Víctimes


Yo me sentía próximo a él (Rodolfo Martín Villa), dispuesto a la comprensión, porque siempre me ha parecido que la Cartera de Interior es la más dura del Gobierno. Las víctimas del terrorismo se le mueren al Ministro del Interior y al Presidente del Gobierno: para los demás Ministros no son asuntos de su competencia.

Memoria viva de la transición, Leopoldo Calvo Sotelo



He escoltat per la ràdio del cotxe Rubalcaba. He recordat les paraules de Calvo Sotelo (és un llibre que fullejo de tant en tant, divertit, intel.ligent, excepcionalment ben escrit. Algú recorda el President Calvo Sotelo? Personalment, més enllà de tendències polítiques, és el meu preferit... Va ser tan breu. Filòsof, pianista i astrònom aficionat, elegant i culte. Un luxe). Quan li he sentit dir que tenia un desaparecido damunt la taula, m'hi he solidaritzat ràpidament. A més, m'agrada Rubalcaba, em cau simpàtic, vull dir. No s'ho esperava (Arcadi Espada, incisiu, rapidíssim). Diu Rubalcaba que no han seguit la pauta de sempre, la de trencar formalment la treva. No s'ho esperava. Diu que Eta no és racional. No és pas cert, això, i, si ho fos, si fos cert que la racionalitat és aliena al terrorisme d'Eta, calia esperar-ne qualsevol cosa, doncs.

Veig Zapatero a la televisió. Suspèn el diàleg...

Tot plegat, que consti, em sembla terrible.

La mort del tirà

Hussein ha mort a la forca. Em desperto molt d'hora i, amb el plaer del primer cafè amb llet als llavis, m'assabento que el tirà ha estat executat; un dels personatges més sinistres de la història del segle XX. I recordo els seus dos fills, destinats a succeir-lo, la seva mirada èbria, el futur de l'Iraq de Hussein segons Hussein, el seu llegat. I recordo el passat: la guerra amb l'Iran, devastadora; l'absurda i criminal invasió de Kuwait; les matances de kurds i xiites; la liquidació de gendres i ministres, de famílies senceres caigudes en desgràcia per la paranoia sanguinària d'un boig; el tripijoc xulesc i criminal amb els inspectors de l'ONU, el tancar-se totes les portes, tota possibilitat de pacte, l'aposta portada al límit; estadista de Casino, ruleta russa. Recordo l'estètica totalitària del règim, així com els gustos personals del tirà i dels seus dos fills destinats a succeir-lo: una esgarrifosa horterada; una orgia de palau sobre palau, pedra sobre pedra, or i marbre desbordats, despullats de tota noblesa. A vessar d'or blanc, d'or groc, d'or negre. A vessar de sang.

Cerco un passatge de Plató -i no el trobo- on parla amb paraules ajustadíssimes del tirà, la bèstia que conté totes les facetes del mal, que es fonen en la seva terrible i desballestada solitud; el setge de la traïció, que ensuma per tots els racons i contempla en totes les mirades. El terror dins seu i el món com a mirall.

La tirania és la pitjor forma de govern, i conté totes les facetes del mal, i cap teòric sensat ha discutit mai la necessitat d'eradicar-la.

Les banalitats del mal

Un cop destruïda tota estructura sensata, les banalitats del mal afloren a la llum, impúdiques, grotesques, sempre un punt més imbècils.

Al mercat, mentre espero que em portin l'encàrrec de tall nadalenc, escolto:
- Doncs, el meu, sense estudiar gens, treu unes notasses...

I jo que penso:
- El contracte.

De paraules i silencis Em truca un col.lega i, tanmateix, amic, que feia temps que no veia, i em convida al cine. - Caram, J, que et trobes malament? Cal dir que J és catòlic i tendeix, o li agradaria tendir, a l'ascetisme i a allunyar-se del mundanal brogit. Per acabar-lo de presentar, també diré que posseix un cervell poderós. - No, és que vull veure "El gran silenci". - El gran silenci? Aaah, ara ho entenc. Com que sóc allò que en diuen molt amiga dels meus amics, m'empasso les quasi tres hores de documental sobre la vida alpina -paisatge, per postres, que ma'tabala només de veure'l a la pantalla- d'una ordre cartoixana. Cinematogràficament, "El gran silenci" és impecable, d'una rara bellesa; assoleix un encaix perfecte entre les successives imatges i els més nimis sorolls quotidians; a moments, podria semblar que mostra una fonda comunió entre silenci i intimitat espiritual. Malgrat tot, el meu rebuig no té fisures, com sembla no tenir-les l'embadaliment del meu amic. L'inevitable diàleg de després de la pel.lícula serà problemàtic, em vaig dient en la meva intimitat silenciosa d'espectadora. Serà problemàtic, però serà; el meu rebuig no té fisures. Al final parla un cartoixà, vell i ceg: No tem la mort. Quan s'encenen els llums de la sala, ataco per aquí, des de la ironia. - D'això se'n diu instal.lar-se en l'eternitat. Recordo Plató i la filosofia com a preparació per a la mort. Recordo Plató i la seva suggerent aproximació al temps, imatge mòbil de l'eternitat. A J, l'emociona allò que anomena essencial. Li pregunto per la plenitud d'aquesta essencia, per la diferència amb el budisme. Em remet als textos, em recita algun salm. Vaig per la via nietzscheana i li pregunto per la diferència entre l'extrem exercici d'humilitat i l'extrema supèrbia. Ens acomiadem a can Spinoza; J és especialista en Spinoza. També és essencial, li recordo. Essencial i diabòlic, afegeix J. Certament, arribats a l'essència, no hi ha diàleg possible. Li engalto, a traïció, dos petons. - Bon Nadal. - Bon Nadal. El silenci s'omple del brogit i la fúria festius de la ciutat. Me'n vaig cap a un restaurant on he quedat amb una colla d'amigues per sopar. Xerren compulsivament, un escàndol, i, potser més tocada per la pel.lícula que no em sembla, hi ha un moment en què no puc entendre què diuen, no puc saber si volen dir alguna cosa, o allò que busquen és de no dir res. Torno a casa de matinada, conduint per l'autopista buida. No poso música. A casa dormen. Les gates festegen, com sempre, la meva aparició nocturna; em ronden i em freguen les cames, silencioses, essencials.

,

Entrevista a Hannah Arendt (part II)


He tornat a veure l'entrevista que amablement ens ha cercat en Gregorio (El café de Ocata) i m'he endut, d'entrada, la sorpresa que, molts detalls que recordava, no hi eren; una versió, doncs, abreujada; ompliré breument alguns d'aquests forats negres en atenció als qui l'han vist o volen veure-la per Internet.

