Hi ha els nens. I hi ha la intel.ligència i l'estultícia dels grans sobre els nens.
- Freud, a la seva estimada cunyada Mina: "¿Saps per què els diners no ens fan feliços? Perquè en la infància no els necessitem".
- Mitterrand, a Elie Wiesel: "La niñez pasa con suma rapidez. Y, además, hay diversas infancias... Cuando miramos a un niño debemos repetirnos que sólo vamos a conocerlo, a él, por espacio de un instante. Porque otro niño va a sucederle en seguida. Siempre estamos viendo a nuestro niño por última vez".
- Borges, a un nebot seu: "Si te portás bien, dejaré que pensás en un tigre".
Els successius nens que assenyala Mitterrand, per a Freud, a tot estirar, s'aturen als cinc anys; el nen de Borges no hauria de passar dels tres per a sentir-se realment premiat amb el pensament d'un tigre.
Em fascinen aquestes ments remotíssimes que donen voltes a l'entorn del nostre món d'adults i s'entesten a trastocar-lo, seduir-lo, senyorejar-lo; em fascinen i em neguitegen fins al punt d'afanyar-me a entendre'ls, avorridament racionalista com sóc, una infància demostrada segons l'ordre geomètric. Un fracàs d'infància. Un espai on puc barallar-me, però, amb tot el que em sembla estultícia dels grans sobre els nens; hi ha camp per córrer.
Allò que més m'irrita: que els adults s'entestin a trastocar, seduir, senyorejar el món dels nens. El nen hauria de poder tenir en els grans la fe d'un creient: em protegeixen sempre de qualsevol mal, saben qui sóc sense cap dubte, m'estimen per sobre de tot fins a absoldre'm sempre i quan els busco de debò els trobo. Com s'ho fan? No ho sé. On són? Per allà... ara no els veig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada