dijous, de desembre 06, 2007
Comento algunes cosetes tretes del llarg seguiment que feia El país d'ahir de l'informe PISA. Tal com ho anava llegint, ho anava pensant, i ara ho vaig transcrivint i escrivint:
-Y aunque es cierto que los informes PISA aseguran que el contexto socioeconómico del alumno es lo que más condiciona sus resultados, también se ha demostrado que los mejores sistemas educativos consiguen atenuar esos factores y elevar la media, como Taiwan.
No conec Taiwan. Conec Barcelona: els instituts de batxillerat extingits amb la LOGSE permetien que força alumnes de contextos desfavorables arribessin amb èxit a la Universitat. Els IES actuals, no, perquè, precisament, el context desfavorable garanteix uns centres purament assistencials (i encara gràcies).
- En España, con un 35% de alumnos inscrito en centros privados (la media de la OCDE es del 16%), sus alumnos han obtenido en ciencias, de media, 38 puntos más que los de la pública. Los expertos han señalado que esto se debe exclusivamente a las características socioeconómicas de las familias.
Serveix el mateix comentari d'abans, amb algun renec afegit. En tot cas, la meva experiència com a correctora a les proves de selectivitat, m'indica: quan hi havia instituts de batxillerat, ben poques escoles privades assolien l'alt nivell dels instituts públics (inclosos els de barriades socioeconòmicament desfavorables), on hi solia haver els millors professors; professors que havien aconseguit de ser-ho gràcies a unes oposicions (també vaig fer de membre de tribunal d'oposició) força netes i on s'avaluaven els coneixements de l'especialitat que després s'havia d'impartir i per a la qual s'havien convocat les oposicions.
-"Lenta pero consistentemente el horario y el calendario escolar se acortan", diu un sociòleg.
Fals. En la meva època d'estudiant i de professora jove, els cursos s'acabaven el maig i no començaven fins l'octubre ben entrat.
-El nivel excelente de ciencias está vacío. El sistema educativo español es de los más justos del mundo, lo que quiere decir que las diferencias de resultados entre los mejores y los peores alumnos no son muy altas. El problema es que apenas tierne alumnos en el nivel más alto.
Curiosa concepció de "justícia", que impregna tot l'embolcall ideològic logsià. Una anècdota: una de les vegades que vaig corregir proves de selectivitat, vaig haver de posar, a tots els alumnes d'una escola de monges, la mateixa nota, un 5 pelat. La professora de filosofia, els havia fet aprendre uns esquemes, un per a cada autor, i els alumnes repetien, fil per randa, allò après. Vaig pensar que, ben segur, havien acabat el programa, i l'havien acabat ben bé dues vegades, com a mínim. Llavors, no podia imaginar que la fòrmula de les mongetes es convertiria en llei.
dissabte, de desembre 01, 2007
Repasso titulars d'edicions digitals. La Contra de La Vang:
Yuri Felshtinsky, historiador
"El sucesor de Putin será peor que Putin"
Amb el cafè amb llet als llavis, penso, goita, un optimista... M'acabo el brebatge per a fer coixí a l'estòmac; llegeixo, tot seguuit, l'entrevista. Transcric:
¡Me describe usted un Estado criminal! (L'Amela, tot baixant de la figuera)
Imagine que una corporación privada ha tomado el poder en Rusia. Y que esta corporación se llama FSB (els serveis secrets hereus del mític KGB). Y que su director general es Putin, pero con una junta directiva de cuyos miembros sabemos muy, muy poquito...
¿Cómo es la gente del FSB?
Son agentes herederos del KGB, un cuerpo nacido en 1918 al servicio de la revolución contra la democracia, para eliminar a todo opositor mediante cualquier método y sin escrúpulos, para matar dentro y fuera de Rusia. ¡Por eso el sucesor de Putin será peor que Putin!
¿En qué se basa para creer esto?
Putin accedió al poder sostenido por el FSB..., pero aupado por los oligarcas surgidos durante la Rusia de Yeltsin. Así, Putin se debía a ambas lealtades, a ese equilibrio. En cambio, su sucesor ya sólo se deberá a las normas internas del FSB (...) Porque Putin, durante estos años de mandato, ha consolidado el poder absoluto del FSB.
¿Es como si en los años 20 Al Capone hubiese tomado el gobierno norteamericano?
No: ¡se trata de los servicios secretos! Es el único caso conocido de que tomen el poder político. Ven a todo el mundo como enemigo.
He recordat les pàgines que Arendt dedica (Los orígenes...) a analitzar el secret, El poder auténtico empieza donde empieza el secreto, en el seu estudi sobre el totalitarisme, on l'espai de les lleis positives queda ocupat pel terror total, imposat pels serveis secrets, precisament. En considerar, Arendt, els camps de concentració totalitaris com a camps d'experimentació del projecte del mal radical, Verdaderos laboratorios de experimento de dominación total, Arendt parla, també, de la institució més significativament secreta del totalitarisme. La policia secreta totalitària s'erigeix en elit, precisament, per salvaguardar, a la manera de les societats secretes clàssiques, el secret millor guardat del règim. La població "coneix", esclar, en general; però, coneix, sobretot, que es tracta d'un secret, la qual cosa provoca que la informació, en no poder-se comunicar, vagi perdent realitat, i es vagi esfumant com un malson.
La policia secreta totalitària queda constituïda com a nucli fort del poder, poder que, a diferència de les altres formes històriques conegudes, substitueix la figura clàssica del "sospitós" per l'ampliació vertiginosa de l'"enemic objectiu"; entre d'altres qüestions, això provocarà la coneguda intercanviabilitat, almenys a la llarga, entre víctimes i botxins. En un sistema totalitario, todo ser humano es sospechoso simplemente por su capacidad de pensar. També, se'n deriva, de tot plegat, una distinció entre el clàssic "delicte" i l'anticipació, també vertiginosa, totalitària a "delictes possibles". Exemple de delictes possibles, les famoses purges estalinianes.
L'Hannah Arendt ens adverteix, sempre tan precavida ella, sobre l'abast i el perill del poder del secret avui en dia, és a dir, ens porta al moll de l'os on es decidirà el futur democràtic o totalitari de les nostres societats: les masses i els seus obscurs, secrets, desitjos. Diu:
Aunque conocemos la forma de operar y la función específica de la Policia secreta totalitaria, no sabemos cuán bien y hasta qué grado corresponde el "secreto" de esta sociedad secreta a los deseos y a las complicidades secretas de las masas de nuestro tiempo.
dilluns, de novembre 26, 2007
Tot llegint "La democracia en América", trobo, entre moltes altres, la següent perla; de fet, els llibres considerats clàssics, ho són, també i potser sobretot, pels pous d'intel.ligència, que s'hi troben, com de passada (no és de passada, en aquest cas, en el llibre de Tocqueviile, però sí que ho serà en aquest post)
Del poder judicial en los Estados Unidos y de su acción sobre la sociedad política
No sé si necesito decir que en un pueblo libre, como el americano, todos los ciudadanos tienen derecho a acusar a los funcionarios públicos ante los jueces ordinarios, y que todos los jueces tienen derecho a condenar a los funcionarios públicos; de tal forma resulta natural la cosa. [...]
En el año VIII de la república francesa, apareció una constitución cuyo artículo 75 estaba así concebido: "Los agentes del gobierno, igual que los ministros, no pueden ser perseguidos, por hechos relativos a sus funciones, más que en virtud de una decisión del Consejo de Estado; en este caso, el proceso tiene lugar ante los tribunales ordinarios."
La constitución del año VIII pasó, pero no ese artículo, que permanece vigente, y al que se oponen, todos los días, las justas reclamaciones de los ciudadanos [...]
Ocurría con frecuencia, en la antigua monarquía, que el parlamento decretaba la detención del funcionario público que se hacía culpable de un delito. A veces, por intervención de la autoridad real, se hacía anular el procedimiento. El despostismo se mostraba entonces al descubierto, y, al obedecer, no había sometimiento más que a la fuerza.
Hemos retrocedido muchos, pues, del punto a que habían llegado nuestros padres; porque dejamos hacer, so capa de justicia, y dejamos consagrar, en nombre de la ley, lo que sólo la violencia les imponía a ellos.
En llegir el paràgraf final, recordo un duríssim sarcasme de Céline, al "Viaje al fin de la noche":
Conque al servicio de la Compañía Pordurière del pequeño Togo trabajaban, al mismo tiempo que yo, ya lo he dicho, en sus cobertizos y plantaciones, gran número de negros y de pobres blancos de mi estilo. Los indígenás, por su parte, no funcionan sino a estacazos, conservan esa dignidad, mientras que los blancos, perfeccionados por la instrucción pública, andan solos.
Llegint les explicacions de Tocqueville sobre el fort (i, a la vegada, limitat. Diria que tot el llibre vol posar de relleu el funcionament equilibrat de la democràcia americana, en funció dels límits posats a i entre les estructures de poder, límits que conjuren el despostisme; qüestió, per altra banda, que tant influirà en les reflexions polítiques d'Hannah Arendt), el fort, doncs, poder polític del poder judicial americà, recordo, també, tantes i tan bones pel.lícules americanes amb temàtica judicial. Ahir, per cert, vaig veure'n una, de denúncia, sobre un bufet monstruós d'advocats, que aprofito per recomanar: Michael Clayton.
dijous, de novembre 22, 2007
Torno de la ciutat en cotxe, tot escoltant la ràdio. Escolto poc la ràdio; només quan vaig en cotxe, de fet. M'agrada un programa (només un) de la Ser, perquè m'agrada la veu del conductor, del qual sé que es diu Manel, perquè els col.laboradors habituals (Puigverd, Àlvaro, Pérez Oliva...) així l'anomenen. El programa es un resum de notícies comentades. Ahir, en Manel (no en sé el cognom) entrevistava l'Artur Mas. Dret a decidir. En Manel, esclar, burxava: com? què? quan?
