Víctimes


Yo me sentía próximo a él (Rodolfo Martín Villa), dispuesto a la comprensión, porque siempre me ha parecido que la Cartera de Interior es la más dura del Gobierno. Las víctimas del terrorismo se le mueren al Ministro del Interior y al Presidente del Gobierno: para los demás Ministros no son asuntos de su competencia.

Memoria viva de la transición, Leopoldo Calvo Sotelo



He escoltat per la ràdio del cotxe Rubalcaba. He recordat les paraules de Calvo Sotelo (és un llibre que fullejo de tant en tant, divertit, intel.ligent, excepcionalment ben escrit. Algú recorda el President Calvo Sotelo? Personalment, més enllà de tendències polítiques, és el meu preferit... Va ser tan breu. Filòsof, pianista i astrònom aficionat, elegant i culte. Un luxe). Quan li he sentit dir que tenia un desaparecido damunt la taula, m'hi he solidaritzat ràpidament. A més, m'agrada Rubalcaba, em cau simpàtic, vull dir. No s'ho esperava (Arcadi Espada, incisiu, rapidíssim). Diu Rubalcaba que no han seguit la pauta de sempre, la de trencar formalment la treva. No s'ho esperava. Diu que Eta no és racional. No és pas cert, això, i, si ho fos, si fos cert que la racionalitat és aliena al terrorisme d'Eta, calia esperar-ne qualsevol cosa, doncs.

Veig Zapatero a la televisió. Suspèn el diàleg...

Tot plegat, que consti, em sembla terrible.

La mort del tirà

Hussein ha mort a la forca. Em desperto molt d'hora i, amb el plaer del primer cafè amb llet als llavis, m'assabento que el tirà ha estat executat; un dels personatges més sinistres de la història del segle XX. I recordo els seus dos fills, destinats a succeir-lo, la seva mirada èbria, el futur de l'Iraq de Hussein segons Hussein, el seu llegat. I recordo el passat: la guerra amb l'Iran, devastadora; l'absurda i criminal invasió de Kuwait; les matances de kurds i xiites; la liquidació de gendres i ministres, de famílies senceres caigudes en desgràcia per la paranoia sanguinària d'un boig; el tripijoc xulesc i criminal amb els inspectors de l'ONU, el tancar-se totes les portes, tota possibilitat de pacte, l'aposta portada al límit; estadista de Casino, ruleta russa. Recordo l'estètica totalitària del règim, així com els gustos personals del tirà i dels seus dos fills destinats a succeir-lo: una esgarrifosa horterada; una orgia de palau sobre palau, pedra sobre pedra, or i marbre desbordats, despullats de tota noblesa. A vessar d'or blanc, d'or groc, d'or negre. A vessar de sang.

Cerco un passatge de Plató -i no el trobo- on parla amb paraules ajustadíssimes del tirà, la bèstia que conté totes les facetes del mal, que es fonen en la seva terrible i desballestada solitud; el setge de la traïció, que ensuma per tots els racons i contempla en totes les mirades. El terror dins seu i el món com a mirall.

La tirania és la pitjor forma de govern, i conté totes les facetes del mal, i cap teòric sensat ha discutit mai la necessitat d'eradicar-la.

Les banalitats del mal

Un cop destruïda tota estructura sensata, les banalitats del mal afloren a la llum, impúdiques, grotesques, sempre un punt més imbècils.

Al mercat, mentre espero que em portin l'encàrrec de tall nadalenc, escolto:
- Doncs, el meu, sense estudiar gens, treu unes notasses...

I jo que penso:
- El contracte.

