La monarquia
Fa temps que va quedant clar. Mentre els de la casa reial segueixin essent tan aclaparadorament llestos, els republicans no hi tenim res a pelar. Quan tothom tenia en ment la imatge -la mateixa imatge, clavada. Tothom- de platges paradisíaques i de cabanetes luxoses i nits luxorioses... i tot pagat per la nostra butxaca, si es que son unos zánganos, i, saps el que em costa anar-me'n a Bali, a mi, aquest estiu? Un ronyó, em costa. Sí? Doncs, un ull de la cara això de Isla Mauricio... Quan tots, mutilats i emprenyats, ens disposàvem a elevar la mirada cap a Ells (sobretot Ell) i evocar un cert tam-tam i ratataplam de guillotines... Patam, Cuenca. Patapam, Teruel (que también existe) i La Pilarica. Patum i traca final, Euskadi.
En dues paraules: Im, pecable.
A casa meua (tots separatistes), ja ho deien; des de ben petita, que ho sento dir: si són més espavilats que nosaltres és lògic que ens manin.
dimarts, de maig 25, 2004
dilluns, de maig 24, 2004
Com has arribat a estimar allò que estimes?
De la cerimònia... Quina cerimònia?... Au va, no te enrolles charles boyes; o bé, no te enrolles tio cebolles (el meu fill petit -quina sort que té- riu quan li dic aquestes bestieses). Del casament, doncs, em va agradar la lectura de la carta de Sant Pau (ja sé que començo a ser previsible, però ho veig inevitable). La veu entre professional i emocionada d' aquella àvia em va commoure i, per tant, em va fer rumiar. El text és difícil de comentar per la seva senzillesa, però, sobretot, per l'astorament que provoca en tots nosaltres, si l'escoltem, a aquestes alçades de la vida.
A aquestes alçades, hem digerit massa antídots; m'agradaria pensar que ja no ens fan efecte, però no és cert. El camí no és mai d'anada i tornada, com si res. Per resumir, recordaré una perla breu, crec que de Fassbinder; més o menys ve a dir que l'amor és l'instrument més eficaç de dominació social. I així ens trobem, enamorats i amorosits, però estupefactes, estúpidament sorpresos, perquè en alguns dels nostres somnis pensàvem que volíem la llibertat.
A l'inici, el somni era d'una concreció infantil quasi física: pirates que no reconeixen cap llei ni cap pàtria, només la força i el vent i la mar. Ben aviat el veler va començar a fer aigües com correspon a un vaixell de cartró-pedra. Però jo ja n'estava enamorada. No parlaré de les abstraccions posteriors, els manca el poder i la glòria del pirata, però dels seus missatgers, jo n'estava enamorada; castells de paraules i més paraules, bastides matusserament, però mormolades a cau d'orella en llargues nits d'estiu no gens lluny de la mar. Nits d'una llibertat adolescent ferotge i tendra. Després vaig fer que m'enamorava del silenci i de la soledat, però t'estava esperant, a tu i als que amb tu vingueren.
De la cerimònia... Quina cerimònia?... Au va, no te enrolles charles boyes; o bé, no te enrolles tio cebolles (el meu fill petit -quina sort que té- riu quan li dic aquestes bestieses). Del casament, doncs, em va agradar la lectura de la carta de Sant Pau (ja sé que començo a ser previsible, però ho veig inevitable). La veu entre professional i emocionada d' aquella àvia em va commoure i, per tant, em va fer rumiar. El text és difícil de comentar per la seva senzillesa, però, sobretot, per l'astorament que provoca en tots nosaltres, si l'escoltem, a aquestes alçades de la vida.
A aquestes alçades, hem digerit massa antídots; m'agradaria pensar que ja no ens fan efecte, però no és cert. El camí no és mai d'anada i tornada, com si res. Per resumir, recordaré una perla breu, crec que de Fassbinder; més o menys ve a dir que l'amor és l'instrument més eficaç de dominació social. I així ens trobem, enamorats i amorosits, però estupefactes, estúpidament sorpresos, perquè en alguns dels nostres somnis pensàvem que volíem la llibertat.