-Què? Tot allò que uneixi els catalans, de moment (aquest, de moment és crucial). Res (la independència, per exemple) que pugui, per ara (!), enfrontar-los. És a dir: encara sumem; l'educació dels catalans és sota mínims, però encara sumem. Mas posa exemples, posa el dit a les llagues. Decidir sobre tot allò que és un desastre: infraestructures, impostos, educació (faig un bot que, tenint en compte que sóc a l'autopista, podria haver estat mortal). Caldria, davant del desastre educatiu que acaba de saltar a la palestra... què dic, caldria? S'imposa, el dret a decidir!!! Es veu, la lògica, oi? Es van presentant, sectorialment, les diferents tortures a què la ciutadania és sotmesa, i es proposa com a solució brillant, eficaç, contrastada, ràpida, lluent, formosa, graciosa... la necessitat, llavors, el dret a DECIDIR. Així passem al
-Com? Té la barra, en Mas té la immensa barra (i no faig ironia, ara), d'extrendre's en el tema educatiu. Davant del desastre, cal poder decidir i confeccionar una Llei d'Educació Catalana. És evident, oi? Per què la culpa la té Madrid, oi? Per què el desastre rau en la Llei Orgànica de Madrid, oi? I una merd. I una merda, Mas. La Llei de Madrid, la LOGSE, es va fer als despatxos de l'administració i de les universitats nostrats. Des d'aquí es va vendre, el producte, el monstre, amb usos propagandístics de tall totalitari, amb cinisme del Gran Timonell Pujol inclós (el vaig veure en una entrevista a altes hores de la nit, fotent-se'n clarament de les noves idees pedagògiques, en plena venda del producte, del monstre; que no surti, ara, dient que es va equivocar; si algú sabia quin pa s'hi donava, era ell, l'exalumne de l'escola alemanya, allà on el Petit Timonell Montilla porta, ara, els fills). Però, llavors érem capdavanters, peoners, de la Revolució Pedagògica que havia de salvar les obsoletes i tardofranquistes escoles d'Espanya; Catalunya era gran i érem els millors, i encara podíem regenerar Espanya sencera. Sortosament per a ells, a molts llocs d'Espny, sencera, no ens van prendre gaire en serio. Va ser aquí, a Catalunya, on vam implantar el monstre a la manera taliban, talment els talibans van redecorar la muntanya budista, a base de dinamita. Com? Com, Mas? Bé, doncs, aquí xocarem amb la Constitució i amb una Llei Orgànica (la LOGSE, és digui com es digui, ara) espanyola (!). I com xocarem, Mas? No contesta.
De tot plegat es dedueix que hem d'anar xocant, d'ací i d'allà, com adolescents als autos de xoc, en ple botellón de fireta. És a dir una mort lenta, a base de morats i contusions constants, i alguna trencadissa. Francament, prefereixo la coherència d'Ibarretxe. El seu pla, -llegiu-lo, fins i tot és agradable de llegir i divertit de comparar amb l'Estatut- és un model de concisió i de concreció, un model literari i jurídic: l'Estat lliure associat. I, així, ara, entrem en el
-Quan? Bé, en tractar-se d'un dret a anar decidint, doncs, en bona lògica, anirem fent. Anirem fent la punyeta, i la puta i la ramoneta, també.
dimecres, de novembre 21, 2007
Conservo, amb precisió i agraïment, el record de moments privilegiats on algú m'ha ajudat a comprendre el món, almenys en algun dels seus infinits aspectes. Tot just començava a obrir ulls i orelles a les qüestions polítiques dins d'una família polititzada i antifranquista (en temps del tardofranquisme), quan el meu germà gran em va convidar al teatre. M'hi esforço, però no puc recordar quin teatre exactament; el veig per dins, sé que no estàvem a platea; sé que, un cop acabada la funció, vam pujar uns pocs esglaons en un passadís estret i mal il.luminat, per després baixar les escales que conduïen a la sortida del teatre. Quasi puc atrapar alguna sensació: passes amortides per una alfombra, butaques avellutades... Però, recordo amb tota precisió que, allí mateix, encara dins del teatre, em van assaltar, per primera vegada, els perills de la democràcia, mite intocable, fins llavors. Llavors, quan la companyia de Fernando Fernán Gómez va venir a Barcelona amb El enemigo del pueblo. I així, anys més tard, Plató no em va sorprendre del tot amb les seves objeccions.
diumenge, de novembre 18, 2007
Estem tots constipats, fredolics, estossegadors, fatigats, piocs. Jo vaig repetint, aquests dies de fred viu, cel serè, llum... luminosa, brillant, acerada, aquests dies em fan feliç tot just encetats. El marit (constipat, etcèra...) marxa pitant, sense temps per a contemplar la felicitat, a primera hora del matí a ca la seva mare; hi serà de sol a sol, de 9 a 9; la noieta immigrant té festa tot el dia, i el senyor Alzheimer menysprea olímpicament temps i espai: cinc minuts de solitud són suficients per trobar, per fi, l'anhelada sortida del laberint, obrir la porta i fotre el camp. Al migdia, una hora abans de dinar, hi farem cap en G. i jo. Vaig guardant les viandes, que me'n porto de casa per a preparar a ca la sogra, en pots de plàstic i en bosses. Una hora abans de marxar de casa per tal d'arribar una hora abans de dinar a ca la sogra, per tal de tenir temps de preparar-hi el dinar, en G. recorda que necessita amb caràcter d'urgència passar pel Mercat de Sant Antoni. NO. Carallot, què no ho veus, que no en tenim, de temps... Qui ho diu, que no? Qui gosa ser tan pessimista? Nosaltres, en tenim, encara, de temps; és més, en tenim sortosament; per donar i per vendre, en tenim. I, al capdavall, només seran deu minuts, i es veu que jo puc aparcar el cotxe en una cantonada i esperar-lo, a ell, mentre ell, d'un salt... El meu fill no em convenç, mai, però venç sovint. Jo li recito: Venceréis, pero no convenceréis, porque tenéis la fuerza, pero os falta la RAZÓN. Vaig recitant, de camí cap al Mercat de Sant Antoni. Arribem a ca la sogra vint minuts tard. Tot un drama perquè, com ja he dit, el temps se li ha esfumat, tota la vida queixant-se del temps que fuig... I ara s'ha quedat sense temps, només l'ara compta, l'instant del Què menjarem, avui? Trobro el marit, a banda de constipat i tot això, nerviós. A ell, el temps encara no se li ha desfet i, aristotèlicament, el relaciona amb el número: Vint-i-tres. Vint-i-tres vegades ha dit ja: Pastís de carn. Una darrera de l'altra, després de l'u ve el dos i, després, el tres. Me'n faig una idea, de seguida:
-Què menjarem, avui?
- Pastís de carn.
(... dècimes de segon)
- I així? Avui...
-Pastís de carn.
No és pas que el el pobre home no disposi de més recursos, no sàpiga donar explicacions més acurades i, suposadament, tranquil.litzadores, és que ja ho ha fet a bastament. I no pot més. Me'l trobo rendit a una dialèctica purament mecànica, dins de la qual, la meva sogra, sembla sentir-s'hi com a peix a l'aigua: pregunta-respota, pregunta-respota, pregunta-resposta. Hooop! Fent maneres d'il.lusionista, destapo el paquet i apareix davant del meu públic entusiasta... Exacte, el pastís de carn en persona, a punt per anar de pet al forn, cas que el forn estigui ja precalentat... a veure... Nooo. No ho està, perquè l'encarregat d'encendre'l era aquell que prou feina tenia en anar responent sense plorar, pastís de carn, com per, a més, atinar que, efectivament, menjaríem pastís de carn i fora millor de tenir, a tal efecte (és a dir, menjar pastís de carn, i no només dir que en menjaríem), el forn preparat.
He de dir, que jo, només de sentir-ne el nom, del pastís de carn, m'entren basques. No m'agrada gaire la carn, i doncs, prefereixo menjar-me-la ganivet serrat i forquilla en mà, no si m'enteneu, menjar-me-la lluitant, a brazo partido. Meravellosa, dolça i malaguanyada paraula, pastís, que evoca tota mena de llaminadures infantils, fins i tot, cinematogràfiques, de l'època muda, on era costum de llançar enormes pastissos de nata blanquíssima a la cara de l'antagonista. I el cine del diumenge a la tarda, als Lluïsos, era ple de canalla rient, riu que riuràs, amb les escenes de destrossa de pastissos. Recordo, vívament, que no em feien, aquestes escenes, la més mínima gràcia. Una cosa tan bonica i delicada com un pastís de nata, i tan enganxifosa. Aquest inici de trauma infantil, de soledat enmig de la multitud, d'estranyesa, potser explicaria el perquè, si no m'agrada el pastís de carn, m'entesto a fer-ne, ni que sigui alguna vegada, com per exemple, ara mateix a ca la sogra. Ah, sí? I doncs, per què? Oi? Ni idea, però segur que un bon psicoanalista ens treuria de seguida d'aquest abisme d' incomprensió, insondable.
La meva sogra es refà menjant i, en acabar, cau en uns minuts terribles de lucidesa aparent. Entre l'abans i el després del pastís de carn, ha passat d'una pregunta de simple intendència a qüestions de caire metafísic, des d'on arriba a dubtar del sentit de la seva pròpia existència. Això, això que em passa, no té cap sentit. Intentem, inútilment, de consolar-la. I som a punt de pujar a la nòria: sí, que en té-no en té-sí, que en té- no. No. D'acord, però s'ha menjat amb un gust tan infantil, amb un goig tan intens als ulls, el pastís de carn... Se l'ha menjat talment fos un pastís de nata.
dimecres, de novembre 14, 2007
dissabte, de novembre 10, 2007
Qué bueno que viniste
Qué triste era aquella España que estaba tan subordinada a los mandatos de Washington, pero qué bueno es ver ahora una España feliz, libre e independiente. (Hugo Chávez. Madrid, novembre de 2004)
Tirano Banderas caminó taciturno. Los compadres, callados com en un entierro, formaban la escolta detrás. Se detuvo en la sombre del convento, bajo la alerta del guaita, que en el campanario sin campanas clavaba la luna con la bayoneta. Tirano Banderas estúvose mirando el cielo de estrellas: Amaba la noche y los astros: El arcano de bellos enigmas recogía el dolor de su alma tétrica: Sabía numerar el tiempo por las constelaciones: Con la matemática luminosa de las estrellas se maravillaba: La eternidad de las leyes siderales abría una coma religiosa en su estoica crueldad indiana. Atravesó la puerta del convento bajo el grito nocturno del guaita en la torre, y el retén, abriendo filas, presentó armas. Tirano Banderas, receloso, al pasar, escudriñaba el rostro oscuro de los soldados.
Què tristes aquelles amèriques tiranitzades que inspiraven el geni de Valle-Inclán. Com és sabut, tot i que no se sap per què, la felicitat, la llibertat i la independència no són mai font de genialitats artístiques. Chávez no serveix ni per a una mala novel.la, però la Rèpública Bolivariana de Venezuela és feliç, lliure i independent. Espanya s'apressa a seguir el seu exemple.
Publicado por lola los dimarts, novembre 23, 2004
dissabte, de novembre 03, 2007
No te preocupes, está todo controlado (ZP).
Repetiu amb mi (si us plau, tot creuant els dits): No vull sa-ber-ne-res, d'autors intel.lectuals. Res de res. Mai més.
Temps era temps, en temps de dictadors, uns compatriotes molt patriotes van anar, d'amagat (llavors es deia, clandestinament), a veure un rei veí, el qual es veu que disposava de poc temps i els va tallar abans d'hora i en sec:
-Molt bé, on voleu que desembarquem les armes.
Els compatriotes tan patriotes, esverats:
-Aaarmes? Si nosaltres el que volem és fer una revista...