De paraules i silencis Em truca un col.lega i, tanmateix, amic, que feia temps que no veia, i em convida al cine. - Caram, J, que et trobes malament? Cal dir que J és catòlic i tendeix, o li agradaria tendir, a l'ascetisme i a allunyar-se del mundanal brogit. Per acabar-lo de presentar, també diré que posseix un cervell poderós. - No, és que vull veure "El gran silenci". - El gran silenci? Aaah, ara ho entenc. Com que sóc allò que en diuen molt amiga dels meus amics, m'empasso les quasi tres hores de documental sobre la vida alpina -paisatge, per postres, que ma'tabala només de veure'l a la pantalla- d'una ordre cartoixana. Cinematogràficament, "El gran silenci" és impecable, d'una rara bellesa; assoleix un encaix perfecte entre les successives imatges i els més nimis sorolls quotidians; a moments, podria semblar que mostra una fonda comunió entre silenci i intimitat espiritual. Malgrat tot, el meu rebuig no té fisures, com sembla no tenir-les l'embadaliment del meu amic. L'inevitable diàleg de després de la pel.lícula serà problemàtic, em vaig dient en la meva intimitat silenciosa d'espectadora. Serà problemàtic, però serà; el meu rebuig no té fisures. Al final parla un cartoixà, vell i ceg: No tem la mort. Quan s'encenen els llums de la sala, ataco per aquí, des de la ironia. - D'això se'n diu instal.lar-se en l'eternitat. Recordo Plató i la filosofia com a preparació per a la mort. Recordo Plató i la seva suggerent aproximació al temps, imatge mòbil de l'eternitat. A J, l'emociona allò que anomena essencial. Li pregunto per la plenitud d'aquesta essencia, per la diferència amb el budisme. Em remet als textos, em recita algun salm. Vaig per la via nietzscheana i li pregunto per la diferència entre l'extrem exercici d'humilitat i l'extrema supèrbia. Ens acomiadem a can Spinoza; J és especialista en Spinoza. També és essencial, li recordo. Essencial i diabòlic, afegeix J. Certament, arribats a l'essència, no hi ha diàleg possible. Li engalto, a traïció, dos petons. - Bon Nadal. - Bon Nadal. El silenci s'omple del brogit i la fúria festius de la ciutat. Me'n vaig cap a un restaurant on he quedat amb una colla d'amigues per sopar. Xerren compulsivament, un escàndol, i, potser més tocada per la pel.lícula que no em sembla, hi ha un moment en què no puc entendre què diuen, no puc saber si volen dir alguna cosa, o allò que busquen és de no dir res. Torno a casa de matinada, conduint per l'autopista buida. No poso música. A casa dormen. Les gates festegen, com sempre, la meva aparició nocturna; em ronden i em freguen les cames, silencioses, essencials.

,

Entrevista a Hannah Arendt (part II)


He tornat a veure l'entrevista que amablement ens ha cercat en Gregorio (El café de Ocata) i m'he endut, d'entrada, la sorpresa que, molts detalls que recordava, no hi eren; una versió, doncs, abreujada; ompliré breument alguns d'aquests forats negres en atenció als qui l'han vist o volen veure-la per Internet.

- Aquestes mateixes mancances que, només, es noten si s'ha vist l'entrevista sencera (podria ara jugar a imaginar una successió d' entrevistes sempre abreujades que remeten a una entrevista plena que sempre se'ns escapoleix, utopia, al capdavall horrible, de tota una llarga vida entrevistada), aquestes mancances em recorden que Arendt juga amb la idea d'una memòria prodigiosa que, en recordar tot allò que ha pensat, li estalviés la feixuga -es reconeix com a mandrosa, confessió que, a mi, d'immediat em fa saber que em trobo entre amics- tasca d'escriure. Escriu, Arendt, tan ràpid com li permet la seva perícia en teclejar, copia -diu- allò que ja prèviament ha pensat.

- Abans de marxar clandestinament de l'Alemanya nazi, va ser detinguda a causa d'un treball que una organització sionista li havia encomanat. Va ser interrogada durant vuit dies per un funcionari que havia aterrat recentment a la policia política des de la policia criminal. Arendt en parla amb tendresa i afirma, no sense ironia, que li va saber greu de dir-li tantes mentides. "Abans, en tenia prou amb observar la cara del detingut per intuir si estava davant d'un culpable, però amb vostè, què faig?", li va dir el policia. Gràcies al policia, la van deixar anar, tot i que va quedar pendent de judici.