- Aquestes mateixes mancances que, només, es noten si s'ha vist l'entrevista sencera (podria ara jugar a imaginar una successió d' entrevistes sempre abreujades que remeten a una entrevista plena que sempre se'ns escapoleix, utopia, al capdavall horrible, de tota una llarga vida entrevistada), aquestes mancances em recorden que Arendt juga amb la idea d'una memòria prodigiosa que, en recordar tot allò que ha pensat, li estalviés la feixuga -es reconeix com a mandrosa, confessió que, a mi, d'immediat em fa saber que em trobo entre amics- tasca d'escriure. Escriu, Arendt, tan ràpid com li permet la seva perícia en teclejar, copia -diu- allò que ja prèviament ha pensat.

- Abans de marxar clandestinament de l'Alemanya nazi, va ser detinguda a causa d'un treball que una organització sionista li havia encomanat. Va ser interrogada durant vuit dies per un funcionari que havia aterrat recentment a la policia política des de la policia criminal. Arendt en parla amb tendresa i afirma, no sense ironia, que li va saber greu de dir-li tantes mentides. "Abans, en tenia prou amb observar la cara del detingut per intuir si estava davant d'un culpable, però amb vostè, què faig?", li va dir el policia. Gràcies al policia, la van deixar anar, tot i que va quedar pendent de judici.

- Quan al 49 va tornar a Alemanya, volia saber si podia trobar el fons de l'abisme d'Auswitch. Volia, en definitva, parlar amb els alemanys que havia deixat enrera, les seves antigues amistats (no anomena mai Heidegger, però la seva absència és una presència ben òbvia). Temptejar la possibilitat de restablir una xarxa de relacions humanes.

- L'alegria, d'aquest any 49, d'anar pel carrer sentint parlar la seva estimada i íntimament salvaguardada llengua materna.

- Mai s'ha considerat alemanya, ni abans de fugir del nazisme. En tot cas, reconeixia la seva pertinença a l'Estat alemany.

- A la pregunta sobre com discernir políticament el camí correcte (pregunta, per altra banda, sempre tan pertinent, però, avui en dia, fins i tot urgent), Arendt distingeix, d'entrada, els estadistes de la gent del carrer, per dir-ho així, amb el risc de convertir-se en home-massa, i la necessitat, per tant, de reflexionar, d'intentar comprendre. Pel que fa als homes d'Estat, parla d'un altre perill: el segrest per part dels experts. Els informes dels experts que juguen amb les cartes marcades pel que fa a les decisions a prendre per part del polític. L'únic correctiu: llegir informes d'experts que es contradiguin, i després decidir. En tot cas, diu que l'estadista topa també amb dificultats no tan allunyades com podria semblar de les de la gent corrent a l'hora de discernir què fer.

- Els historiadors. Els historiadors tenen la missió de preservar les "veritats de fet", tot distingint-les curosament de les opinions.

- El risc de la vida humana, és a dir, el risc d'irrompre en l'espai polític, que ens remet a una fe, o confiança, bàsica en allò que hi ha d'humà en els éssers humans. (Així acaba també la versió abreujada, però volia repetir-ho i repetir-m'ho i no oblidar-ho, tan problemàtic em sembla)

Günter Gaus entrevista a Hannah Arendt, 1964. (ahir al CCCB, dins del cicle El llegat d'Hannah Arendt). Part I


Una hora i escaig. Arendt es fa present a la pantalla. 1964 a Alemanya; així doncs, Arendt té 58 anys. És alta i prima, els cabells blanquinosos, unes cames encara esplèndides; el vestit xaqueta masculí és feminitzat amb llaçades i penjolls. Unes enormes ulleres li augmenten el poder dels seus ulls, vivacitat i duresa. Fuma (quatre, potser cinc cigarretes) i beu aigua. Algun tic al rostre li endureix encara més les faccions. Usa la ironia i la mordacitat, però amb contenció. Gaus protesta en una ocasió i ella, sorprenentment, no se'l menja. En general, és una entrevista amable, però hi ha, en aquesta dona, quelcom de terrible, una amenaça constant. L'orgull. Un orgull de pedra picada. Com ja vaig sospitar en llegir-la, quedo convençuda que el seu Eichmann pallasso prové d'una fonda voluntat de menyspreu, una sortida estètica. Fotre's del botxí i de qui el jutja. Eichmann li provoca -diu- hilaritat. És que vaig riure molt, confessa, tot rient; d'aquí el to, tan criticat, del llibre. Però, fins i tot, quan menysté, l'encerta. El nazisme també va ser això de tan estúpid, banal, gris, grotesc i submís que, a cops, podem copsar en la vida quotidiana Una normalitat perversa. Després de la monumental obra d'anàlisi del totalitarisme, -Vull comprendre, repeteix al llarg de l'entrevista. Allò que busco és de comprendre-, després del profús i alhora profund intent de comprensió del mal totalitari, Arendt va a Jerusalem i es topa amb aquell mitjacerilla, un homenet ridícul a qui volen presentar com el diable en persona. N'hi ha per llogar-hi cadires.

Al proper post, detallaré algunes de les qüestions plantejades per Arendt a l'entrevista que em van cridar més l'atenció.

El temps passa


Porto un munt de dies amb el blog en blanc i, de tant en tant, em vaig dient que fóra bo d'escriure-hi alguna cosa per tal de no perdre el costum. Avui per fi hi he entrat, soc a dins, i penso que m'agradaria escriure sobre:

- L'atzucac polític de Convergència, la qual no ha pogut rendabilitzar el desastre del tripartit. I doncs, què es pensava, si va presentar-se des del primer moment com la germana gran que sap fer encara més (horror) i ho sap fer una mica millor (na-nai), sense preveure que, potser, la gent n'estava farta, de tota, tota, la família? Em recorda l'acudit recurrent d'un amic de casa que es deia Mas: "Dios es Dios, pero yo soy más"; evidentment, ningú no li devia haver anunciat que Déu ha mort. En definitiva, no s'hi val a fer una política tan enganxada a la realitat més immediata, que només para esment a no perdre el pas de la formació, perquè es pot acabar la marxa amb el pas canviat. El joc dels culs i les cadires.

- La previsió que, passades les eleccions municipals (cas que no hi hagi abans eleccions generals per obra i gràcia d'Eta), hi haurà terratrèmols. I purgues a Palau. Amb la qual cosa, hi ha d'haver travetes prèvies. Jo, francament, no hi prendria pas el tè, prop de la Plaça Sant Jaume.

- El silenci espès que fa sentir la gent que m'envolta sobre un dels fets a parer meu més greus (que ja és dir) d'aquest mil.leni recent estrenat: la teràpia nuclear individualitzada, bomba personal i intransferible (o no). Passem l'estona de diumenge a la tarda contestant el qüestionari Proust. El meu fillol, nen de bona família i bon alumne de bona escola privada de l'Eixample, contesta així a la pregunta sobre personatges sinistres: Bush, Aznar. Cal fer constar que els seus pares no estan apassionadament polititzats, la qual cosa em porta a pensar en allò que els etòlegs denominen una empremta, de quan, a molt tendra edat, la direcció de l'escola convocava totes les famílies a una cantonada del Passeig de Gràcia per tal d'anar tots junts a les manis contra la guerra.