Nota (des) aclariment: No hi ha la més mínima possibilitat de contrastar l'anècdota, però jo me la crec. I fins aquí arribo...
Tot llegint, sobretot, blogs, hom arriba a la conclusió que la independència nostrada és a tocar. No cal, doncs, que ens preocupem pels afers de polítiques, al capdavall, estrangeres, sempre patèticament desèrtiques, així com, sortosament, llunyanes. A nosaltres sols, ningú ens voldrà cap mal. I farem totes les revistes que tinguem ganes de fer. Un país de revista. I quan els compatriotes m'aturin, diré, en perfecta dicció i accent homologat, sense cap ombra de dubte: Setze jutges mengen fetge d'un penjat.
No fa gaire ha mort una amiga de sortides nocturnes adolescents. Tenia un cap petit (que deia la meva àvia, i ho deia del seu marit! Això és perquè té un cap molt petit), però era generosa, divertida, vital; s'ho fumava tot... Els seus pares eren aragonesos i ella era una immigrant de segona generació no integrada a la llengua pròpia del país on vivia i treballava. Doncs bé, ara la veig arreu. Parlava així, reia així, era així; així com la Isabel Teruel, com si fossin bessones. És increïble, la semblança. Tanmateix, la meva amiga no hauria acceptat mai de ser portaveu de res. Tenia poc cap només a les nits de gresca adolescent. Va fer de mare, ben aviat, en morir la seva, dels seus germans petits. Una bona mare. I, després, una mare excel.lent de dos fills preciosos. Llavors érem veïnes, i recordo d'haver-la acomiadat des del balcó, quan se n'anava a la Residència a parir per primera vegada, amb aquell riure tan seu, aquella gesticulació, aquell aparent cap petit. Quines coses...
diumenge, d’octubre 28, 2007
dimarts, d’octubre 23, 2007
Per entrebancs tècnics, no he pogut deixar el comentari següent a can Ramon, Fum i estalzí. Retallo i enganxo, doncs, i en faig un post. La qüestió, plantejada arran d'un article de Jordi Barbeta a La Vanguardia (Tarradellas regresó para asentar la monarquía. Un informe secreto revela lo que contó Tarradellas a un emisario de Suárez. Documentos secretos de un equipo asesor de la presidencia del Gobierno revelan que Suárez estaba dispuesto a ceder más autogobierno a Catalunya), em sembla prou important, ara que toca d'anar reescrivint passats, com per a plantejar-se-la.
No em sembla una pràctica de bon pèriodisme això que fa el Barbeta. Comenta el que, quasi amb tota segueratat, és un informe d'intel.ligència (d'aquells que tot president troba damunt la taula cada matí; n'hi ha de més o menys importants, i aquest ho és molt, quedi clar, no el minimitzo), els quals tenen com a objectiu, precisament, de desplegar totes les possibiliats, totes les hipòtesis plausibles, per tal que, com ha de ser, siguin els polítics els que prenguin les decisions. A més, en el cas que ens ocupa, plou sobre mullat, perquè el context històric també era molt obert, encara s'havia d'acabar de calibrar la força real de les diferents opcions polítiques en joc (curiosament, per exemple, l'informe esmenta una possible deriva d'inspiració cenetista, la qual, vista en perspectiva -i jo era llavors a la Cnt- és poca cosa més que una hipòtesi al.lucinatòria, fruit de les circumstàncies).
Del que sí que, per circumstàncies personals, puc donar fe és de la duresa dels primers contactes Tarradellas-Suárez; la primera entrevista va acabar en desacord absolut, amb un Tarradellas fent les malestes per tornar a França. Se li negava, al President,de la Generalitat, la Generalitat (per la cosa de la legitimació republicana, és clar). Tarradellas va fer sortir l'espantall del milió de persones al carrer i Suárez va contestar amb "chulería", és a dir, pur problema d'ordre públic al capdavall.
En fi, insisteixo, no em em sembla un bon treball periodístic. Que s'hagués pogut aconseguir més? Potser sí (alguna mena de règim econòmic especial, recaptació d'impostos per exemple...); però també menys. No deixa de ser especulació, però sempre dintre d'uns paràmetres força estrets, que no posessin en perill la sagrada unitat de l'Estat, la qual cosa porta a creure que, fet i fotut, a hores d'ara estaríem igual, igual d'emprenyats i igual de satisfets. Bé, d'acord, potser una mica menys emprenyats i, potser, menys satisfets.
Una cita del text de Barbeta per acabar:
La Vanguardia ha tenido acceso a los documentos confidenciales que sirvieron de base para la única decisión política que conectó la legitimidad republicana con el nuevo régimen de monarquía parlamentaria. Del informe se desprende que el gobierno central decidió restituir la Generalitat y aceptar un presidente republicano ante la presión popular, precisamente para asentar la monarquía.
Home, sí, el govern central treballava per a consolidar la monarquía. Certament.
dissabte, d’octubre 20, 2007
Així explica Montaigne la seva fonda amistat amb La Boétie. La fòrmula posa de manifest tant la distància com la proximitat, i ens aboca, així, a la qüestió més difícil de calibrar i de sostenir en les relacions humanes. L'honestedat i el risc de mirar-se en un mirall que no reflecteix la pròpia imatge i, tanmateix, l'esguarda i l'entoma. És lent i estrany el camí, però en tot nen hi ha una epifania de l'autoconsciència, un moment probablement precís de lucidesa, es recordi o no, on jo sóc jo i ells són ells per primera vegada. Freud explica (no sé on, no pas en la seva succinta Autobiografia; ho he comprovat) que, essent molt petit, un dia va veure des de la finestra com s'allunyaven de casa els seus familiars, i davant la soledat, davant del terror de la soledat, va gaudir, per primer cop, del poder tranquil.litzador de saber-se ell mateix, diferent i independent de tota altra cosa. Tinc un amic el qual, sense haver llegit Freud, explica el seu record quasi amb les mateixes paraules. En el meu cas, de sempre que em remeto a un primer record infantil de mi mateixa, fet d' imatges borroses i paraules precises: Sóc al llit, dreta damunt del llit, m'acabo de despertar i intento vestir-me; em dic: Ja tinc tres anys, ja puc vestir-me sola. Molts artistes expliquen, també, la revelació súbita i irrevocable de la seva vocació; així, Rodin, el qual no havia destacat en res, no s'havia apassionat per res, fins que es va matricular a una escola d'arts i oficis, on des del primer dia les seves mans van topar amb el fang, i s'hi van, com qui diu, fondre. Aquest cap de setmana, he vist una pel.lícula documental immensa, que recomano vívament, Esto es ritmo, on un afamat ballarí i coreògraf anglès parla de la tristesa de la seva infància sense mare, de l'abandó als disset anys de la casa paterna, on sempre s' havia sentit estrany, del seu trasllat del camp a la ciutat, Londres, i del seu pelegrinatge per una existència insatisfactòria, sense objecte, blana i banal, fins que, en una tarda de cine per a passar l'estona, descobreix el ballet de la mà de la gran Fontaine i el gran Nureyev; l'endemà mateix es va matricular a una escola de ball.
La mente es una especie de teatro en el que distintas percepciones se presentan en forma sucesiva; pasan, vuelven a pasar, se desvanecen y mezclan en una variedad infinita de posturas y situaciones. No existe en ella, con propiedad, ni simplicidad en un tiempo, ni identidad a lo largo de momentos diferentes, sea cual sea la inclinación natural que nos lleve a imaginar esa simplicidad e identidad. La comparación del teatro no debe confundirnos: son solamente las percepciones las que constituyen la mente, de modo que no tenemos ni la noción más remota del lugar en que se representan esas escenas, ni tampoco de los materiales que las componen. (David Hume)
I, malgrat tot, anem fent que jo sóc jo i ell és ell. I perquè ell és ell i jo sóc jo, em plau de retre-li homenatge. Qui sap? Potser quan totes les percepcions s'hagin anat desprenent de la memòria, com les fulles caduques ara, a la tardor, i ja ningú pugui dir d'ell que és ell... Potser, llavors, aquest ésser simple i idèntic que no compareix mai es reveli per fi, i el reculli i l'aculli. I el resguardi.
dijous, d’octubre 11, 2007
Darrerament, veig joans sales per tot arreu; com aquell -ho explica Pla no sé on- que, arribat a La Garrotxa, se'n feia un fart, de veure vayredes. En Quim Monzó l'incloïa en la llista dels que es plantejava anomenar en el seu plantejament de discurs. l'Enric Vila el reivindica com a escriptor catalanoparlant a Catalunya a la seva duríssima i dualista entrada de blog, El problema castellà.
Anem a pams. Després de la lectura (virtualment coral) de la novel.la de Sales, vull fer esment del personatge, pare de la Trini. Quan, a la segona part, la filla parla del seu pare, de seguida me'l fa estimar. A la tercera part, agraeixo a Sales l'homenatge (a mi m'ho sembla) a Joan Peiró, en manllevar-li la seva bella mort per al personatge esmentat. Efectivament, Peiró va caure a mans dels franquistes, els quals van oferir-li (diuen que un cotxe amb xofer l'esperava a la porta) d'endegar el sindicat vertical. Això o l'afusselament. Va morir afussellat. L'anarco-sindicalisme té els seus homes de bé i els seus màrtirs. Fins i tot, Pío Moa l'hi reconeix grandesa, a Peiró.
Però, allò que m'interessa encetar ara és el "problema castellà" com a contrapartida al "problema catalán". Vila es pregunta, de passada i com a exemple, com és que cap historiador ha tractat el vessant ètnic de la Guerra Civil. Cap historiador nostrat, en tot cas, perquè, precisament, Moa no para de fer-ho. Per a Vila, l'imaginari (fals) de la transició ha nodrit uns quants tòpics que convé d'anar bandejant. Textualment:
- és català tothom que viu i treballa a Catalunya
- la immigració massiva va ser una sort per al país
- el bilingüisme és una riquesa
- aquí, es parla el castellà des dels temps de Marieta la cistellera
Em quedo, de moment, en el negatiu primer: No s'és pas català pel fet de viure i treballar a Catalunya. Els castellanoparlants (Vila porta a col.lació el cas Peri Rossi) no són catalans. Si ho fossin, se'n sentirien; en sentir-se catalans, deixarien de sentir-se castellans i, per tant, deixarien de ser castellanoparlants. El model és la periodista nascuda a l' Argentina, Patricia Gabancho; ella mateixa s'hi acaba de posar, de modèlica (una mica repel.lent, però, en fi..., modèlica), ha fet saber, en perfecte català, que porta a Catalunya els mateixos anys que la Cristina Peri. Els castellanoparlants a Catalunya, els desgraciats, acaben perdent tota identitat, reduïts a pura carnassa contra nosaltres. Històricament, la carnassa s'exemplifica en llerrouxistes i faistes. La Torrassa i el famós cartell fronterer d' Aquí se acaba Cataluña. La perspectiva ètnica a investigar. És a dir: Nosaltres sols, tu. I, qui s'hi apunti, que ho digui ben clar i en català. Les coses clares i el xocolata espès.
