dijous, de juliol 29, 2004
Hi ha els nens. I hi ha la intel.ligència i l'estultícia dels grans sobre els nens.
- Freud, a la seva estimada cunyada Mina: "¿Saps per què els diners no ens fan feliços? Perquè en la infància no els necessitem".
- Mitterrand, a Elie Wiesel: "La niñez pasa con suma rapidez. Y, además, hay diversas infancias... Cuando miramos a un niño debemos repetirnos que sólo vamos a conocerlo, a él, por espacio de un instante. Porque otro niño va a sucederle en seguida. Siempre estamos viendo a nuestro niño por última vez".
- Borges, a un nebot seu: "Si te portás bien, dejaré que pensás en un tigre".
Els successius nens que assenyala Mitterrand, per a Freud, a tot estirar, s'aturen als cinc anys; el nen de Borges no hauria de passar dels tres per a sentir-se realment premiat amb el pensament d'un tigre.
Em fascinen aquestes ments remotíssimes que donen voltes a l'entorn del nostre món d'adults i s'entesten a trastocar-lo, seduir-lo, senyorejar-lo; em fascinen i em neguitegen fins al punt d'afanyar-me a entendre'ls, avorridament racionalista com sóc, una infància demostrada segons l'ordre geomètric. Un fracàs d'infància. Un espai on puc barallar-me, però, amb tot el que em sembla estultícia dels grans sobre els nens; hi ha camp per córrer.
Allò que més m'irrita: que els adults s'entestin a trastocar, seduir, senyorejar el món dels nens. El nen hauria de poder tenir en els grans la fe d'un creient: em protegeixen sempre de qualsevol mal, saben qui sóc sense cap dubte, m'estimen per sobre de tot fins a absoldre'm sempre i quan els busco de debò els trobo. Com s'ho fan? No ho sé. On són? Per allà... ara no els veig.
dimecres, de juliol 28, 2004
dimarts, de juliol 27, 2004
diumenge, de juliol 25, 2004
1941. Fue por aquellas fechas cuando se afilió al Partido, en el que creyó durante quinze años.
¿Cuánto sabían los camaradas de Oxford en 1941? Ya en 1931 había protestas públicas en Occidente contra los campos de trabajo soviéticos. También había informes convincentes sobre el violento caos de la Colectivización (1929-1934) y sobre el hambre de 1933 (aunque ninguna insinuación todavía de que el hambre fuera un acto terrorista). Y estaban los procesos de Moscú de 1936-1938, que se celebraron delante de periodistas e informadores extranjeros y que pudo seguir todo el mundo... "No había ninguna excusa razonable para creer en la versión stalinista. Las excusas que podrían proponerse son irracionales", dice Conquest en el "El gran terror". Al mundo se le dio a elegir entre dos realidades y el joven Kingsley, al igual que la abrumadora mayoría de intelectuales de todas partes, optó por la realidad que no debía.
(Martin Amis parla del seu pare, l' escriptor Kingsley Amis. Koba el Temible. La risa y los Veinte Millones)
Llegué a las ciudades en épocas de desorden, cuando reinaba el
hambre. Entre los hombres, llegué en el momento del cataclismo y
me rebelé con ellos. Así era la época que me tocó vivir.
Comía entre batallas, dormía entre asesinos, era indiferente en el
amor y miraba la naturaleza sin paciencia. Así era la época que me
tocó vivir.
Cuando vivía, la calle llevaba a la confusión. El discurso me traicionó
ante el asesino. Poco podía hacer. Los gobernantes estaban más
seguros sin mí, eso creia. Así era la época que me tocó vivir.
Tú que emergerás del diluvio donde nos ahogamos recuerda al
hablar de nuestras debilidades la época oscura a la cual escapaste.
Lamentablemente, nosotros que queríamos preparar el campo
para la amabilidad, no podíamos ser amables.
Recuérdanos con clemencia.