- Quan al 49 va tornar a Alemanya, volia saber si podia trobar el fons de l'abisme d'Auswitch. Volia, en definitva, parlar amb els alemanys que havia deixat enrera, les seves antigues amistats (no anomena mai Heidegger, però la seva absència és una presència ben òbvia). Temptejar la possibilitat de restablir una xarxa de relacions humanes.

- L'alegria, d'aquest any 49, d'anar pel carrer sentint parlar la seva estimada i íntimament salvaguardada llengua materna.

- Mai s'ha considerat alemanya, ni abans de fugir del nazisme. En tot cas, reconeixia la seva pertinença a l'Estat alemany.

- A la pregunta sobre com discernir políticament el camí correcte (pregunta, per altra banda, sempre tan pertinent, però, avui en dia, fins i tot urgent), Arendt distingeix, d'entrada, els estadistes de la gent del carrer, per dir-ho així, amb el risc de convertir-se en home-massa, i la necessitat, per tant, de reflexionar, d'intentar comprendre. Pel que fa als homes d'Estat, parla d'un altre perill: el segrest per part dels experts. Els informes dels experts que juguen amb les cartes marcades pel que fa a les decisions a prendre per part del polític. L'únic correctiu: llegir informes d'experts que es contradiguin, i després decidir. En tot cas, diu que l'estadista topa també amb dificultats no tan allunyades com podria semblar de les de la gent corrent a l'hora de discernir què fer.

- Els historiadors. Els historiadors tenen la missió de preservar les "veritats de fet", tot distingint-les curosament de les opinions.

- El risc de la vida humana, és a dir, el risc d'irrompre en l'espai polític, que ens remet a una fe, o confiança, bàsica en allò que hi ha d'humà en els éssers humans. (Així acaba també la versió abreujada, però volia repetir-ho i repetir-m'ho i no oblidar-ho, tan problemàtic em sembla)

Günter Gaus entrevista a Hannah Arendt, 1964. (ahir al CCCB, dins del cicle El llegat d'Hannah Arendt). Part I


Una hora i escaig. Arendt es fa present a la pantalla. 1964 a Alemanya; així doncs, Arendt té 58 anys. És alta i prima, els cabells blanquinosos, unes cames encara esplèndides; el vestit xaqueta masculí és feminitzat amb llaçades i penjolls. Unes enormes ulleres li augmenten el poder dels seus ulls, vivacitat i duresa. Fuma (quatre, potser cinc cigarretes) i beu aigua. Algun tic al rostre li endureix encara més les faccions. Usa la ironia i la mordacitat, però amb contenció. Gaus protesta en una ocasió i ella, sorprenentment, no se'l menja. En general, és una entrevista amable, però hi ha, en aquesta dona, quelcom de terrible, una amenaça constant. L'orgull. Un orgull de pedra picada. Com ja vaig sospitar en llegir-la, quedo convençuda que el seu Eichmann pallasso prové d'una fonda voluntat de menyspreu, una sortida estètica. Fotre's del botxí i de qui el jutja. Eichmann li provoca -diu- hilaritat. És que vaig riure molt, confessa, tot rient; d'aquí el to, tan criticat, del llibre. Però, fins i tot, quan menysté, l'encerta. El nazisme també va ser això de tan estúpid, banal, gris, grotesc i submís que, a cops, podem copsar en la vida quotidiana Una normalitat perversa. Després de la monumental obra d'anàlisi del totalitarisme, -Vull comprendre, repeteix al llarg de l'entrevista. Allò que busco és de comprendre-, després del profús i alhora profund intent de comprensió del mal totalitari, Arendt va a Jerusalem i es topa amb aquell mitjacerilla, un homenet ridícul a qui volen presentar com el diable en persona. N'hi ha per llogar-hi cadires.