Per cert, els brètols anarquistes a la Incerta glòria, de Sales, en les seves bretolades, parlen tots en castellà. Pura carnassa contra nosaltres.
dimecres, d’octubre 03, 2007
Llegeixo, a La contra de LV d'ahir, una entrevista al Premi Nobel de Literatura, Imre Kertész. Vaig llegir per primera vegada Kertész (Kaddisch por el hijo no nacido, pregària terrible de musicalitat bernhardiana) arran d'una tertúlia en una enyorada llibreria del poble on habito. El traductor Adam Kovacsics ens va parlar de la literatura hongaresa contemporània i ens va explicar la seva trobada amb Imre Kertész, encara sense Nobel, poc conegut; va ressaltar-ne la jovialitat, el sentit de l'humor, la bonhomia... Un home que escriu coses tan punyents. Tot seguit vaig llegir Sin destino, i encara no l'he paït. Una novel.la sense massa complicacions literàries, aparentment senzilla i línial, on el protagonista és un noi jueu de quinze anys que va a parar -es diria que per casualitat- a Auschwitz; tot creient-se la propaganda dels alemanys, emprèn el camí de l'horror a la recerca d'una feina remunerada. El retorn final, com a supervivent, a Budapest constitueix una de les reflexions més fondes que he llegit sobre l'holocaust i la culpa, absurda, de sobreviure. La culpabilitat és absurda i, alhora, inexorable; aquesta és la paradoxa de viure sense destí. Sense destí, l'ésser humà viu a la manera de les plantes; si només són a punt de marcir-se, no defalleixen mai: un fil de sol els infon vivacitat, una gota d'aigua les revifa (Hubo momentos de felicidad en Auschwitz; surgen de lo profundo de uno, y como el mar te inunda, pasa rápido, pero deja el recuerdo, es la vitalidad). Pero, si ser ja és ser culpable, la culpa és del tot absurda i és inexorable. No hi ha res després d'Auschwitz que hagi refutat Auschwitz, diu Kertész. Llegint-lo pot semblar encara pitjor: No hi ha res que pugui refutar Auschwitz. La sortida de Kertész, tanmateix, és personal i intransferible. I lluminosa. Una manera creativa d'atrapar la paradoxa (Yo estoy del lado de la alegría. Sólo se puede escribir desde un exceso de energía, o sea, desde la alegría. La escritura es vida intensificada)
-Existo o no existo es la pregunta más importante en un mundo manipulado, sobre todo en las dictaduras, las actuales y la que yo viví cuando salí de Auschwitz [...] formar parte de una masa de seis millones sin nombres ni apellidos te empuja a lo contrario (a no existir)
Kertész deixa clar que existir es una feinada immensa i constant, que passa per la ficció (Tengo que crearme a mí mismo, diu que es va dir a si mateix), per la creació d'un personatge del qual no puguis avergonyir-te. L'obligació de viure en la bella mentida d'una vida bella. Adam Kovacsics ens va explicar l'entusiasme de Kertész per la pel.lícula, La vida és bella, la perspectiva de la qual és l'única que serveix per narrar l'Holocaust. I, potser, per a refutar-lo, em dic, em diu el meu esbòs de personatge de ficció.
diumenge, de setembre 23, 2007
Vaig comprar les entrades per Internet abans que l'obra, Stalin, s'estrenés. Vaig anar al teatre divendres passat sense haver llegit cap crítica, excepte una entrada favorable del periodista de LV, Llúis Foix, al seu blog. No m'agrada el teatre; ho dic així, pel boc gros, per la quantitat d'hores avorrides que hi he passat. Tanmateix, m'agrada Flotats; hores delicioses precedeixen aquest jucidi: Una jornada particular, Cyrano, El dret a escollir, Ara que els ametllers ja són florits, Arte, La cena... També és cert que, entre les hores d'avorriment, n'hi ha algunes a compte del mateix Flotats. Ningú no és perfecte. Si hi ha algun lògic a mà que m'ordeni tota aquesta disbauxa de proposicions, potser s'entendrà que, fet i fotut, la il.lusió amb la que vaig anar divendres al Tivoli era alta. La desil.lusió amb què vaig sortir-ne també, també era alta.
Ja des de la primera escena, quan encara el mestre no havia comparegut a l'escenari, vaig mirar el meu marit de reüll i ràpidament vaig captar el seu únic i monosil.làbic contingut mental, igual al meu: Ai!
Avorrida, fluixa... Fluixa, se li escau a la perfecció; li manca tensió i, per tant, força dramàtica, potser pel fet de ser una adaptació d'una novel.la, ves a saber..., és una successió dramàticament inconnexa d'escenes, la majoria monòlegs d'Stalin-Flotats. La idea sembla tan clara com poc reeixida: teatre de terror. Allò que s'intenta és de transmetre terror, el terror que l'Stalin en persona provocava, al pati de butaques, per mitjà del personatge terroritzat de la noia protagonista. Però, és clar (ja he agafat el fil i em sembla que no em cal cap lògic), aquesta fita -terroritzar l'espectador amb l'ombra teatral del terrortífic Stalin terroritzant en directe una pobra dona- només s'aconseguiria si, si i només si, aquesta ombra s'encarnés en l'actor que l'interpreta. La qual cosa no passa. Flotats afronta el repte des d'un fluix cinisme criminal, però -redéu!- som davant d'una força bruta de la natura, de la bèstia personificada (encara que escolti, la bèstia, Mozart; precisament, que pugui gaudir de Mozart, la bèstia, hauria d'augmentar en molts graus el terror que inspira). Stalin és sinistre, un dels personatges més sinistres de la història, i no és aquest un registre que domini el mestre Flotats.
L'objecció més consistent a la banalitat del mal des del pallasso Eichmann ve d'una pregunta apararentment poc profunda que un amic l'hi va formular, a Arendt: Si haguéssis tingut davant Goebbels, vols dir que hauries arribat a la mateixa conclusió?
No sóc col.leccionista de res; tendeixo a veure aquesta dèria com una de les múltiples formes de la perversió; segurament, la meva antidèria deu estar relacionada amb què els objectes en general em fan més nosa que servei. Posaria la mà al foc en dir que mai, mai, m'ha caigut ni una llàgrima per un objecte perdut, i potser em cremaria, però, en fi, ja s'entén. He après a valorar la cultura oriental a través dels seus espais buits, del seu minimalisme objectal, repòs de l'ànima. No obstant això, dec bona part de la meva formació a tres col.leccions:
- una de llibres a un preu molt mòdic que a casa van celebrar i comprar quan jo devia tenir... entre tretze i catorze anys. Encara en conservo algun. Biblioteca Básica Salvat de libros RTV. Recordo especialment la lectura d'una antologia de "El espectador", d'Ortega, primer llibre d'un escriptor filòsof que vaig llegir. Ja aleshores, amb aquella alegria pròpia de less identificacions infantils, em vaig identificar amb la vida d'espectador, vaig dir-me jo sóc així.
- una de lladres i serenos (gènere literari del qual han parlat darrerament a can Pere i a ca la Júlia), La cua de palla, dirigida per Pedrolo. Aquí vaig saber del meu instint depredador....No, no pas perquè m'identifiqués amb la galeria de criminals. No. Però sí que vaig aprendre a confondre'm amb el paper de la paret, a amagar-me per cantonades, per racons obscurs, a l'aguait... Així, quan el familiar de torn es despistava i abandonava, ni que fos per un instant, la novel.la, m' abraonava damunt del llibre i me'l feia meu; com que a casa tots jugàvem al mateix, tothom respectava la momentània victòria d'altri damunt la presa, i la lectura es feia acte, passava a ser una activitat d'estratègia: objectiu clar, traïdoria, reflexos i molta barra. Voluptuós. Evidentment, hi havia premi -el millor premi del món: l'admiració!- per a qui aconseguís arribar primer a la meta o final de la intriga.
- una -la primera que jo sàpiga, crec que també de la salvífica Salvat- de discos de vinil i fascicles, de música clàssica i d'història d'ídem. Plaer grandiós i solitari, hores i hores de música. Una immersió. S'esdevingué molt poc després que la mare morís, i em sembla que em va ajudar a harmonitzar l'ànima, a posar ordre i equilibri en el convuls món interior. Una psicoanàlisi musical, doncs. Vaig néixer encerclada de llibres i de lectors, però no pas d'oïdors de música; la meva mare no la podia sofrir i el meu pare havia decidit que era una de les moltes limitacions que amb l'edat -de fet, més que no pas l'edat, era cosa de la butxaca, la limitació aquesta, i tantes altres...-, t'imposes, la de no escoltar música; els discos no els conservo per voluntat pròpia, per allò que ja he dit de la molèstia que m'ocasionen els objectes, de la meva manca d'amor pels objectes. Els fascicles me'ls va perdre l'impresentable llibreter de barri, de confiança de tota la vida, amic fins i tot, que s'havia compromès a fer-me'ls enquadernar. Impresentable, no per haver-los perdut sinó per no atrevir-se a confessar-m'ho, per anar allargassant la mala notícia, donant esperances, obligant-me a ser jo qui, finalment, verbalitzes el desastre, els has perdut! Literalment impresentable perquè s'ha mort, i això sí que és una pèrdua imperdonable.
dimarts, de setembre 11, 2007
Espanya és un Estat paràsit, una realitat macabra, un esbiaix de la Història
Catalanisme és nacionalisme i nacionalisme és independentisme, i qui digui que no és així és senzillament un traïdor o un ignorant. O pitjor encara, un covard o un espanyol.
dilluns, de setembre 10, 2007
DeLillo és gran. Tot i que jo només he pogut amb una de les seves novel.les (Submundo; les altres, les he deixat a mitges per gèlides, impecablement gèlides). Novel.la voluminosa, absorvent, difícil, tan ben escrita que hi ha pàgines que t'aturen per tal que et preguntis, ociosament, Com pot escriure tan bé? Ahir, a El país, Muñoz Molina ens dóna compte d'una conversa amb l'escriptor del Bronx. En algun altre lloc he llegit que jugava de petit amb els veïnets De Niro i Collin Powell. Tres nens que s'han fet molt i molt grans. Beneïda sigui la societat que permet créixer tant, sense posar massa pals a les rodes, als nens de barriades pobres i de procedències ètniques diferents. Potser l'acció política caldria jutjar-la, al capdavall, amb aquests paràmetres.
La darrera novel.la, Falling man, s'endinsa en l' horror de l'11S a New York. Per què ficció?