- La meva personalíssima previsió, feliçment ja acomplerta, que encetàvem un Bond, James Bond de primera. La pel.lícula, per contra, m'ha semblat fallida. A quin antimitoman descerebrat se li ha acudit d'humanitzar Bond, James Bond i de despullar-lo dels seus artilugis? Per cert, no us perdeu els ulls, la mirada grisa i nostàlgica, de Giancarlo Gianini. Algú el recorda com a assassí de pretensions nietzscheanes i passions al capdavall petit-burgeses a L' Innocent de Visconti? El temps passa, efectivament. I tota bellesa fuig. Magnífica la seqüència de l'esfondrament de Venècia, la ciutat de la bellesa apuntalada, sempre a punt d'ofegar-se, una Ofèlia.

- M'encanten les festes de Nadal, la parafernàlia i el consumisme, el naixement de Déu, un nen pobre de família desplaçada. No hi ha Nadal que no tingui un regust trist; ja en la infància, potser per culpa d'Andersen. Ens apuntarem a totes. Tenim una nena d'un any que ha de començar a creure que un tió caga regals. En G (entusiasmat) està pensant en aconseguir un bon tronc per a fer-li un bon forat on anar deixant les cagades; m'imagino que aquesta externalitat escatològica devia tenir bona part de culpa en la fallida de la seva credulitat màgica. I és que sempre hi ha d'haver un forat (o la seva mancança) per on se'ns cola el logos; I com s'instal.la, el malparit! Bon Nadal a tots i a totes.

Àgora? L'altre dia expressava la meva fidelitat al programa Àgora del 33 i les simpaties cap al seu moderador. Però, noi, ahir, va ser un espectacle lamentable. D'invitats, només els col.leguis afins a això que, curiosament, fracassa a l'hora de formar govern i posar-se a treballar per al país (que ja seria hora, redéu!), i triomfa en la penetració social del missatges, dels successius missatges o consignes; això que es denomina sociovergència. Tots els professionals de la tertúlia sense excepció es van mostrar, des d'aquesta perspectiva transversal, brutals quan va arribar la traca final en forma del gran tema d'Eta. Consigna compartida, -i a veure qui la diu més gruixuda!- que, em temo, haurem de sentir polifònicament d'ara en endavant. La cosa és a punt de fracassar per culpa del Pp, i de l'estament judicial que es veu atrapat en les denúncies i la mala fe del Pp. Algú deixa anar la més gruixuda (Algú? la Barceló la diu!): El Pp no té cap ganes que s'acabi la violència d'Eta. Sort en té, la Barceló, que el Pp està tan distret dinamitant el procés de pau, tot denunciant potencials pacifistes com de Juana Chaos (al pobre, li han caigut 12 anys més per culpa... Sí! del Pp), perquè, a mi, que no sóc del Pp, però que la sociovergència sociològica m'empudega (hagués aplaudit la realment política: el govern de la Generalitat), em sembla que dir això que va dir la Barceló és denunciable. Per això, vaig i ho denuncio, aquí.

La reina versus la princesa del poble La pel.lícula The Queen no m'ofereix més d'allò que ja n'esperava, però és que n'esperava molt. Esperava una actuació magistral de Mirrer, i efectivament, només per la seva composició de la reina Isabel II ja paga la pena la pel.lícula. De manera que es pot qualificar de molt honesta, Frears va mostrant la crisi que la tràgica mort de Diana provoca; i tot porta a pensar que el director britànic es limita a filmar amb exactitud de copista, però amb la convicció que la posició de la cambra és ja una presa de posició moral, com volia Godard. En tot cas, allò que la pel.lícula mostra, segur que devia passar talment com la pel.lícula ho mostra. I doncs és terrible: la falla profunda entre la monarquia i el seu poble. El rol de Blair no passa de ser el d'un bon gestor de la crisi, després de detectar-la sàviament des de l'inici i d'aprofitar-la de seguida al seu favor. El polític mediador entre la fredor de les altes instàncies institucionals i el perillós escalfament del planeta-poble. Blair s'adona que cal apagar l'incendi amb llagrimetes reials a la mànega. Perquè aquest és el gran tema de la pel.lícula i de la nostra realitat política: el factor sentimental, que no és, ni de bon tros, més aviat al contrari, el factor humà de Greene. El sentimentalisme més pringós, més obscè, més pornogràfic, elevat a la categoria de poble, a través dels potents miralls dels mass-media i de la seva cohort de personatges obscenament mediàtics. I una reina incrèdula i entotsolada davant d'un perill tan estúpid, entestada a fer valdre la seva majestàtica Raó, paulatinament perplexa i dolguda; finalment, humiliada (terrible l'ombra d'humaníssima gratitud al seu rostre quan una nena, entre la multitud, li ofereix unes flors, al bell mig de l'aquelarre floral ad maiorem gloriam de Diana, la princesa del poble). És possible que les monarquies europees sobrevisquin en la decadència d'Europa, hi vagin fent la viu-viu, però queda clar que no faran pas honor al seu sentit històric. La institució pensada per perdurar per excel.lència en la excel.lència perdurarà, en tot cas, com a imatge polsegosa, viscontiana, de la decadència, obligada a exhibir-se entre la solemnitat encarcarada d'un museu i la vivacitat grotesca d'un teatret de titelles. S'imposa de recordar, davant d'aquesta pel.lícula i de la seva protagonista, la reina Isabel Mirrer, l'aforisme de Churchill: Les guerres dels pobles seran més terribles que les guerres dels reis.

