divendres, de desembre 30, 2005

Entorn simbòlic a preservar

No ha estat pas aquesta la intenció que ens ha portat aquest migdia, a ell i a mi, a baixar a Barcelona, malgrat les personalíssimes i compartides circumstàncies adverses, doblement adverses per compartides (jo, fa dues nits, m'enduia la pitjor part, que consti. Per dir-ho clar, ell només havia de fer servir un conducte. Jo estava tan malament que anava repapiejant que em moro, que em moro. I també: Així no, cony, així no. Amb els ulls oberts, al costat de la meva petita ànima... Deliris). Es tractava, aquest migdia, de fer uns encàrrecs tan prosaics que ni de Saussure hi hagués parat a pensar, en simbolismes. Un entorn simbòlic, però, s'ha topat amb nosaltres, per dir-ho així. Sempre són perillosos. Deriven d'una divisió. En aquest cas, ell, el que venia amb mi, hagués fet via, nonchalant, del tot immune al símbol. Jo, en canvi, hi he caigut, com sempre, de quatre potes. Colmado Quilez, al centre del Quadrat d'Or. Un cop a dins, el silenci d'ell era espès. Jo hi he posat paraules, d'aquelles de sentit comú i pragmatisme i una mica de barra, mormolades a cau d'orella: donat que tu i jo estem com estem, i hem hagut de cancel.lar la festassa de la nit vella, fóra bo que intentéssim de compensar-ho amb una safateta de formatges suaus, una llauna d'espàrrecs i una lleu aroma de xampany entre campanada i campanada. Silenci -més espès- com a resposta. Al mostrador, he demanat tanda a un bon home, el qual m'ha assegurat -si cal li signo per escrit; és un miracle..., em deia, radiant-, que ja el despatxaven, que ja, doncs, em tocava, a mi, d'immediat. Aquí i tal dia com avui? li he preguntat, també radiant. Sí. Miracle!, miracle!, hem exclamat alhora. Ell, el que sol acompanyar-me, continuava entossudit en el com si res, aparentment nonchalant; però jo el conec; sé que sabia que tot just ens trobàvem en un primer round. Tot seguit, per començar a donar-li ràpid la raó, la tibantor ja clàssica, per bé que estranya, entre el dependent de torn i jo ha començat a deixar constància que érem, efectivament, en un entorn simbòlic. Ell, el que m'acompanya, ha començat a divertir-se, quasi imperceptiblement; ningú, sinó jo que l'acompanyo des de fa tants anys, ho podia notar. Quan el dependent ha tigut el compte fet, ell, cavaller en qualsevol circumstància, s'ha girat per pagar a la caixera que tenia darrera el clatell. Jo també, també m'he girat. I llavors he vist les galetes belgues. No es pot pas dir que entre formatge i formatge, suaus, i espàrrecs i xampany i alguna cosa més o ja en tenim prou..., jo no hagués diversificat els meus agilíssims ulls per tots els racons i raconets de les estanteries immenses, fins al sostre, de la botiga. Però, les galetones, ves, les he vist al final, quan el compte ja estava a punt de ser cobrat. L'operació Visa ha quedat aturada en sec. He fet un intent desesperat i vil per tal que la mateixa caixera em cobrés, a mi... No, ho sento, necessitarà un altre tiquet de mostrador. Ell, ja somreia obertament. També ho feia, el dependent, el qual, com que per la cosa del miracle no tenia altra feina, m'observava, expectant. Aconseguit el tiquet per als paquets de galetes belgues, he estat jo, ara, qui s'ha girat per desafiar la caixera del clatell dels nassos. A cau d'orella, però alt, li he dit, a ell, insistint, agònicament, a guanyar la partida d'una manera o altra: Així, segur que perden moltes vendes. Ell, el del silenci espès, ha parlat, per fi: I tant, prou que se'ls nota, preocupats. De fet, la rebotiga de licors era plena de gom a gom i el mostrador de xarcuteria començava a omplir-se, passat ja l'àngel del miracle.

Ha estat bastant després quan hem parat a una cantonada d'un eixample més grisós i imprecís. Ens calia comprar tall (no en tenen a Can Quilez). Ho reconec: Quin bé de déu de carnisseria i xarcuteria i licoreria, quasi nova de trinca. I quin bé de déu de dependents, que m'han dit "maca" i "carinyo" i m'han felicitat l'any nou, sota l'atempta mirada d'ell, que no m'ha donat l' esquena ni al moment de lliurar la Visa. En sortir li he recordat, a ell, una cosa essencial, però: Aquí, no venen Beluga, de cap classe. Li he recordat quasi amb llàgrimes als ulls, empipada per la trencadissa simbòlica que ara ens tocarà unir de nou. Molt més empipada si es té en compte que li he dit, a ell, a qui m'acompanya de fa molts anys i qui sap sobradament que jo no compro Beluga, tot i trobar-lo deliciós. Tinc les meves raons. No. No. Fred, fred... No és que faci boicot a Iran. A mamar tots els entorns simbòlics.

dissabte, de desembre 24, 2005

Al CAC i altres mitjans de comunicació


No hay una sola mentira, eso no; pero a cada diez líneas, la verdad empieza a dar gritos, echa a correr loca y desmelanada por los corredores de su templo, ¡no se reconoce! Puedo sorportar las mentiras -dice-. No puedo sobrevivir a esta sofocante verosimilitud

(Los Idus de Marzo, Thornton Wilder)

. . . . . . . . .



Feia temps que no trobava -potser perquè no la buscava, entre tants llibres d'història i filosofia-
una novel.la que em commogués com ho ha de fer una obra d'art. Vaig per la meitat i espero amb deler la fi del gran Juli Cèsar, a qui no puc deixar d'imaginar-me amb el rostre adust, personalíssim, de l'actor que l'interpreta a la sèrie Roma que aquests dies ens ofereix la Cuatro, dramatització -la de la sèrie- feta amb una naturalitat pasmosa, sorprenent en tractar-se de Roma, on és costum de carregar tintes de tota mena.

A l'espera de la mort de Cèsar, recordo les últimes paraules d'un altre gran Cèsar en una altra excel.lent novel.la, la de la Yourcenar.

Mínima alma mía, tierna y flotante, huésped y compañera de mi cuerpo, descenderás a esos parajes pálidos, rígidos y desnudos, donde habrás de renunciar a los juegos de antaño. Todavía un instante miremos juntos las riberas familiares, los objetos que sin duda no volveremos a ver... Tratemos de entrar en la muerte con los ojos abiertos...










divendres, de desembre 16, 2005

Bones festes d'hivern i un acudit

Una mama ossa polar passeja amb el seu cadell. L'osset pregunta:

- Mama ¿jo sóc un ós polar?

La mare respon, tranquil.litzadora:

-I és clar, que ets un osset polar. Ben maco.

Continuen caminant i el petit torna a formular la mateixa pregunta (tantes vegades com es cregui convenient per allargar el conte). La mare va responent, puntualment:

- Sí, que ho ets, tontaina. Guaita les orelletes, i el pèl tan blanc, i... Ets ben bé un ós polar! Però, ¿com és que et preocupa tant?

- És que tinc una mica de fred...

dimecres, de desembre 07, 2005

Dickens

L'Oliver Twist de Polanski, la primera vegada que -m'imagino- em deixo submergir en l'atmosfera de Dickens. M'hi vaig negar essent molt petita, quan em va caure a les mans el Conte de Nadal, el meu primer llibre inacabat. Em feia por i m'entristia fins a un punt insuportable. No he gosat mai tornar a Dickens, ni l'he recomanat a cap nen. Ara diuen que es pot gaudir de la versió cinematogràfica des dels set anys. No hi portaré el petit de casa, que tant ha disfrutat amb el Harry Potter per a més de tretze anys tot i tenir-ne nomes onze, que s'ho passa bé amb tantes sèries i pel.lícules violentes, violència de còmic que no provoca sentiments humans, només sobresalts del cor, mecànics com les muntanyes russes.

Les tardes de la meva primera infància malaltissa eren llarguíssimes, les maleïdes tardes d'hivern: fred i foscor i tedi; de les ombres sorgia la por; la por és una bombeta de cent vint-i-cinc que penja del sostre i que converteix una habitació familiar en una cova de malfactors. Així vaig aprendre a llegir -quin remei!-; recordo la meva sorpresa en desxifrar un titular de La Vanguardia; per què aquell dia i no un altre? Misteri. Sempre mirava les fotografies de La Vanguardia, que arribava puntualment i gratuïtament -el meu avi havia treballat al diari durant anys i panys-; de cop, em vaig fixar en les lletres, i tenien sentit, en tenien els contes, les revistes i els llibres, i jo era independent, i m'enfotia de la bombeta que tant m'havia fet la guitza, la primera gran sensació de poder sobre el món; llegia, com se sol dir, tot el que em queia a les mans. A El País, Elvira Lindo en parla, avui, de l'avorriment dels nens d'abans i de la lectura com a remei, tot fent-se ressò, diu, de Philip Roth. Dickens em va espatllar la festa: les ombres sorgien de les lletres, el llibres podien esdevenir pous fondíssims d'obscuritat total, tristesa i terror sense bombeta.

Oliver Twist, quina deseperança. Pura xamba, qüestió de sort, la bondat. No, no hi portaré els nois, excepte si, després de fregir tones de tall arrebossat, algun dels que avui dinen aquí em ve amb el plat buit i em diu que té més gana.

diumenge, de desembre 04, 2005

O plou o fa sol



Uns, defensen la Constitució contra l'Estatut. Les coses clares i el xocolata espès. Que vulguin aclarir-les més, les coses, enlluernant-les a plena llum del Sol, trobo que ja és passar-se de mida. Trobo, a més, que m'emprenyo molt.

