dilluns, de setembre 26, 2005

El mercader de Venècia


Admirable, Pacino fent de Shylock a la pel.lícula recent estrenada a casa nostra. Llegeixo l'apartat que Bloom (Shakespeare. La invención de lo humano) dedica a aquesta comèdia. Comença així:

Tendría que ser uno ciego, sordo y tonto para no reconocer que la grandiosa y equívoca comedia de Shakespeare "El mercader de Venecia" es sin embargo una obra profundamente antisemita.

Efectivament, Shylock segons Bloom és El Jueu. I, segons Bloom també, un candidat al personatge menys encantador de Shakespeare, la qual cosa és dir molt. Bloom l'interpreta com un dolent còmic que s'acaba tranformant en heroic. Crec que té raó; diria que la comicitat li ve d'una mena d'infantilisme tossut i cruel que el porta a venjarse, -paradigma del jueu ressentit i venjatiu com és-, amb precisió d'usurer, -la macabra lliura de carn propera al cor del seu acreedor- . Apel.lant a unes lleis que no respecta, situa a través d'elles la Ciutat entre l'espada i la paret a favor de les seves passions. Unes lleis que el reconeixen a ell com a estranger, i alhora que l'exclouen també l'emparen. Em ve a la memòria ara la famosa defensa feta per Sòcrates de les lleis d'Atenes per mitjà de les quals ha estat condemnat a mort. Sòcrates, ciutadà (major d'edat es podria dir) gràcies a elles, acata la sentència fins a deixar-hi la pell. Shylock és l'apàtrida, l'estrany; mancat, per tant, de consciència política, i abocat a jugar com un nen amb les peces d'or de la seva immensa fortuna al servei del seu odi i del seu afany de venjança.

La mateixa infantil precisió, de picapunt, de Shylock (el tros de carn pesat a les seves balances de precisió usurera) es convertirà en un parany a través d'una interpretació enginyosa i astuta -i poc seriosa, val a dir-ho; no hagués pas convençut a Sòcrates- de les lleis. No és casual -pocs elements casuals trobem a les obres de Shakespeare- que el joc de mans jurídic vingui de la mà de l' etern infantilisme femení. La dona, també al marge fins fa quatre dies, del pes de la consciència política. La dona que manipula a plaer els homes i les seves institucions. I , a més, se li'n refot, de fer-ho. Diu Bloom de Porcia:

...¡y Dios (y la democracia) me libre de la misericordia de Porcia!

I continua, Bloom, marcant el contrast entre la sinceridad monomaniaca (de Shylock) i la encantadora frivolidad de la elegante banda veneciana de Porcia; banda frívola que compara amb la de La dolce vita felliniana. El nen solitari i infeliç arraconat pel grupet alegre i divertit de la classe. Shylock passa a ser heroic, però no ens cau més simpàtic. Diu Hanna Arendt, sempre tan lúcida, fent referència al problema històric dels jueus a Europa:

La persecución de grupos desprovistos de poder o en trance de perderlo puede no ser un espectáculo muy agradable, pero no procede exclusivamente de la bajeza humana. Lo que hace que los hombres obedezcan o toleren, por una parte, el auténtico poder y que, por otra, odien a quien tienen riqueza sin el poder, es el instinto racional de que el poder tiene una cierta función y es uso general. Incluso la explotación y la opresión hacen trabajar a la sociedad y logran el establecimiento de un cierto tipo de orden. Unicamente la riqueza sin el poder o el aislamiento sin una política se consideran parasitarios, inútiles, sublevantes, porque tales condiciones cortan todos los hilos que mantienen unidos a los hombres. (Los orígenes del totalitarismo)
Diria que l'odi espanyol als catalans històricament prové, en part, d'aquí. Si fos així, d'heroics, els catalans, passaríem a grotescos, a l'inrevés de Shylock. Sobretot, tenint en compte que de rics ja no ho som tant, i que cada dia som més rucs.


dimarts, de setembre 20, 2005

D'on venim (a on anem, ja hi som)

Catalunya -nació o no; tendeixo a considerar, com en Pere d'Invasió Subtil, que no hi ha voluntat- té una història recent que es tendeix a oblidar, mentre es reivindiquen memòries a dojo. Per qüestions que no venen al cas, aquests dies llegeixo més que no escric; en concret, llegeixo textos de i sobre el filòsof Manuel Sacristán; dos dels seus alumnes més aplicats, Fernández Buey y López Arnal, em donen a conèixer l' última palabra en lo político del mestre (entrevistat a Mundo Obrero l'any 1985, any de la seva mort). Deia Sacristán:

Sólo el paso por ese requisito aparentemente utópico de la autodeterminación plena, radical, con derecho a la separación y a la formación de estado, nos dará una situación limpia y buena. Ya se trate de un estado federal o de cuatro estados. Todas las técnicas jurídicas y políticas que se quieran aplicar para hacer algo que no sea eso no darán nunca un resultado satisfactorio.