A l'inici, el somni era d'una concreció infantil quasi física: pirates que no reconeixen cap llei ni cap pàtria, només la força i el vent i la mar. Ben aviat el veler va començar a fer aigües com correspon a un vaixell de cartró-pedra. Però jo ja n'estava enamorada. No parlaré de les abstraccions posteriors, els manca el poder i la glòria del pirata, però dels seus missatgers, jo n'estava enamorada; castells de paraules i més paraules, bastides matusserament, però mormolades a cau d'orella en llargues nits d'estiu no gens lluny de la mar. Nits d'una llibertat adolescent ferotge i tendra. Després vaig fer que m'enamorava del silenci i de la soledat, però t'estava esperant, a tu i als que amb tu vingueren.
dimecres, de maig 19, 2004
Participació ciutadana
Sóc sensible a ben pocs estímuls a l'hora de sortir de casa. Amb els anys, m'he tornat casolana. No es que ho doni tot per vist, però sóc cada cop més conscient que no puc veure-ho pas tot. Coincideixo, a més, amb qui m'acompanya. Coincidim en els bons restaurants (de tant en tant), en el cinema (sovint), en poquíssimes obres de teatre i, tot i que la música s'escolta millor a casa, en algun concert d'algun crack.
Això del Forum no sé massa bé què és; no sé amb què es gasten els calers les autoritats ni pretenc seguir-los la pista, entre altres raons perquè ja tinc prou feina a saber com me'ls gasto jo.
M'assabento, però, que arran del Forum en Rostropovich dirigeix un concert a Barcelona. Ah... Seguidament, els de Catalunya música informen del preu, preu únic (molt democràtic, penso). 100 euros. Oh... A hores d'ara el concert ja s'ha fet, sense mi. Per pur ressentiment, recordo que, a l'Auditori, des d'alguns racons de balconades no es veuen els músics (m'ha passat). Auditori ve d'audio, així que ves i reclama... M'imagino el concert esmentat i em pregunto qui ocupava les primeres files de platea i com es va posicionar, en general, el públic a la sala. Hi va haver cops de colze? Hi havia guàrdia urbana distribuint el trànsit? Esperaven a entrar en fila índia, i hi accedien d'un en un? Parelles bruscament separades? Parelles de fet sobtat? Com s'ho feien? La qüestió no és banal. Afecta al cor mateix de l'ordre democràtic.
Com que toca correcció política i civisme, ben segur que les entrades anaven numerades i que tothom va participar desinteressadament del joc de pagar 100 euros pel concert, sense massa punyetes pel que fa a des d'on sentir-lo i, potser, veure'l, llevat de les primeres files de platea i els "palcos" de luxe, que es paguen entre tots, com sempre.
Sóc sensible a ben pocs estímuls a l'hora de sortir de casa. Amb els anys, m'he tornat casolana. No es que ho doni tot per vist, però sóc cada cop més conscient que no puc veure-ho pas tot. Coincideixo, a més, amb qui m'acompanya. Coincidim en els bons restaurants (de tant en tant), en el cinema (sovint), en poquíssimes obres de teatre i, tot i que la música s'escolta millor a casa, en algun concert d'algun crack.
Això del Forum no sé massa bé què és; no sé amb què es gasten els calers les autoritats ni pretenc seguir-los la pista, entre altres raons perquè ja tinc prou feina a saber com me'ls gasto jo.
M'assabento, però, que arran del Forum en Rostropovich dirigeix un concert a Barcelona. Ah... Seguidament, els de Catalunya música informen del preu, preu únic (molt democràtic, penso). 100 euros. Oh... A hores d'ara el concert ja s'ha fet, sense mi. Per pur ressentiment, recordo que, a l'Auditori, des d'alguns racons de balconades no es veuen els músics (m'ha passat). Auditori ve d'audio, així que ves i reclama... M'imagino el concert esmentat i em pregunto qui ocupava les primeres files de platea i com es va posicionar, en general, el públic a la sala. Hi va haver cops de colze? Hi havia guàrdia urbana distribuint el trànsit? Esperaven a entrar en fila índia, i hi accedien d'un en un? Parelles bruscament separades? Parelles de fet sobtat? Com s'ho feien? La qüestió no és banal. Afecta al cor mateix de l'ordre democràtic.
