Un llit de Procust comprat a Ikea



Estira i arronsa, estira i arronsa... arronsa que arronsaràs, a Catalunya anem fent de Procust un heroi nacional; un heroi, això sí, allunyat de les ancestrals crueltats sanguinàries, tan explícites i, doncs, repugnants; un heroi educat en la tolerància, amable i pacient; una paciència, si es vol, funcionarial, al servei de la utopia funcionarial par excellence: la inactivitat absoluta a través de l'espera; ja se sap: I doncs què esperem? Godot. El llit de medir d'aquest Procust modern és d'una efectivitat inapel.lable, contundent, aritmètica; les urnes, és clar, com s'escau a una societat plenament democràtica i avançada, capdavantera en drets humans, individuals i, fins i tot, col.lectius. Res a objectar, fins aquí; del tot homolagable amb la resta de països del nostre entorn cultural. Només que, darrerament, em sembla notar una alteració estranya, peculiar, del mite: el llit del Procust nostrat minva, centímetre a centímetre, candidat a candidat. No es pot pas dir que no sigui una adaptació pràctica i imaginativa fruit d' un disseny innovador al servei dels greus problemes de la manca d'espai habitacional. El llit minva, així de fàcil; fins i tot l'atrafegat heroi grec n'hagués vist, de seguida, la senzillesa i la utilitat, l'adaptabilitat i la comoditat, i, per tant, la moralitat. I la netedat. Ho sé, ho sé. Jo també m'ho pregunto, si tal com minva pot créixer. El manuel d'instruccions de muntatge no especifica res al respecte, ni si minva ni si creix; fixa, això sí, un tamany d'estàndard nòrdic, un punt de partida generós on tot déu hi ha de tenir cabuda, de la qual cosa sembla concloure's..., però, Ikea, la pèrfida Ikea, es nega a fer la versió catalana dels seus manuals d'instruccions. Així que només ens queda que registrar el fet empíric, sempre i per definició a pilota passada. De moment, minva. També podem fer una altra cosa, i ja l'hem feta: el moviment amb què minva és un moviment uniformement accelerat. És a dir, cau. Minva i cau.