dilluns, d’octubre 24, 2005

Violència i valor


Llegeixo el resultat contundent del referèndum brasiler sobre l'ús d'armes. Un brasiler em va explicar la por de qui està dins del cotxe aturat en un semàfor a Sao Paolo, por a rebre un tret al cap, potser per a prendre't el rellotge. Evidentment, qui s'ho pot permetre es trasllada en cotxe blindat.
Però, de violència, en volia parlar en relació a una pel.lícula que han estrenat aquest cap de setmana: Una historia de violencia, de David Cronenberg. Em va interessar molt, sense enlluernar-me massa. El cine de Cronenberg -em refereixo a les dues pel.lícules que recordo; l'altra és Inseparables- em sembla fred, i fredament explícit en les escenes de violència. Una historia de violencia reprèn, en part, la reflexió de la magnífica Sin perdón, i remet a la també magnífica i oblidada Perros de paja. El western d'Eastwood està impregnat d'una malenconia densíssima; el film del vell Sam - que no recordo gaire- és d'una perversitat subtil, en relació sobretot al sexe -i encara, al sexe femení- més que no pas en la resposta brutal i, a la fi, banal del mascle. La pel.lícula de Cronenberg sembla sobretot exposar una tesi per mitjà d'un guió milimètricament pensat. Es permet jugar irònicament amb l'heroi anònim de l'estil de vida americà, i esdevé quasi magistral quan plasma la simetria de la identitat -i el reconeixement especular- entre pare i fill. Remarcable, també, l'admiració, tranquil.litzadora, reparadora, que provoca en l'espectador tant la intervenció heroica del pare com la reacció valenta del fill, i com es veu en tots els casos súbitament trencada per la inquietud i el rebuig davant la visió del resultat: les ferides, els morts. Fet i fotut, què fàcil ser heroi quan es té fusta d'assassí. Recordo un dia, a classe, com els alumnes i jo pensàvem en alguna distinció moral que fos pròpia de tota cultura, que fos universal. La valentia, se'ns va acudir, de manera indiscutible. Esclar, la valentia, el valor, que, com a la mili d'abans, se le supone. No ens vam aturar a pensar -ja tocava el timbre- en la violència que l'acompanya, potser perquè també se le supone.