Al proper post, detallaré algunes de les qüestions plantejades per Arendt a l'entrevista que em van cridar més l'atenció.

El temps passa


Porto un munt de dies amb el blog en blanc i, de tant en tant, em vaig dient que fóra bo d'escriure-hi alguna cosa per tal de no perdre el costum. Avui per fi hi he entrat, soc a dins, i penso que m'agradaria escriure sobre:

- L'atzucac polític de Convergència, la qual no ha pogut rendabilitzar el desastre del tripartit. I doncs, què es pensava, si va presentar-se des del primer moment com la germana gran que sap fer encara més (horror) i ho sap fer una mica millor (na-nai), sense preveure que, potser, la gent n'estava farta, de tota, tota, la família? Em recorda l'acudit recurrent d'un amic de casa que es deia Mas: "Dios es Dios, pero yo soy más"; evidentment, ningú no li devia haver anunciat que Déu ha mort. En definitiva, no s'hi val a fer una política tan enganxada a la realitat més immediata, que només para esment a no perdre el pas de la formació, perquè es pot acabar la marxa amb el pas canviat. El joc dels culs i les cadires.

- La previsió que, passades les eleccions municipals (cas que no hi hagi abans eleccions generals per obra i gràcia d'Eta), hi haurà terratrèmols. I purgues a Palau. Amb la qual cosa, hi ha d'haver travetes prèvies. Jo, francament, no hi prendria pas el tè, prop de la Plaça Sant Jaume.

- El silenci espès que fa sentir la gent que m'envolta sobre un dels fets a parer meu més greus (que ja és dir) d'aquest mil.leni recent estrenat: la teràpia nuclear individualitzada, bomba personal i intransferible (o no). Passem l'estona de diumenge a la tarda contestant el qüestionari Proust. El meu fillol, nen de bona família i bon alumne de bona escola privada de l'Eixample, contesta així a la pregunta sobre personatges sinistres: Bush, Aznar. Cal fer constar que els seus pares no estan apassionadament polititzats, la qual cosa em porta a pensar en allò que els etòlegs denominen una empremta, de quan, a molt tendra edat, la direcció de l'escola convocava totes les famílies a una cantonada del Passeig de Gràcia per tal d'anar tots junts a les manis contra la guerra.

- La meva personalíssima previsió, feliçment ja acomplerta, que encetàvem un Bond, James Bond de primera. La pel.lícula, per contra, m'ha semblat fallida. A quin antimitoman descerebrat se li ha acudit d'humanitzar Bond, James Bond i de despullar-lo dels seus artilugis? Per cert, no us perdeu els ulls, la mirada grisa i nostàlgica, de Giancarlo Gianini. Algú el recorda com a assassí de pretensions nietzscheanes i passions al capdavall petit-burgeses a L' Innocent de Visconti? El temps passa, efectivament. I tota bellesa fuig. Magnífica la seqüència de l'esfondrament de Venècia, la ciutat de la bellesa apuntalada, sempre a punt d'ofegar-se, una Ofèlia.

- M'encanten les festes de Nadal, la parafernàlia i el consumisme, el naixement de Déu, un nen pobre de família desplaçada. No hi ha Nadal que no tingui un regust trist; ja en la infància, potser per culpa d'Andersen. Ens apuntarem a totes. Tenim una nena d'un any que ha de començar a creure que un tió caga regals. En G (entusiasmat) està pensant en aconseguir un bon tronc per a fer-li un bon forat on anar deixant les cagades; m'imagino que aquesta externalitat escatològica devia tenir bona part de culpa en la fallida de la seva credulitat màgica. I és que sempre hi ha d'haver un forat (o la seva mancança) per on se'ns cola el logos; I com s'instal.la, el malparit! Bon Nadal a tots i a totes.