...la ficción puede internarse en lo desconocido, puede seguir el impacto de los hechos históricos en la vida íntima de las personas y crear un lenguaje para expresar esa vida, que con mucha frecuencia es un lenguaje de pérdida y de dolor. Un escritor de ficción se adentra en los sentimientos de un personaje, en lo que piensa, incluso en lo que sueña. Eso es lo que una novela puede hacer con respecto a un hecho como el 11 de septiembre, y lo que no es accesible ni para el historiador ni para el periodista.
Recordo una esplèndia pel.lícula de Jim Jarmusch, Una noche en la tierra, feta d'històries de taxistes de diferents ciutats del món. La darrera -la més trista; n'hi ha alguna de divertidíssima- està basada en un conte de Txéjov: Tres borratxos pugen a un taxi i expliquen les seves desgràcies d'una manera totalment anodina i despersonalitzada, la qual cosa provoca en l'espectador més aviat comicitat; el taxista, fart de sentir-los fer el ploramiques, acaba per explicar la pèrdua d'un fill des dels sentiments de la seva dona i d'ell mateix. Des de dins. Estic convençuda que sense aquest món interior no hi ha art; per això bona part de l'art contemporani m'és aliè.
divendres, de setembre 07, 2007
Final de vacances, començament de curs. Amb en G. comprem material escolar imprescindible; enguany, però, una veïna em proposa de donar-me els llibres de la seva filla, un any més gran que en G.; jo li guardaré els del curs passat per a ús futur del seu fill, dos anys menor que el meu. Quan arribo amb la notícia a casa, se'm passa pel cap el record de la il.lusió pròpia, els primers dies amb els llibres nous a les mans, l'olor a llibre nou, la visió immaculada..., l'omnipotent, vivísima, sensació del "tot, tot és possible", fins i tot no acabar avorrint-me i avorrint-ho tot. Decideixo donar veu i vot -únic vot- a en G. Bescanvi fet! El meu fill és el rei del trueque, li encanten els trapicheos. A més, sap que, d'una manera o altra, en treurà algun partit, de l'estalvi familiar.
Ahir a la nit, una trucada trasbalsa en G. L'A., companya des que eren pàrvuls, li proposa d' apuntar-se junts a una escola de ball, concretament a balls de saló (!), com a parella estable durant el curs. Deixeu-me dir que l'A. és una noia guapíssima, una parella de ball digna de Hollywood. En G., de mena bailongo, està emocionat. Escric això just quan acabo de tornar d'acompanyar-los en cotxe, el seu primer dia. Impressionants, divertidíssims. Què no donaria per a poder veure'ls per un forat! Ja t'agradaria fer d'espia, eh?, deia el meu fill. Sí, sí, m'encantaria! En G. s'ha vestit amb els texans nous, de pirata, i una samarreta negra de marca; tenia dubtes sobre si posar-se un supercinturó, però ha pensat que tal vegada fora una molèstia (?) a l'hora de la veritat, a l'hora de ballar.
Ai, senyor. Sempre m'ha sabut greu no saber ballar. Sobretot, el tango. De joveneta feia veure que ballava rock a les discoteques, al menjador de casa... Recordo, primer, "Sex machine", del recentment mort, James Brown, després Joe Cocker; com m'agrada Cocker, i quants anys fa que no ballo! Fer-se gran és anar entomant límits, deia el meu pare. Coses que saps que no tornaràs a fer i coses -moltes coses, massa coses- que saps que no faràs mai. Com ara ballar tangos. Merda, sort d'en G. i de les seves il.lusions, que jo xuclo amb deler, com un vampir deu xuclar sang.
Actualització: La primera classe ha estat un èxit. Definitivament, s'hi volen matricular. He arribat a temps per a veure'ls un minut per un forat. Patosos, encara. En G. em diu que amb sandalies res de res, amb bambes tampoc. Hi ha unes sabates especials que.... Sí. I camisa blanca de màniga llarga, i pantalons negres. Sí. Ho comprarem tot, una mica més endavant, si la cosa persisteix i prospera. Per a celebrar-ho, i anar posant fi de manera poc traumàtica a les vacances, anem, de nit, tota la família al cine, a l'estrena de "La jungla 4"; soparem fora i després caurà un gelat. "I als moros que els mati Déu o, sinó, per què els fotia". Contràriament a allò que pot semblar a primer cop d'ull, aquest clàssic (suposo que es remonta a les guerres d'Àfrica, a casa el sentia sovint) no és políticament incorrecte.
dimecres, de setembre 05, 2007
Ara em situo en la banda (no sé si gaire ampla, però prou influent) de catalans de la ceba, de mitjana edat, que han fet força calerons i encara en fan (ara potser menys dels que voldrien); catalans que se senten, em primer lloc i per damunt de tot, catalans (ara, emprenyats); en segon lloc, antiamericans (no em feu dir per què); desprès, catalans més que mai afrancesats: Ah, en Sarko, ell sí que té les idees clares. Apel.lant al seu coneixement dels afers econòmics, foten un cop de puny damunt la taula (la meva taula nova de la terrassa, tot s'ha de dir): Allò que ens cal és deixar-nos de punyetes, ja n'hi ha prou de fer el ploramiques; cal començar a fer carreteres, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres; i trens, quilòmetres i quilòmetres i quilòmetres de vies fèrries; i ports i aeroports, i... Buf, em canso només d'imaginar-m'ho.
Després passen a la lamentable classe política catalana i/o espanyola. Ara mateix, han tingut la pensada de votar CiU, com a mal menor. Tornaran, doncs, a votar CiU, ara sense aquella (ai, la llunyana "operació Roca", què joves que érem!) il.lusió. Pitjor que el que tenim, no serà, oi?, es pregunten amb un punt d'angoixa als ulls. Erc se'n dur la pitjor part, l'ase de tots els cops; es comença per popularitzar l'ase i s'acaba reben tots els cops. Com qui no vol la cosa, els amics arriben a l'inevitable punt final sobre l'horrible extrema-dreta espanyola, és a dir, el PP, però avui la cosa no es liquida aquí, en la paraula fatxa i un algun cop de puny a la taula (la meva, nova, etcètera), sinó que deriva, quasi amb melangia, cap insòlites aigües tranquil.les amb el nom balsàmic i alhora emfàtic de... Rato, Rodrigo Rato: Aquest sí , s'ha de reconéixer, aquest sí que ens agrada i no l'imbècil de Rajoy... Rato, veus, amb en Rato, encara.... Sí..., potser, veus? I jo que penso: Encara n'hi ha per a Rato, o Ratito, vés a saber.
Abans d'anar-me'n a dormir, barrino: Ara mateix, si una anàlisi de sang acurada d'en Rato, donés algun remot indicatiu vagament català, potser seria el candidat ideal per a destapar el nostre famós vot ocult, així com per ocultar part d'un vot massa descobert, despullat, avergonyit, a hores d'ara.
En tot cas sembla que alguna cosa es mou i es cou. I que les eleccions que s'apropen poden deparar moltes sorpreses. O no.
Ampliació: Operació Solbes i política zapateril.
dimecres, d’agost 29, 2007
ya tocando la boca, o ya la frente,
silencio avises, o amenaces miedo.
¿No ha de haber un espíritu valiente?
¿Siempre se ha de sentir lo que se dice?
¿Nunca se ha de decir lo que se siente?
D'això... eheem, interessant el llibre de Pío Moa que estic a punt d'acabar, Una historia chocante. Los nacionalismos vasco y catalán en la historia contemporánea de España. És un totxo de 679 pàgines, i, valgui com a excusa si algú la necessita, em va costar l'irresistible preu de 4 euros (d'això se'n diu fer pàtria). És un exhaustiu repàs històric de l'Espanya del segle XX en el seu laberint territorial. Escrit, òbviament, per Moa, el llibre té un nord ideològico-polític clar, diàfan, al qual s'arriba per uns camins de mala bava i sarcasme, però també d'intel.ligència analítica i rigor... almenys historiogràfic. En copio una cita i reconec que em mou a copiar-la la lectura prèvia dels titulars dels diaris d'avui:
¿Y el nacionalismo catalán? [...] Con su lenguaje cauteloso lo aclaraba Jordi Pujol en una entrevista: "si en el futuro una parte de España, por ejemplo Euzkadi, o llegado el caso Cataluña misma, manifiesta de forma clara, a través de su Parlamento, el deseo de convocar un referéndum de autodeterminación, me parece que iba a resultar muy difícil oponerse a esa intención, por mucho que ese deseo contraviniese lo expresado por la Constitución española". Estas frases, de tono neutro, sólo tienen una traducción coherente: "Si en el futuro los nacionalistas convencemos a la mayoría de los vascos o de los catalanes de la conveniencia de separarnos de España, no habría Constitución que lo impidiese". Porque, claro está, sólo se plantea un referéndum sobre la posible secesión con intención de ganarlo, y quienes tienen esa intención no son otros que los nacionalistas. En estas palabras, Pujol revela su disposición a liquidar unilateralmente la Constitución cuando se dieran las condiciones para ello, condiciones que los nacionalistas crean con afán. Y mientras se reservan el derecho de romper la Constitución cuando les convenga, emplean ésta como escudo de sus aspiraciones. (p. 596-597)
A mi, allò que em fatiga de tot plegat és l'afany i la varietat de les seves manifestacions. Si la independència de Catalunya vingués donada sense haver d'anar engreixant i engreixant l'afany fins a afartar-lo per tal que exploti, doncs mira... Però, redéu!, tot aquest procès, aquestes processons, aquestes passions i emocions... Ahir, una amiga filòloga, políglota, professora de llatí, em comenta, astorada i indignada, que corre la tesi, entre filòlegs catalans, d'un origen obscur, encara misteriós i per investigar, de la llengua catalana. Em confessa que ella i el marit han parlat de fotre el camp cap a d'altres terres si la tonteria, per aquí, va a més. Confidència per confidència, amb el meu, de marit, hem parlat del mateix i en els mateixos termes. Certament, aquesta fugida encara no és pas cap afany, però.
dissabte, d’agost 18, 2007
Aquests dies em ve sovint al cap la famosa seqüència de la pel.lícula de Dreyer on el boig ressucita la morta. No és una seqüència agradable, fa poc l'he tornada a veure a l' exposició Hammershoi-Dreyer. Si ens ha de ressucitar l'inquietant i mòrbid cavaller de la fe per tal de continuar vivint en un món també tan mòrbid, doncs més val deixar-ho córrer i morir irremeiablement, definitivament, punt. La carnalitat que la boca entreoberta -en primer pla- de la dona tot just retornada a la vida cerca, amb afany i com a primer i fonamental impuls de vida, podria ser la ironia encriptada de Dreyer: cap dels cavallers que l'encerclen podrà mai satisfer-la. D'aquí la mort, per inanició. D'aquí la perversitat de la ressurrecció.