Com que toca correcció política i civisme, ben segur que les entrades anaven numerades i que tothom va participar desinteressadament del joc de pagar 100 euros pel concert, sense massa punyetes pel que fa a des d'on sentir-lo i, potser, veure'l, llevat de les primeres files de platea i els "palcos" de luxe, que es paguen entre tots, com sempre.
dimarts, de maig 18, 2004
Taxinòmies
Gràcies al blog quaderns.net , vaig a parar a un article que parla dels Weblogs. Un blogger guanyador d'un premi, li fa saber a l'articulista que:
M'ha recordat l'inici del prefaci de Foucault a Las palabras y las cosas ; i m'ha fet riure. El cito:
Existeix encara un pensament que tingui una edat i una geografia?
Dins dels animals-blogger, jo mateixa, em situo en a) perquè sempre hi ha algun Emperador, ai las; en h) per restes persistents de lògica; en m) perquè sí.
No sé si em tranquil.litza o em neguiteja pensar que "el perfil del blogger sol ser el mateix", si bé és cert que això dóna consistència a l) i fa menys inquietant g).
Gràcies al blog quaderns.net , vaig a parar a un article que parla dels Weblogs. Un blogger guanyador d'un premi, li fa saber a l'articulista que:
El perfil del blogger sol ser el mateix: Una persona o grup de persones que dominen molt un tema i que es dediquen a compartir els seus coneixements... També hi trobam aquell qui escriu contes, aquell qui explica la seva vida (aquests solen esser adolescents de 15 anys), aquell qui parla només d'un grup de música o qui hi penja fotografies; aquell que fa política; aquell que s'organitza socialment, etc. I així ad infinitum.
M'ha recordat l'inici del prefaci de Foucault a Las palabras y las cosas ; i m'ha fet riure. El cito:
Este libro nació de un texto de Borges. De la risa que sacude, al leerlo, todo lo familiar al pensamiento -al nuestro: al que tiene nuestra edad y nuestra geografía-, trastornando todas las superficies ordenadas y todos los planos que ajustan la abundancia de seres... Este texto cita "cierta enciclopedia china" donde está escrito que "los animales se dividen en a) pertenecientes al Emperador, b) embalsamados, c) amaestrados, d) lechones, e) sirenas, f) fabulosos, g) perros sueltos, h) incluidos en esta clasificación, i) que se agitan como locos, j) innumerables, k) dibujados con un pinzel finísmo de pelo de camello, l) etcétera, m) que acaban de romper el jarrón, n) que de lejos parecen moscas..
Existeix encara un pensament que tingui una edat i una geografia?
Dins dels animals-blogger, jo mateixa, em situo en a) perquè sempre hi ha algun Emperador, ai las; en h) per restes persistents de lògica; en m) perquè sí.
No sé si em tranquil.litza o em neguiteja pensar que "el perfil del blogger sol ser el mateix", si bé és cert que això dóna consistència a l) i fa menys inquietant g).
diumenge, de maig 16, 2004
INSISTEIXO
Ahir parlava de la memòria. Obviament, és allò que en diuen el tema , el gran tema de tots els temps. Fa, fins i tot, com vergonya parlar-ne; tot just hi penses, quan et desbanquen sense pietat els filòsofs i literats (els que recordes), que n'han dit alguna cosa. Insistiré, però, a parlar de la meva, de memòria; faré una mica de lírica (parlar d'un mateix és fer lírica, deia Novalis, amb tota la raó del món). M'hi empeny un llibre nou que tinc aquí al costat, un llibre de sèrie negra que anava amb El País del diumenge, El talento de Mr.Ripley . Tot i que des de ben joveneta, per tradició familiar, sóc molt aficionada a les novel.les de lladres i serenos i que considero la Sra. Highsmith una escriptora de campanetes, aquesta novel.la, precisament, no l'he llegida. Recordo, però, el rostre jove, bellíssim i fred de l'Alain Delon. Aquí, si en sabés i si tingués paciència, faria ara com fan altres blogs, inclouria un àlbum de fotografies "ad maiorem gloriam". Recordo algunes de les seves pel.lícules, les que més m'han agradat: del samurai fins a les de Visconti, tot passant per un film noir que és el meu predilecte, Le cercle rouge ... i, tot seguit, se m'apareix en Montand, en Volonté i d'altres, però, ves per on, no puc ubicar-hi la imatge de l'Alain; sé que hi surt, hi posaria la mà al foc, però no el recordo. Aquests forats negres són terribles; diuen -i jo també començo a dir-ho- que, amb el temps, es multipliquen; que envellir és anar perdent records que estimes per a, finalment, ja no recordar sinó perdre't dins d'una infància que semblava remota i desfeta, fins a topar amb aquell punt just que permet cloure el cercle.
