La grandeur

A través del blog del periodista Espada, accedeixo a l' article d'André Glucksmann, L'Occidente in ostaggio. Parla, esclar, dels dos periodistes francesos segrestats i del xantatge fet a França.

Pobra França. Però, ¿no va ser França qui de manera més clara es va oposar, des del consell de Seguretat de l'ONU, a la guerra d'Irak? Aprofito que estic en vena per plantejar alguna pregunta estúpida més:
Però, ¿no va ser la ciutadania espanyola -la víctima de l'11 de març- una de les més oposades, de manera més clamorosa, a la guerra d'Irak?
I encara una altra pregunta, un punt fora de context, però dins de la mateixa línia:
¿No se significava Ernest Lluch per una posició de diàleg, una posició si més no matisada, pel que fa al conflicte basc?

Potser que n'anem aprenent, tots plegats. És evident que ningú no practica el terrorisme per a seguir l'odre lògic de la majoria benpensant. El terrorisme té una lògica interna pròpia - la té, i tant que la té, implacable-, una lògica terrorista. Des d'aquesta perspectiva, el terrorisme islàmic treu bona nota; treu un "excel.lent" sobretot quant a la dosificació i l'oportunitat dels seus atacs.

Res humà no m' és aliè?

Com que fa poc se'm va acudir de citar massa literalment Sala i Martín, i sovint el veig, també, per altres blogs que no anomenaré ni sota tortura, em sorprenen, cada cop que entro a la meva pàgina, les coloraines. Llavors, em ve el nom de la seva filla. La cosa em va deixar tan xocada que, sovint, la recomento amb el meu marit. Invariablement, en surt, idèntica, estúpida, la següent línia de diàleg:

- Disset, es diu la filla, tu.
- Disset? No era setze?
- No, no, disset.
- Ah.

Torne'm-hi

El cinema a casa depara, també, un altre plaer. Veure pel.lícules que recordes que t'havien agradat (no sempre és un plaer; quin pam de nas, llavors), que havies vist en un altre temps, amb altres companyies, o fins i tot, les mateixes, que ja són altres (allò del riu, Heràclit, i tota la pesca, pots i no pots pescar... havia escrit pecar, ho juro, tota una refutació de l'inconscient, tu sí, que ets savi). La darrera reposició del tot exitosa ha estat MASH. També un fart de riure col.lectiu. Per curiositat, he mirat l'any -1970-; cal afegir que la curiositat era, en aquest cas, irreprimible (si m'he de moure, ni que sigui un dit, per fer la punyeta a Heràclit, acostumo a reaccionar com Churchill amb l'esport: si li venien desitjos irresistibles, seia cinc minuts al sofà i se li passaven). Doncs bé, han fluït trenta anyets de res i resulta que aquesta pel.lícula, avui en dia, és impensable; col.lectius en defensa d'un fart de drets i d'un futimé de justícies (homosexuals, antimobbing, feministes, bel.licistes i pacifistes, de la noblesa olímpica del joc net, què sé jo), la trobarien massa bèstia. No es tracta que hagués de patir censura; és pitjor, molt pitjor, és anacrònica. Té..., el grec no va desencaminat, ni pecar es pot.

Ni Bush ni Kerry...

Robert de Niro. A les sessions de cinema familiar casolanes, amb crispetes de microones sense allioli, que ens montem sobretot a les llargues tardes d'estiu, descobrim, de tant en tant, alguna joia que se'ns havia passat per alt. Avui, per exemple, hem vist "Los padres de ella". Feia dies que no reia tan bestialment. Es tracta, esclar, d'una comèdia, tirant, aparentment, a poca-solta, amb algunes escenes d' humor tipus "sal gorda", on Robert de Niro pot sobreactuar a plaer, tot fent d' ex de la CIA, paraca perdut, pare de la noia i malson del bon jan que li acaben de presentar com a possible gendre.