Doncs bé, venia a dir que estic bàsicament d'acord amb "¡Qué error, qué inmenso error!", llegit ahir a La Vang i signat per Antoni Puigverd. Jo parlaria -parlava, en el post perdut- d'horror conradià. Una imatge: la de Pujol durant la nit electoral. Devastadora, desèrtica, i sense força per a destruir aquell qui la desert. Tanmateix, Pujol és el patriarca i aquesta és la seva herència. Deia que és terrible per a un país (de fet, és inimaginable, la qual cosa posa en dubte que Catalunya tingui estructura de país) un President inculte per impermeabilitat. No em refereixo a més o menys il.lustrat. Vull dir alienat culturalment, sense saber parlar la llengua del país que representa. Pobre home de fets i no paraules, sense paraules no ha seduït ni a aquells que, passant de Catalunya, passen, en bona lògica, de la Generalitat de Catalunya. La gent té unes estructures metafísiques bàsiques millors que no sembla. El President és un accident, un temporer; allò essencial, destinat a romandre (dubtós en aquest cas particular, això de romandre) és la Institució. I doncs, que no, que no els dóna la gana d'anar a votar. Després tenim aquells que ara juguen a la contra, d'aquí que puguin confondre's, erròniament, amb altres pallassades polítiques. Aquells que van a la contra, quan poden exercir el seu vot negatiu, ho fan amb una alegria democràticament envejable. En aquest sentit, la fòrmula Ciutadans és exportable a la resta de l'Estat. Pot seduir intel.elctuals amaneradíssims en la seva intel.lectualitat, alts funcionaris de diversos ministeris (Interior, Defensa...), obrers i camperols, "así en el tajo como en la fabricas, y en la universidad". Aquí, la pregunta per l'essència és "què?", contra què? Contra l'Estat de les autonomies, que neix a Catalunya i inunda tot l'Estat. Cal ressenyar que com més ZP més ciutadans a la contra. ZP és un debilitador nat des del seu pensament dèbil. Què debilita ZP? Doncs, l'Estat; alerta, perquè la gràcia és que es tracta de l'Estat de les autonomies. L'altre, l'essencial, resistirà. I així, arribava al final, el lament. Un president dèbil i debilitat electoralment, un vicepresident Carod, uns cossos de seguretat en bicicleta, una política mediàtico-cultural a mans d'Erc, una política d'immigració forumesca, unes infrastructures a no desenvolupar per uns aprenents de Greenpeace, una educació (no, això segueix igual que sempre, és a dir sempre pitjor, i tots s'hi posen d'acord)... En fi, l'horror, l'horror.

Espanya en els seus melics

Deia l'historiador J.B. Culla en una conferència, a la qual vaig assistir deu fer cosa de mig any, que, a parer seu, la gran contradicció interna que hauria d'afrontar el Pp residia en els afanys autonomistes que, seguint l'estela (no l'estelada, eh?) catalana, tindrien lloc a les diferents comunitats autònomes, i es remetia a l'autoritat de la història dels anys trenta (fins i tot Gil Robles, s'avenia a demanar un Estatuto castellano-leonés). En aquest sentit, el pacte estatutari andalús m'ha deixat astorada (una mica) i potser (però, em sembla que no) ens remet a la tesi Culla. En tot cas, de fa temps, que segueixo alguns blocs els autors dels quals són andalusos. En recomano dos dedicats a la política nacional que tot seguit (això espero) enllaço: Ventana al patio i Andazulía is different. Si en llegiu les entrades més recents, tots dos blogaires semblen decantar-se per seguir l'estela de la ciutadania de Ciutadans de Catalunya (no és en absolut el meu cas), però inevitablement he pensat en una República espanyola de ciutadans cultes, cartesians, lliures, feliços..., és a dir, en una No-república. No us perdeu tampoc les declaracions de Javier Arenas que un dels blogs reprodueix. Són un poema simfònic de cinisme sostingut, i desmenteixen de ple la tesi Culla. Queda clar que, si guanya el PpPsoe, i es consolida com a majoria absoluta, revisaran la Constitució i loaparan tots els melics (fa angúnia això de loapar melics. Ai uix). I a més, ho faran amb l'autoritat que atorga la rúbrica matemàtica per excel.lència: Quod erat demonstrandum. Però abans, entre tots plegats, ens faran fer la travessada del desert fins a la demostració final. D'això, si us plau, algú sap d'algun oasi, per aquí?

Reflexionem-hi Ahir a la nit, veig un Àgora (soc bastant fidel a aquest programa; m'agrada el tarannà del presentador) amb les segones espases (a cops millor afilades que les primeres) dels partits, acomiadant-se de l'audiència electoral. En l'ardor de la batalla, Felip Puig és atacat per no haver imposat al gabinet Aznar un nou Estatut. Puig es defensa apel.lant al sentit comú, i fa ben fet: Com pretenen que anéssim contra aquella paret, (no és textual però s'hi assembla molt). Recorda que, després de la paret-majoria absoluta, arriba ZP i, és clar, llavors sí, a la jugular, directes. I remata l'argumentació dient (ara textualment): Nosaltres hem d'aprofitar la debilitat de Madrit La qual cosa passa desapercebuda; cap dels presents mou ni un múscul de la cara, ningú retreu res, és una frase que pot ser dita en la més estricta normalitat, forma part de l'edifici polític de Catalunya. I doncs, a mi, em sembla brutal. I doncs, a mi, em sembla que quan es diu, en aquest context, Madrit, es vol dir Estat. I quan es diu Estat es fa referència a l'Estat que a tots ens empara. I que es digui alegrement que hem d'aprofitar-ne la seva debilitat, em sembla irresponsable i, fins i tot, demencial en els temps que corren; i em sembla, també, un resum impecable d'allò que políticament ha estat, és i, segons que sembla, serà CIU, fins i tot si arribés a tensar la corda (tensió que Pujol ens va estalviar, la qual cosa, entre moltes altres, l'honora) d'acceptar ministeris. Llavors, ja passaríem al registre còmic, a menys que els ministrables tinguessin el cap molt clar, és a dir, passessin olímpicament de la casa-mare, de CIU. Perquè, una cosa es haver de negociar (i en tota negociació hi ha mercadeig, estira i arronsa, ara convé estirar i ara arronsar) amb l'Estat des de la institució (estatal curiosament) autonòmica, i una altra de molt diferent és donar per suposada la peregrina idea que els catalans som una mena estranya de ciutadans a qui totes li plouen quan més dèbil és l'Estat al qual pertanyen.

La cosa pública


La pel.lícula sobre Chirac que hi ha a la nostra cartellera m'ha deixat estupefacta. És una paròdia brutal que entona una veu en off sobre una selecció gens innocent d'imatges, una selecció a partir de l'abundant rastre audiovisual que tot home públic va deixant al llarg dels anys. Fa angúnia. Mai he pensat en bons termes de Chirac, però la pel.lícula és inapel.lable: a partir d'allò que ell mateix mostra, Chirac és un titella grotesc, vanitós i corrupte. El més impressionant -insisteixo- rau en la possibilitat audiovisual de selecció i de muntatge. És esfereïdor d'imaginar-se que poden reduir la teva vida a una hora i mitja de repetició de les jugades menys interessants, de les jugades més patètiques. Des d'aquesta perspectiva, diria que fins i tot Chirac mereix una mica més de respecte. De fet, la pel.lícula va acabar per afartar-me. Tot i ser divertida, és, sobretot, plana fins a l'estupidesa, amb la qual cosa cau de quatre potes en el mateix defecte que vol denunciar.

Davant els polítics, la pregunta, més o menys conscient, que tots ens fem és sobre la seva consistència. Ho plantejava molt bé una altra pel.lícula americana, de la qual no recordo el títol, on, des de la ficció, reflectia, de manera bastant directa, la parella Clinton (els actors, recordo que eren Travolta i Thompson). No era una gran pel.lícula, però tenia la intel.ligència d' abordar justament la sinceritat o autenticitat política i, per tant, personal dels protagonistes, i de deixar-ho en una ambigüitat que em va semblar honesta. Vés a saber! La transparència de la democràcia és un dels seus paranys i una de les seves servituds. La llum d'allò públic ho enfosqueix tot, diu Heidegger. Pobre Heidegger. Ara mateix, en tindríem prou amb polítics una micona més tímids, polítics les senyores dels quals no ens expliquessin com són al llit, o quins productes cosmètics usen o no usen, o si s'encarreguen o no de netejar les caques del gat o del gos.

