diumenge, de maig 29, 2005

Vendrán más años malos y nos harán más ciegos

Sentència terrible que cita Imma Monsó en l'article que ahir li publicava El país, Mis amigos filósofos. Amb un títol així d'amable, el vaig llegir, esclar. Imma Monsó reivindica la filosofia, ara que de nou els valors filòsofics cauen en picat a la borsa educativa d'aquest país. En pocs anys, els filòsofs d'ensenyament secundari hem passat de la mort súbita al projecte de LOGSE socioconvergent, a un estat vegetatiu per intubació horària mínima a la llei logsiana definitivament aplicada, fins a una revifalla miraculosa gràcies als retocs peperos que havia de consolidar la LOCE..., revifalla -ai- de la mort per LOE sociorepublicana. Com que, mentrestant, els filòsofs hem après a cridar, sembla que en l'aplicació definitiva de la LOE tornaran a intubar-nos.

Comprendran vostès, honorables acadèmics, que a aquestes alçades hom estigui fatigat i desconcertat, fins i tot una mica empipat. Comprendran que hom tendeixi cap a un pensament filòsofic ridículament pessimista. Tot plegat, ho comprendran de manera clara i distinta si logren intuir què ha passat, de terriblement anorreador, als estudis de batxillerat d'aquest país. Tanmateix, en funció del meu estat lamentable no pretenguin que sigui jo qui els aporti llum al respecte. Els deixo, per a futures consideracions, unes línies altament reveladores que pertanyen a un article que acabo de llegir, en el ben entès que podran encara trobar altres micos que elevin un informe sòlidament detallat per a l'Acadèmia.
D'això... Per on surto?

El anteproyecto, aparte de proponer una drástica reducción de horas de filosofía, sustituye buena parte de éstas por "Educación para la Ciudadanía", materia que suena a catecismo de consignas predigeridas para conseguir mentes acríticas. Yo, de mis amigos filósofos, no aprendí consignas. Aprendí, por ejemplo, a distinguir entre conocer y pensar. APRENDÍ QUE EN NUESTRAS SOCIEDADES ALTAMENTE BUROCRATIZADAS PUEDE EJECUTARSE CUALQUIER ACCIÓN, POR MALVADA QUE SEA, CON TAL DE ORGANIZARLA DEBIDAMENTE A TRAVÉS DE LOS CANALES ADMINISTRATIVOS RUTINARIOS. Dos ejemplos que forman parte de sistemas de ideas sólidos, creados por mentes con nombres y apellidos de nuestra historia de la filosofía (Kant, Max Weber, Arendt...). Ideas que nunca podrían entenderse a través de manuales de consignas, que es lo que acaban siendo asignaturas como las que se proponen en el anteproyecto.

dimecres, de maig 25, 2005

Bono, bono...


Goiti. També té els ulls clars. No, no, no és pas tan jove... però es conserva prou bé. I amb ganes. Ambició ben legítima? Oi tant! Ja ho deia la meva àvia... Deia: no et fiïs de qui diu que no té ambició. ¿Què diu...? Que se li nota molt? Darrerament? Oh, és que... darrerament.

Doncs, au: Eggpaña. Vivaaeeggpañaaa, coño.

Els militars? Contents. Sí, oi? Oi tant... On va a parar. I els capellans, no s'oblidi dels capellans.

dissabte, de maig 21, 2005



Faig un passeig -allò que en Pere de can Saragatona descriu al seu post "badar", i que tant m'agrada, per espais virtuals o físics- per Internet mentre em prenc la piscineta matinal de café amb llet, mentre la família dorm encara. Arribo a Una temporada en el infierno i llegeixo:

Que un líder carismático -en viaje turístico- (ai, començo a barrinar) sonriendo, (ai, ai...) divirtiéndose, se sirva de la corona de espinas de un crucificado, utilizada como motivo burlesco, para dejarse fotografiar por otro líder carismático (segur! Son ells!)