Dels ianquis se'n poden dir, se n'han de dir, moltes pestes; cal anar amb compte, però, perquè la capacitat que tenen de fotre's de si mateixos deixa moltes maledicències alienes en ridícul. Que protegeixin, a Europa, tot el cinema propi que vulguin, fins a fer trontollar la miserablement opulenta indústria americana (que tremoli l'enemic); que reparteixin tantes subvencions com els autors siguin capaços de polir-se, que d'això va, al cap i a la fi, la polèmica que, des de temps immemorial, es fa i es desfà; que facin i desfacin, doncs, que jo continuaré votant Robert de Niro. És el meu heroi, tant en la guerra com en la pau.

Interdependència

"La Vanguardia" d'avui recull les següents declaracions de Patxi López, dirigent socialista basc:

El PNV es el único caso en el mundo de un partido que radicaliza hasta

el extremo sus posiciones y que, sin embargo, no pierde electorado por

la parte más moderada.

És una simple constatació, però, inevitablement, invita a pensar. De fa temps, que el panorama d'Euskadi és del tot negre, vull dir que em sembla imprevisible, sense una bola de cristall que ho il.lumini màgicament. Una hipòtesi gens descartable és que acabi com el rosari de l'aurora; seré explícita: suspensió "sine die" de l'autonomia, engarjolament de les autoritats polítiques i la Brunete (no pas la mediàtica) fent un vol pels carrers de les ciutats principals. Cal aclarir -cal?- que el PSOE marejarà una mica més la perdiu per a finalment -si cal- actuar en línia d'allò que s'espera de l'estat espanyol, que coincideix amb allò que n'espera la UE (vegeu les declaracions darreres del seu flamant President; en destaco, de memòria, el missatge essencial: seria insensat pensar en una Europa en contra, per baix i/o per dalt -aquesta precisió arquitectònica em sembla força suggerent-, dels Estats. El cas que ens ocupa se situa, òbviament, "als baixos").

I, mentrestant, què hi ha d'allò nostre? Situats en la mateixa hipòtesi tremendista i si tenim en compte la fascinació èpica que Euskadi provoca en les imaginacions catalanistes més ardents, a casa nostra anirem a remolc; seré explícita: hi haurà més d'una manifestació ciutadana, massiva i pacífica, que recorrerà, tupidament, el Passeig de Gràcia, des de la Diagonal a la Plaça de Catalunya (punt geogràfic curiós, allà on "Catalunya" es dispersa sempre en "grupos de a uno", com solien indicar els grisos d'abans), on algú llegirà un manifest i... ara recordo que tinc una cita... doncs, passi-ho bé i moltes gràcies; alguns adolescents okuparan un raconet de Rambla per fer-hi una festa major improvisada i algun escamot (o dos) sorgit de les entranyes mateixes de la clandestinitat, disposat a tot, heroic fins a la mort, serà desarticulat fàcilment, com una peça de Lego (o dues), després del rastre fàcil deixat per algunes massa "velles xiruques". Abans de tot plegat, però (cal ser optimistes i jo ho sóc), la Catalunya negociadora i assenyada, tot aprofitant hàbilment la conjuntura del perill basc, haurà aconseguit millores autonòmiques importants (que l'Estat no inspeccioni -ja no ho fa- ni pugui -per si algun cop se li acudís- inspeccionar res de competencial, per exemple); així, referits, només, a nosaltres mateixos en qüestions certament bàsiques per als ciutadans, demostrarem, per fi, qui som i què fem; però, sobretot, sabrem millor què faríem si poguéssim ser encara més. Sóc optimista. O no?

L'Estat del benestar

Per fi trobo una explicació plausible, que no n'ha d'excloure d'altres que desconec, a la pregunta:

¿Por qué Estados Unidos no tiene un Estado de bienestar europeo?, los profesores de Harvard Alberto Alesina, Ed Glaeser y Bruce Sacerdote, demuestran empíricamente* que los países más heterogéneos religiosa, cultural y étnicamente tienen estados de bienestrar menos generosos. La razón es que la gente se identifica menos con ciudadanos distintos y, a la hora de votar, prefieren sistemas que no sean tan generosos con grupos que les son extraños.