Alicia Zetapé y la rana Gustavo Gustavo Bueno és un filòsof que sempre havia considerat força allunyat dels meus interessos. De sobte, però, irromp a la xarxa fent propaganda d'un llibre que acaba de publicar i que m'imagino que serà èxit de vendes, Zapatero y el pensamiento Alicia. I doncs resulta que l'anàlisi del personatge coincideix al cent per cent amb allò que jo penso des del primer discurs zen que li vaig voler sentir sense aconseguir-ho, és a dir, adormint-me molt abans del final, més aviat cap al començament. Gustavo Bueno parla d'una reacció que jo he hagut de sofrir manta vegades en pròpia carn en intentar analitzar alguna qüestió d'actualitat política des d'una perspectiva de certa complexitat; així, tot sovint em trobo amb sortides del tipus "no m'atabalis"; evidentment, hi ha una relació de proporcionalitat matemàtica entre l'alarma que provoca el problema a analitzar i el període de temps durant el qual et deixen parlar abans de tallar-te amb el "no m'atabalis". O bé, una altra possibilitat, una mica més sofisticada però igualment fruit del menyspreu a l'altre, és la següent, en paraules del nostre filòsof: Se ve en los debates en las Cortes (en tots el debats que he intentat seguir, ho he vist, talment, exactament, fins al punt que ara m'escolto Rajoy amb molta més atenció i consideració i, fins i tot, simpatia. ¿Què hi farem?). El Psoe e Iu encapsulan las tesis de Rajoy y las descalifican. En vez de atacarlas directamente las consideran absurdas. Y se comportan como cuando se habla con un loco. Lo encapsulamos, no entramos en lo que dice y como está loco pues eso, que se desahogue. Lo decía Pepiño de Rajoy no hace mucho, "que se desahogue un poco". Pero, potser, perquè el pensament Alicia m'ha portat a escoltar Rajoy amb atenció, consideració i simpatia, aplaudeixo entusiasta els qualificatius que Bueno dedica a ZP: Hay que ver la estructura compleja de lo real. ZP necesita un microscopio para ver que la realidad es muy compleja. Es la única forma de no ser imbécil. Me indigna que maneje simplismos para gobernar y engañar. Aventuro una hipòtesi: la gent acabarà abandonant ZP a causa del seu pensament Alícia. D'entrada, és molt tranquil.litzador i desestressant, com un masssatge oriental, però com que per definició reclama dues grans dosis d'ingenuïtat (en si mateix, com a pensament, així com també com a demagogia que reclama la credulitat del receptor), la gent n'acabarà fugint; perquè allò menys popular, menys tolerable socialment, és que et prenguin per tontorrón. La gent, al país de la picaresca, pot resignar-se a haver d'admetre mancances d'intel.ligència, però mai admetrà fàcilment llur manca de punyeteria. I ja per acabar, passo de la crítica buenista (ja és conya que es digui Bueno) al pacifisme a l'ús, la qual es pot deduir fàcilment del que ja he dit, a una cita de Octavio Paz que vaig llegir diuemenge passat a "El Pais". En aquest cas (potser com sempre), Paz em sembla de molt més profunditat en la crítica: Lo único que une a Europa es su pasividad ante el destino... De ahí la fascinación que ejerce sobre sus multitudes el pacifismo, no como una doctrina revolucionaria, sino como una ideologóa negativa (...) Es la otra cara del terrorismo: dos expresiones contrarias del mismo nihilismo.

La raó Llegeixo l'entrecomillat en premsa d'unes declaracions públiques d'Arnaldo Otegui arran de la rebaixa fiscal (??? No, fiscal encara no; d'això encara no se n'ha parlat) de la fiança (ara sí, rebaixa de la fiança), de 600.000 euros a 50.000, decidida pel jutge Garzón. Diu Otegui: Una injusticia no deja de serlo por el grado de intensidad con el que se aplique. Ahora parece que firmar dos veces al mes y no todos los días y tener 50.000 euros de fianza en vez de 600.000 es poco menos que el paraíso terrenal. I remata (és un dir), referint-se als jutges: Los hechos objetivos dejan en evidencia el nivel de rigor con el que se hacen las cosas. Doncs bé, sense ironia: Trobo que té tota la raó. És d'una coherència lògica impecable. Tota la raó. I més que la tindrà.

Europa i els totalitaris sinistres encore une fois


Imprescindible avui el blog de J.P. Quiñonero, Una temporada en el infierno. Logra de presentar la insalvable (?) cruïlla de la nostra Europa amb objectivitat glacial i alhora amb la malenconia necessària a un cant fúnebre.

Vidas docentes


La Vanguardia, que és com un acta notarial del poder a Catalunya, sempre al seu servei amb una diligència admirable, ofereix la seva hemeroteca per internet. Un luxe, que pot acabar essent com la majoria de luxes un vici. Ara vaig pel 1937. Transcric una perla del "jueves, 13 de mayo":

Vida docente
INGRESO EN LA NORMAL DE LA GENERALIDAD
El próximo martes, día 18, a las nueve de la mañana, comenzarán las pruebas del examen de ingreso.
Los aspirantes tendrán que ir provistos de pluma estilográfica. Los que todavía no hayan presentado el documento librado por algún partido político o sindical, que acredite la adhesión al régimen, tendrán que hacerlo antes de la fecha indicada.

Fa pocs dies, tot passejant per Barcelona, el meu marit i jo vam anar a parar a la plaça Universitat. Llavors, per sofisticadíssima associació lliure d'idees, vaig recordar que havia llegit en premsa la inauguració al vestíbul de la Universitat d'una exposició sobre ensenyament durant la Segona República. I bé, ja que érem allà, doncs hi vam treure el nas. Era el món ideal ensenyat de qualsevol manera. Un món de color de rosa amb parracs. Vull dir, que el muntage de l'exposició és d'un nivell baixíssim, però la passió per això que en diuen "recuperar la memòria històrica" ho impregna tot. Al final, hi ha un monitor on es mostra el ying i el yang: a la part esquerra de la pantalla les consignes i imatges pròpies del món pedagògic republicà, i a la banda dreta, la seva negació franquista. Coses com ara: la canalla anava d'excursió/la canalla no anava d'excursió. No és literal però tampoc és exagerat.

Allò que més emprenya és que ens prenguin per tontos, mentre van tirant de la rifeta d'uns pressupostos que per minsos que siguin segur que es podrien esmerçar amb dignitat.