Altres, defensen polifònicament l'Estatut. Ara bé, no sé si acabarà plovent però hi ha algun nuvolot que enfosqueix la cosa. Es xiuxiueja no sé què de pactes Mas Zapatito i d'altres turbulències; tots plegats voten una LOE, la qual entrava tan ampla, i en surt encotillada per competències estatals; per tant, almenys en teoria, la LOE votada se les heu amb el blindatge, també votat, de competències autonòmiques. Hi ha dos parlaments en joc, queda clar; i, certament, a un pot ploure, mentre l'altre fa com si sentís ploure... Ai! Trobo que també m'emprenyo molt.
Recordaré una cita de Heidegger, sempre tan meridianament fosc: La llum d'allò públic ho enfosqueix tot. Aaaah, aaara ho veig clar. O no?
Llàstima que els temps moderns s'hagin carregat el digne ofici de sereno, una de les competències dels quals era d'informar sobre el temps: Les dotze i ploveeent!

dimecres, de novembre 30, 2005

Sarabanda

La darrera pel.lícula que Bergman ens regala, Sarabanda. La música de Bach, la Sarabanda de la Suite per a cello número 5, és la dansa a dos -capítol a capítol, de dos en dos-, d'uns actors immensos al servei d' allò que Bergman sap fer millor: posar de manifest les càrregues de profunditat que provoquen les relacions humanes. Bergman esdevé un mestre (només superat, a parer meu, pel Dreyer de Dies Irae, film realment irat, on l'amor a algú no s'esgota en si mateix perquè sempre apunta -i acaba doncs- en l'odi a un tercer) en mostrar la interacció, sovint soterrada, dels sentiments. Fa temps vaig llegir una novel.la policíaca d'un escriptor francès, de la qual només recordo el títol, Carambolades. Com si d'una taula de billar es tractés, les persones, en les seves relacions, van fent i desfent estructures geomètriques fluctuants, carambolades sentimentals. Els fantasmes que poblen la meva infància, quan hi penso, se les heuen entre ells a través meu -la petita de la casa-, i són ells els que em donen a conèixer el joc al qual he de jugar forçosament si vull ser humana. Com en la Sarabanda de Bergman, els morts no són expulsats de la partida, ans al contrari: la presideixen; la seva imatge ha quedat fixada, una fotografia que atorga impuls als nostres desitjos. El déu aristotèlic és primer motor immòbil que mou el món -o cap a on es mou el món- com a desig últim; un déu que no desitja, però que atrau fins al punt de mantenir viu el desig. Ara entenc que és el déu dels morts.

dilluns, de novembre 21, 2005

Corregir, sempre un turment



En qualsovol circumstància, corregir sempre m'ha semblat una feina horrible; ara faig una cosa pitjor, llegeixo correccions. Versión corregida, de Péter Esterházy. L'autor demana al pròleg que no es llegeixi l'esmentat llibre sense haver passat abans per la monumental obra sobre la seva aristocràtica família, Harmonia celestial. Evidentment, no li faig cas, i continuo llegint la bonica edició que m'acaben de portar a casa els del Círculo (que bé editen; és un plaer). La correcció és, sobretot, un corregir el pare. El pare Esterházy, qui, després de publicar-ne el panegíric, li esclata a la cara al fill com a confident de la policia comunista hongaresa. Sembla obligat (Péter no ho recomana, és estrany) de llegir la correcció del pare Esterházy tot escoltant les rares (per escasses i sense continuïtat dins la producció) simfonies Sturm und Drang de Haydn, el compositor a sou de la família Esterházy. Hi penso i intento recordar-la, però, per mandra, m'estalvio la música; pura mandra; tinc una edat en què començo a entendre massa bé el sentit d'allò de pecar només de pensament.
A la cinquantena, pam!, corregir un pare. Quina feinada; una feinada impossible. Péter Esterházy és honest: aixeca acta d'allò que va llegint als arxius de la policia secreta i plora. Passa, però, que ja vaig per la pàgina 171 (la meitat del llibre) i m'avorreixo. No sé si l'acabaré. De tota manera, és un testimoni molt vàlid per comprendre com funciona la traïció, la seva mesquinesa, l'anar-hi entrant a poc a poc -quatre comentaris innocents, primer; després, més endavant, a poc a poc, tot el que se sàpiga, i més-. L'autor va registrant, també, els processos posteriors a la sublevació hongaresa del 56, i els afusellaments que se'n deriven. No els he comptat, però durant els anys 57 i 58, pel capbaix, deuen arribar a una vintena, els morts que esmenta Esterházy.
Esfereix de recordar que el cànon de Hanna Arendt situa, simbòlicament, la fi del totalitarisme soviètic en la repressió (ja no totalitària) de l'intent revolucionari hongarès. Una repressió ja molt medida, sense excessos; una producció artesanal, preindustrial, d'assassinats... Anava a afegir d'Estat, però una de les tesis bàsiques de Arendt és, justament, que el totalitarisme es carrega tota estructura estatal; només en deixa una mena de decorat, un estat de cartró-pedra cara les relacions exteriors, sobretot. Darrera del decorat, l'horror de la proliferació de múltiples i superposats serveis secrets i l'extensió dels confidents (una de les gran victòries totalitaries: la traïció dins de la família més propera; la destrucció de la família, per tant). Un horror de víctimes i botxins, al capdavall tots bescanviables entre si. Una humanitat (per anar a les abstraccions, les quals tenen com a virtut de fer-ho ràpid) del tot supèrflua, vet aquí l'afany totalitari. El pare Esterházy corregit, en la minuciositat de la correcció del fill, em resulta superflu.

diumenge, de novembre 20, 2005

Visca el Barça

És bo que hi haja un altre Madrid, diferent del crispat, tens i intransigent. (Mails per a Hipàtia)


Si ahir, al Bernabeu, no hi va haver cap mostra apreciable de crispació i intransigència (ans al contrari), es podria (provisionalment) concloure que el Madrid crispat, tens i intransigent existeix sobretot a la imaginació d'alguns (pocs, provisionalment) catalans (i d'altres).
Altra cosa és que (provisionalment) els madrilenys s'emprenyin. Segons Pujol (ahir després del partidàs), és un bon senyal; un senyal interpretable en el sentit de (aproximadament) "per fi els catalans posen les cartes damunt la taula". Mirat d'aquesta manera, no em direu que no seria del tot frustrant que a Madrit xiulessin.



diumenge, de novembre 13, 2005

El País
Llegeixo sovint El país. Dec ser masoquista perquè no coincideixo en absolut amb la seva línia editorial i m'emprenya la manipulació amb què -de manera sàviament dosificada, és cert- fa anar l'aigua al seu molí. No diré que inciti a odiar però sí que pretén estalviar-te de pensar. Aviam..., avui diumenge, per exemple: El tractament de la revolta a França:

1.- Reportaje: las claves de la revuelta de los suburbios
Cuatro excusas para incendiar Francia
Així comença un reportatge del corresponsal Octavi Martí. Sembla que el títol de l'autor sigui "Cuatro excusas..." i que "las claves de..." es tracti d'un afegitó o entradilla. En tot cas, o són "claves" o són "excusas". Sorprenentment, es tracta d'una anàlisi, que pretén ser profunda i imparcial, sobre els problemes de França; a què ve doncs això d'"excusas"? Ben llegit fa la impressió que el reportatge és tot sencer una excusa per a (m'avanço: sí, sí, sí...), per a, doncs, tirar contra el PP (sí, sí, sí, contra el PP). Diu Martí:
Cada día hay más gente en la carcel, y cada día tenemos más policías. "Había un problema y lo hemos resuelto", decía Mayor Oreja tras enviar, convenientemente drogados, a unos emigrantes africanos de vuelta a su país de origen. Sarkozi (en paràgrafs anteriors, Sarkozy ha estat titllat de bomber-piròman) promete expulsar ...

2.- La guerra de Doppy
Tiene 23 años y nació en un suburbio de París de padre senegalés y madre guineana. Ya ha sido detenido por romperle la frente a un policía con un martillo.
Doppy es va posar nerviós perquè el policia pretenia requisar-li un ordinador robat; això va passar molt abans de la revolta; de fet, ell diu que no hi participa, que són gent més jove que ell, els seus germans petits, vaja. Per a Pablo Ordaz (enviado especial), el simpàtic Doppy deu està imbuït de la distància analítica suficient com per a què les seves explicacions sobre el conflicte siguin d'utilitat al lector. Tot un reportatge sobre Doppy i el seu apassionant món intel.lectual. Doppy se'n va, finalment, tot cantant una de las cançons
...preferidas por los chavales que como él comparten edad, color y frustraciones (angelicos, oi?). La canta como si fuera un himno: "Yo te voy a follar, Francia, hasta que te enamores de mí".
3.- Los disturbios de Francia benefician a la derecha. Amb aquest títol tan sagaç, el periodista J.M. Martí Font fa una reflexió-previsió política sobre les repercusions electorals a França. Sarkozy (una mena de PP en ell mateix) en surt, de moment, beneficiat. Sarkozy,
el hombre que con sus declaraciones provocativas encendió la violencia de los suburbios.
Ell mateix, ell solet, amb dues paraules... pam, va i l'encèn. Això sí que és tenir poder, sens dubte.
La CNN pus
De matinada em diuen que la bomba que acaba de matar vuit persones a Bagdad va contra els xiïtes i que, per tant, és obra de la comunitat sunnita, que tot i ser minoritària detentava el poder amb Hussein, poder que ha passat a mans de la majoria xiïta. És a dir, ho presenten com un fet més dins de la guerra civil que es viu a l'Irak, com tothom sap. Doncs, a aquestes alçades, francament, qui no sàpiga que els homes-bomba són transnacionals i fan la guerra (que acaben d'exportar pomposament a Jordània, per començar i per anar avançant cap a Israel) per compte d' Al Zarqawi, que s'ho faci mirar. Les diferents comunitats iraquianes, de moment acaben de pactar una Constitució i es preparen per a unes eleccions.
El ministre Montilla
Que un ministre iniciï una croada personal contra un mitjà de comunicació (amb insults molt pujats de to contra alguns dels periodistes que hi col.laboren), ho trobo un fet greu. Molt més greu, gravíssim, si tenim en compte que la Cope és seguida fervorosament per una milionada de conciutadans. Ho trobo greu perquè només pot interpretar-se com una incitació encoberta a l'odi dels altres, de l'altra espanya. Així, comença a fer-se impossible de dir segons a on quelcom tan innocu com "venia escoltant la ràdio del cotxe i he sentit que el Jiménez-Losantos deia..." Parada cardíaca inevitable aquí, tot i que només volguéssis informar, per exemple, que ha començat la setmana fantàstica a El Corte inglés.
És a dir: que Montilla (ministre, recalco) digui que la Cope incita a odiar no té altre objectiu que incitar a odiar la Cope. Jo no recordo cap altre ministre de la democràcia dirigint la bateria de manera tan directa contra la llibertat d'expressió, per molt que l'expressió en qüestió tingui un to bèstia i de mal gust, i es dirigeixi directament, sense subtileses de manual del bon periodista, contra el govern.

diumenge, de novembre 06, 2005

SUBMONS



Pues, Señor, las ciudades grandes
están perdidas, descompuestas;
cmo huida de incendio es la más grande,
no hay consuelo que pueda consolarla,
y su mezquino tiempo se disipa.

(...)

Allí crecen los niños cerca de los alféizares,
siempre cubiertos por la misma sombra,
e ignoran que las flores, fuera, llaman
a un día de lejanía, de dicha y viento lleno:
y tienen que ser niños, y niños con tristeza.

(...)

Y la muerte está allí: No ésa, cuyo saludo
les rozó en la niñez, maravillosamente:
mas la muerte mezquina, como allí se la entiende;
su propia muerte cuelga, verde, sin endulzarse,
igual que un fruto, en ellos, inmadura.

Señor, da a cada cual la muerte que le es propia.
El morir que de aquella vida nace
en la que tuvo amor, sentido y pena.

(...)

Señor: somos más pobres que los pobres
animales que, aun ciegos, en su muerte terminan,
pues nosotros estamos aún todos sin morir.