(Bertolt Brecht. Paraules bellíssimes i lúcides. I inútils, ningú no els recorda amb clemència perquè ningú (o quasi) no els recorda amb l' horror amb què es coneixen a si mateixos; altrament, ningú no podria tampoc recordar-los amb clemència)
Por otra parte, para ser completamente justos con aquellos miembros de la élite que se han dejado seducir por los movimientos totalitarios y que a veces, en razón de su capacidad intelectual, han llegado incluso a ser acusados de haber inspirado el totalitarismo, es preciso declarar que lo que estos hombres desesperados del siglo XX hicieron o no hicieron no tuvo influencia alguna en ningún totalitarismo... Allí donde los movimientos totalitarios conquistaron el poder, todo este grupo de simpatizantes se deshizo incluso mucho antes de que los regímenes procedieran a cometer sus mayores crímenes... El totalitarismo en el poder sustituye invariablemente a todos los talentos de primera fila, sean cuales fueren sus simpatías, por aquellos fanáticos y chiflados cuya falta de inteligencia y de creatividad sigue siendo la mejor garantía de su lealtad.
(Hannah Arendt, des d'una condescendència aparent -no pas clemència-, els acaba de rematar fatalment en aquestes paraules finals de l' apartat, La alianza del populacho y la élite a Los orígenes del totalitarismo)
divendres, de juliol 23, 2004
A la pàgina anterior he fet referència a les dificultats de tractar literàriament la infància. Poc després d'escriure-ho, he vist al diari l'estrena d'una pel.lícula clàssica als cinemes Verdi. Es tracta de L'enfant sauvage, de Truffaut. Justament, les pel.lícules que Truffaut dedica al món dels nens sempre m'han semblat esplèndides, sobretot la més famosa i autobiogràfica, Les quatre cents coups, la qual inclou una seqüència lluminosa que escup directament contra els psicòlegs institucionals i, per extensió, contra les institucions, a través de la cara i el posat del nen a "protegir" i "redreçar"; llavors, totes les pàgines de Foucault resulten sobreres i pesades; per un sol cop almenys, les imatges i, sobretot, els silencis són més eloqüents que els discursos. Val a dir que, per contra, la resta de la filmografia de Truffaut m'avorreix profundament, sobretot no me'l crec gens quan parla de relacions amoroses. Ahir, Jordi Llovet, a El país, parlava d'autors -arran d'un llibre de Coetzee- que cauen en picat quan no tracten de traumes viscuts i patits en pròpia pell; potser es tracta de quelcom semblant en el cas de Truffaut.
L'enfant sauvage, l'he vist tantes vegades que me la sé de memòria; m'agrada repetir i repetir pel.lícules, però, en aquest cas, es tracta de visionats deguts a la feina. Sembla una pel.lícula freda, que explica molt objectivament, amb distància, un fets reals per bé que força insòlits, però a mi m'emociona cada vegada que la veig. El salvatge que no podrà mai esdevenir un ésser humà, que no podrà seure còmodament, sosegadament, a l'interior de la casa del metge que l'acull, un nucli familiar bàsic, una casa austera, ordenada i pulcra; el nen que ha après a mirar per veure sempre amb nostàlgia des dels vidres d'una finestra el bosc llunyà on ha crescut, mentre es demora en el plaer d'un got d'aigua; l'aigua elemental, una festa de la naturalesa que culmina en una nit de lluna plena, al pati de la casa, sota un pluja intensa, el nen udolant, feliç; es tracta d'una escena on la fotografia del català Nestor Almendros s'imposa, lírica. El nen, esclar, som tots i cadascun de nosaltres o, almenys, guardem una mena de pinyol d'aquest nen dins; com també som el mico de Kafka, molt més terrible, el mico, per la seva brutal comicitat, que predomina per damunt de tot esbós de lirisme.
Breu derivació ideològica: la pel.lícula de Truffaut va ser acusada, en el seu moment (1969), de reaccionària; sembla ser que es decanta massa per la civilització, no hi ha un compromís prou salvatge, només hi trobareu comprensió, compassió i, molt subtilment -massa, per als revolucionaris de sempre-, també fracàs, i un punt quasi imperceptible -del tot imperceptible per a ell mateix- de sadisme als ulls del mestre-pare a l'escena final. Tot plegat, manierisme de petit-burgès.