ACCIDENT II


Com que l'èxit de l'Accident (des d'ara I) ha sorprès a la pròpia empresa, i com que, de fet, he tingut (tinc! I que duri) una vida força accidentada, passo a contar l'últim accident del qual he estat víctima.

S'esdevenia el mes de juliol d'enguany; per a aquells que ja no el recordin, cal afegir que s'esdevenia duríssim, d'una calor espantosa, aclaparadora, d'aquelles que semblen caure a sobre des dalt, vés a saber des d'on, sobre el cap, amb una força que t'empeny, t'empeny cap avall, endins de la terra, com si un gegant invisible maldés per convertir-te en una espècie nova de tubercle. S'esdevenien, més concretament, les primeres, feixugues, hores de la tarda dins d'un pàrquing del centre de la ciutat, un d'aquells caus horribles, fastigosos, pudents, mancats d'espai, de llum i d'oxígen; un cau que, en sortir del cotxe climatitzat, et feia reviure de cop el terror infantil en l'expressió "Les calderes d'en Pere Botero". A la pressa vital de trobar la llum -Allí! Un túnel i al final... La llum-, la sortida alliberadora, s'hi afegia el fet d'arribar tard a una consulta mèdica d'en G, típica del mes de juliol, ja se sap, el cúmul d'especialistes ajornats durant el curs escolar.

Tanmateix, a totes aquestes circumstàncies, farcides de tots els detalls horripilants que pugueu imaginar i que us estalvio, cal situar-hi, al belll mig, el subjecte, el jo, és a dir, jo. Jo mateixa. Per egocentrisme? No pas fonamentalment. Es tracta de donar credibilitat a la narració. I així, cal dir que jo vaig pel món no virtual (per això Internet ha estat per a mi la dimensió anhelada, tal com la televisió ho va ser per al meu avi quan ja no podia sortir de casa; un altre dia en parlaré), vaig, doncs, més que despistada, fent tentines, atolondrada; tendència que s'accentua perillosament quan el món tendeix a desfer-se per culpa de l'energia calorífica, i els límits de les coses també en fan, de tentines. I no ens oblidéssim pas de la urgència: fem tard, en G i jo.

Llavors, allà davant, la llum. La sortida. I jo que m'hi encamino, i en G que em segueix a prudent distància (és llest i intuïtiu, el meu nano). En passar, saludo el paio de la cabina i ell em respon amb tota normalitat, com qui diu em dóna pas, el molt imbècil. I passo. Passo pel túnel d'entrada just quan un cotxe acaba d'entrar (que no he vist perquè estava saludant el paio de la cabina). I de sobte -brutal, aquest de sobte-, clongggg!, em cau a sobre, des de dalt, vés a saber des d'on, un no se sap què contundent, inapelable, bíblic, que és a punt d'estabornir-me. Exacte: la barrera mecànica! Sortosament, per una mil.lèssima (ara crec en la seva existència empírica) de segon, ho puc explicar. La barrera m'enxampa de resquitllada, front avall, em frega tota una galta. M'hi assec. Veig en G que s'esvera. Nooo, no em passa res greeeu; només... Mira, tinc ganes de seure. Aaah, que em surt sang del front? Bé, per això m'assec. El paio del pàrquing s'acosta xino-xano, i diu, textualment: Pues, ha tenido suerte. Porque el otro día, a un Mercedes de esos tipo tanque le partió el techo. Zas! El techo abierto de un tajo (ho exemplifica amb la mà dreta caient en guillotina al mig de la mà esquerra estesa). Una dona -què dic? Un àngel- que passava per allí es fa càrrec de la situació i ens tranquil.litza: tot molt superficial, només una rascada; una bona rascada que generarà un bon morat. Sóc socorrista, diu. I aquesta dues paraules em produeixen una alegria immensa i immediata, una energia que fa que m'alci i continuï la meva missió ineludible de portar en G al metge. La recepcionista de la consulta em neteja la ferida i em proporciona gel. Mentre ens esperem a la sala d'espera d'un dentista, noto que la gent em mira amb estranyesa, com qui veu algú fora de lloc, descol.locat.



La veritbale intenció d'aquest escrit.- Sí, de fet, jo volia explicar l' accident (des d'ara el III) que va patir la meva gata quan vam penjar les cortines noves al menjador. Ho havia llegit en una revista i vaig pensar: Ara, ara és l'hora de provar-ho. I doncs, ja us ho avanço, oli en un llum. Evidentment, la gata va anar directa a penjar-se d'ungles a la cortina: però jo estava a l'aguait, darrera la porta de la cuina, mirant-me-la, de resquitllada i d'amagatotis, amb un coixí a la mà. I de sobte, i amb precisió crec que directament proporcional al preu de la cortina, pam! a la gata li va caure alguna cosa de contundent damunt del cap, des de dalt, des de no se sap on. Va fotre un bot, va mirar al seu entorn i va ser tal el terror de no trobar-hi ningú, que mai més, mai més s'ha apropat a la cortina. Val a dir, que si hagués calat que la foragitava jo, l'hauria, de fet, esperonat envers el nou objecte del seu desig, se n'hauria automàticament enamorat, de la cortina; qui tingui tractes ambs gats ja sap que el sentit de la vida felina domesticada és anar a la contra i fer la punyeta.

Però, des que em va caure des de dalt, de cop, des de no se sap on, el que després va resultar ser una barrera de pàrquing, m'identifico encara més, que ja és dir, amb la meva gata.

Accident

El cotxe enfila el carrer que ens porta directament cap a casa. Condueix l'E i jo faig de copilot (és a dir, res, no faig res). A la primera cruïlla, just davant nostre, pam! Accident. Una moto cau en ser envestida per un cotxe. Sóc jo la primera que ho veig i adverteixo l'E per tal que s'aturi. La cosa no pinta bé. La cama del motorista comença a tenyir-se de vermell. Aparquem el cotxe a la vorera i abans de tenir temps de sortir-ne, se'ns apropa el conductor del cotxe que ha provocat l'accident, ho fa després d'aver anat a veure el ferit; és un senyor d'una seixantena llarga, ben vestit i educat. "Un mòbil, si us plau, ràpid", ens diu, però la veu no denota massa nerviosisme. L'E ja ha baixat del cotxe i està atenent el motorista, s'hi han afegit dos o tres persones més. Jo truco pel mòbil al 061 i també m'acosto a l'accidentat. Hem responen ràpid, em demanen l'adreça i em passen amb una metgessa. Mentre, he vist tres o quatre cinturons que voleiaven, inclòs el de l'E. "Tinc una metgessa al telèfon", dic. "Fractura oberta a la cama; ja se li ha fet un torniquet i està conscient", em diu l'E. Passo la informació per telèfon i em contesten que ara mateix envien una ambulància medicalitzada. Passo la informació del telèfon a l'accidentat i als qui l'envolten. A les rodalies de l'accident, veig ja força gentada, tots amb el mòbil treient fum. "Col.lapsaran les centraletes", penso. El ferit, un senyor de mitjana edat, està conscient i a l'aguait. De fet, és l'únic que està a l'aguait. Diu: "No el deixeu marxar. Que no marxi, que no marxi". A tots els babaus que l'acompanyem ens costa d'entendre el missatge. Ell assenyala en direcció al cotxe que ha provocat l'accident. Aah, ostres, sí, s'ha fet fonedís. "La matrícula, la matrícula", va dient el ferit amb la sang estroncada i suficientment freda (o calenta) com per a voler justícia (o venjança). Però, de sang freda, val a dir que qui l'ha tinguda ha estat l'individu que ha provocat l'accident; l'últim rastre que em ve a la memòria és el d' ell i una senyora dins del cotxe. Han passat poquíssims minuts, per tant, la seqüència sembla ser aquesta: ha sortit, ha vist i ha decidit (aquesta decisió ràpida em meravella) dissimular una mica i fotre el camp. S'ha assegurat d'involucrar-nos amb allò del mòbil -no en portaven, ni ell ni la seva parella?-, ha entrat dins del cotxe i quan li ha semblat que ja ningú no se'l mirava, doncs adéu-siau. ¿Hauria fugit sense fer-se càrrec de res si hagués estat a soles amb l'accidentat? Ja ha passat altres vegades, no és gens descartable.