* Tant com demostrar... empíricament, no-res; però, en fi...

( Su caballo de Troya , Xavier Sala i Martín. La Vanguardia, 15-8-04)

És interessant. En Sala i Martín ho deriva, tal com el títol fa preveure, cap a la immigració europea; posa com exemple -a l'atzar, ben segur- els musulmans; aventura la possibilitat que prefereixin, a la llarga, escoles privades; també diu que la majoria autòctona pot girar-se d'esquena a uns serveis públics congestionants per gent arribada de fora. Conseqüència possible:

"...que "cada uno se pague lo suyo"... Lo que digo es que los que proponen la inmigración como la salvación del Estado de bienestar parecen no darse cuenta de que ésta puede ser... su caballo de Troya."

Per tal de no tergiversar la diversitat cromàtica argumental, cal dir que l'articulista també diu que no diu que la immigració sigui perjudicial.

Així s'escriu i no s'escriu la història

Jean-Pierre Vernant, gran resistente y filósofo, explica que una de las razones por las que se dedicó a Grecia es porque la disciplina del Partido no llegaba hasta allí. Tenía una libertad de investigación mayor si se interesaba por el pasado lejano que si se apasionaba por la historia contemporánea.

En cierto sentido negativo, éste también es mi caso. Hablando claro: nunca intenté ocuparme de la historia rusa porque sabía que tendría problemas, sobretodo para la historia rusa moderna, donde habría tenido que decir cosas absolutamente inaceptables. En la década de 1930 era bueno, por ejemplo, haber interiorizado la hostilidad al trotskismo, pero, a pesar de todo, se sabía que lo que se decía sobre el tema de Trotski era completamente falso (...) Por esa razón terminé mi trabajo intelectual en 1914. Pero, en el fondo, existía cierta libertad (...) Pienso que el Partido nos veía como buenos camaradas... Los rusos se tomaban un poco a broma lo que hacíamos, casi nos animaban a seguir investigando. Éramos casi libres.

Eric J. Hobsbawm (Conversación con Antoine Spire), El optimismo de la voluntad. Ed. Paidós

El pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat, deia Gramsci. La historiografia científica, la metodologia científica, l'única possible que exclou tota altra concepció de la història. Hobsbawm, un dels grans. Les facultats del nostre país són modèliques en aquesta curiosa aplicació de l' optimisme. La raó es deu tornar tan pessimista pel menyspreu que rep, el mobbing de la raó a mans de la voluntat.

Kill Bill

No he vist vol. 1. M' ensumava una horterada. Ahir al vespre, em van arrossegar a veure vol. 2. Darrera la paraula Tarantino sempre em surt, automàticament, grollerament, gilipollas . Llavors, ¿com és que m' agrada Tarantino?

- Uns diàlegs ajustadíssims als personatges.

Bé, i què més?

- Uns guions enginyosos, que funcionen com un rellotge.

Sí, i què?

- Unes bandes sonores esplèndides.

- Una estètica visual notable.

- Uns actors bons i ben triats.

- Originalitat.

- Sentit de l' humor estrafolari.

- Diversió garantida.

Aviam...què més...? Continuo sense entendre què ho fa, que m'agradi Tarantino.

Incomprensible, sobretot si tinc en compte que un dels meus mites cinematogràfics és Pekimpah; és a dir, "Grupo salvaje"; aquest noi és com un alumne avantatjat que es carrega alegrement el mestre i balla sobre la seva tomba; i això, francament, no es fa. Tot i que ja ho havia fet Howard Hawks amb si mateix a través de les seves pel.lícules sobre rius de l' Oeste.