(R.M. Rilke, El libro de la Pobreza y de la Muerte. Libro III
El libro de horas)


Potser Rilke expressa, en aquesta pregària, el moll de l'os del fracàs de la nostra civilització: el desarrelament, la pèrdua d'humanitat, una vida i una mort sense sentit. El fracàs s'ha anat gestant als submons (esplèndit, més que mai, el record de De Lillo) quan els nens tristos s'han fet grans, i s'han topat amb la mort mesquina, la mort alienada. Recordo una pel.lícula escruixidora de Tavernier, l'appât, quasi un documental sobre uns fets reals. Tres adolescents que volen fer-se rics de manera ràpida amb alguna mena de negoci, i necessiten pasta per a finançar-lo; la noia fa d'esquer, tot lligant amb homes madurs de bona posició; els dos nois, un cop dins de les cases, abans de robar maten lentament, amb fàstic i amb escrúpols, els successius propietaris; uns assassinats matussers, comesos per uns individus inconsistents en tot (si m'assassinen, que sigui un professional, si us plau). Com és habitual a les pel.lícules de Tavernier, hi ha una escena clau, senzilla, que podria passar desapercebuda, i que resumeix tot el film. En aquest cas, es tracta de l'acarament de la noia amb el policia que li pren declaració. Sobre un senzill formulari (on vius, estudies o treballes, etcètera), la noia no contesta ni una sola pregunta amb precisió: viu a tal lloc, però també a tal altre (els pares estan separats); està matriculada a l'institut però no estudia perquè ara treballa però vol estudiar... La indefinició total. El policia es posa nerviós i li ho recrimina; i ella s'enfada, amb raó, i respon "com tothom, escolti; com tothom". Com tothom. Com tots els adolescents a qui ningú no ha donat l'estabilitat necessària per a esdevenir persones. I són ésssers més pobres que els pobres animals, i, per tant, més bèsties.
No és la pobresa, no. La pobresa, no; la mort, sí, que al capdavall és del que parla Rilke. Si fossin els pobres del món, com diu Glucksmann, ja ens n'hauríem assabentat de fa temps. És mesquí, davant del que passa a França, parlar de pobresa en sentit merament economicista. Davant d'uns edificis, certament lletjos, però plagats d'antenes parabòliques, davant la possibilitat d'estudiar, de ser curat si s'està malalt, davant del plat calent (ni que sigui precuinat) a taula..., les caçadores i els texans de marca (encara que sigui falsificada), els mòbils, Internet... No és la pobresa. És odi contra tota riquesa. Que per postres esdevingui odi a Occident atiat des de posicions jihadistes, complica la cosa fins a límits insospitats, perquè ofereix consistència i, per tant, assegura continuïtat. Vaja, que sense manipulació ideològica, els adolescents dels quals parlo no aguanten més de dues nits seguides de gresca, tres nits a tot estirar.
Què volen aquesta gent

Diria que massa gent s'apunta (d'aquí, d'allà i de més enllà) a festes estranyes, que tendeixen a l'aquelarre. És una reacció infantil, ho sé, pèro m'emprenya viure en una societat crispada. No vull que els meus fills visquin en una societat crispada (una reacció infantil, de totes totes). Evidentment, sóc conservadora; no ho seria, si pensés que altres estructures més sòlides i més justes són viables fins al punt que paga la pena d'iniciar l'enderroc. Dono per perdut l'instant d'alegria de la festa, l'esclat de joia que fa vibrar el món, i ens ajuda, per un instant, a garantir que estem vius, i no estem sols. M'agraden els capvespres, i la calma que sembla desprendre's de les coses on la llum incideix suau, una carícia; quan la llum no tendeix a encendre el món sinó a amagar-lo. L'únic instant en què és concebible dir adéu sense histerismes. El capvespre, l'horabaixa, quan la vida podria ser una metàfora amable de la mort.
Em sembla, però, que aquesta hora decadent toca a la fi i que ens esperen temps radiants, espatarrants; i sentirem cridar i saltar i ballar sense descans. Què volen aquesta gent, que venen de matinada.

dijous, de novembre 03, 2005

Del post anterior o de Madrid a casa

Els artilugis informàtics no em deixen afegir al post anterior el contrast entre la manca de floritures herbolàries (cap bri de res) de Mas i les butxaques plenes d'herbetes beneïdes per gitanes del Retiro de Maragall. Déu n'hi do, Maragall! El trobaré a faltar, però precisament perquè em cau simpàtic, li desitjo que toqui el dos depressa.
Actualització I: fins als nassos del blogger. ¿Per què quan em decideixo a fer la nova entrada, i no abans, i no abans! se'm publica -sola- la cosa maragalliana?
De Madrid al cielo

Els nostres representants passen amb bona nota el tràmit de presentació de l'Estatut en la societat de la Villa y Corte. Certament, no és difícil; es tracta d'anar, pujar allà dalt i quedar bé; és a dir, sobretot van a presentar-se a si mateixos. Retalls de Passarel.la gaudiniana, o era daliniana? Artur Mas és el més gris; imperdonable de no traspuar ni un bri de sensibilitat (o alguna cosa) personal; que diferent d'en Maragall, tot sigui dit, qui portava les butxaques plenes d'herbetes beneïdes per gitanes del Retiro (el trobaré a faltar, el Maragall, tot i que, en resulta-me simpàtic, li desitjo que toqui el dos depressa); el Mas se'ns embala, en una mostra extemporània d'anar per feina. Sensibilitat a dojo, la Manuela; és allò que hom espera de tota de Madre; la senyora no és cap crack intel.lectual, però no convé menystenir-la; domina magistralment la "intel.ligència natural" i empra, en un punt just més que acceptable, les divertidíssimes "armes femenines"; ho sé des que la vaig veure a Miravet del bracet de Carod, qui literalment la portava, amb posat de fadrí vuitcentista, es a dir amb cara de carallot. I arribo a Carod lui même; per a sorpresa meva, gran sorpresa, fa el millor solo del tercet en posar l'accent en la nostra llengua (on, sinó?). Catalunya és la potència de la llengua; la resta, n'és subsidiària donat que, primàriament, allò cultural és lingüístic.

A la tarda, ja fora de pantalla, escolto per ràdio-cotxe fragments dispersos sobre els quals no opino. Hi ha un argument reiterat ad nauseam, però, que el trobo dèbil i que pot esdevenir un estímul de males idees: Els talibans (en boca del representant del PNB al Congrés, no passa de ser una metàfora enjogassada; si ho deixen anar els de la Cope, és un insult de dimensions desconegudes) de la Consti, no ho eren en absolut, de constitucionalistes, a les acaballes dels setanta. Home...i el temps, de manera accelerarada i plena de sotracs, darrerament els dóna la raó. La seva raó, però una raó retrospectiva i ben retroalimentada. De moment, s'apunten al virgencita, virgencita, que me quede como estoy. Si conclouen altrament... malament rai; ja ha quedat prou clar on es resituarien tots els poders de l'Estat, i d'altres de subsidiaris.

Un apunt final: l'esment a Azaña quant al seu tacticisme autonomista ja passa de taca d'oli. Deixo per a un proper post la literalitat d'allò que pensava Azaña en plena guerra civil sobre els bascos i, sobretot, els catalans nacionalistes. Segur que partia d'un retret clàssic: quién me mandaría a mi. La literalitat de la prosa azañista no desmereix, per moments, la de la Cope.

dilluns, d’octubre 24, 2005

Adolescents malcriats

Una de les característiques més irritants d'un adolescent en crisi és la immensa capacitat d'autoengany. La realitat ja ha plantificat uns límits prou clars, que només es poden saltar fent volar coloms. A vegades, esclar, amb les idees molt fixes, una voluntat de ferro i el vent a favor, alguns d'aquests límits es poden traspassar realment; llavors, però, i per definició,
ja no som davant d'un adolescent malcriat i en crisi.

Sí, l'adolescent el faig servir com a imatge literària. El que tinc en ment és el debat d'ahir a l'Àgora del 33. Una colla d'"adolescents" discutint amb l'adult de torn, encarnat en l'espanyolíssim Espada. A mi -què voleu-, em sap greu tot plegat. ¿Quants dels que ara defensen aferrissadament l'Estatut -o el dret a tirar-lo endavant-. Ho defensa l'Enric Sopena, cony!- estan disposats a barallar-s'hi, a fons? ¿Quants sofismes, contradiccions i, al capdavall, mentides, no haurem de sentir sobre Catalunya, el seu estatut, i el seu estatus? Concreto més: ¿No ho sabia Viallatoro que tenia un problema conceptual, tal com li va etzibar Espada? Villatoro fent la demagògia del 90% (té, hem passat ràpid del 3% al 90%, potser encara hi ha esperances), percentatge amb el qual a Madrit no ens poden tancar la porta als nassos. I Espada dient-li això del problema conceptual, recordant l'evidència que l'Estatut és una llei espanyola que necessita majoria a Madrid; què? no ens agrada? Ja ho té això de firmar pactes constitucionals, a vegades.

La qüestió és clara: ¿es vol o no es vol canviar la Constitució, fins al punt de trencar allò essencial del pacte (no em vinguin amb la tonteria que la Constitució ja s'ha canviat i s'haurà d'anar canviant i just ara s'ha de tornar a canviar per no sé què de l'herència de la corona..., per postres ara, doncs, diuen que és un nen, el de la Leti)... repeteixo: allò essencial del pacte constitucional pel que fa al futur de Catalunya? ¿Es vol canviar a fi de constituir si més no l'embrió d'un estat propi? Em temo que la majoria de catalans que viuen i treballen a Catalunya senzillament no estan per la labor. Però, que senzill, que mesquí i sobretot que ridícul, adolescent, amenaçar Madrit amb el papus d'un text indigerible, però sense mala intenció, només per a bé, mira, a veure què en traiem; aviam què ens donen, tu. Qui dia passa any empeny i, si més no, sempre es podrà destilar en demagogia electoral en clau catalana: és que a Madrit no ens entenen, és que ens tenen mania, en el fons allò que ens tenen és enveja... Nosaltres som demòcrates de tota la vida i ells són uns fatxes.
Ja fa anys, algú em va explicar una anècdota sucosíssima i que, a més, pot ser certa. A les acaballes del franquisme, uns independentistes nostrats van lograr entrevistar-se amb la corona marroquina, sempre atempta a fer la punyeta a Madrí com tothom sap. El rei en qüestió volia anar per feina, una feina que entenia en clau postcolonial: on dieu que desembarquem les armes, doncs? Esglai català quasi d'infart: Armes??? No, si nosaltres allò que volem és fer una revista...
Ara em ve a la memòria que els irlandesos, de Valera and company, pactaven amb els alemanys contra l'odiada Anglaterra. Ni amb Hitler arrasant Londres, se'n podien refiar, d'Irlanda ja consituïda com a nació-estat, els anglesos. Churchill en persona prohibia a l'armada de fer servir per a res bèlic les costes de la bella i independent, immaculada, Irlanda.
Violència i valor