Surto pitant, traient el fetge per la boca, en direcció al correu electrònic del marit, que és qui rep el "secciones de La Vanguardia"; moc el ratolí, amunt i avall, clik-clik, nerviosa, i... SÍ. Són ells. Els pallassos oficials que representen el meu país (o és al meu país?). Entre aquest numeret de fofó i miliki i l'escrit -manual per a professors de secundària. Ara els manuals són per als professors, els únics que encara poden aprendre-hi alguna cosa (de mal), a l'escola- de l'Ajuntament de Barcelona sobre l'Holocaust..., entre això i allò i sense oblidar el doncs, ara vaig, i no li reto homenatge, al Rabin. No sense la bandera, au! (mira, nen, comporta't o et clavo una bufa... No, en un cas així, la meva família, que provenia de Lleida, exageradíssims en usos lingüístics poc correctes, haguessin passat al tercer grau: et deixaré el cul com un tomàquet o t'estamparé contra la paret)... Entre això, allò i allò altre i allò que encara ha de venir, els estamparia a tots i a totes contra els murs de la meva pàtria. Sí.

dimecres, de maig 18, 2005

Genèrics

Via Les paraules i els dies (www.tamat.blogspot.com), arribo al document que ha editat en forma de llibret la Generalitat, Marcar les diferències: la representació de dones i homes en la llengua. Són 93 pàgines absurdes, terriblement estúpides, que no em veig capaç de comentar. Em limito a deixar aquí, per a la posteritat, un menut gra de sorra escandalitzat, horroritzat, és a dir, testimonial. En lloc de... Proposem. En lloc de fills proposen descendència; en lloc de nens proposen infància, en lloc de presos, població reclusa. I un llarg etcètera de despropòsits exemplificats.

Recordo haver llegit en Hegel... encara diria més, a La fenomenologia (ho he buscat ara sense èxit, però la referència és bona), la historieta d'un home que se suïcida perquè busca fruita i no la troba. Va pel món buscant fruita i li ofereixen pomes o raïm o... És inevitable pensar en la gernació que s'haurà realment suïcidat per buscar fruita i no trobar-la. I té, veus, ara sembla que la Generalitat va en camí de posar-hi remei.

Recomano les notes de Víctor Klemperer, filòleg jueu que va sobreviure al nazisme, on despulla la llengua del Tercer Reïch. No el tinc a mà ara, però és un llibre editat no fa gaire. En tot cas, es comença pel llenguatge. Recordo els documents que posaven en paraules la LOGSE. Feien riure molt, fins que...PAM, tots (ep! En lloc de..., Proposem tothom, tot el món, tota la gent) a bramar.

dissabte, de maig 14, 2005

Personatges de novel.la (de ficció)


Passejo per la platja, en paral.lel a la immensitat del mar. Passejo amb el rellotge a la mà: vint minuts direcció nord, vint més de tornada. Un passeig cardiovascular, i també no sé què d'unes endorfines (?). No m'agrada passejar, i la immensitat del mar m'aclapara. Així que em concentro en el compàs del temps i del cor (tic-tac, bum-bum). Mai com ara veig tan clar que allò que em passa pel cap no és sinó un epifeno... quan el metge em surti amb endorfines, li engaltaré epifenòmens; un epifenomen, doncs, d'allò que li passa al meu cos. Les idees afloren bombejades, cardiovasculars, endorfíniques, compassades (tic-tac, bum-bum, d'això-d'allò). Passejo i penso i arribo, no em feu dir com, a dos personatges de dues novel.les, llegides ja fa temps. Dos impostors. Parlo del primer que m'ha bombat el cap; a veure si em queda temps per al segon.
D'aquesta novel.la recordo el nom de la impostura: Faroni, el gran Faroni de Juegos de la edad tardía. La primera novel.la de Luís Landero. A parer meu, i a menys que edats encara mes tardías ho desmenteixin, l'única novel.la de Landero. Hi ha escriptors que sembla que s'esgotin en una novel.la; escriptors sovint molt joves d'una sola novel.la; per exemple, els vint-i-pocs anys de Günther Grass a El timbal de llauna. De fet, quan les acabes, aquesta mena de primeres i últimes novel.les, tens ganes de dir: molt bé, ja està prou bé, au, descansa. Així amb Landero i el seu Faroni. Els primers capítols són escrits amb la voluntat de donar-se a conèixer com a bon escriptor, de l'alçada d'una García Márquez; els primers capítols són els pitjors. Però després la novel.la es concentra i pren embranzida a través d'un pobre home i la seva impostura i d'un altre home encara més pobre que viu, a distància i per telefon, la impostura del primer. Hi ha un ritornello que a casa vam adoptar i que encara ens acompanya. El Faroni dóna ànims, i ales a la impostura, al seu aliat, que es diu Gil. No se me hunda, Gil. No, si yo no me hundo, si en el fondo soy una hiena. Quan algú de casa arriba abatut, li diem Gilnosemehunda, nosinome, etcètera. És una novel.la que et manté en el difícil equilibri entre la risa y el llanto. Una novel.la eixuta i brutal, mesetaria ; i tendra. La part final és pura angoixa, fins a la resolució.
La segona novel.la es pura angoixa del començament al final. I té la genialitat de portar-te fins al difícilíssim equilibri entre el crit i la riallada, sense solució aparent de continuïtat. És a dir: optes pel crit o per la riallada, tot sabent que en el fons no hi ha gaire diferència. El diari d' Edith, de Patricia Highsmith. Un altre dia, però.

