la desemparança, com ho feia Rilke, a qui segur que coneix molt bé, però sense creure que justament d' aquí ens vingui la salvació. És el felí engabiat que, quan ens atrapa amb la mirada, ens clava les urpes.


Vaig a veure una pel.lícula anglesa, "Tot o res". Al programa garateixen drama trufat de llampecs còmics.
Ho tinc difícil per recordar una pel.lícula més brutalment trista. Em recorda una mica a Bergman, despullat de tota parafernàlia burgesa, sense ironia selecta, sense "enginy". Un Bergman de la "working class". ¿Per què viu tan sòrdidament la classe obrera anglesa? No és una qüestió purament econòmica. No només. La pel.lícula no tracta de reivindicar res, llevat de l'amor, algun rastre d'humanitat. Potser hauríem de començar per aquí. Meravellosos, els actors.

"¿Que cómo se construyó el comunismo? Lo construyó Stalin con ayuda de los bezprizornys. Millones de huérfanos hambrientos y descalzos deambulaban por los caminos de Rusia. Stalin los encerró en internados. Allí aprendieron a odiar... ¿Qué es el tablero de ajedrez de Stalin? Stalin trasladó a los pueblos de tal manera, los mezcló y los entreveró de tal modo, que ahora no se puede mover a nadie sin tener que mover a otros. Existen treinta y seis conflictos fronterizos, o tal vez más aún."

Citat per Kapuscinski en el seu llibre El imperio. Llibre magnífic i terrible.

També he llegit que els taliban surten del mateix desemparament infantil passat per les escoles coràniques. I els cadells de Hitler, i els de Pol Pot, els nens-soldat a l'Africa... M'han parlat d'un estudi sobre la relació dels nens jueus educats en Kibuts (no sé com s'escriu, exactament), on el pare i la mare eren, si més no, difusos, i el valor suïcida mostrat per aquests nens, ja soldats, en la guerra del sis díes; l'autor és Bettelheim, psicòleg infantil prou reconegut, supervivent jueu dels camps nazis.

La importància de la infància, del caliu familiar, de la identitat col.lectiva. Sentiments amorosos, religiosos (religare).

Conec la cita de Malraux. Ho va copsar de passada, intuïtivament? S'ho va rumiar a fons? No ho sé.
El segle XXI serà religiós o no serà.

Com que encara no controlo, no sé corregir l'anterior pàgina. Ja ho preguntaré al meu mestre. Parlava del nacionalisme espanyol, de la seva legitimació, és a dir, legitimitat. Ja que hi sóc, continuaré amb el tema.

No crec que a Catalunya el nacionalisme sigui majoritari. Ni gairebé minoritari. En el fons, tothom sap que un estat es necessita, que no s'improvitza, que només un ens queda a prop. La Generalitat, constitucionalment, és estat espanyol. Més autonomia?, més competències? I tant! De fet, els estats tendeixen a delegar, ja sigui concertant (com aquell qui diu, "privatitzant"), ja sigui en institucions-corporacions més properes als ciutadans, més democràtiques; és a dir, més familiars, "agermanades". Més "olla de grills". Com més social sigui la funció, més ganes de treure-se-la de sobre des de les altes instàncies de l'Estat en sentit fort. Llevat quan des d'Espanya s'adonen que l'estat en sentit dèbil, la Generalitat sense anar més lluny, aprofita per "fer país". I així anem fent. Una dialèctica ben pesada. Algú m'ha fet riure en dir-me que ser català és com tenir un fill tonto: tu, prou que ho saps..., però alerta amb què ningú..., oi?

Per cert, la partida només es podia guanyar en aquest "fer país" concretat en una gestió excel.lent, en l'assumpció quasi heroica de totes les responsabilitats, en fer un petit estat fort d'un embrió dèbil. Difícil, però no impossible. No hi havia ambició. S'ha posat l'accent en el protocol, en el folclor, en els símbols, en els viatges a l'exterior (Freedom for Catalonia); sovint ha donat la impressió que la nació catalana es pretenia consolidar dins d'una maleta, rodant per aquests mons de Déu. Una nació manufacturada.