Llegeixo el resultat contundent del referèndum brasiler sobre l'ús d'armes. Un brasiler em va explicar la por de qui està dins del cotxe aturat en un semàfor a Sao Paolo, por a rebre un tret al cap, potser per a prendre't el rellotge. Evidentment, qui s'ho pot permetre es trasllada en cotxe blindat.
Però, de violència, en volia parlar en relació a una pel.lícula que han estrenat aquest cap de setmana: Una historia de violencia, de David Cronenberg. Em va interessar molt, sense enlluernar-me massa. El cine de Cronenberg -em refereixo a les dues pel.lícules que recordo; l'altra és Inseparables- em sembla fred, i fredament explícit en les escenes de violència. Una historia de violencia reprèn, en part, la reflexió de la magnífica Sin perdón, i remet a la també magnífica i oblidada Perros de paja. El western d'Eastwood està impregnat d'una malenconia densíssima; el film del vell Sam - que no recordo gaire- és d'una perversitat subtil, en relació sobretot al sexe -i encara, al sexe femení- més que no pas en la resposta brutal i, a la fi, banal del mascle. La pel.lícula de Cronenberg sembla sobretot exposar una tesi per mitjà d'un guió milimètricament pensat. Es permet jugar irònicament amb l'heroi anònim de l'estil de vida americà, i esdevé quasi magistral quan plasma la simetria de la identitat -i el reconeixement especular- entre pare i fill. Remarcable, també, l'admiració, tranquil.litzadora, reparadora, que provoca en l'espectador tant la intervenció heroica del pare com la reacció valenta del fill, i com es veu en tots els casos súbitament trencada per la inquietud i el rebuig davant la visió del resultat: les ferides, els morts. Fet i fotut, què fàcil ser heroi quan es té fusta d'assassí. Recordo un dia, a classe, com els alumnes i jo pensàvem en alguna distinció moral que fos pròpia de tota cultura, que fos universal. La valentia, se'ns va acudir, de manera indiscutible. Esclar, la valentia, el valor, que, com a la mili d'abans, se le supone. No ens vam aturar a pensar -ja tocava el timbre- en la violència que l'acompanya, potser perquè també se le supone.

diumenge, d’octubre 23, 2005

Projectes

M'he llegit el projecte d'Estatut (tasca farragosa) i em vaig llegir el pla Ibarretxe (lectura fluida, quasi agradable en la seva simplicitat). Deixant de banda demagògies, tacticismes i nerviosismes, em sembla que el pla basc era una declaració d'independència, tot i mantenir alguns lligams, entre amables i interessats, sempre nítidament definits, amb l'Estat espanyol; uns lligans que permetessin construir amb solidesa el complex arquitectònic del futur, que hauria d'entroncar Euskadi amb Europa. Això nostre, m'ha semblat una declaració de dependència sadomasoquista; una rara i caòtica dependència d'un estat en construcció dins d'un estat consolidat. Així, el projecte dels bascos tendia ja d'entrada a la separació -d'aquí la claredat en el dibuix d'uns límits-, tot usant l'estat espanyol com a terreny des d'on coger carrerilla per a córrer millor en direcció contrària; així, el projecte català s'endinsa audaçment en la complexa estructura estatal per a conformar-se des dins, i per a poder, finalment, ser parit des de dins, amb el risc evident d'acabar patint malformacions. Llegint el projecte d'Estatut, em venia a la ment la formidable imatge literària de Quasimodo dins la catedral gòtica.
Avui he llegit un article (La nación catalana, d'Antonio Elorza) interessant, publicat a El País d'ahir. No desmenteix del tot la meva intuïció quan diu, després de reconèixer l'evidència que Catalunya és una nació:
El Estatut no se limita a afirmar que Catalunya es nación. Rechaza que España lo sea y además le impone lo que debe ser: "Catalunya considera que España es un Estado plurinacional". Un marco estatal en que hay naciones de verdad. Y el resto. Ésa es la clave de bóveda del nuevo Estatuto. La relación entre Catalunya y España, en tanto que naciones, es de una radical alteridad, por lo cual el autogobierno catalán, al insertarse en el Estado español, con el respaldo de los arcaizantes y miñonescos "derechos históricos", lo hace aplicando un criterio de bilateralidad (...) La masiva transferencia de competencias, vaciando el estado desde el interior, prefigura la transformación del Estado de las Autonomías en un Estado dual (...) Con la particularidad de que ese Estado catalán, llamado "Generalitat", participa en las decisiones de lo que queda del Estado español.
A Elorza, esclar, no li agrada gens ni mica tot plegat. I ZP se'n du, a l'article, un bon sopapo final. Reconec que, a mi, aquesta alteritat entre nacions (la espanyola i la catalana) no em plau gens, tampoc. I, aquesta imbrincada dualitat estatal, tenint en compte com les gasten els polítics catalans que conec, em fa patir només d'imaginar-me-la. Vaig sentir fa poc Hèctor Bofill dient, a la tertúlia matinal del Cuní, que no se'ls estima gens, els espanyols; que passa d'Espanya, vaja. Va especificar que no era racisme, que estava casat amb una sudcoreana. Va rematar-ho afegint que se sentia molt més a prop de la cultura coreana que de l'espanyola. I jo, francament, després de veure passar pel meu cap -de manera semblant a com aquells que van a morir veuen passar la seva vida- amb una rapidesa vertiginosa tot allò d'Espanya que m'estimo i que forma part de la meva identitat... després, doncs, d'aquesta experiència quasi mística, em vaig quedar perplexa. Corea del Sud, no et fot.
Què fer amb la nació catalana? No en tinc ni idea. Entenc que sense estat, malament rai. La llengua, sobretot. Deixem-nos de punyetes i fem-ho ràpid: una llengua sense exèrcit darrera, una llengua pacifista, de sempre que és mala peça al teler. Amb els temps globalitzats que corren, però, amb estat o sense, perillen les peces i els telers. Esperem que la influència d'en Bofill, i d'altres dandis cosmopolites de la ceba, serveixi per a conservar el teixit català ni que sigui deixant-lo a mans de parques exòtiques.

dimecres, d’octubre 19, 2005

A E.H.T.


Lo malo es que a veces (Zugazagoitia) pretende "hacer estilo", y debe de creer, y otros lo creen sin duda, que muy bueno. Desde hace algunos años, a casi todos los folicularios españoles les ha dado por escribir, venga o no a pelo, con frasecitas cortas, con cláusulas breves, creyéndose con ello más "modernos" (...) se contentan con tronchar las oraciones, cortándolas a cada dos o tres vocablos con un punto seguido arbitrario, sin observar correspondencia alguna entre el desarrollo de la frase y el de la idea o pensamiento que pretenden expresar. Así resulta una frase cojitranca y jadeante. La atención del lector, como la materia suele ser parva y muy cursada, corre más veloz que la elocución del articulista, y se ve forzada a detenerse en las pausas indebidas de la prosa, desligadas de las pausas del discurso. Queriendo ser rápidos, son tartamudos. (Manuel Azaña, Diarios de guerra)
En llegir, fa molt poc, l'anterior paràgraf, vaig pensar immediatament en Eduardo Haro Tecglen. Acaba de morir, i m'esforço a pensar només en qüestions d'estil.

diumenge, d’octubre 16, 2005

Pèrdues

Escric a raig, directament al blog, sense corrector de res. Faig mal fet. Ahir tenia enllestit un post sobre la història i els historiadors de les dues espanyes (un dels bàndols no era pròpiament un sinó una munió que feia la cursa per lograr ser un i, alhora, derrotar l'altre un. Un desgavell, com tothom sap); hi esmentava també el president Companys i Josep Benet, a qui vaig veure uns segons a la televisió dient amb un fil de veu que Franco era un criminal de guerra. Sobretot era un criminal de postguerra, llarguíssima postguerra de quaranta anys, deia jo, en el post. Josep Benet insinuava -no és textual; només m'ho va semblar- que era per mitjà dels seus crims com a estadista que ens havíem de fer forts front als revisionistes de la història, revisionistes clarament franquistes com ara Pío Moa (l'innombrable; he llegit articles d'historiadors que l'insulten sense anomenar-lo; és curiós). Insinuava Benet -o això em va semblar- que abans (ai, abans!), durant la Guerra Civil, les culpes van massa repartides com per jugar a que si tu, que si jo.
Ara, refaig el post de manera indirecta perquè quan vaig intentar publicar-lo, el vaig perdre. Durant una estona, vaig intentar reproduir-lo de nou des de la memòria recent però vaig trobar que era una feina penosa: aquí la ironia, allà el joc de paraules... El plaer que ens provoca escriure i anar trobant el fil, les paraules quasi exactes per expressar o emmascarar allò que penses, aquest adjectiu justament... etcètera. Com s'esmuny de cop aquest plaer si es tracta de refer el camí, un camí ja trepitjat, sense troballes possibles, com un camí de bosc boletaire un diumenge a la tarda. Hi he pensat fa un moment en llegir un post esplèndit, irònic de cap a peus; hi he pensat en envejar el plaer d'haver-lo escrit, oi?
(Aquest oi? volia remetre directament al post anomenat Noms i pseudònims)

dimecres, d’octubre 12, 2005

Intel.ligència

Llegeixo a can Saragatona unes paraules de Gil de Biedma: ...felicidad de sentirme inteligente.
Fa un parell de dies que li vaig justament donant voltes al tema, després de sopar a casa uns amics i llegir poemes d'una nena d'11 anys. Són uns poemes contundentment lúcids, d'una simplicitat essencialista, alguns bellíssims. He llegit poetes drets i fets, i reconeguts, molt més mediocres. La nena en qüestió fa, ara, una novel.la sobre els problemes de relació d'una nena superdotada. La nena en qüestió no és feliç encara; de moment, ha descobert la perversitat; pregunta, per exemple, què cal fer quan convius amb formigues... Recordo Orson Welles, el tercer home, i m'esgarrifo. Per altra banda, tinc el convenciment que allò que altri no perdona mai és la intel.ligència. Per exemple, ara que acostumo a llegir sobretot història del segle XX, he pensat més d'un cop que la implacable, obsessiva, persecució d'Stalin contra Trotski i tot rastre de trotskisme (a casa nostra, Andreu Nin), té a veure amb l'enveja acerada d'Stalin davant la potència interneuronal del Vell. Però, tornant a la petita història que m'ocupa, la crueltat i el menyspreu segurament són reactius, però són igualment terribles esclar; no crec que siguin el camí de la felicitat; de la supervivència, a tot estirar. Per altra banda, sóc massa grega, massa aristotèlica, per a negar que només la intel.ligència - la contemplació intel.lectual- s'assembla, si més no, a la felicitat; però és tan bojament solitari aquest déu contemplatiu només de si mateix..., tan allunyat del món que no hi veu ni formigues.
Moratinos al Marroc ( amb Tintín..., vull dir Pajín)

És una qüestió espinosa que es presta a grans dosis de demagògia, com tot conflicte que afecta a les relacions exteriors. Només cal ensumar una mica en què consisteix el dret internacional per adonar-se de l'embolcall de bones intencions d'educació exquisida, -educació pròpia de les bones intencions-, que a penes si amaga el campi qui pugui i com pugui. A l'origen, l'afable gest de donar-se la mà implica també mostrar que no es porta cap arma (no encara). Per no caure, per tant, en la demagògia fàcil, em limitaré a reproduir paraules textuals de Moratinos, el qual en companyia de Leire Pajín, ha anat al Marroc a veure què. Les imatges dels subsaharians en forçós tour turístic les deixo per a la retina de cadascú (insisteixo en què no vull fer demagògia... ja m'agradaria, ja...me lo pide el cuerpo).
Ha sido una constante en la política española y también en la de Marruecos la preocupación por la situación de los derechos humanos y la asistencia humanitaria, en la búsqueda de una solución a un tema tan dramático (...) En todo momento Marruecos nos ha garantizado el respeto de los derechos humanos y un trato humanitario a esas personas.
Moratinos dimissió per feixista i per...*
*Nota de l'autora: La de la pancarta no sóc jo. Que consti.

dijous, d’octubre 06, 2005

Quin panorama!