dijous, de maig 12, 2005

Pedagogia de l'Holocaust

No vull parlar de l'Enric Marco. Ja s'ho farà (i ho té difícil), però no em sento massa al.ludida, mes enllà de l'anecdotari humà. Però, he recordat el que em va explicar la meva cunyada que havia passat a l'institut on treballa, ja fa anys, al començament de la debacle. Ara no passa. Ara s'escull acuradament l'audiència. Ara, els alumnes que i els que no es veuen d'una hora lluny.
Llavors els supervivents de l'Amical van haver de suspendre la xerrada; llavors un grup d'alumnes havia sentit campanes neonazis i tenia ganes de destrossar actes; llavors els de l'Amical van rebre una bona pitada i un reguitzell d'insults. Estranyament, l'anècdota no va arribar als mitjans de comunicació, ni cap mitjà va arribar a l'anècdota. Els alumnes tampoc van ser expulsats perquè els alumnes no es poden expulsar; com a màxim, en casos gravíssims, hi pot haver un intercanvi entre instituts: jo foto fora aquest que anirà a petar allà, i els d'allà foten fora aquell altre que anirà a petar aquí. El càstig més usual sol ser recollir papers del pati, a l'hora del pati, acompanyats, els alumnes escombra papers, per un professor escombra alumnes que, quan li toca, es queda també sense pati.

divendres, de maig 06, 2005

Estàtua vaaaa!!! Cap amunt o cap avall???


Aquí es revisa la història i roden caps... d'estàtues. A Russia, també es revisa la història i les estàtues aixequen cap. Segons llegeixo a El país d'ahir, Putin defensa ara el pacte Mólotov-Ribbentrop en base a l'argument, incontestable en l'època gloriosa de la historiografia comunista, de l'astúcia tàctica d'Stalin envers Hitler: guanyar temps per anar preparant la confrontació final amb el nazisme. Fa poc llegia a Georges Soria, periodista i historiador, avaladíssim per les patums com ara Pierre Vilar, de la guerra civil espanyola, en la qual va participar com a corresponsal. Soria despatxa el pacte germano-soviètic amb la paraula màgica appeasement. Appeasement, a l'igual que havien fet abans Chamberlain i Halifax seguits per França; cap esment del repartiment de Polonia ni del regal dels països bàltics a Stalin per part de Hitler; res de cap intenció imperialista. A Rússia, ara proliferen estàtues noves de trinca de Koba el gran. Però tranquils, que el perill feixista el tenim ara a l'altra banda de l'Atlàntic; en concret, a la Casa Blanca. Que Stalin ressuciti, ni que sigui com a estaquirot de pedra, des d'aquesta perspectiva antiianqui és un bon senyal. Sort n'hem tingut sempre, d'Europa i el seu art estatuari.