dijous, de juliol 22, 2004
Com que l'ordinador, Gran Germà implacable però ja una mica extemporani, em va censurar l'escrit sobre el llibre d'Stalin i els totalitarismes, em referiré a un altre llibre llegit aquest estiu. El vaig veure en una llibreria de capital de comarca, d'aquelles llibreries que són tota una institució nacional i que cultiven millor la cultura catalana que el Ramon Llull, posem per cas. Es tracta de la novel.la de Vicenç Pagès, La felicitat no és completa . No m'arrisco massa a descobrir nous autors per una qüestió d' economia en diversos àmbits: monetari, temporal, neuronal, etc. En aquest cas, em va cridar l'atenció el nom de l'autor pel fet que és company de vol, que diria la pilot de l' Aeroplà del Raval . Ben segur que el pas del temps no m'esborrarà tres moments intensos d'aquesta lectura: el primer capítol, enlluernador de tan ben escrit; el nen desolat i confús, presoner de la seva mare, és ben bé un nen, precís, precisament un nen (què difícil deu ser de tractar literàriament un nen, què apassionant, també). La noia revolucionària, que fascina amb la seva arrogància i la seva rudesa els passerells universitaris (memorable, la nit a casa seva, el duel matusser però heroic dels dos nois, la visió íntima -tota una revelació- de la noia). Finalment, el capítol final em va deixar un regust tristíssim que preval, finalment, per sobre de la tendresa i de la comicitat, de la descripció acurada i pacient de les coses, de la subtilesa un punt cruel amb què es reflectit el món; preval, en fi, per sobre de tots els encerts que té la novel.la, tristíssima.
Tendeixo a l'associació per emocions; se m'imposen, així, associacions poc rigoroses, massa arbitràries. Recordo Nada i, sobretot, El Jarama. El Jarama, la vaig llegir fa molts anys, quan era adolescent, i va ser tot un impacte emocional que encara em dura, que retorna a cops amb força, com ara, en acabar la novel.la de Vicenç Pagès. La vida i la mort, la vida, la mort...
dimecres, de juliol 21, 2004
Just en intentar publicar la pàgina d'avui, dedicada a una de les lectures refrescants, de piscina, la de Koba el Temible, d'Amis, tot plegat m'ha desaparegut del mapa. Ni s'ha publicat ni ho trobo enlloc, excepte al meu cap. Però, m'hauria d'esforçar per a reproduir-ho més o menys fidelment. Un altre dia. Vaig a veure què passa amb aquest lament. Segur que es publicarà, com si res.
dimarts, de juliol 20, 2004
Anar i venir
Torno a casa uns dies. Per gentilesa de telefònica (prometen una líniavacances que amb sort m' instal.laran quan ja no faci vacances; fa riure aquest país), he tingut parat això del blog. S'està bé sense escriure; és a dir, s'està bé llegint. He vist que algú de la casa també deia el mateix (l'Aura, per exemple). Ja se sap, el llegir fa perdre l'escriure, i n'hi ha que escriuen tan bé, quina delícia. Noto una mena de mandra enorme als dits mentre teclejo, com si m'enviessin un missatge claríssim de deixa-ho córrer i vés a llegir la novel.la ... (???) tinc una configuració de pàgina nova que ara em fa la broma d'entestar-se en la cursiva. A veure... ah, ja no. En fi, vaig provant, ja es nota, cogiendo carrerilla (carrerilla hauria d'anar en cursiva, però ara no vol). Quan no hi ha voluntat, voluntat de poder (bé, la cursiva, ara) , que diria aquell, tot s' insubordina. A poc a poc, vaig recuperant les ganes d'escriure, però; just quan els meus lectors potencials deuen abandonar del tot les ganes de llegir-me, au, vés a pastar fang .
Negreta
Ara faig proves amb la negreta, sembla més dòcil que l'altra. Potser és que ja tinc carrerilla . Sí! Tenint en compte l'austeritat que em carateritza en això del blog, ja en tinc més que suficient per a tirar de veta uns quants mesos més. A més d'escriure, aquest estiu m'havia proposat d'estudiar el template , però, esclar, també en té la culpa telefònica. A telefònica, li pots donar sempre la culpa de tot, en això sí que compleix i serveix.
Repasso. Penós, el resultat. De forma y contenido (vaig estudiar el batxillerat en castellà, o espanyol?... Ara que topo amb un bon tema, ara, he de plegar).