Le cercle noir que exclou del tot i per sempre el rostre de Delon.
Aquesta pàgina, com no podia ser altrament, m'ha sortit bastant negra.
Ahir parlava de la memòria. Obviament, és allò que en diuen el tema , el gran tema de tots els temps. Fa, fins i tot, com vergonya parlar-ne; tot just hi penses, quan et desbanquen sense pietat els filòsofs i literats (els que recordes), que n'han dit alguna cosa. Insistiré, però, a parlar de la meva, de memòria; faré una mica de lírica (parlar d'un mateix és fer lírica, deia Novalis, amb tota la raó del món). M'hi empeny un llibre nou que tinc aquí al costat, un llibre de sèrie negra que anava amb El País del diumenge, El talento de Mr.Ripley . Tot i que des de ben joveneta, per tradició familiar, sóc molt aficionada a les novel.les de lladres i serenos i que considero la Sra. Highsmith una escriptora de campanetes, aquesta novel.la, precisament, no l'he llegida. Recordo, però, el rostre jove, bellíssim i fred de l'Alain Delon. Aquí, si en sabés i si tingués paciència, faria ara com fan altres blogs, inclouria un àlbum de fotografies "ad maiorem gloriam". Recordo algunes de les seves pel.lícules, les que més m'han agradat: del samurai fins a les de Visconti, tot passant per un film noir que és el meu predilecte, Le cercle rouge ... i, tot seguit, se m'apareix en Montand, en Volonté i d'altres, però, ves per on, no puc ubicar-hi la imatge de l'Alain; sé que hi surt, hi posaria la mà al foc, però no el recordo. Aquests forats negres són terribles; diuen -i jo també començo a dir-ho- que, amb el temps, es multipliquen; que envellir és anar perdent records que estimes per a, finalment, ja no recordar sinó perdre't dins d'una infància que semblava remota i desfeta, fins a topar amb aquell punt just que permet cloure el cercle.
Le cercle noir que exclou del tot i per sempre el rostre de Delon.
Aquesta pàgina, com no podia ser altrament, m'ha sortit bastant negra.
dissabte, de maig 15, 2004
Lola, Lolita, Lola
Tot potinejant en comentaris i blogs d'altri, topo amb una Lola que no sóc jo. De fet, jo tampoc sóc cap Lola; és un diminutiu que m'agrada i que uso per a això del blog. L'altra Lola és la del cançoner. A partir d'ara, per evitar confusions, aquesta Lola que això escriu afegirà el nom del seu blog (paraules) a les seves intervencions.
Tot plegat, però, m'ha dut a pensar en cançons (quina associació més rebuscada). En la música i en les paraules d'algunes cançons que podrien ser la banda sonora de la pel.lícula de la meva memòria (i quina metàfora més tronada). Algunes cançons que tenen l'efecte proustià de destruir, per uns segons, el pas del temps, una escletxa per on sabem que tot és present, malgrat tot; tot hi és present, als laberints de la memòria. Nosotros, los de entonces, ¿ya no somos los mismos? Obviament, no, que no ho som, de portes cap enfora.
Algunes cançons que, des de ben endins, m'evidencien que aquí estic, igual a mi mateixa, que persisteixo, que insisteixo, que tossudament persevero:
D'en Dylan (un parell o tres); d'en Sinatra (unes quantes); d'en Brel (més de les que voldria); d'en Brassens (una que són totes); d'en Lou Reed (alguna)... M'estalvio, per avorriment, la llarga llista per acabar amb un cantant nostrat, en Raimon (les cançons d'amor amb poemes seus o dels clàssics. Totes). Algú li fa cas, a en Raimon, avui en dia? No ho sé perquè, de fet, no el segueixo; ni tan sols l'escolto; no escolto cap dels que he anomenat, des de fa bastant temps. Prefereixo que m'atrapin per sorpresa, a l'atzar, que se'm rebel.lin i em revelin.
