Toma el dinero y desaparece
A Espada el que és d'Espada. Hi coincideixo plenament i estic tan preocupada com ho pugui està qualsevol amb dos dits de front.
"...la desaparición del Estado, asunto que dicho sea de paso me preocupa mucho más que la desaparición de España."
dimarts, de juliol 14, 2009
diumenge, de juliol 12, 2009
Records falsos i records impossibles
Qué no daría yo por la memoria (versos esplèndits de Borges a Elegía del recuerdo imposible). Qué no daría yo por la memoria de no haber leído a Freud en noches de desasosiego.
Diu Espada al seu diari: Hasta que llegó Loftus (1993) y rompió el cuento. Dijo que buena parte de esas historias de abusos fueron inventadas. Tan inventadas como la teoría freudiana del recuerdo reprimido.
Diu Freud (21-9-1897, en carta al seu amic Fliess, quan comença a abandonar la seva hipòtesi del trauma infantil): Es necesario que te confíe inmediatamente el gran secreto que se me ha revelado lentamente durante estos últimos meses. Ya no creo a mi "neurótica".
Aquest posar en dubte la "teoría de la seducció" es considerat per part de tots els estudiosos un pas decisiu en l'adveniment de la teoria psicoanalítica. Fent-ho ràpid, se substitueix "record" per "fantasma", i "vida real" per "vida psíquica". Certament, els fantasmes fonamentals seran denominats "originaris", és a dir, provinents de la història -real- de l'espècie humana i que, cada individu incorpora a la seva estructura psíquica fantasmagòrica. Però el relat de tants i tan coincidents traumes patits a la infància per part de les "neuròtiques" de Freud perd realitat fora del psiquisme (i agafa força als trillers de Hollywood) La memòria esdevé problemàtica, un pou sense fons al que ja es referia Heràclit, i les possibilitats de curació en funció de la reminiscència puntual de fets traumàtics va esdevenint quimèrica. No descarto que el sentit comú, de tarannà liberal tirant a conservador, de Freud fos el responsable del seu escepticisme de l'any 1897. De fet, ho fa explícit en algun text, no és creïble la persistència de tanta perversió familiar i, per tant, social. Algú m'ha parlat -però jo no en tinc memòria- d'un estudi de caire sociològic, europeu i de la segona meitat del segle XX, on s'aporten quantitats ingents de dades (reals) que fan esfereir i fan trontollar l'esmentat bon sens. En tot cas, a Freud el que és de Freud. Que no és poca cosa.
Qué no daría yo por la memoria (versos esplèndits de Borges a Elegía del recuerdo imposible). Qué no daría yo por la memoria de no haber leído a Freud en noches de desasosiego.
Diu Espada al seu diari: Hasta que llegó Loftus (1993) y rompió el cuento. Dijo que buena parte de esas historias de abusos fueron inventadas. Tan inventadas como la teoría freudiana del recuerdo reprimido.
Diu Freud (21-9-1897, en carta al seu amic Fliess, quan comença a abandonar la seva hipòtesi del trauma infantil): Es necesario que te confíe inmediatamente el gran secreto que se me ha revelado lentamente durante estos últimos meses. Ya no creo a mi "neurótica".
Aquest posar en dubte la "teoría de la seducció" es considerat per part de tots els estudiosos un pas decisiu en l'adveniment de la teoria psicoanalítica. Fent-ho ràpid, se substitueix "record" per "fantasma", i "vida real" per "vida psíquica". Certament, els fantasmes fonamentals seran denominats "originaris", és a dir, provinents de la història -real- de l'espècie humana i que, cada individu incorpora a la seva estructura psíquica fantasmagòrica. Però el relat de tants i tan coincidents traumes patits a la infància per part de les "neuròtiques" de Freud perd realitat fora del psiquisme (i agafa força als trillers de Hollywood) La memòria esdevé problemàtica, un pou sense fons al que ja es referia Heràclit, i les possibilitats de curació en funció de la reminiscència puntual de fets traumàtics va esdevenint quimèrica. No descarto que el sentit comú, de tarannà liberal tirant a conservador, de Freud fos el responsable del seu escepticisme de l'any 1897. De fet, ho fa explícit en algun text, no és creïble la persistència de tanta perversió familiar i, per tant, social. Algú m'ha parlat -però jo no en tinc memòria- d'un estudi de caire sociològic, europeu i de la segona meitat del segle XX, on s'aporten quantitats ingents de dades (reals) que fan esfereir i fan trontollar l'esmentat bon sens. En tot cas, a Freud el que és de Freud. Que no és poca cosa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
