Lola, Lolita, Lola

Tot potinejant en comentaris i blogs d'altri, topo amb una Lola que no sóc jo. De fet, jo tampoc sóc cap Lola; és un diminutiu que m'agrada i que uso per a això del blog. L'altra Lola és la del cançoner. A partir d'ara, per evitar confusions, aquesta Lola que això escriu afegirà el nom del seu blog (paraules) a les seves intervencions.

Tot plegat, però, m'ha dut a pensar en cançons (quina associació més rebuscada). En la música i en les paraules d'algunes cançons que podrien ser la banda sonora de la pel.lícula de la meva memòria (i quina metàfora més tronada). Algunes cançons que tenen l'efecte proustià de destruir, per uns segons, el pas del temps, una escletxa per on sabem que tot és present, malgrat tot; tot hi és present, als laberints de la memòria. Nosotros, los de entonces, ¿ya no somos los mismos? Obviament, no, que no ho som, de portes cap enfora.

Algunes cançons que, des de ben endins, m'evidencien que aquí estic, igual a mi mateixa, que persisteixo, que insisteixo, que tossudament persevero:

D'en Dylan (un parell o tres); d'en Sinatra (unes quantes); d'en Brel (més de les que voldria); d'en Brassens (una que són totes); d'en Lou Reed (alguna)... M'estalvio, per avorriment, la llarga llista per acabar amb un cantant nostrat, en Raimon (les cançons d'amor amb poemes seus o dels clàssics. Totes). Algú li fa cas, a en Raimon, avui en dia? No ho sé perquè, de fet, no el segueixo; ni tan sols l'escolto; no escolto cap dels que he anomenat, des de fa bastant temps. Prefereixo que m'atrapin per sorpresa, a l'atzar, que se'm rebel.lin i em revelin.