ZP ha puesto en manos de los militares la política migratoria. Algo que no han hecho ni Bush, ni Blair, ni Berlusconi...ni Aznar. Imaginémonos por un momento que Aznar hubiera hecho algo parecido. Ya me imagino a todos en la calle manifestándonos: ¡Dimisión! ¡Fascista! ¡Asesino! (...) A ellos no les tolerábamos nada.

Paraules escrites per un blogger d'esquerra (via Barcepundit). Mentrestant, sento el rumor que les armes estan desarmades, que no tenen munició. No m'ho crec: deu ser antireglamentari; deu ser sacríleg per als militars. Bono matisa que -entenc que "en tot cas"- no dispararan ( no entenc, però, que "en cap cas"), i fa el discurset dels pobres, dels desheretats de la terra (un discurs que, en general i amb Bono en particular, em repateixa profundament). La Guàrdia Civil empeny la marxa negra unes passes enrera, cap allà on ja disparen. El que està passant és horrorós i dolorós. No sento massa escarafalls. El rei del Marroc està content, i qui està content, per definició, sempre vol estar-ho més: ja té carta blanca amb els saharauís (silenci estrepitós de les fraccions comunistes espanyoles que n'havien fet la seva causa fins fa quatre dies), i els Usa no s'hi esforçaran gaire a aturar-lo cas que jugui a allò que genèticament li plau tant: fer la punyeta a Espanya. Què més el faria content? Terrenys per a uns quants palaus; deu anar escàs de sòl palauitzable. Diuen veus expertes que el teló d'acer de la guerra freda que separava dos mons enfrontats s'està clonant al sud de la península. Espanya passaria a fer de tap, una mena de Polònia.

I si mirem nord enllà? Europa en plena crisi. De pànic; de pànic, també. Entre l'apatia i la histèria.

Sortosament, som a Catalunya i sempre ens quedarà el melic, si bé, en fase exhibicionista com estem, sempre és més apreciat el maluc. Jo no provocaria massa, però; no passéssim d'uns militars reprimits a una repressió militar.

diumenge, d’octubre 02, 2005

Indonèsia

Llegeixo al diari que Indonèsia té 230 milions d'habitants dels quals el 85% són musulmans. Bali és un cas únic amb un 95% de població de religió hindú. Recordo la lectura del llibre de Naipaul, Al límite de la fe. Entre los pueblos conversos del islam. És un llibre de maneres suaus, de literatura poc estrident; un llibre que flueix calmós, com la manera de viatjar de Naipaul que, sobretot, és una manera de conversar, de trobar persones i intentar comprendre-les per a comprendre el món en el qual habiten. No obstant això, Naipaul no s'està de transmetre'ns -diria que és la intenció principal del llibre- un rebuig frontal a l'Islam per mitjà d'un un llibre que intenta emular la neutralitat i fredor d'una cambra que mostra allò que es veu i allò que se sent; una cambra darrera de la qual sempre hi ha algú que focalitza allò que vol veure i vol sentir; em sembla que era Godard qui parlava de moral en referir-se a l'ús que de la cambra en fa un cineasta (no ho havia entès mai davant els films de Godard; ho vaig entendre perfectament llegint Naipaul).

Tras cuatro años en Iowa Imadudin terminó sus estudios de ingeniería industrial. Recibió una carta de sus amigos de Indonesia aconsejándole que no regresara inmediatamente. Llevó la carta a los de inmigración -tenía que abandonar el país en cuanto se licenciara-, y le concedieron una prórroga. También enseño la carta a su profesor. El profesor sabía que la beca de Imamudin había acabado al licenciarse, y le ofreció un puesto de profesor. Imadudin estuvo dos años dando clase en Iowa. Dije:
-La gente ha sido muy amable con usted.
Yo me refería a la gente de Iowa, que no eran creyentes. Creo que Imadudin lo entendió. Replicó, con una sonrisa maliciosa:
-Dios me quiere mucho.

Imadudin és paradigmàtic quant a la concepció utilitària de la tècnica (i d'aquells que millor la dominen: les universitats americanes sense anar més lluny) al servei de la religió. Imadudin, als Estats Units, també es va interessar pel conductisme, que aplicava als cursos islàmics que impartia, cursos sobretot d'ensinistrament mental. Naipaul sentencia:

En su visión del mundo no había indicios de que le debiera nada al mundo ajeno al islam.

I ja en abstracte, Naipaul remata així el seu viatge per Indonèsia:

La crueldad del fundamentalismo islámico radica en que solo concede a un pueblo -los árabes, el pueblo en el que nació el profeta- un pasado, los lugares sagrados, la peregrinación y la veneración de la tierra. Los conversos (Indonèsia tota sencera -llevat de Bali- es va convertir molt tardanament a l'Islam. Fins al 1400, y durant uns mil anys, formava part, regiosament i culturalment, de la Gran Índia) tienen que despojarse de su pasado (...) Es el imperialismo más inflexible que se pueda imaginar.


dilluns, de setembre 26, 2005

El mercader de Venècia


Admirable, Pacino fent de Shylock a la pel.lícula recent estrenada a casa nostra. Llegeixo l'apartat que Bloom (Shakespeare. La invención de lo humano) dedica a aquesta comèdia. Comença així:

Tendría que ser uno ciego, sordo y tonto para no reconocer que la grandiosa y equívoca comedia de Shakespeare "El mercader de Venecia" es sin embargo una obra profundamente antisemita.

Efectivament, Shylock segons Bloom és El Jueu. I, segons Bloom també, un candidat al personatge menys encantador de Shakespeare, la qual cosa és dir molt. Bloom l'interpreta com un dolent còmic que s'acaba tranformant en heroic. Crec que té raó; diria que la comicitat li ve d'una mena d'infantilisme tossut i cruel que el porta a venjarse, -paradigma del jueu ressentit i venjatiu com és-, amb precisió d'usurer, -la macabra lliura de carn propera al cor del seu acreedor- . Apel.lant a unes lleis que no respecta, situa a través d'elles la Ciutat entre l'espada i la paret a favor de les seves passions. Unes lleis que el reconeixen a ell com a estranger, i alhora que l'exclouen també l'emparen. Em ve a la memòria ara la famosa defensa feta per Sòcrates de les lleis d'Atenes per mitjà de les quals ha estat condemnat a mort. Sòcrates, ciutadà (major d'edat es podria dir) gràcies a elles, acata la sentència fins a deixar-hi la pell. Shylock és l'apàtrida, l'estrany; mancat, per tant, de consciència política, i abocat a jugar com un nen amb les peces d'or de la seva immensa fortuna al servei del seu odi i del seu afany de venjança.

La mateixa infantil precisió, de picapunt, de Shylock (el tros de carn pesat a les seves balances de precisió usurera) es convertirà en un parany a través d'una interpretació enginyosa i astuta -i poc seriosa, val a dir-ho; no hagués pas convençut a Sòcrates- de les lleis. No és casual -pocs elements casuals trobem a les obres de Shakespeare- que el joc de mans jurídic vingui de la mà de l' etern infantilisme femení. La dona, també al marge fins fa quatre dies, del pes de la consciència política. La dona que manipula a plaer els homes i les seves institucions. I , a més, se li'n refot, de fer-ho. Diu Bloom de Porcia:

...¡y Dios (y la democracia) me libre de la misericordia de Porcia!

I continua, Bloom, marcant el contrast entre la sinceridad monomaniaca (de Shylock) i la encantadora frivolidad de la elegante banda veneciana de Porcia; banda frívola que compara amb la de La dolce vita felliniana. El nen solitari i infeliç arraconat pel grupet alegre i divertit de la classe. Shylock passa a ser heroic, però no ens cau més simpàtic. Diu Hanna Arendt, sempre tan lúcida, fent referència al problema històric dels jueus a Europa:

La persecución de grupos desprovistos de poder o en trance de perderlo puede no ser un espectáculo muy agradable, pero no procede exclusivamente de la bajeza humana. Lo que hace que los hombres obedezcan o toleren, por una parte, el auténtico poder y que, por otra, odien a quien tienen riqueza sin el poder, es el instinto racional de que el poder tiene una cierta función y es uso general. Incluso la explotación y la opresión hacen trabajar a la sociedad y logran el establecimiento de un cierto tipo de orden. Unicamente la riqueza sin el poder o el aislamiento sin una política se consideran parasitarios, inútiles, sublevantes, porque tales condiciones cortan todos los hilos que mantienen unidos a los hombres. (Los orígenes del totalitarismo)
Diria que l'odi espanyol als catalans històricament prové, en part, d'aquí. Si fos així, d'heroics, els catalans, passaríem a grotescos, a l'inrevés de Shylock. Sobretot, tenint en compte que de rics ja no ho som tant, i que cada dia som més rucs.


dimarts, de setembre 20, 2005

D'on venim (a on anem, ja hi som)

Catalunya -nació o no; tendeixo a considerar, com en Pere d'Invasió Subtil, que no hi ha voluntat- té una història recent que es tendeix a oblidar, mentre es reivindiquen memòries a dojo. Per qüestions que no venen al cas, aquests dies llegeixo més que no escric; en concret, llegeixo textos de i sobre el filòsof Manuel Sacristán; dos dels seus alumnes més aplicats, Fernández Buey y López Arnal, em donen a conèixer l' última palabra en lo político del mestre (entrevistat a Mundo Obrero l'any 1985, any de la seva mort). Deia Sacristán:

Sólo el paso por ese requisito aparentemente utópico de la autodeterminación plena, radical, con derecho a la separación y a la formación de estado, nos dará una situación limpia y buena. Ya se trate de un estado federal o de cuatro estados. Todas las técnicas jurídicas y políticas que se quieran aplicar para hacer algo que no sea eso no darán nunca un resultado satisfactorio.

La situació neta i bona (posem per cas, l'autodeterminació del poble català) no és definitivament neta i bona. No. Tot plegat és instrumental i, per tant, cal que sigui, també, superat per l'únic resultat satisfactori possible, radicalment bo, plenament net: l' internacionalisme. En efecte, en una altra entrevista de l'any 1983 (a la revista Argumentos) ja havia quedat clar que l' internacionalismo es uno de los valores más dignos y buenos para la especie humana con que cuenta la tradición marxista (Fdez. Buey y López Arnal). Sacristán ho expressava així:

Pero el internacionalismo no se puede aplicar de verdad más que sobre la base de otro viejo principio, que es el de la autodeterminación de los pueblos.