Aquests dies, de vacances de paraules, he pensat en la pulsió de mort freudiana, la qual opera fonamentalment en silenci, diu el mestre. Només podem ensumar-la quan es manifesta en accions externes, quan es volca cap a l'exterior, és a dir en l'acte agressiu i destructor. Per exemple, el suïcidi. Suïcidar-se és una modalitat peculiar de l'assassinat, modalitat no considerada, que jo recordi, dins de la bella art de de Quincey (tan britànic, tan voluntàriament mancat de truculència, tan divertit). El suïcidi, doncs, com assassinat d'objectes fantasmagòrics, que no per ser fantasmes fan menys la punyeta, ans al contrari. Fan la punyeta des de dintre i poden fer-la a tothora. Fan la punyeta omplint de xerrameca el regne del silenci sobirà. La dictadura brutal dels fantasmes. Sortosament, segons Freud, hi ha forces també profundes que malden per a conservar l'individu, que lluiten per la vida, i al servei de la civilització. Al servei de
mantener alejadas todas las posibilidades no inmanentes del retorno a lo inorgánico. El organismo no quiere morir sino a su manera.
Aquesta cita, que sempre m'havia resultat terrorífica, fa uns dies, escassos dies, que em sembla lluminosa. Calleu d'una vegada, collons, i que mori en pau i a la seva manera, és a dir en silenci.
dimarts, de juliol 24, 2007
Juro que ha estat la casualitat. Aquest matí, després de sortir indemne d'una negociació per a veure quin pare-mare se'n duia els nois a la platja (un pare de vacances ha fet el gest i, com en una subhasta, s'ha endut el trofeu per manca de contrincant), m'he submergit en el llibre Acerca de Manuel Sacristán, i, pam!, a la primera, he trobat aquesta perla tan adequada a les actuals circumstàncies. L'atzar per a mi no té pes, però, potser precisament, que n'és de divertit a vegades:
Diu el mestre (any 1983):
El problema es cómo reaccionar políticamente ante la presente tensión entre las fuerzas productivo-destructivas en desarrollo y las relaciones de producción existentes. Y lo principal de la solución consiste en alejarse de una respuesta simplista que se base en una confianza inalterada en el sentido emancipatorio del desarrollo de las fuerzas productivo-destructivas. Si se quiere firmular esto de forma más filosófica, se podría sugerir que se trata de romper con el resto de hegelianismo que empuja a confiar en las supuestas leyes objetivas del desarrollo histórico. Por el contrario, habría que entender que un programa socialista no requiere hoy (quizá no lo requirió nunca) primordialmente desarrollar las fuerzas productivo-destructivas, sino controlarlas, desarrollarlas o frenarlas selectivamente. Y si se prefire decir lo mismo de una forma más imaginativa, se podría empezar por señalar que hoy debería estar ya clara la inadecuación, por ingenuidad, de una célebre frase de Lenin según la cual el comunismo son los soviets más la electricidad.
diumenge, de juliol 22, 2007
Burke va ser durant la seva vida al servei de la política, des del seu escó de parlamentari, un home moderat, amant del pacte i, fins i tot, liberal en la praxi. En la seva manera d'entendre el món i de concebre l'home era profundament conservador en ser profundament religiós; un conservadorisme ateu mai n' és profundament, de conservador, perquè, a parer meu, porta implícit un impermeable de cinisme, és a dir de superficialitat; o el món a conservar és sagrat o, de fet, l'únic que m'afanyo a conservar és el meu silló (en sentit molt laxe i amb tots els matisos intermitjos en els quals, jo mateixa, em trobo). Un Burke ja gran -els darrers anys de vida- va deixar enrera la seva serenitat política per fer-se, contra viento y marea, capdavanter quasi en solitari d'una guerra a mort contra el Mal, una de tantes. Burke versus Revolució francesa, és cosa sabuda. Però, en llegir els seus textos, el seu enfocament de l'enemic a abatre, hi he trobat el pinyol de l'anàlisi d'Hannah Arendt sobre el mal totalitari. Ho resumeixo: la ideologia com a "doctrina armada" que, per si sola, no s'aturarà mai, i doncs no paga la pena d'intentar de pactar-hi, perquè, precisament, es nodreix d'una ambició il.limitada, totalitària per tant. En la denúncia de Burke de l'escandalosa vulgaritat i falsedat de les abstraccions ideològiques, que destil.len un humanisme celestial en el sentit carrincló mentre fan de munició inesgotable de les armes, també hi ha, sens dubte, el pinyol de la famosa sospita posterior (la crítica de la ideologia com a embolcall superestructural en Marx, la font destructiva de les pulsions i l'espiral diabòlica del desig en Freud).
Un dels textos que vull reproduir al blog, m'ha deixat astorada per la seva actualitat. Diu (és una mica llarg, però s'ho val):
En todo cuanto hagamos, ya sea durante el conflicto o después de él, es necesario que no perdamos de vista la naturaleza y el carácter del enemigo contra el que tenemos que luchar. La Revolución jacobina se ha llevado a cabo por hombres sin clase y sin consideración, de mentes salvajes, llenas de frivolidad, de arrogancia y presunción, carentes de moral, de probidad y de prudencia. ¿Qué tienen ellos, pues, para suplir sus innumerables defectos y convertirlos en algo terrible incluso para las mentalidades más firmes? Tienen una cosa, y tan sólo una. Pero esa cosa vale por mil: tienen energía (...) Si hemos de enfrentarnos a esa portentosa y temible energía, que no se ve refrenada por consideraciones divinas o humanas, que está siempre vigilante, siempre al ataque, que no se permite el menor reposo y que tampoco tolera que alguien descanse un solo momento de forma impune; si hemos de enfrentarnos a esa energía con una actitud pobre y vulgar, con máximas triviales, con viejos y mezquinos dichos, con dudas, miedos y sospechas, con lánguidas y sofocadas dudas, con un simple espíritu oficial y formal que se aparta de su propósito ante cualquier obstáculo, y que nunca logra ver una dificultad hasta que se encuentra metido en ella o que, en el mejor de los casos, la evita, entonces nos hundiremos en lo más profundo del abismo (...)
Per acabar, és qüestió de justícia deixar constància de quin era el programa que defensava, per damunt de tot i sine qua non, Burke, i en el qual trobava la força per a fer front a esa energía maligna y destemplada. El seu propi fill va ser l'encarregat de lliurar-lo als Borbons que demanaven ajuda.
Tienen que prometer de forma clara y sin ambigüedades que cuando la monarquía se haya restaurado apoyarán una constitución libre. Y que a tal fin convocarán una reunión de los representantes de los tres estados, libremente elegidos según el antiguo orden legal, los cuales votarán la abolición de todas las Lettres de Cachet (ordres del Rei referides a persones concretes, a les quals s' obligava a fer alguna cosa, bàsicament càstigs) y demás mecanismos arbitrarios de encarcelamiento. Que todos los impuestos habrán de ser establecidos conjuntamente por los mencionados tres estados y el Rey. Que deberán establecerse responsabilidades, y que la renta pública no estará interferida por el Poder, ni por los abusos o las malversaciones. Que se convocará un sínodo de la Iglesia francesa para reformar los abusos; y que los participantes (puesto que desgraciadamente el Rey había perdido todo su crédito) se comprometerán con sus vidas y haciendas a apoyar, juntamente con el Rey, estas condiciones y este sabio ordenamiento, única base de un gobierno libre y fuerte. Sin tal declaración que no se confíe en lograr apoyos. Por lo que a mí toca, aunque no tengo la menor duda de preferir el antiguo régimen, o casi cualquier otro, antes que esta vil quimera y este sueño enfermizo, no actuaré para sustituir por un despostismo monárquico la anarquía actual.
divendres, de juliol 20, 2007
Estira i arronsa, estira i arronsa... arronsa que arronsaràs, a Catalunya anem fent de Procust un heroi nacional; un heroi, això sí, allunyat de les ancestrals crueltats sanguinàries, tan explícites i, doncs, repugnants; un heroi educat en la tolerància, amable i pacient; una paciència, si es vol, funcionarial, al servei de la utopia funcionarial par excellence: la inactivitat absoluta a través de l'espera; ja se sap: I doncs què esperem? Godot. El llit de medir d'aquest Procust modern és d'una efectivitat inapel.lable, contundent, aritmètica; les urnes, és clar, com s'escau a una societat plenament democràtica i avançada, capdavantera en drets humans, individuals i, fins i tot, col.lectius. Res a objectar, fins aquí; del tot homolagable amb la resta de països del nostre entorn cultural. Només que, darrerament, em sembla notar una alteració estranya, peculiar, del mite: el llit del Procust nostrat minva, centímetre a centímetre, candidat a candidat. No es pot pas dir que no sigui una adaptació pràctica i imaginativa fruit d' un disseny innovador al servei dels greus problemes de la manca d'espai habitacional. El llit minva, així de fàcil; fins i tot l'atrafegat heroi grec n'hagués vist, de seguida, la senzillesa i la utilitat, l'adaptabilitat i la comoditat, i, per tant, la moralitat. I la netedat. Ho sé, ho sé. Jo també m'ho pregunto, si tal com minva pot créixer. El manuel d'instruccions de muntatge no especifica res al respecte, ni si minva ni si creix; fixa, això sí, un tamany d'estàndard nòrdic, un punt de partida generós on tot déu hi ha de tenir cabuda, de la qual cosa sembla concloure's..., però, Ikea, la pèrfida Ikea, es nega a fer la versió catalana dels seus manuals d'instruccions. Així que només ens queda que registrar el fet empíric, sempre i per definició a pilota passada. De moment, minva. També podem fer una altra cosa, i ja l'hem feta: el moviment amb què minva és un moviment uniformement accelerat. És a dir, cau. Minva i cau.
dimarts, de juliol 17, 2007
anomena Burke a l'estadista complet. En tot cas, un paràgraf del seu famós "Discurs sobre la reforma econòmica", m'ha empès a passar a l'acció, i anar-me'n, tot un matí, de rebaixes. Esgotador però, al capdavall, gratificant. Despeses, grans despeses. Totes essencials.
La economía no se reduce a la simple parquedad. En la teoría ambos conceptos se hallan separados; de hecho, puede que la parquedad sea, o quizás no, una parte de la economía, según las circunstancias. En la verdadera economía pueden resultar esenciales los gastos, incluso los grandes gastos. Aunque se llegue a considerar la parquedad como una virtud, existe, sin embargo, otra clase de economía y de índole superior. La economía es una virtud distributiva, y no consiste en ahorrar sino en seleccionar. La parquedad no requiere juicio ni sagacidad, ni providencias, ni comparaciones. El simple instinto, y no precisamente el de la clase más elevada, puede practicar a la perfección esa falsa economía. La otra require puntos de vista más amplios. Necesita un juicio discriminatorio y una mente firme y sagaz.