L'ambulància arriba en menys de deu minuts; la guàrdia urbana havia arrribat abans. Tot controlat. Marxem cap a casa. L'E indignat i jo perplexa. Puc entendre un atac de pànic, però aquesta fredor en desempallegar-se de les pròpies responsabilitats, em supera. L'E, que quan era molt jovenet va sofrir un accident de moto força greu, la qual cosa, esclar, el fa molt susceptible en aquestes qüestions, va dient que considera inadmissible de no assumir la responsabilitat dels propis actes; quina vida és aquesta?, pregunta.

Putin


Impagable Barcepundit, ara mateix.

Còpia

Com que tinc el blog una mica abandonat i, per postres, els enllaços que pretenc posar tenen per costum de deixar-me en ridícul, copio amb tota cura i aplicació l'article següent; ho faig, evidentment, perquè el subscric, amb totes les comes, els adjectius i la mala llet.


MEMAS (de Fernando Savater)

Mal día eligieron las actrices componentes de "Rosas blancas para la paz" para su numerito en el Kursaal de San Sebastián, en pleno Festival de Cine. Se reunieron con las componentes de "Ahotsak", la plataforma formada por parlamentarias y políticas nacionalistas (con Gema Zabaleta del PSE como coartada supuestamente perteneciente al mundo exterior al nacionalismo), para comprometerse a trabajar para que "el proceso de paz" no se fustre y en contra de las fuerzas oscuras que conspiran para boicotearlo. También hicieron saber que "la paz es más que la ausencia de violencia". De éso pueden estar seguras: a nadie nos cabe duda. Después, salieron a la calle y repartieron rosas blancas entre los asistentes al festival: espero que ninguno de los invitados estranjeros creyesen que eran comestibles, porque como les han hablado tanto de las delicias de la gastronomía vasca...

Dejemos a un lado lo del reparto de flores, que a mí me parece una cursilada, un detalle muy femenino a la antigua usanza: ¿no habíamos quedado en que estábamos contra las mujeres-florero? Más difícil es pasar por alto que las componentes de "Ahotsak", capitaneadas por una dirigente de Batasuna tan conspicua como Jone Gorizelaia, abogan por la legalización del brazo político de ETA sin condena de la violencia terrorista y sin aceptación explícita de la legalidad constitucional. Precisamente porque la "paz" no es sólo ausencia de violencia, sino rechazo inequívoco del terrorismo y restauración de las garantías constitucionales tanto tiempo conculcadas con sus desmanes, no es fácil entender como se concilia la buena voluntad pacificadora con el apoyo explícito a quienes no aceptan esos trámites imprescindibles para hacerla creíble.

Y también es difícil de digerir que sea precisamente ahora y así -sobre todo así- cuando la gente que asiste al Festival de Cine donostiarra, sonámbulos cuando no cómplices por omisión del terrorismo ambiente, hayan decidido comprometerse. En este caso, más habría valido nunca que tarde... y mal. Recuerdo que hace pocos años coincidí en un estudio de televisión con una actriz española de justificada reputación ya internacional. Cuando era muy joven y menos conocida, fue presentadora del certamen donostiarra. El día de su debut hubo un atentado con muertos y ella propuso decir algo en el escenario como condena de lo sucedido: los organizadores la disuadieron, aterrados. Así hemos vivido durante décadas, no un año, ni un mes, ni un día. Sin amiguitas ni amiguitos de la paz que alzaran su artística voz contra el terrorismo. Y ahora por fin salen a la palestra unas señoras, del brazo de Gorizelaia y contra los conspiradores -supongo que todos del PP- que se niegan a legalizar a Batasuna por su cara bonita. ¡Que majas son!

Pero pasemos por carros y carretas. Aceptemos las florecitas, la vecindad del integrismo nacionalista y de la incalificable Zabaleta, olvidemos el pasado del Festival amordazado, pelillos al Cantábrico. Ahora bien: eligieron mal el día. Porque en el mismo momento en que ellas se pavoneaban por el Kursaal, los etarras escenificaban su aquelarre -capuchas, amenazas, tiros al aire...- en Oyarzun. La pregunta obvia es: ¿Por qué no fueron a repartir rosas blancas a Oyarzun, que está a menos de media hora de San sebastián? ¿O a Hernani, otro feudo abertzale que les quedaba aún más cerca? ¿O a la parte vieja donostiarra, a alguna herriko taberna de las que están ya prácticamente al lado de su lujoso hotel? ¿Por qué no distribuyeron sus vegetalitos entre los violentos, en lugar de dárselos a Max von Sydow y compañía, que nunca han matado a nadie? ¿O es que no saben siquiera que esos lugares existen y lo que pasa en ellos?

Bien mirado, el comportamiento de estas damas de la caridad es toda una metáfora del llamado "proceso de paz", según lo entienden algunos: consiste en pedir calma a los corderos, a la espera de que su sumisión convierta en vegetarianos a los lobos.


Algun comentari:
- Mai la submissió dels xais torna vegetarians els llops; ben al contrari. És una de les lleis més certificades de la natura.
- Adoro les flors blanques i, en particular, les roses. Per això encara m'emprenya més això de les "memas". La rosa vermella tan estimada per aquí sempre m'ha semblat que cau en oxímoron.
- M'encantaria repartir flors a Max von Sydow i a Matt Dillon, les dues estrelles del festival d'enguany, però no a qualsevol preu; el preu més alt de tots: la Zabaleta. La Zabaleta m'enerva; té una retirada remarcable, parla igual i amb el mateix tarannà de suficiència moral que una companya de claustre amb la que, curiosament, tampoc he coincidit mai.