Ara vaig i us explico la meva vida

No patiu, no explicaré pas la meva, de vida. Però vull referir-me a això que en diuen, gènere autobiogràfic. De sempre m'ha interessat, si m'interessa el personatge esclar; per contra, les biografies (tot i que n' he llegit algunes d' apassionants) tendeixen a tirar-me enrera. La perspectiva subjectiva, la composició d'un personatge que tossudament es presenta com a jo ,
el narrador que s' intueix darrera, allò que mostra, allò que amaga a partir del que ha mostrat... tot plegat, en fi, és un joc que em fascina. Si tot personatge de ficció és, si fa no fa, autobiogràfic -Madame Bovary sóc jo-, el fet de ser-ho descaradament, o descarnadament, sense deixar de ser, si fa no fa, fictici li confereix, a l'autobiografia, un potencial de sofisticació i de comicitat, sobretot quan l' autor no pretén heure-se-les, d' entrada, amb una obra literària. Hi ha casos -alguns d' esplèndits: Bernhard, per citar un dels meus preferits- en què un escriptor s'aborda a si mateix, directament, conscientment, com a personatge de la seva obra, però allò que més em diverteix és la ingenuïtat, la inconsciència literària -independent de la qualitat de l'escriptura i, fins i tot, de la picardia o malícia de l' autor en vendre's a si mateix- d' aquell que vol deixar algun registre, diguem-ne notarial, del seu jo i de les seves circumstàncies. No tendeixo a pensar que no hi ha diferència entre objectiu i subjectiu, o entre realitat i ficció. Precisament perquè n'hi ha, i molta, ens topem, sovint, amb un terreny ambigu, amb un joc de miralls, amb un ball de màscares que, per si mateix, ja val la pena de ser tafanejat.

Una autobiografia que m'ha impactat, minuciosa, brutal, lúcida i ben escrita: Mi vida , d'Elia Kazan. No s' està de deixar-se com un drap brut quan li dóna la gana, però es reivindica, patèticament, fins a la mentida més nyonya, quan és atacat pels altres arran de l'episodi de la seva famosa delació. He tret la impressió que, immers en un niu d' escurçons -el món de Hollywood-, no va saber calibrar la trascendència mediàtico-política que es podia derivar de la seva actuació (una patadeta més de les moltes que es reben i s'endinyen, devia pensar); no va adonar-se que li sortia més a compte, molt més a compte, callar. I, d'aquesta manera, -guanyant-s' ho a pols, certament- es va convertir en la bèstia negra que encara és, per a sorpresa seva.

Retornar


Pero ¿qué es, oh, qué es eso que en todo, de repente, falta?
Saint-John Perse


Torno a l'ordinador i al meu blog. Sóc a casa. Sempre em fa il.lusió tornar. Me'n vaig per poder tornar. Tanmateix, sé que hi ha un moment de profund desconcert, d'alienació, un moment inevitable i també desitjat, un cert perill, calculadíssim. A poc a poc, és clar, vaig reprenent el costum de ser jo; totes les coses de la casa es desdoblen per fer la noble -malgrat tot, noble- funció de mirall; la cita de Perse, per exemple, quan els meus ulls la retroben... ah, sí, Perse, de repente. Per un moment, però, ha estat un retornar estrany, com d'entre els morts.

Ciertamente es extraño no habitar ya la tierra,
no practicar ya costumbres aprendidas apenas,
a las rosas y otras cosas, con su especial promesa,
no darles el significado de futuro humano;
lo que uno fue, en manos infinitamente medrosas,
no serlo más, e incluso el propio nombre
dejarlo a un lado, como un juguete roto.
Extraño, no seguir deseando los deseos. Extraño,
todo lo que estaba en relación verlo tan suelto
aletear en el espacio. Y estar muerto es fatigoso
y lleno de recuperación, para que uno lentamente vaya sientiendo
un poco de eternidad.

Ah, sí, Rilke.

Pero los vivos, todos,
cometen el error de distinguir con demasiada fuerza.
Los ángeles (se dice) a menudo no sabrían si andan entre
vivos o entre muertos...

Com en aquests moments, esplèndits, en què tot és aliè i familiar alhora. Com ara, que he tornat, després d'uns pocs dies allunyada uns pocs quilòmetres, una estada en una altra casa no gaire aliena, vagament familiar. Es dirà que arrisco poc, i serà cert. Arrisco poc (d'un temps ençà).