Tot potinejant en comentaris i blogs d'altri, topo amb una Lola que no sóc jo. De fet, jo tampoc sóc cap Lola; és un diminutiu que m'agrada i que uso per a això del blog. L'altra Lola és la del cançoner. A partir d'ara, per evitar confusions, aquesta Lola que això escriu afegirà el nom del seu blog (paraules) a les seves intervencions.
Tot plegat, però, m'ha dut a pensar en cançons (quina associació més rebuscada). En la música i en les paraules d'algunes cançons que podrien ser la banda sonora de la pel.lícula de la meva memòria (i quina metàfora més tronada). Algunes cançons que tenen l'efecte proustià de destruir, per uns segons, el pas del temps, una escletxa per on sabem que tot és present, malgrat tot; tot hi és present, als laberints de la memòria. Nosotros, los de entonces, ¿ya no somos los mismos? Obviament, no, que no ho som, de portes cap enfora.
Algunes cançons que, des de ben endins, m'evidencien que aquí estic, igual a mi mateixa, que persisteixo, que insisteixo, que tossudament persevero:
D'en Dylan (un parell o tres); d'en Sinatra (unes quantes); d'en Brel (més de les que voldria); d'en Brassens (una que són totes); d'en Lou Reed (alguna)... M'estalvio, per avorriment, la llarga llista per acabar amb un cantant nostrat, en Raimon (les cançons d'amor amb poemes seus o dels clàssics. Totes). Algú li fa cas, a en Raimon, avui en dia? No ho sé perquè, de fet, no el segueixo; ni tan sols l'escolto; no escolto cap dels que he anomenat, des de fa bastant temps. Prefereixo que m'atrapin per sorpresa, a l'atzar, que se'm rebel.lin i em revelin.
dimecres, de maig 12, 2004
Una pel.lícula
"Allò que cerques és un món millor, un temps més bell" (Hölderlin). Tal vegada és això el que em fa decantar cap el passat i, amb la imaginació, passejar-me per un món aproximadament decimonònic, vagament britànic, idíl.licament burgès. Un món habitat pels personatges de "El cas Winslow". L'he tornada a veure a casa i m'he tornat a emocionar. És un homenatge a un ideal (què, sinó?) de vida il.lustrada i amable, confortable i sòlida. La ironia s'hi empra amb la delicadesa amb què es palpa una peça de porcellana, no per a fer mal, sinó per a acariciar la intel.ligència. L'honor encara s'asseu còmodament al sofà principal de l'estança. L'aire és lleuger però mai veloç, fins i tot l'amor arriba pausadament, educadament. I, malgrat tot, la casa familiar ja es veu amenaçada, des de dintre mateix, per tots els elements que, amb el temps, han fet estralls: la intrusió en la vida privada dels mitjans públics, la cridòria que generen, la velocitat amb què es publiquen i s'escampen; la llum d'allò públic que ho enfosqueix tot,com advertia Heidegger. "Vocinglero" és una paraula horrible de contingut i de sonoritat, que no sé com traduir, no en trobo cap de tan lletja i tan justa per referir-me a la nostra època.
Apago el DVD i encenc la televisió. I és l'horror qui s'asseu al sofà de casa. Recordo el crit de Munch.
Pregunta per als espectadors:
¿Han de censurar les imatges violentes els mitjans de comunicació?
SÍ...
NO...
%resultats percentuals...
"Allò que cerques és un món millor, un temps més bell" (Hölderlin). Tal vegada és això el que em fa decantar cap el passat i, amb la imaginació, passejar-me per un món aproximadament decimonònic, vagament britànic, idíl.licament burgès. Un món habitat pels personatges de "El cas Winslow". L'he tornada a veure a casa i m'he tornat a emocionar. És un homenatge a un ideal (què, sinó?) de vida il.lustrada i amable, confortable i sòlida. La ironia s'hi empra amb la delicadesa amb què es palpa una peça de porcellana, no per a fer mal, sinó per a acariciar la intel.ligència. L'honor encara s'asseu còmodament al sofà principal de l'estança. L'aire és lleuger però mai veloç, fins i tot l'amor arriba pausadament, educadament. I, malgrat tot, la casa familiar ja es veu amenaçada, des de dintre mateix, per tots els elements que, amb el temps, han fet estralls: la intrusió en la vida privada dels mitjans públics, la cridòria que generen, la velocitat amb què es publiquen i s'escampen; la llum d'allò públic que ho enfosqueix tot,com advertia Heidegger. "Vocinglero" és una paraula horrible de contingut i de sonoritat, que no sé com traduir, no en trobo cap de tan lletja i tan justa per referir-me a la nostra època.