La situació neta i bona (posem per cas, l'autodeterminació del poble català) no és definitivament neta i bona. No. Tot plegat és instrumental i, per tant, cal que sigui, també, superat per l'únic resultat satisfactori possible, radicalment bo, plenament net: l' internacionalisme. En efecte, en una altra entrevista de l'any 1983 (a la revista Argumentos) ja havia quedat clar que l' internacionalismo es uno de los valores más dignos y buenos para la especie humana con que cuenta la tradición marxista (Fdez. Buey y López Arnal). Sacristán ho expressava així:

Pero el internacionalismo no se puede aplicar de verdad más que sobre la base de otro viejo principio, que es el de la autodeterminación de los pueblos.

Si ho voleu en forma de recepta: Es trituren ben trituradets els ingredients- base; es deixa reposar, a conveniència, a la nevera. Quan es vulgui acabar de cuinar el plat, es reparteix per damunt, de manera ben uniforme, la massa, fins que no quedi cap ingredient de base a la vista. I ja es pot obrir el forn crematori, que prèviament haurà estat escalfat a màxima potència.
Caldria estudiar el pes de la tradició marxista més alienada a casa nostra: a les escoles, a les universitats, a les editorials... A partir dels anys seixanta, després que, poc abans, El Partit iniciés l'estratègia d'inspiració gramsciana de "reconciliació nacional". Tota una intelligentsia esforçada a rumiar idees peregrines, que allà on s'han posat en pràctica han resultat letals. Els darrers anys de vida, Sacristán es va embolcallar amb banderes tutti colori: violetes, verdes, quatribarrades, sobre fons roig. Una mortalla colorista, curiosa, que encara es porta.

dissabte, de setembre 10, 2005

Entre el realisme i l'anarquisme

El desgavell de Catalunya està arribant a cotes alarmants. I creix la desmoralització. Que un intel.lectual nostrat, entusiasta fins fa quatre dies de la reivindicació nacional, escrigui ara un article (via Oi?) com el que li acaba de publicar l'Avui (aquests dies cal llegir l'Avui) a Salvador Cardús és tot un símptoma. El títol, Allà on resideix el poder, és eloqüent, fins i tot un punt misteriós. On resideix el poder? L'article desfà ja d'entrada el misteri sense contemplacions: No pas a Catalunya. La bèstia (m'agradaria reproduir en aquest blog un dibuix d'Alfred Kubin, que es titula justament així, "El poder", on es veu una fera terrible, potser una foca, plantificada damunt d'una pila d'esquelets, i amb cara de voler-ne més. La viva imatge del totalitarisme. El tinc davant, el dibuix; sempre que me'l miro, em fa riure amb angúnia), el poder, doncs, la bèstia, és per a Cardús l'Estat. Entén per Estat, curiosament sense anar més lluny, l'Estat espanyol; és a dir, una conxorxa de poderosos que sempre tenen, han tingut i tindran la paella pel mànec. L'estat (en minúscula correspon ara) de les autonomies ha estat eficaç -ara se n'adona, en Cardús- per a enfortir i afamar encara més la foca bestial.
L'apartat d'arguments-exemple no és menys exacte i punyent que la premissa esmentada. Així, no és el mateix -ni de bon tros- representar Espanya que Catalunya (no és el mateix -diu, dins d'un rosari exemplar de distincions- ser membre del Consell Consultiu de la Generalitat que ser membre del Tribunal Constitucional ); no és el mateix Espanya que Catalunya. Som petits, petits, esquifits, ridículs en la nostra pretensió de formar part del cercle de poder. Espanya, esclar, és una, grande y libre perquè és la bèstia. Espanya és l'Estat. I als catalans ens deixen, si ens portem bé, les engrunes.
Què dolents. Fins aquí, més o menys, el conte de terror cardusià, Allà on resideix la por. La por a no residir allà on resideix el poder. Malgrat tot, és un article valent. Però no acabo de veure clara la distinció dialèctica fonamental Estat-Catalunya. Romànticament, crec en la idea de nació. Espanya, per exemple; mal que bien. Interessant, per cert, el discurs, recentment publicat, d'Ortega a les Corts espanyoles quan allò de l'Estatut republicà. Diu que Catalunya és un poble malaltís, que tendeix al narcissisme, amb el que Espanya ha de conllevarse; que a Espanya -la pobra- li ha tocat, vaja; el llunàtic de la casa, el poble català. Per cert, que ja recomana les autonomies per a tothom, el café per a tots, com a recepta, no pas per a guarir, que no es pot, sinó per a això de la conllevancia. Diu quasi textualment que Espanya en sortiria beneficiada; oxigenada, com si diguéssim; la feina bruta per al poble, oi?, que a Espanya, a més, són uns quants. Ara bé, Ortega al marge, Catalunya és una nació? En un altre post, els motius del dubte, de la desconfiança. Ep, si Catalunya és una nació, jo vull un Estat. Un Estat constitucional, amb tots els ets i uts, res d'estat-uts ni estatut-ets. L'espantall de la bèstia, me'l conec des dels meus quinze anys anarquistes. Però, ara, goita ara, jo vull un Estat. Coses de l'edat, suposo.