Educació, diu? Aquest país ja compta amb una bona privada concertada. Farem edificis (el totxo sempre va bé i es deixa celebrar protocolàriament dues vegades), on acollir tot el jovent sobrant. Farem una LOGSE, els pedagogs ens faran una LOGSE a la mida dels nous edificis, progressista, integradora, multicultural, atempta a la diversitat, solidària, igualitària, fraternitària, llibertària... això, divertida, sobretot, divertida. L'escola alemanya, però, que no me la toquin (per exemple). Oh, és que no la podem pas tocar. Doncs, això mateix.

Pesco una cita d'un clàssic espanyol; Ortega, posem per cas. "Uno es de donde ha cursado el bachillerato". A Catalunya, de batxillerat, poquet. Dos anyets i un treballet de recerca. Els quatre anys de l' ESO depenen de cada escola, de si és una bona escola i té possibilitats de seguir essent-ho ("autonomia de centres", en diuen; ja se sap, tot plegat més proper, més democràtic, més familiar...) Si la Llei de Qualitat apunta cap als quatre anys, una altra vegada, és perquè els del PP són, són.... uns feixistes, home.

Quin greu, quin greuge històric, quin greu que em sap que els del PP, precisament, en aquest tema, siguin tan...tan.

Treure conclusions

Conclusions polítiques. La nació catalana.

Sembla que és hora d'anar fent balanç. Més de vint anys són molts anys. Tot fa pensar que això... no és ben bé que s'acabi, és que es va acabant, la qual cosa és més trista i més pesada. Veníem d'ill.lusions antigues, fins i tot nobles. Hi havia (a l'aire, potser?) guepards, lleons... El nacionalisme català enfortia -què, sinó?- la democràcia espanyola, és a dir, l'Estat espanyol. El nacionalisme català reivindicava -obviament- Europa, és a dir els poderosos estats europeus. El nacionalisme català maldava per enfortir tot allò que l'havia de debilitar; ja se sap, les maleïdes contradiccions internes. El nacionalisme català era progressista -t'ho diràs-, però els "progres" no ho eren, de nacionalistes. Ni el Vaticà (amb perdò d'abads i ex-abads) reaccionava a l'assenyada i pietosa arquitectura de la Catalunya romànica. Som i serem! Què? Un sentiment, una emoció continguda. Fàcilment, un ressentiment. Previsiblement, algun atac d'histèria, alguna rebequeria.

Enfront, el nacionalisme espanyol, més sentimental que mai, també fa balanç, tanca caixa. Hi té el seu dret, la seva legitimació històrica, sinó no seria. Té, també, la força, les escurrialles d'un imperi. No és poca cosa en els temps que corren. Aquests temps corren tant que corren cap enrera, cap a la reraguarda.

Mentrestant, parlem de l'Espanya plural, de patriotisme filosòfico (alemany, és clar)-constitucional, de federalisme plurinacional; de plurilingüisme i de pueri -perdò, pluri- cultura. Parlem, parlem, que parlant la gent s'entén.

Començo una pàgina personal en una tarda esplèndida. Evidentment, m'agrada escriure. Evidentment, encara no sé si m'agradarà escriure a través d'aquest mitjà, que no controlo. Internet és, per a mi, un univers llunyà i obscur que em recorda els laberints de Borges, que em fa palès el vertigen de l'infinit.
Evidentment, m'agraden els límits dels fulls dels quaderns, la seva textura. Els límits físics del món: aquesta tarda de sol suau, una línia de mar en calma, les veus del nens que juguen al parc..., un món que abasto amb la mirada.
No així el meu pensament, però, que divaga per espais que no controlo, topant de cap amb una o altra paraula, amb una o altra imatge. Cec, l'envio a pasturar per prats virtuals d'herba improbable.