Apago el DVD i encenc la televisió. I és l'horror qui s'asseu al sofà de casa. Recordo el crit de Munch.
Pregunta per als espectadors:
¿Han de censurar les imatges violentes els mitjans de comunicació?
SÍ...
NO...
%resultats percentuals...
Chesterton
En recordo vagament una cita: "Ara que l'home ha deixat de creure en Déu, és capaç de creure en qualsevol estupidesa"
En la seva autobiografia -quina delícia, per cert- ens explica el seu sòlid catolicisme basat en el sentit comú. El cito textualment (dins dels límits de la traducció):
Una especie de teósofo me dijo: "El bien y el mal, lo verdadero y lo falso, la estupidez y la sabiduría son tan sólo aspectos del mismo movimiento ascendente del universo." Incluso entonces se me ocurrió preguntar: "Suponiendo que no haya diferencia entre lo bueno y lo malo o entre la verdad y la mentira, ¿cuál es la diferencia entre ascendente y descendente?"
Lamento comunicar-te, benvolgut Chesterton, que he deixat, ja fa molts anys, de creure en Déu. Des de llavors, però, m'afanyo en no caure en massa estupideses. La teva manera d'entendre la vida em sembla sensata i digna. Procuro no apartar-me'n del tot.
En recordo vagament una cita: "Ara que l'home ha deixat de creure en Déu, és capaç de creure en qualsevol estupidesa"
En la seva autobiografia -quina delícia, per cert- ens explica el seu sòlid catolicisme basat en el sentit comú. El cito textualment (dins dels límits de la traducció):
Una especie de teósofo me dijo: "El bien y el mal, lo verdadero y lo falso, la estupidez y la sabiduría son tan sólo aspectos del mismo movimiento ascendente del universo." Incluso entonces se me ocurrió preguntar: "Suponiendo que no haya diferencia entre lo bueno y lo malo o entre la verdad y la mentira, ¿cuál es la diferencia entre ascendente y descendente?"
Lamento comunicar-te, benvolgut Chesterton, que he deixat, ja fa molts anys, de creure en Déu. Des de llavors, però, m'afanyo en no caure en massa estupideses. La teva manera d'entendre la vida em sembla sensata i digna. Procuro no apartar-me'n del tot.
dilluns, de maig 10, 2004
Superhomes de saló del còmic
Nietzsche, el retorn
Des de la més profunda admiració per Nietzsche, m'enervo quan se'l converteix en bandera fàcil anticristiana. Cito Thomas Mann; ho explica molt millor que jo. ("Schopenhauer, Nietzsche, Freud", Thomas Mann. Plaza/Janés Editores.)
Cuando uno reflexiona sobre el modo tan total como, en la gran mayoría de los seres humanos, la voluntad, el instinto, el interés dominan y reprimen al intelecto, a la razón, al sentido de lo justo, nos parece absurda la opinión que dice que es necesario superar el intelecto mediante el instinto. Esa opinión resulta explicable históricamente, a partir de una situación filosófica monentánea, como corrección de una hartura de racionalismo. Y en seguida esa opinión necesita de una contracorrección. ¡Como si fuera necesario defender la vida contra el espíritu! ¡Como si existiera el menor peligro de que alguna vez las cosas fueran a transcurrir en la tierra de un modo demasiado espiritual! (...) ¡Qué ligada a una época, qué teórica también, qué inexperta nos parece hoy la romantización nietzscheana del mal! Nosotros hemos conocido el mal en toda su miseria, y ya no somos lo bastante estetas como para tener miedo a proclamar nuestra fe en el bien, como para avergonzarnos de conceptos y de pautas tan triviales como la verdad, la libertad, la justicia (les cursives són meves)
Nietzsche, el retorn
Des de la més profunda admiració per Nietzsche, m'enervo quan se'l converteix en bandera fàcil anticristiana. Cito Thomas Mann; ho explica molt millor que jo. ("Schopenhauer, Nietzsche, Freud", Thomas Mann. Plaza/Janés Editores.)