Si ho voleu en forma de recepta: Es trituren ben trituradets els ingredients- base; es deixa reposar, a conveniència, a la nevera. Quan es vulgui acabar de cuinar el plat, es reparteix per damunt, de manera ben uniforme, la massa, fins que no quedi cap ingredient de base a la vista. I ja es pot obrir el forn crematori, que prèviament haurà estat escalfat a màxima potència.
Caldria estudiar el pes de la tradició marxista més alienada a casa nostra: a les escoles, a les universitats, a les editorials... A partir dels anys seixanta, després que, poc abans, El Partit iniciés l'estratègia d'inspiració gramsciana de "reconciliació nacional". Tota una intelligentsia esforçada a rumiar idees peregrines, que allà on s'han posat en pràctica han resultat letals. Els darrers anys de vida, Sacristán es va embolcallar amb banderes tutti colori: violetes, verdes, quatribarrades, sobre fons roig. Una mortalla colorista, curiosa, que encara es porta.

dissabte, de setembre 10, 2005

Entre el realisme i l'anarquisme

El desgavell de Catalunya està arribant a cotes alarmants. I creix la desmoralització. Que un intel.lectual nostrat, entusiasta fins fa quatre dies de la reivindicació nacional, escrigui ara un article (via Oi?) com el que li acaba de publicar l'Avui (aquests dies cal llegir l'Avui) a Salvador Cardús és tot un símptoma. El títol, Allà on resideix el poder, és eloqüent, fins i tot un punt misteriós. On resideix el poder? L'article desfà ja d'entrada el misteri sense contemplacions: No pas a Catalunya. La bèstia (m'agradaria reproduir en aquest blog un dibuix d'Alfred Kubin, que es titula justament així, "El poder", on es veu una fera terrible, potser una foca, plantificada damunt d'una pila d'esquelets, i amb cara de voler-ne més. La viva imatge del totalitarisme. El tinc davant, el dibuix; sempre que me'l miro, em fa riure amb angúnia), el poder, doncs, la bèstia, és per a Cardús l'Estat. Entén per Estat, curiosament sense anar més lluny, l'Estat espanyol; és a dir, una conxorxa de poderosos que sempre tenen, han tingut i tindran la paella pel mànec. L'estat (en minúscula correspon ara) de les autonomies ha estat eficaç -ara se n'adona, en Cardús- per a enfortir i afamar encara més la foca bestial.
L'apartat d'arguments-exemple no és menys exacte i punyent que la premissa esmentada. Així, no és el mateix -ni de bon tros- representar Espanya que Catalunya (no és el mateix -diu, dins d'un rosari exemplar de distincions- ser membre del Consell Consultiu de la Generalitat que ser membre del Tribunal Constitucional ); no és el mateix Espanya que Catalunya. Som petits, petits, esquifits, ridículs en la nostra pretensió de formar part del cercle de poder. Espanya, esclar, és una, grande y libre perquè és la bèstia. Espanya és l'Estat. I als catalans ens deixen, si ens portem bé, les engrunes.
Què dolents. Fins aquí, més o menys, el conte de terror cardusià, Allà on resideix la por. La por a no residir allà on resideix el poder. Malgrat tot, és un article valent. Però no acabo de veure clara la distinció dialèctica fonamental Estat-Catalunya. Romànticament, crec en la idea de nació. Espanya, per exemple; mal que bien. Interessant, per cert, el discurs, recentment publicat, d'Ortega a les Corts espanyoles quan allò de l'Estatut republicà. Diu que Catalunya és un poble malaltís, que tendeix al narcissisme, amb el que Espanya ha de conllevarse; que a Espanya -la pobra- li ha tocat, vaja; el llunàtic de la casa, el poble català. Per cert, que ja recomana les autonomies per a tothom, el café per a tots, com a recepta, no pas per a guarir, que no es pot, sinó per a això de la conllevancia. Diu quasi textualment que Espanya en sortiria beneficiada; oxigenada, com si diguéssim; la feina bruta per al poble, oi?, que a Espanya, a més, són uns quants. Ara bé, Ortega al marge, Catalunya és una nació? En un altre post, els motius del dubte, de la desconfiança. Ep, si Catalunya és una nació, jo vull un Estat. Un Estat constitucional, amb tots els ets i uts, res d'estat-uts ni estatut-ets. L'espantall de la bèstia, me'l conec des dels meus quinze anys anarquistes. Però, ara, goita ara, jo vull un Estat. Coses de l'edat, suposo.

dijous, de setembre 08, 2005

Enllaços


Des de Saragatona m'animen a recordar una música, unes veus que només tinc a la memòria. És tan plena ja, la memòria, de músiques, coses... de persones, només records. Aprofito que el meu fill vol donar un tomb per la Fnac; mentre el nano es tira en planxa a la secció de jocs de video-consola, jo m'interesso pel disc que estimem el Pere i jo, amb la seguretat que la Fnac té moltes limitacions, tot i que el meu fill encara no les ha descobert. Efectivament, no en tenen ni idea, i em miren com si fos una carcamal fins que els engalto, amb veu de suficiència, que al carrer Bonssuccés, a Etnomusic, el tenen (gràcies, Pere). Vagarejo pel racó de música clàssica i em topo amb una cara en un CD que em porta a pensar en el bloc Tacet, en una de les seves entrades musicals més recents. Nigel Kennedy, amb els cabells un punt punkies, em somriu, quasi em pica l'ullet: Vivaldi, la Filharmònica de Berlín, el meu violí i... Jo. Irresistible. El compro d'amagatotis del meu fill, a qui avui no afavorirà la sort perquè hem sortit a tafanejar sense comprar res, entesos? M'enxampa just al moment de fer la rúbrica avergonyida i vergonyant. Quina barra. Jo callo i atorgo.
No coneixia Kennedy. Kennedy, que m'ha mantingut penjada d'un violí fins a la matinada; i, després, encara he tingut esma per buscar informació, d'en Kennedy, al Google. Hi ha una pàgina des d'on puc comprar el concert de violí -el meu preferit-de Beethoven, mentre el pepito grillo del meu fill encara dorm. No he comprat mai per Internet. Ostres, com s'ho deu fer Kennedy, amb Beethoven? Vivaldi li pertany, així com Gould es va apropiar d'alguna coseta de Bach. El panteisme de Vivaldi, una sonoritat estranyament empírica, esfereïdorament empírica. La contemplació d'una naturalesa animada, divina, harmònica, que m'exclou. Com si tot, de cop, es posés a saltar i a ballar, i res no fos aliè a res. Bé que voldria córrer i ser-hi, jo; compassada, i en oblit de mi mateixa i dels meus records. Però no hi atenyo per ma malvada sort.

Ah, però almenys, de moment, ja ho veieu: he après a enllaçar. Mira que n'és, de fàcil. Felicitats llibreter.

divendres, de setembre 02, 2005

Nova Orleans

L'he vist en tantes pel.lícules... I la música, esplèndida; probablement, l'art més vertader que ha parit el segle XX, sortit de les arrels del dolor -i també d'e l' alegria irreductible- d'una raça alienada fins a la deshumanització. La música negra nordamericana és un dels grans reptes antropològics contemporanis; no sé si s'estudia, si és pensat en tota la seva dimensió. Ho desconec, però em recorda allò de l'amo i l'esclau, i la seducció mútua que dóna lloc a la inversió dialèctica i al reconeixement. L'originalitat i la potència de la seva música dóna carta de ciutadania als negres americans de manera inapel.lable. És absurd el discurs d'un retorn a unes arrels genuïnes resseques ja per sempre; estranya, l'assumpció d'un llunyà Islam africà; és estèril ja el victimisme. Alguna cosa que era ben seva és també ben nostra. Alguna cosa d'imprescindible.


Nova Orleans

Vista la tragèdia i les conseqüències dantesques que arrossega, pot esdevenir el talò d'Aquil.les de la política exterior de l'Administració USA. L'opinió pública pot tendir a l'aillament. Els moros que els mati Déu o sinó perquè els fotia, és una dita que sona molt bèstia i que, per aquí, ja fa temps era ben popular, quan les guerres d'Àfrica.


Nova Orleans

L'Ignatius de La conxorxa dels enzes clapotejant, qui sap si feliç, no pas constrenyit a la incòmoda banyera; un espai per fi adequat a la seva immensitat i a les seves immenses ganes de jugar. Qui sap si ofegats tots els enzes; ofegada, si més no, la conxorxa. De moment. Tota tragèdia té el seu punt dolç.

dimecres, d’agost 31, 2005

El fin de "Londonistán"

Així es titula un article de Gilles Kepel publicat a "El País" d'avui. Tot i que les anàlisis de Kepel solen ser interessants, la lectura d'aquest article em deixa una mica perplexa. Conclou que el repte d'Europa, després del fracàs de la Constitució, passa per afrontar la identitat europea des de la perspectiva de la convivència amb els conciutadans d'origen musulmà i d'altres religions. El repte es planteja, vist des de la radicalitat pedagògica dels extrems, entre una societat radicalment laica, de la que França en seria el model a aprofundir, i una altra de multiculturalista, que quasi es dóna per fracassada al Regne Unit. La primera, per la que sembla apostar Kepel, hauria de redefinir el pacte entre un nou Estat laic i el conjunt dels ciutadans sobre la base de una Constitución redactada por consenso; s'entén que el consens hauria d'implicar la comunitat musulmana; portat a l'extrem, el Regne Unit, hauria d'abolir el caràcter oficial de l'Església Anglicana. L'opció multiculturalista, per contra, es veuria abocada a un "Parlament musulmà" autònom (els musulmans s'ho farien entre ells, això de la llei i l'ordre), com ja passava -diu Kepel- a l'imperi Otomà amb les minories jueva o cristiana.

Kepel no s'està de dir que tot plegat ve donat per la urgència de la lluita contra el terrorisme; fins i tot, sembla defensar la via francesa amb el pes d'un argument tan dèbil com és el de la manca d'atemptats, de moment, a França. Val a dir que reconeix explícitament la veritable dimensió del problema en una nova identidad islamista transnacional, que es concreta en la yihad i es transmet al si de les comunitats musulmanes a Europa a través dels mitjans de comunicació, sobretot Internet. Són els joves musulmans europeus no integrats als països d'on són nacionals els que fàcilment poden caure en la xarxa de l'esmentada transnacionalitat yihadista.
Deixant ja de banda la literalitat de l'article, certament molts analistes coincideixen en què són els joves musulmans de segona generació, sota l'inquietant fenòmen de l'aculturització, els possibles guerrers d' Al Qaeda en terra europea d'infidels. En tot cas, aquí rau el problema: Un Islam transnacioal unit fortament pels llaços servits per la modernitat tecnològica; lluny de les picabaralles ancestrals, d'origen tribal, que han caracteritzat -i dividit- el món musulmà del segle XX. I així, ahistòrics, desarrelats, amb un menyspreu absolut per la societat d'acollida, com també per les diverses tradicions dels seus ancestres, els guerrers islàmics nascuts a Europa, salten des del trampolí mític de Mahoma al futur mitificat d'un món uniforme, sota la sharia corànica.
Tampoc queda dit en l'article de Kepel (ja ho dóna ben segur per sabut, i, de fet, complicaria l'esquema de la seva anàlisi) que hi ha una sòlida estructura terrorista transnacional; hi ha líders i armes i camps d'entrenament i Estats amb qui pactar i diners, molts diners. Hi ha estratègia i voluntat de posar-la en pràctica. I, sobretot, hi ha una ideologia religiosa difícilment soluble en un consens democràtic europeu que doni lloc a una identitat europea integradora i integrada. I feliç.