dijous, de setembre 08, 2005

Enllaços


Des de Saragatona m'animen a recordar una música, unes veus que només tinc a la memòria. És tan plena ja, la memòria, de músiques, coses... de persones, només records. Aprofito que el meu fill vol donar un tomb per la Fnac; mentre el nano es tira en planxa a la secció de jocs de video-consola, jo m'interesso pel disc que estimem el Pere i jo, amb la seguretat que la Fnac té moltes limitacions, tot i que el meu fill encara no les ha descobert. Efectivament, no en tenen ni idea, i em miren com si fos una carcamal fins que els engalto, amb veu de suficiència, que al carrer Bonssuccés, a Etnomusic, el tenen (gràcies, Pere). Vagarejo pel racó de música clàssica i em topo amb una cara en un CD que em porta a pensar en el bloc Tacet, en una de les seves entrades musicals més recents. Nigel Kennedy, amb els cabells un punt punkies, em somriu, quasi em pica l'ullet: Vivaldi, la Filharmònica de Berlín, el meu violí i... Jo. Irresistible. El compro d'amagatotis del meu fill, a qui avui no afavorirà la sort perquè hem sortit a tafanejar sense comprar res, entesos? M'enxampa just al moment de fer la rúbrica avergonyida i vergonyant. Quina barra. Jo callo i atorgo.
No coneixia Kennedy. Kennedy, que m'ha mantingut penjada d'un violí fins a la matinada; i, després, encara he tingut esma per buscar informació, d'en Kennedy, al Google. Hi ha una pàgina des d'on puc comprar el concert de violí -el meu preferit-de Beethoven, mentre el pepito grillo del meu fill encara dorm. No he comprat mai per Internet. Ostres, com s'ho deu fer Kennedy, amb Beethoven? Vivaldi li pertany, així com Gould es va apropiar d'alguna coseta de Bach. El panteisme de Vivaldi, una sonoritat estranyament empírica, esfereïdorament empírica. La contemplació d'una naturalesa animada, divina, harmònica, que m'exclou. Com si tot, de cop, es posés a saltar i a ballar, i res no fos aliè a res. Bé que voldria córrer i ser-hi, jo; compassada, i en oblit de mi mateixa i dels meus records. Però no hi atenyo per ma malvada sort.

Ah, però almenys, de moment, ja ho veieu: he après a enllaçar. Mira que n'és, de fàcil. Felicitats llibreter.

divendres, de setembre 02, 2005

Nova Orleans

L'he vist en tantes pel.lícules... I la música, esplèndida; probablement, l'art més vertader que ha parit el segle XX, sortit de les arrels del dolor -i també d'e l' alegria irreductible- d'una raça alienada fins a la deshumanització. La música negra nordamericana és un dels grans reptes antropològics contemporanis; no sé si s'estudia, si és pensat en tota la seva dimensió. Ho desconec, però em recorda allò de l'amo i l'esclau, i la seducció mútua que dóna lloc a la inversió dialèctica i al reconeixement. L'originalitat i la potència de la seva música dóna carta de ciutadania als negres americans de manera inapel.lable. És absurd el discurs d'un retorn a unes arrels genuïnes resseques ja per sempre; estranya, l'assumpció d'un llunyà Islam africà; és estèril ja el victimisme. Alguna cosa que era ben seva és també ben nostra. Alguna cosa d'imprescindible.


Nova Orleans

Vista la tragèdia i les conseqüències dantesques que arrossega, pot esdevenir el talò d'Aquil.les de la política exterior de l'Administració USA. L'opinió pública pot tendir a l'aillament. Els moros que els mati Déu o sinó perquè els fotia, és una dita que sona molt bèstia i que, per aquí, ja fa temps era ben popular, quan les guerres d'Àfrica.


Nova Orleans

L'Ignatius de La conxorxa dels enzes clapotejant, qui sap si feliç, no pas constrenyit a la incòmoda banyera; un espai per fi adequat a la seva immensitat i a les seves immenses ganes de jugar. Qui sap si ofegats tots els enzes; ofegada, si més no, la conxorxa. De moment. Tota tragèdia té el seu punt dolç.