Cuando uno reflexiona sobre el modo tan total como, en la gran mayoría de los seres humanos, la voluntad, el instinto, el interés dominan y reprimen al intelecto, a la razón, al sentido de lo justo, nos parece absurda la opinión que dice que es necesario superar el intelecto mediante el instinto. Esa opinión resulta explicable históricamente, a partir de una situación filosófica monentánea, como corrección de una hartura de racionalismo. Y en seguida esa opinión necesita de una contracorrección. ¡Como si fuera necesario defender la vida contra el espíritu! ¡Como si existiera el menor peligro de que alguna vez las cosas fueran a transcurrir en la tierra de un modo demasiado espiritual! (...) ¡Qué ligada a una época, qué teórica también, qué inexperta nos parece hoy la romantización nietzscheana del mal! Nosotros hemos conocido el mal en toda su miseria, y ya no somos lo bastante estetas como para tener miedo a proclamar nuestra fe en el bien, como para avergonzarnos de conceptos y de pautas tan triviales como la verdad, la libertad, la justicia (les cursives són meves)
divendres, de maig 07, 2004
Mandra, santíssima mandra
Què faríem sense tu? Segur que ja seríem tots morts, morts d'excés de desenvolupament (caram, ara hi caic, en això del desenvolupament sostenible. M'ha costat). Sempre em malfio de la gent diligent, activa i treballadora. A casa, de generació en generació, díem allò de "hi ha anys que hom té mandra". I és que un mandrós és inofensiu de mena. I malgrat tot, treballo des dels catorze anys, com una imbècil. De tant en tant, però, -avui toca- m'ajuden els refredats. Els primaverals són especialment virulents, cal tenir cura d'ells, mimar-los, no fos cas que marxessin massa aviat. Estic segura que si no hi ha vacuna contra els refredats és perquè tot investigador del món sap que el linxarien a la plaça pública.
Doncs bé, m'estic a casa, a soles amb el meu refredat i la meva gata, mentre la família compleix amb llurs obligacions socials. Sofà, cafè i tele, tot per a mi soleta. De cop i volta, a la pantalla de primera hora del matí (sóc matinera, sobretot quan haig de mandrejar) apareix en primer pla l' Hannibal Lecter en persona. El cor se m'esvalota, com cada vegada que el veig. No em quadra el Cuní, tan tranquil, entrevistant-lo (deu ser la febre). Per fi, m'adono que m'he confós, un altre cop. És l'Arzallus. Diu que l'Aznar no va voler ni intentar apropar-se a ETA (en González, sí; tenia una línia calenta a través d'un argentí) per inquina personal, després de la bomba al seu cotxe. L'Arzallus, a l'igual que el Lecter, aconsegueix atrapar-me per uns camins obscurs i ferèstecs que em nego a analitzar; només ho confiaria a en Freud, no m'arrisco amb cap sucedani. A més, ja ho he dit, tinc mandra.
Què faríem sense tu? Segur que ja seríem tots morts, morts d'excés de desenvolupament (caram, ara hi caic, en això del desenvolupament sostenible. M'ha costat). Sempre em malfio de la gent diligent, activa i treballadora. A casa, de generació en generació, díem allò de "hi ha anys que hom té mandra". I és que un mandrós és inofensiu de mena. I malgrat tot, treballo des dels catorze anys, com una imbècil. De tant en tant, però, -avui toca- m'ajuden els refredats. Els primaverals són especialment virulents, cal tenir cura d'ells, mimar-los, no fos cas que marxessin massa aviat. Estic segura que si no hi ha vacuna contra els refredats és perquè tot investigador del món sap que el linxarien a la plaça pública.