Burke tenia pocs diners i gustos cars. M'encanten les persones amb pocs diners i gustos cars. Quan van de compres, les persones amb pocs diners i gustos cars posen a prova la seva sagacitat, la seva fermesa i la seva amplitud de mires. Sí, senyor. En dono fe.
I, finalment (per avui), si el segle XX s'hagués parat a pensar en aquestes senzilles i sàvies paraules del gran Burke...
En toda àrdua empresa hemos de considerar tanto lo que vamos a perder como lo que hemos de ganar; pues cuanta más y mejor libertad posea un pueblo, menos se arriesgará para tratar de aumentarla. Éstas son las limitaciones del hombre. Porque el individuo actúa por su propio interés y no por especulaciones metafísicas. Aristóteles, el gran maestro del razonamiento, nos previene, con gran peso y propiedad, contra esa ilusoria precisión geométrica existente en la argumentación moral, la más falaz de todos los sofismas.
dimecres, de juliol 11, 2007
Repasso la premsa virtual; els titulars i algun article d'accès gratuït. Els titulars -ja se sap- són sovint una font de comicitat per molt macabre o terrible que sigui la realitat a la qual al.ludeixen. El país d'avui i la lluita contra Eta, impagable; val a dir que els darrers èxits policials ens alegren a tots i ens porten l'esperança que també les forces de seguretat hagin fet bé la feina durant la treva. Però cal ser molt, molt, optimista per empassar-se la següent metàfora sense explotar de riure:
El arresto del jefe de explosivos destroza el sistema interno de seguridad de la banda.
Ahir, a darrera hora de la tarda (ennuvolat i ventós)
M'enduc a la platja d'Ocata una revista -Relleu-. Estirada a la sorra, hi llegeixo una entrevista de Ramon Tremosa a Jordi Pujol. El Molt Honorable admet errors, en general. Tremosa aterra a la concreció (ensenyament) més òbvia, jo diria que òbvia per sagnant, i ho diria perquè encara sagno per dins, talment m'haguessin destrossat el sistema intern de diverses -totes?- seguretats polítiques. Implícitament, Jordi Pujol reconeix que era ben conscient de tot, de la magnitud de la tragèdia, que s'ho va haver d' empassar perquè estava infiltrat fins al capdamunt, perquè no podia fer res més, perquè confiava en la doble xarxa, com també hi confien els d'ara, ves quin remei! Confiar en la doble xarxa vol dir admetre de dinamitar l'ensenyament públic per fer-lo assistencial tot deixant l'excel.lència a mans de la privada concertada. Però, l'enrenou de demagògia ideològica i el nyap legislatiu i normatiu foren tan monumentals, tan explosius, que la pretesa explosió controlada de la cosa pública s'ha descontrolat fins al punt de fer trontollar tot el país, el públic i el privat.
RT: ¿Es faria també alguna autocrítica com a màxim responsable de l'ensenyament en aquest país? ¿En algun moment s'ha deixat portar?
JP: Sí, en algun moment m'he deixat portar i després és que també era molt difícil reaccionar-hi [...] Potser es deu a una falla des del govern, en alguns aspectes. O a tenir por, perquè també és veritat que jo he tingut sempre molta oposició. Oposició política, mediàtica, dels sindicats, d'això que en diuen moviments de renovació pedagògica [...] I tot això és tan fort, està tan infiltrat, que costa molt, fins i tot en el Departament d'Ensenyament [...] En resum, jo m'acuso de no haver estat prou valent [...] La ideologia dominant ho infiltra tot. Se'ns fa molt difícil. Per exemple, ara acaba de morir-se Marta Mata. Alguns han fet una mica de crítica, molt suau, com si diguessin: "Marta, gràcies per haver renovat l'ensenyament; però llàstima perquè en un determinat moment no et vas saber enfrontar en les derivacions negatives de les teves pròpies idees" Més o menys accepten que la situació actual és dolenta, però allò d'afirmar que hi ha un error de base, no s'atreveix gairebé ningú a dir-ho. I és que a Catalunya sempre s'ha d'anar molt en compte [...]
Ai... Marta, Marta, estimada Marta... la mateixa Marta que poc abans de morir va fer el seu darrer gest de resistència heroica contra l'enemic de la dreta, tot dimitint de la presidència d'un organisme de l'Estat en protesta per les pèrfides i reaccionàries reformes -quatre tímids retocs en la bona direcció- de la del Castillo, al final de la legislatura en majoria absoluta d'Aznar. I és que a Espanya també s'ha d'anar sempre en compte, al capdavall Catalunya és el motor d'Espanya, oi? De repent tremolo de fred. Deixo la platja i me'n torno a casa, un punt malencònica i un punt picada (no és incompatible; en mi no ho és); avui han estrenat Harry Potter i en G. no m'hi ha portat. Se n'hi ha anat, a l'estrena, amb els de la colla. Diumenge diu que podem anar-hi junts, que no l' importa repetir tan aviat, que vol veure-la amb mi, que comprarem crispetes, i tal. Però no és el mateix, no és això. No. L'estrena era avui.
...Un proverbio procedente de Aristóteles dice que "para tener verdarero valor hay que saber temer el peligro y aguantar". Saber temer, es pensar. Aguantar es hacer frente.
dimarts, de juliol 03, 2007
diumenge, de juny 24, 2007
Per exemple quan bufa el vent, fan més soroll les plantes de la terrassa, més els arbres del parc. Ella viu en silenci. I es fan estranys els seus àgils i bellísssims moviments, d'ací d'allà, amunt i avall, atrapats com una successió d'esbossos en un quadern de dibuix. És menuda i delicada, i té un pèl tan flonjo i sedós que, en acariciar-li el llom, se't va desfent a les mans, s'expandeix per l'aire, fins a confondre's amb la pols. Només en l'àmbar dels seus ulls hi trobes la duresa d'allò que vol perviure; no en la seva mirada, només en el magnetisme geològic dels seus ulls. Viu en silenci i mira en quietud. A vegades, immòbil en un racó, mira durant força estona cap a fora, enllà dels finestrals. Una figureta. A terra, al cabàs, dormen des de fa poc les tres cries, fetes un garbuix; restes de farcells de fils de seda. Ella les vetlla, a estones, se les mira, en silenci; quietud de pedres precioses, els seus ulls. Ara. Ara són del tot seves; quan es desvetllen i s'esveren, quan s'han de netejar i alletar, quan cal clavar algun calbot a l' espavilat que ja vol començar el gran joc, aquell que durant la nit ha sortit del cabàs i anava perdent-se per terra, aquell que ha provocat l'abandó del mutisme d'ella, l'assaig angoixant d'uns grinyols dèbils però persistents, fins que algú s'ha desvetllat, ha encès el llum i ha restablert l'ordre, la mirada que reposa en calma. No ha de trigar l'oblit, per manca d'inquietud. Però no encara. I, quan la veus davant del cabàs on dormen els seus fills, sents un desig absurd i terrible, voldries que mirés amb força, més a fons, -guaita que bonics, guaita'ls encara una estona, de més a prop-. Mirar amb voluntat de possessió, de comprensió, mirar amb admiració i fascinació, amb passió i amb tendresa, amb agraïment, amb llàgrimes als ulls, amb por. Ben aviat, ella oblidarà que té fills, els deixarà marxar, sense escarafalls, sense adéus; els deixarà anar, tranquil.la, doncs té la immensa sort de no saber que un dia han de morir.
OCTAVA ELEGIA
Con plenos ojos ve la criatura
lo abierto. Nuestros ojos están vueltos
del revés, rodeando la salida
abierta, colocados como trampas.
Sabemos lo de fuera solamente
por el rostro del animal. Ya al niño
le torcemos, obligando a que mire
atrás la formación, y no lo abierto,
tan profundo en el animal. Sin muerte.
Sólo nosotros vemos muerte: el libre
animal tiene tras de sí su muerte
y ante sí a Dios, y marcha caminando
por lo eterno, lo mismo que las fuentes.
No tenemos jamás, ni un día, el puro
espacio por delante, al que las flores
se abren, sin acabar. Y siempre hay mundo
y nunca el puro no-lugar, sin No:
lo puro, no observado, que alentamos
y sin fin sabe, y nada quiere. El niño
se pierde en eso silencioso, y es
echado atrás. O alguno muere y lo es.
Junto a la muerte no se ve la muerte,
se mira fuera, fijo, con mirada
animal. Los amantes, sin el otro,
que tapa la mirada, ya se acercan,
pasmados... Por descuido se les abre
tras el otro. Pero ninguno pasa
tras el otro: otra vez se le hace mundo.
Siempre vueltos a lo creado, vemos
sólo en ello el reflejo de lo libre,
con nuestra sombra. Acaso un animal
mudo alza la mirada y nos traspasa.
Esto es destino: estar plantado enfrente,
y nada más, y siempre puesto enfrente.
Si hubiera un pensar como el nuestro en ese
animal que se enfrenta a nuestro paso,
él se nos llevaría, a rastras, rotos,
en su marcha. Pero su ser para él
es infinito, libre y sin mirada
para su estado, puro: así sus ojos.
Y donde vemos porvenir, ve todo
y se ve en todo, a salvo para siempre.
Sin embargo, el atento animal cálido
tiene el peso de alguna gran congoja.
Pues le acosa también lo que a menudo
nos abruma: el recuerdo, como si eso
a que tendemos, otra vez hubiera
estado cerca, fiel, con un contacto
de suavidad sin fin. Aquí es distancia
todo, y allí fue aliento. Tras el prístino
hogar, éste es ambiguo y le entra el viento.
¡Dicha de la criatura diminuta,
que siempre sigue en el seno que la hizo!
¡Ventura del mosquito, que por dentro
aún salta, hasta en su boda: todo es seno!
Y mira el pájaro, y su calma a medias:
al nacer, casi sabe los dos mundos,
como si fuera el alma de un etrusco,
un muerto que ya ha entrado en un espacio,
pero echada en la tapa su figura.
Y qué duro, si un ser debe volar
y procede de un seno. Va asustado
de él mismo, por el aire, en zigzag, como
la grieta por la taza: así el murciélago
rasga la porcelana de la tarde.
¡Y nosotros, mirones, siempre, en todo,
vueltos a mirar todo, y nunca fuera!
Nos desborda. Lo ordenamos. Y cae.
Otra vez lo ordenamos y caemos.