dilluns, d’agost 29, 2005

cine i literatura

Kurtz. El cor de les tenebres. La tinc al costat, la novel.la. És d'aquelles obres que des de fa molt temps sé que s'ha de llegir. Fan una mica de mandra, els clàssics per encetar, perquè ja t'has anat acostumant al fet de no haver-los llegit, formen part dels teus límits, d'allò que hauria pogut ser i no se sap ben bé perquè no ha estat; no, aquesta justament no. N'he vist, més d'un cop, l'adaptació d'en Coppola, Apocalypse Now. La primera vegada, en el luxe d'una sala de cinema enorme, al Paral.lel. Era a l'estiu i vaig anar-hi sola; en tinc algunes imatges molt precises tot i la pila d'anys passats. La jaqueta texana, perfecta per a l'aire condicionat passat sempre de rosca als cines de llavors; la mateixa jaqueta que em sobrava, desmanegada en un braç, durant el llarg trajecte en metro sense condicionar fins a Horta; la jaqueta penjada al respatller de la cadira al bar de la plaça on hi havia sempre uns quants amics, asseguts a la fresca, amb qui et podies aturar a xerrar abans de tornar a casa. Segurament, vaig demanar una orxata. Amb tota seguretat, vaig explicar la pel.lícula, no pas fil per randa -i ara!- , però bé que devia deixar anar, entre xarrup i xarrup, part de la tensió acumulada a la sala de cine, al carrer, al metro. Per fi algú a qui abocar el malson d'en Kurtz-Marlon Brando.
Els amics, aquests grans estoics. Segur que van haver de sentir que Apocalypse Now era una denúncia brutal de la guerra i de l'exèrcit. El cinisme i els crims dels militars. I que si segueixes el cabal del riu fins al límit de la teva lucidesa, el riu deixa de ser riu. Res no flueix, esgotades les contradicions i les ambivalències, al cor de les tenebres. I tot roman estancat en una orgia perpètua de sang. Encara no devia dir-ho ni als amics, però ja ho vaig entendre, que de gran volia ser conservadora precisament per continuar navegant. Navegar és necessari, viure no és necessari.

dilluns, d’agost 22, 2005

Teologia

Entre novel.la i novel.la, llegeixo un llibre divulgatiu (sense ironia) de teologia: frontera i encontre entre Cristianisme i Islam. Està escrit des de la perspectiva d'un capellà catòlic, però té voluntat de ser un repàs objectiu dels postulats que uneixen i dels postulats que separen ambdos monoteismes. És interessant; fins i tot és apassionant per a qui cregui hegelianament que la teologia és la cúpula estructural de les civilitzacions; per a qui entengui que la religió és el moll de l'os dels anhels i les pors, de les victòries i els fracassos dels homes. El llibre m'ha reafirmat en el meu catolicisme sense fe.
Una de les qüestions que m'han fet pensar: El Coran nega la crucifixió de Jesús; Déu va elevar Jesús vers Ell abans que fos crucificat; qui va morir en la creu era un "doble". L'autor del llibre precisa el següent en una nota a peu de pàgina:
Todos los profetas han de tener éxito como lo tuvo Mahoma; aunque fuesen hostigados y perseguidos, no pudieron fracasar; late aquí el desconocimiento del concepto de redención en el Islam; la pasión y muerte de Jesús no tienen sentido donde falta dicho concepto.
Suposo que no hi ha redempció perquè no hi ha culpa, de fet. Tot ésser humà neix bo. La famosa "bondat natural". No hi ha tampoc introspecció. I la vida humana ja està legislada fins al detall, fins a l'esgotament, per Déu. Només cal obeir al dictat. El Coran és paraula de Déu, dictada per Déu en àrab, i segellada per sempre, en la seva literalitat divina. Tota interpel.lació teològica és mera casuística. Déu, esclar, és allò absolutament "altre", rotundament trascendent, aliè a la humanitat. Ni és Pare ni és Fill, ni adopta els homes.
El Corán ocupa en el Islam el lugar de Cristo en el Cristianismo.
La paraula de Déu feta llibre o feta home.

dijous, d’agost 11, 2005

Informació ciutadano-kafkiana

La meva cunyada se'n va en cotxe demà al matí, a Cuenca. En previsió de problemes a les carreteres, truca al Servei d'Informació de Carreteres: li diuen que -uiii!- es pot complicar molt la cosa perquè la Unió de Pagesos ha amenaçat amb tallar carreteres. No saben on ni quan, els pagesos no els informen, vet-ho aquí, i que provi de trucar als Mossos d'Esquadra o, fins i tot, a la Unió de Pagesos, a veure què. La meva cunyada truca als mossos: Uiii! La Unió de Pagesos! Els mossos no saben quan ni on; els pagesos no els informen, no, però pot provar de trucar a la Unió de Pagesos, no fos cas. La meva cunyada, finalment, truca a la Unió de Pagesos: Uiii! no poden donar aquesta informació... però deixen caure l'engruna que mai no han tallat autopistes.

Al cap de vint minuts sona el telèfon de la meva cunyada: els mossos volen saber si els pagesos han piulat; alerta! -diuen, diligents- no és cert això de què mai no han tallat autopistes, els pagesos. Passen uns minuts més i torna a sonar el telèfon de la meva cunyada: Sí. Els del Servei d'Informació de Carreteres volen saber si té notícies de primera mà sobre les intencions dels pagesos.

La meva cunyada s'ho pren bé, això de passar a ser el punt neuràlgic d'informació sobre l'estat de les carreteres del sud de Catalunya d'un dels divendres més complicats de l'any. Tot i el seu bon humor, però, es pregunta què ho fa que cap membre (o familiar proper, o llunyà, o amic proper, o conegut, o veí, o?) del Servei d'Informació de Carreteres ni dels Mossos d'Esquadra sigui capaç de trucar a la Unió de Pagesos a veure si. Certament, podria ser que no hagin parat de trucar sense cap resultat, però aleshores, ¿què ho fa que s'encomanin a una ciutadana qualsevol sobre això de la Unió de Pagesos?

dijous, de juliol 28, 2005

Quid pro quo

El què en lloc del com (una cosa per altra). Expressió amb la qual es vol indicar una inexactitud provocada per la confusió de prendre una cosa per una altra (Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques)


Així doncs, quid pro quo és aplicable al ressó que ha tingut al nostre país la roda de premsa conjunta de Blair i ZP. Blair diu que això de l'aliança de civilitzacions està bé. Of course. Cap anglés no posaria en dubte la bondat d'aital abstracció. ZP desvincula els atemptats de Londres de la guerra d'Iraq. A ningú no se li escaparia el compromís d'aital concreció. Compromís tan compromés que, a la majoria de mitjans de confusió de per aquí, passa a ser la lletra petita de la notícia. En una televisió veig el somriure de Blair, pletòric, d'orella a orella, i el seu gest, la mà que subratlla el compromís de ZP just quan està sent pronunciat.
Ben segur que Blair continuarà defensant l'aliança de civilitzacions (un què enlloc d'un com) en la intimitat, a l'igual que ZP haurà de parlar de la guerra d'Iraq com a causa del terrorisme (una cosa per altra) en la més absoluta intimitat.
Quid pro quo.

dimecres, de juliol 27, 2005

Política-ficció

Diria que tindrem eleccions aviat. Carod va sopar amb Pujol i Maragall li va oferir (a Carod) de tornar al govern. Per a tots plegats, no és un moment dolent ni bo; és el moment just i necessari. El joc de l'Estatut té els dies comptats. Cal, doncs, estripar la baralla i començar a barallar-se entre tots. Després de les eleccions, diria que Erc i Ciu, si poden, pactaran govern; una Erc probablement més robusta i una Ciu més debilitada, ambdues amb un blindatge nacionalista a prova de bomba (amb un blindatge així, qui necessita blindar competències...), sense Estatuts ni esternuts (aquest aire condicionat d'estius calorosos i laboriosos...); si més no, em diverteix de pensar-ho; seria divertit d'anar medint la velocitat amb què les diferents veus filoconvergents i carodianofòbiques començarien a trobar trempats els nois republicans. I Zapatero? Per assegurar que l'Estatut sigui del tot inviable convindria que governés el Pp; pot interessar, però, de mantenir ZP a la Uci, amb una intubació mínima i a la baixa, fins que no quedi més recurs que l'eutanàsia; eutanàsia que, per companyerisme pietós i per tendència ideològica, li aplicaria el Psoe mateix. Els nacionalistes catalans, en tot cas, haurien fet mans i mànigues per evitar la mort de l'eZPerança.

Actualització I: El meu marit, que fa un trajecte molt llarg en cotxe cada matí i va escoltant tertúlies vàries, em diu, ara mateix, per telèfon, que els de la Cope creuen que és una escenificació prèvia a l'acord final.
Acords o desacords, doncs. A veure.

divendres, de juliol 22, 2005

Doctrines armades

Ho són les ideologies revolucionàries, ens recorda -citant Burke- Enrique Krauze en un article a El Pais d'avui. La nova ideologia que ens amenaça, contra la qual Occident poc hi pot fer -la partida es juga al cor de les societats musulmanes-, és una doctrina armada d'essència religiosa medieval, amb tot l'instrumental tecnològic del segle XXI. Apocalíptic, diu Krauze. També diu:

Este freudiano desplazamiento del verdugo (és a dir, la culpa és de Bush i Blair) , esta distorsión de los hechos, es -no nos engañemos- una corriente poderosa, sobre todo en Europa continental, donde los manifestantes equiparan con frecuencia a Bush con Hitler, pero no se atreven a salir a la calle con una pancarta levemente adversa a Bin laden.

(...) Los estudiosos serios (los franceses Oliver Roy y Gilles Keppel, el inglés Jason Burke, el español Antonio Elorza, entre otros) han insistido en la importancia capital que la ideología religiosa fundamentalista tiene en el fenómeno (...) És claro que la solución difícil pero no imposible del conflicto palestino-israelí reduciría el agravio. Es claro también que la ocupación permanente de Irak lo ha alentado. Pero aun si ambas encrucijadas se resolvieran de improviso, el terrorismo de este nuevo cuño no desaparecería, porque su fuerza -como vio Berlin- reside en el poder de las ideas apocalípticas.

A continuació, Krauze ens informa d' una pàgina web (www.memri.org) pertanyent a una organització independent i no lucrativa que tradueix i analitza els mitjans del Pròxim Orient i des d'on es pot anar prenent el pols, dia a dia, al món islàmic.