Doncs bé, m'estic a casa, a soles amb el meu refredat i la meva gata, mentre la família compleix amb llurs obligacions socials. Sofà, cafè i tele, tot per a mi soleta. De cop i volta, a la pantalla de primera hora del matí (sóc matinera, sobretot quan haig de mandrejar) apareix en primer pla l' Hannibal Lecter en persona. El cor se m'esvalota, com cada vegada que el veig. No em quadra el Cuní, tan tranquil, entrevistant-lo (deu ser la febre). Per fi, m'adono que m'he confós, un altre cop. És l'Arzallus. Diu que l'Aznar no va voler ni intentar apropar-se a ETA (en González, sí; tenia una línia calenta a través d'un argentí) per inquina personal, després de la bomba al seu cotxe. L'Arzallus, a l'igual que el Lecter, aconsegueix atrapar-me per uns camins obscurs i ferèstecs que em nego a analitzar; només ho confiaria a en Freud, no m'arrisco amb cap sucedani. A més, ja ho he dit, tinc mandra.
dijous, de maig 06, 2004
Submundo
Des que la vaig llegir (ja fa uns mesos) que, de tant en tant, em ronda pel cap. No és una novel.la qualsevol. És imponent. És com un fresc dels EEUU de la segona meitat del segle vint. És molt ambiciosa, però jo diria que se'n surt. Tal com indica el títol, té voluntat d'abastar un món sencer -el nostre, ves-, però un món tan atomitzat que només es deixa atrapar pel subsòl: deixalles, runes, ferralla... Un món residual; residus reciclables (en estrambòtiques propostes artístiques, per exemple), residus radioactius, residus humans. Malgrat tot, la mirada sobre els homes pot semblar fins i tot humanista, éssent agònica i, a moments, apocalíptica. En tot cas, no participa d'aquest nihilisme àcid i burleta que, a parer meu, cau en la trampa de la banalitat que pretén mostrar amb tant d'esforç literari (penso en Franzen i en Hoellebeque; curiosament, tots dos més joves que DeLillo. Serà generacional la qüestió?)
Cal reconèixer que el final era difícil, potser fins i tot impossible. Sigui com sigui, les dues págines finals, les dues últimes i punyeteres (després de més de vuit-centes, què sinó?) pàgines, no em van agradar. No sabria dir massa bé perquè. Em passa una cosa semblant amb algun "crescendo" de Beethoven, tinc ganes d'aturar-lo per dir-li: "ep, noi, on vas?"
Des que la vaig llegir (ja fa uns mesos) que, de tant en tant, em ronda pel cap. No és una novel.la qualsevol. És imponent. És com un fresc dels EEUU de la segona meitat del segle vint. És molt ambiciosa, però jo diria que se'n surt. Tal com indica el títol, té voluntat d'abastar un món sencer -el nostre, ves-, però un món tan atomitzat que només es deixa atrapar pel subsòl: deixalles, runes, ferralla... Un món residual; residus reciclables (en estrambòtiques propostes artístiques, per exemple), residus radioactius, residus humans. Malgrat tot, la mirada sobre els homes pot semblar fins i tot humanista, éssent agònica i, a moments, apocalíptica. En tot cas, no participa d'aquest nihilisme àcid i burleta que, a parer meu, cau en la trampa de la banalitat que pretén mostrar amb tant d'esforç literari (penso en Franzen i en Hoellebeque; curiosament, tots dos més joves que DeLillo. Serà generacional la qüestió?)
Cal reconèixer que el final era difícil, potser fins i tot impossible. Sigui com sigui, les dues págines finals, les dues últimes i punyeteres (després de més de vuit-centes, què sinó?) pàgines, no em van agradar. No sabria dir massa bé perquè. Em passa una cosa semblant amb algun "crescendo" de Beethoven, tinc ganes d'aturar-lo per dir-li: "ep, noi, on vas?"
dimecres, de maig 05, 2004
Mig veient la tele, enxampo un miting del Partit Comunista Espanyol. París, any 71. La Pasionaria crida, recent transportada des dels rigors moscovites del seu rigorós exili. M'entra una mena de yu-yu. Els responsables del reportatge eren nostrats; de l'heroic antifranquisme català. Ara, parlen des d'un reportatge postfranquista clarament destinat a recuperar la memòria històrica. Parlen des de la nostàlgia. Això de la transició no va anar prou bé. Ara no hi ha cinema independent ; ni públic, no hi ha. No-res. El malèvol mercat s'ho menja tot.
Em pregunto si els comunistes d'aleshores són ara ex-comunistes. Què són? Algú ens ho hauria d'explicar.
Em pregunto si els comunistes d'aleshores són ara ex-comunistes. Què són? Algú ens ho hauria d'explicar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)