¿Quién nos volvió al revés, para que siempre,
por más que hagamos, tengamos el gesto
del que se marcha? Igual que ése, en el cerro
último que le muestra el valle entero
otra vez, se detiene, y se demora:
así vivimos, siempre en despedida.
divendres, de juny 22, 2007
Intel.ligent article de Ferran Mascarell a "El país" d'ahir. Nuevos y viejos catalanismos, es titula. L'Estat de les autonomies va ser en gran mesura un projecte polític català, deutor del catalanisme polític de començaments del segle passat, que ha acabat per beneficiar Espanya i ha desconcertat Catalunya. Paradoxal. Paradoxal i elemental, estimat Watson, diria jo. Si Mascarell té raó i el catalanisme va néixer amb una doble intenció: "Se propusieron ofrecer una solución de futuro a la sociedad catalana y también a la española; en realidad pretendieron construir una alternativa para encajar lo catalán y a la vez modernizar España", llavors és clar que el segon objectiu s'ha assolit amb escreix; el problema passa, doncs, a ser exclusivament nostre: com encaixar-nos, si considerem que no ho estem, de ben encaixats. Catalunya ha contribuït en bona mesura al fet cabdal que "hoy España ya no es ese Estado caduco, centralizado y premoderno de hace 100 años", i aquesta contribució pot fer morir d'èxit al catalanisme, tot passant de sentir-se més ben o mal encaixat a ser perfectament encaixonat, en taüts. En efecte, "hoy la sociedad civil catalana no es la sociedad civil más fuerte y avanzada de España", i aquesta ferida narcissista terrible, molt més terrible si s'és conscient que els mateixos catalanistes se l'han autopropinada en bona part, pot portar (això Mascarell no ho diu, almenys de manera explícita, però jo trobo que hi ha símptomes que ho fan témer) a una reacció antimoderna, antiliberal. Un catalanisme arcaïtzant del qual també trobaríem arrels en l'impuls de principis del XX, tot i que Mascarell no ho esmenti.
Mascarell, cap al final de l'article, amb poca traça o amb molta trampa, pretén donar pistes de reformulació catalanista en base a una opció d'una modernitat diàfana i capdavantera que passa per reivindicar -diu textualment- la nació metròpoli, la nació de ciutats, l' equació ciutats-Catalunya-món, la qual cosa a mi em sóna a una nació de disseny (barceloní, per descomptat), és a dir a no-res. Si ho entenc bé, a l'únic que realment ens commina és a deixar-nos de romanços nacionalistes per a sortir de la paràlisi i la frustració.
diumenge, de juny 17, 2007
D'entre tots els atacs a ZP que s'han publicat aquests darrers dies, destaco les Sabatinas intempestivas, més brutals que mai, de Gregorio Morán a La Vanguardia:
Una organización que estaba contra las cuerdas hace dos años me temo que ha dejado de estarlo. Y eso hay que asumirlo y dejarse de pamplinas. [...]
O sea que si gana, es usted la hostia, y si fracasa, es que no le hemos ayudado lo suficiente y que el PP le ha puesto bastones en las ruedas y que el enemigo etarra se ha equivocado.
Usted nos debe una explicación.{...} Probablemente no la dará, pero eso le retrata. Por eso usted no entiende el desprecio absoluto, omnímodo, que sentimos algunos hacia todos ustedes.
Però, per la impostància política que tenen, destaco, sobretot, l'entrevista d'ahir diumenge a Jordi Pujol publicada a l'ABC i l'article de Josu Jon Imaz a El pais de dissabte. Jordi Pujol diu allò que ja li hem sentit altres vegades: No se daban las condiciones para la reforma del Estatuto catalán. En realidad el objetivo de la izquierda no era el "Estatut" sino crear el tripartito dejando a CIU fuera de juego (coincideixo plenament amb aquesta valoració; és més, la trobo gravíssima, trobo que donarà gruix a la història ja prou gruixuda de desastres de polítics catalans, entre els quals incloc els actuals dirigents de CIU); Pujol continua deixant constància del respecte que li mereix ZP: No tengo un juicio positivo. No inspira confianza. I tira una floreta -en aquests moments es podria dir un ram de flors sencer- al PP en reconèixer la bondat dels pactes del Majestic.
Impressionant, quasi diria emocionant, l'article d'Imaz. Cal esperar que aquest home perseveri i s'imposi en la direcció del seu partit. Val la pena de contrastar allò que diu amb la reacció oficial d'Ibarretxe i els seus portaveus. Diu Imaz:
Una ETA operativamente más débil, y social y políticamente con menos apoyos que nunca a lo largo de su historia, ha visto en la brecha política abierta la veta que le podía dar una capacidad de desestabilización que desde los tiempos de la transición no había tenido.
I, aquest diagnòstic tan contundent, per si mateix ja és una declaració d'intencions, però hi ha un paràgraf en l'article que vull subratllar, si pogués amb lletres d'or:
Y NUNCA ACEPTARÉ QUE EL MÁS MÍNIMO AVANCE EN EL AUTOGOBIERNO DE MI PAÍS ESTÉ VINCULADO A LA PRESIÓN DE LA VIOLENCIA.
dimarts, de juny 05, 2007
I com que no crec que ningú em contradigui... L'únic oxígen del qual no poden prescindir és el de deixar constància davant del món que tenen una important base social. Ràpidament doncs, un cop aconseguit, tornen a la idea (deixeu-vos estar de presos passats, presents i futurs, de Juanas i d'Otegis, fins i tot dels calers que rebrien -o rebran, ja es veurà, l'enginyeria jurídica no és cosa seva- de l'erari públic, Cony! si ja en reben molt més de mans privades...). Probablement, hi havia la il.lusió per part d'alguns d'entre ells de fer política, també, a cara descoberta, amb tots els ets i uts, d'aquí la famosa reivindicació-concessió de la taula de partits. Però crec que allò més important és deixar constància que són ja un moviment polític donat que tenen una base social gens menyspreable que els vota. Els experts internacionals- he sentit dir que diuen-consideren que si un grup terrorista arriba al cinc per cent de suport popular passa a ser un problema dificilíssim de resoldre només policialment; un problema, doncs, polític. La seva manera de fer política inclou el terror. I els voten. I així continuaran. Per què havien de canviar?
La qüestió, fotuda i complexa per a la resta, per a tots nosaltres, rau en què si fan política amb el terror és perquè les seves aspiracions són delirants i, per tant, impracticables per cap mena de fer política mínimament sensata.
Seguint l'anàlisi de les reaccions catalanes que tant m'interessa, he sentit a la ràdio un tertulià nostrat, Josep M. Solé i Sabaté. Segons ell, l'única solució passa pel reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol, no ha especificat gaire més (no pot), llevat del reconeixement de les llengües de l'Estat (entre tots me'l mataran, el català, ja ho veig, de tant insistir a vincular-lo a una opció més o menys separatista) per part del Senat i altres efectes oportuns. Llavors, dins de l'Estat plurinacional, ha dit textualment, les noves generacions d'euskalduns potser no se sentiran tan greujoses i, per tant, atretes per la cosa de la lluita armada. És a dir, a escala nostrada..., això mateix, aberrant. Si fem de l'Estat una mena de casa gran, un casal o casa del poble, potser... En fi.
dilluns, de juny 04, 2007
Arran de la publicació del llibre de Preston, Idealistas bajo las balas, he tornat a pensar en la coneguda com a "guerra d'idees" que tants intel.lectuals van venir a lliurar a casa nostra durant la Guerra Civil. Entre les múltiples i variades motivacions que puc entreveure i entre algunes de les que he llegit, sempre em ve a la memòria la del belga Nick Guillain, citat per Hugh Thomas:
Espíritu de aventura, aburrimiento y este lluvioso otoño de 1936.
És irònica, malencònica, nua, personalíssima. Podria ser el començament d'una novel.la, l'inici d'un personatge. Sota les bales i les ideologies, certament, sempre hi ha els homes, el seu esperit i les seves circumstàncies.
Quant a les idees, però, la guerra era a mans d'Stalin. Segueixo Hugh Thomas en l'explicació del domini comunista, domini que va lluir vistós, fins i tot solemne, en el famós Congrés d'Intel.lectuals Antifeixistes celebrat a València l'estiu de 1937. El congrés anunciava una finalitat oficial: discutir l'actitud dels intel.lectuals davant la guerra. El congrés, tanmateix, es va organitzar a l'entorn d'una altra finalitat soterrada però que ben aviat va veure la llum: la condemna per trotskista, sinònim llavors de nazifeixista, de l'escriptor André Gide, el qual en el seu Retour de l'URSS, publicat l'any anterior, s'havia atrevit a fer servir la seva capacitat crítica. El congrés va acollir la major part dels apologistes de la República, essent presidit per Malraux; en la solemne inauguració es va llegir un discurs de Bertolt Brecht. Alguns delegats es passejaven -explica Thomas- per València en Rolls Royce. La República mimava els seus intel.lectuals i la NKVD, motiu d'un poema apologètic d'Aragon, els manipulava i, si anaven maldades, els liquidava. Prèviament, però, calia marcar-los amb el hierro de la infamia:
Es nuestro deber, el deber de cada revolucionario, de cada demócrata, de cada persona honrada, marcar el trotskismo contrarrevolucionario, con el hierrro de la infamia (Dolores Ibarruri, 4 de febrer del 37).
I em continuo preguntant com el deliri paranoic d'un sol home vers un altre (Stalin en relació a Trotski) pot esdevenir el deliri paranoic de milions d'homes arreu del món. I continuo sospitant que l'estranya parella tràgica Stalin-Trotski continua essent el nucli humà de la nostra història més contemporània, el pinyol d'un fruit emmetzinat. I no m'agradaria concloure (però la veig, la conclusió, la veig) que tot plegat és prou banal, avorrit, i que, per postres, plou. Plou sobre els vius i sobre els morts.
diumenge, de juny 03, 2007
Em truca una amiga per comentar-me l'encert d'unes declaracions recents de Jordi Pujol on més o menys -es veu- diu: "Ha arribat un punt en què no entenc els bascos". Ja sé que la textualitat és importantíssima en aquest ordre de coses, per tant, no adjudico les paraules directament a l'expresident sinó que les comento fent-les extensives i, si es vol, pròpies, a una majoria abstracta de catalans benvolents i benestants. En efecte, crec que és interessant d' atendre la reacció nostrada al tema estrella de la política hispànica. Almenys va bé de parlar-ne si es vol fer de corcó (és el meu cas) perquè, precisament, la consigna soterrada és de no parlar-ne en absolut, la cosa no va amb nosaltres, ja s'ho faran, perquè ha arribat un punt.
L'altre dia, em diu un veí que, donat que ell està sempre per la cosa del diàleg, la millor època, -l'única possible i tolerable política basca-, va ser la de coalició PNB-PSOE; segons ell, aquesta època daurada, on, segons sembla, encara no havia arribat cap punt, va ser malmesa per aquell sindicalista, o fill de... sí home, aquell... Nicolás Redondo Terreros. Això mateix. Després, la debacle incomprensible. I jo, que sóc un desastre quant a datacions numèriques, em quedo a la voravia rumiant si no eren els mateixos anys daurats en què campava el Gal i volava Hipercor i la caserna de Vic, entre d'altres avatars., alguns de ben propers, com qui diu al costat de casa. Ho comprovo a través del Google. I sí, tinc raó.