M'alegra constatar que, malgrat la indolència que m'atrapa amb força a l'estiu i malgrat les febrades, sobtades i preocupants, d'optimisme, encara sé distingir un article lúcid i ponderat d'un pamflet, com, per exemple, el que publicava ahir El Pais, firmat per Sami Naïr, qui repartia bofetades contra la societat anglesa (només... bé, no exactament, contra Occident en general per sinècdoque implícita) que no ha sabut construir un Nosaltres (???) que inclogués els seus immigrants multiculturalitzats, humiliats, maltractats... i, esclar, abocats a morir matant. Pobrets.

dimecres, de juliol 20, 2005

Jan Decleir a La Memoria del asesino

Jan Decleir ja m'havia captivat en la pel.lícula Carácter, on transmetia sòlidament la brutalitat del mite freudià del pare. El torno a trobar en una pel.lícula policiaca, La memoria del asesino. És un actor immens; és una bona pel.lícula.
Quan baixo de les muntanyes m'afanyo a recuperar la ciutat. Començo pels cinemes -multisales, en versió orginal-, i si, com ahir, enxampo un bon film de lladres i serenos, un film clàssic, amb guió mil.limètricament acoplat a la història, amb personatges de carn i ossos... Si, com ahir, disfruto de la malenconia i sordidesa pròpia d'aquest tipus d'històries... Si m'agrada l'assassí, com en tantes novel.les de Simenon... Si tot això -i molt més- em passa quan deixo enrera les muntanyes... l'olor a terra molla i a bolets -hi haurà bona temporada, enguany, diuen els experts-, l'arc de Sant Martí quan plou i fa sol, la via làctia a les nits serenes i els estels fugissers i els desitjos dels nens... Si tot això i molt més s'esvaeix de cop en la fosca d'una sala de cine dins de la qual començo a recuperar la ciutat, potser no se'n sortirà, l'enyorança que arrossego amunt i avall, amb la seva voluntat d'assassinar la meva, de memòria.

dissabte, de juliol 09, 2005

Entre la picaresca y Don Quijote. La invención de lo hispano

1.- El ataque, como era previsible, ha aumentado el miedo en aquellos países como Italia y Dinamarca que aún tienen soldados en Irak. (de l' editorial de "El País")

Es veu que Al Qaeda acaba de sumar-se a les treves d'Eta. L'exèrcit al carrer (estacions de trens, pantans, etcètera) és un gest simbòlic de solidaritat.



2.- ¿Tendrá el Occidente, algún día y en bien propio, la valentía y la sabiduría de respetar el surgimiento de la voluntad democrática en Egipto, Arabia Saudí, Pakistán, aunque ello le cueste el poder a sus actuales aliados? ( de l'article de Carlos Fuentes a "El País")

Ella (la voluntat democràtica en persona) ja voldria, ja..., però Occident i els governs aliats no la respecten.


3.- !!! (a l'article, sencer, de Gema Martín Muñoz a "El País")

!!!

SHAKESPEARE. La invención de lo inglés


El propósito del terrorismo no es tan sólo matar a los inocentes, sino inyectar furia, oscuridad y desesperación en los corazones. Pero no vamos a permitirlo. (Tony Blair)

Les digo a quienes perpetraron este terrible ataque, donde quiera que estén escondidos, que observen con cuidado cómo la semana que viene enterramos a nuestros muertos y llevamos luto por ellos. Porque también verán una ciudad que se levanta de sus cenizas y corazones rotos con renovados bríos, que vuelve a abrir sus puertas a quines llegan de fuera para construir aquí su hogar, forjar una identidad y llamarse londinenses. (Ken Livingstone)

dimecres, de juny 29, 2005

De vacances


A fer de "camacu" a la muntanya.

dissabte, de juny 25, 2005

Democràcia

Bé (és un dir, sempre és un dir). Les urnes iranianes sembla que ja han parlat. Redéu, quin discurs! O jo estic massa susceptible, la qual cosa no és gens descartable (em faig aclaparadorament gran i tinc un fill aclaparadorament jove), o les eleccions iranianes són la pitjor notícia des de l'11S, que ja és dir.
A verlas venir. També recordo una frase feta catalana horrible, que de petita sentia sovint, i que de gran em vaig prometre no repetir mai més. Mira que no tinc manies -ja s'ha vist-, però que no t'agafi amb els pijats al ventre (em tremolen les mans, mentre ho escric) és horrible. Horrible. Probablement, l'origen del meu auto-odi, ves.
De tota manera... Això d'Iran... Procureu que no us agafi.

dimecres, de juny 22, 2005

La nostra

Parlava en un comentari anterior de la manera fresca i descarada amb què la televisió (la nostra, en aquest cas) tergiversa les notícies i porta l'aigua al molí de qui paga (ja sé que som els ciutadans, però, en qüestió d'estòmacs agraïts qui compta és qui ordena cada mes la transferència). Ahir a la nit/al dia, en cinc minuts que vaig estar atenta, en van colar unes quantes, de barbaritats, i amb aquella alegria!

N'esmento una en relació a la notícia dels soldats nordamericans que han revelat intimitats de Saddam Hussein. Doncs, la senyora Terribas diu (quasi textualment): "Saddam va confirmar el que tothom ja sap, que mai no ha tingut armes de destrucció massiva". Penso que si fos curda o iraniana i algú proper a mi hagués inhalat alguna mena de gas, aniria a veure la Sra. Terribas per fer petar una xerradeta.

Abans de la primera guerra del Golf els experts van subestimarr el tema de les armes bioquímiques de Saddam. Després de la guerra, els inspectors (i la comunitat internacional que segueix les notícies) es van quedar glaçats a causa de la magnitud de l'arsenal iraquià. Abans de la segona guerra del Golf, l'anàlisi dels experts concloïa que, donat que l'armament convencional iraquià estava sota mínims, era una hipòtesi més que plausible que, durant la dècada dels 90, Saddam s'hagués dedicat a l'armamanet bioquímic. Tant l'antecedent de la primera guerra com el raonament hipotètic-deductiu esmentat sembla que van ser decisius a l'hora de "creure" en (o considerar molt alta la probabilitat de) l'existència de les famoses armes de destrucció massiva; cal afegir, també, el joc del gat i la rata amb què Saddam esbargia els inspectors abans de fotre'ls fora i després de tornar-los a deixar entrar.

En tot cas, no es pot dir, sense matisar, no es pot dir que Saddam confirma que MAI. No es pot dir perquè, dit així, és senzillament una mentira. Sobretot no es pot dir així perquè és una ignominia.

dimarts, de juny 21, 2005

Manifestos i manifestes

Veig això del manifest de ciutadans. Bé, ja m'està bé. Veig l'Àgora i resulta que un dels signants (l'Espada) considera que dir que t'està bé ja és ofensiu. Posats a ofendre, tiraré pel boc gros i comentaré alguna coseta. Que un tal Ferrer i un tal Jorba et colin, cadascun i amb pocs minuts de diferència, un gol, significa que encara hi ha molt camp per córrer (tot l'espai de camp buit que un tal Puigverd dibuixa primorosament, sempre que el deixen, per centrar el terreny de joc -primet... achicado, diu- de la política catalana. Això és un camp de futbol, diu; i aquí - en un raconet- un achicamiento, diu).

Primer gol (Jorba): el populisme. L'Espada s'estima més ser pijo que populista, però en la seva intervenció cau de quatre potes en el populisme dels tres milions d'immigrants castellanoparlants i... pobres. Quasi m'emociona la paraula pobre, em pensava que estava erradicada de les nostres contrades; em remet a un temps de postguerra: bombetes de 125, mantes a ratlles, paper de vàter raspós, xampany Rondel per Nadal..., Pon un pobre en tu mesa.
Segon gol (Ferrer): la ciutadania. ¿A què ve distingir els castellanoparlants dels altres si tots som fills de La Marsellesa?
Catalunya, tenim un problema! A veure. Si la intenció és generar un nou partit polític és perquè es pensa en un electorat potencial. Si descomptem els quatre intel.lectuals pijos (me divertirá contar los votos, que va dir el Guerra quan allò d'en Roca), és obvi on cal anar-lo a buscar, el vot popular. Fins i tot, és obvi com cal anar-lo a buscar. Em divertirà veure la campanya electoral d'uns veritables ciutadans il.lustrats, no nacionalistes, no populistes, no dretans, no del tot esquerrans, no sentimentalistes (no gaire, una mica espanyolistes, un puntet... Ja comencem? Tant d'hora?). Es comença per un manifest i s'acaba en una manifesti. Si cal, faran venir autocars i ompliran de gom a gom el carrer Tuset.
Que consti: algunes de les coses que es diuen al manifest em semblen enraonades. Però això ja és insultar massa.

dilluns, de juny 20, 2005

Conspiracions

Al blog Nihil obstat (www.fabregas.blogspot.com, algun dia aprendré això tan elegant de deixar l'adreça darrera el nom; a poc a poc... és la meva divisa), es parla de les teories conspiratives de la història. En concret, d'algunes "tesis" que es veu que fan furor en determinats cercles islamistes: l'11S és un montatge dels USA, Al-Zarqawi treballa per a... efectivament, per a aquests mateixos, i el Concili Vaticà II ja va declarar la guerra a l'Islam. Estic convençuda que no només s'ho creuen molts islamistes; encara hi deu haver força "companys de viatge", -continuen viatjant sense saber cap a on-, que ho troben ben consistent; per fi una brúixola.
Anys enrere, entre certs segments ideològics de la nostra societat, la conspiració era l'única manera d'enfocar tot allò de la realitat que no acabava de quadrar. Recordo, per exemple, que tota persona mínimanent crítica amb la URSS era de la CIA (aquest? Aquest està en nòmina, tothom ho sap... Ah, doncs si tothom ho sap...). Recordo moltes més barbaritats i de més alçada, però les deixo per a la memòria de cadascú. El que m'interessa, ara, és continuar esprement aquesta font inesgotable d'idees i perspectives intel.lectuals interessants que es diu Hanna Arendt. Segons Arendt l'afició conspirativa és arreladíssima en l'home-massa, i explica com és explotada aquesta veta pels líders dels moviments totalitaris. Als nostres dies, l'Islam radical és clarament totalitari (com si diguéssim, de manual). I la mentalitat totalitària habita també entre nosaltres, els occidentals.
Los portavoces de los movimientos totalitarios poseyeron un firme instinto para todo lo que la propaganda partidista ordinaria o la opinión pública no prestaba atención o no se atrevía a tocar. Todo lo oculto, lo que fluía en silencio, se convirtió en tema del más relevante significado, al margen de su importancia intrínseca.
Los nazis fueron indudablemente superiores en la elección de tales temas (...) però los bolcheviques llegaron gradualmente a aprender la técnica (...) desde mediados de los años 30, en la propaganda bolchevique una misteriosa conspiración mundial ha seguido a otra.
La eficacia de este tipo de propaganda demuestra una de las características principales de las masas modernas. No creen en nada visible, en la realidad de su propia experiencia; no confían ni en sus ojos ni en sus oídos, sino sólo en sus imaginaciones (...) Lo que convence a las masas no son los hechos, ni siquiera los hechos inventados, sino sólo la consistencia del sistema del que son presumiblemente parte.
Lo que las masas se niegan a reconocer es el carácter fortuito que penetra a la realidad. Están predispuestas a todas las ideologías porque éstas explican los hechos como simples ejemplos de leyes y eliminan las coincidencias (...) La propaganda totalitaria medra en esta huida de la realidad a la ficción, de la coincidencia a la consistencia.
Qui no hagi sentit alguna vegada que darrera l'11S hi havia la CIA que aixequi la mà. Per no parlar de l'11M!