A touch of class


M'assabento de la mort imminent d'Antoni Gutiérrez, dirigent històric del Psuc i artífex de la històrica Asssemblea de Catalunya. El vaig conèixer de resquitllada, quasi de vista, es podria dir, però ja des d'aquesta distància el seu atractiu era poderós. Diuen que era irresistible en distàncies més curtes. Li comento la notícia al meu marit, el qual em fa un resum lacònic: "Por lo menos, tenía clase". Sí, difícil no caure en el tòpic d'una època que es mor, i que si els guepards i altres bèsties. Recordo la coneguda anècdota entre Tarradellas i el Guti i els seus respectius regals de Nadal: una corbata (Tarradellas va iniciar la tradició) i un jersei de coll alt. El llavors president de la Generalitat tenia una obsessió versallesca per les formes i el xoc amb bona part de la classe política catalana, tot just acabada d'endurir en els focs de camp escoltes, va ser impactant. "Caram, Xirinacs, que aneu d'excursió?", li va etzibar per a trencar el gel quan el capellà entrava al despatx de la Casa dels Canonges. Però, a Antoni Gutiérrez no li feien cap falta les corbates, és més, diria que una corbata en el seu cas esdevindria una redundància; n'hi havia ben bé prou amb el seu semblant mefistofèlic, la seva irònica i ràpida mirada, una alegria vital temperada per l'elegància del gest. Allò més semblant a un polític florentí que jo hagi vist mai en directe.

No apte


En una de les tertúlies recents de l'imprescindible El café de Ocata, es parlava a bastament de misèries i grandeses d'Orwell. Com és ben sabut, la guerra civil espanyola va ser un bon escenari d'aprenentatge per a molts dels intel.lectuals de l'època. Ara recordo W.H Auden i el seu entusiasme en acudir a Espanya, i la seva simptomàtica negació a fer-ne cap referència posterior. Venia dient:

En aquel cuadro árido, en aquel trozo arrebatado a la ardiente
África y soldado crudamente a la industriosa Europa;
em aquel pedazo de tierra roído por los rios,
nuestros pensamientos adquieren cuerpo.

En Auden he trobat un dels poemes més salvatgement tristos que he llegit, i que tot seguit reprodueixo. Cal estar molt i molt fart de les misèries humanes; probablement, -així m'ho imagino, jo- té com a referent les petites misèries quotidianes, la patadeta per sota la taula, les traves i travetes que els col.legues van aportant al bagatge propi de desencís; en fi, es tracta d'allò que anomenem mesquinesa, una paraula que sovint em sembla més escruixidora que violència, per exemple. Els atacs frontals -la duresa d'un sarcasme, per exemple- permeten de generar, si més no, una reacció sana i forta, un emprenyar-se prou consistent com per a trobar una sortida viable i ràpida. Estímul-Resposta. Però, la mala llet de baixa intensitat va minant a poc a poc i pot donar lloc a un poema no apte per a menors. Nuestros sentimientos adquieren cuerpo.


No hi haurà pau

Tot i que el temps clar i temperat
torna a somriure al comtat que estimes
i els seus colors revénen, la tempesta t'ha canviat:
No oblidaràs mai
la foscor que esvaïa l'esperança, la ventada
que profetitzava el teu esfondrament.

Et cal viure amb el que saps.
Ençà, enllà i enfora de tu hi ha altra gent,
en absències sense llum que desconeixes
però que et coneixen prou,
éssers de nombre i gènere desconeguts:
i no els caus gens bé.

Què els has fet?
Res? Res no és cap resposta:
Arribaràs a creure -com ho podries evitar?-
que sí que els has fet alguna cosa;
desitjaràs poder fer-los riure,
et deliràs per ser amic d'ells.

No hi haurà pau.
Defensa't, doncs, amb tota la força que tinguis,
amb tots els innobles ardits que sàpigues,
tranquil.la la consciència en això:
llur causa, si mai n'han tingut cap, els és indiferent;
ara odien per odiar.

Les nenes maques


F , la senyora marroquina que em neteja la casa, em diu que se n'anirà una mica més d''hora, quan passi a buscar-la la seva filla, l' I; com que F no parla massa bé l'espanyol i no parla gens el català, em diu que per a més explicacions esperi l'arribada de la filla. És un divendres de primers de setembre i en G corre (és un dir molt, molt laxe) per casa. Quan sent que l'I ha d'aparèixer, l'I que té tres anys més que ell, l'I amb la que jugava quan eren més petits (és a dir fa quatre dies), l'I a la que sempre ha admirat, li entren les presses i fa cap a la dutxa, ara sí corrent. Cal dir que en G ha fet ben fet, tot i que, el pobre, ha fet molt curt. En efecte, l'entrada de l'I és espectacular: ha crescut de cop des que no la vèiem, va pintada, amb talons alts i una melena tirant a rossa que li arriba fins a la cintura. Amb els seus ullets de gasela brillants d'emoció, m'explica que una agència de models la vol contractar, que avui li faran unes proves fotogràfiques. Sa mare es posa el mocador al cap i la túnica, i totes dues marxen il.lusionades. Em lamento en veu alta:
- Això de tenyir-se els cabells, l'I, tan bonics que els té de natural...
En G contesta (ho remarco, això de què contesta, perquè no sol ser habitual):
-Aaah! Ja deia jo que li notava alguna cosa... rara.

Les nenes maques pertanyen a una categoria especialíssima, que no està feta de diferències racials ni culturals, fins i tot diria que és aliena a la història. Les lectures més delicades i lúcides sobre elles, les he trobat en Rilke, en Nabokov, en Proust, que ara recordi. Rilke remarca la necessitat de les dones de ser mirades. I és clar, totes les noies voldrien ser maques. El patiment terrible de tantes i tantes nenes davant el mirall (els miralls), avui en dia s'expressa en malalties com ara l'anorexia. És sabut que les epidèmies de les diferents malalties mentals sí que estan sotmeses a canvis històrics. L'exemple més paradigmàtic: ja no es troben casos d'histèria con els que registra, amb grandesa literària, el jove Freud, i potser no es troben, precisament, a causa de la teorització freudiana. Ara ens malfiem de les passarel.les de moda a causa d'una malaltia que moltes de les mateixes noies models pateixen. I com ha passat a Cibeles, surten iniciatives per evitar que l'ombra de la malaltia pugui ser modèlica, és a dir, mirada. No és que ho critiqui, el drama és prou dur, però sí que em sembla que és un dels miralls més superficials, potser per llunyà. Fa anys, vaig llegir la carta al director d'una noia anorèxica explicant que el seu patiment tenia arrels més profundes i reclamant la dignitat de ser tractada com a malalta intel.ligent. Que darrera hi hagués un terapeuta manipulador, és una hipòtesi plausible. Però segur que ens calen teories no només sociològiques per explicar el psiquisme i els seus estranys laberints.

En homenatge a Sigmund Freud en el seu 15oè aniversari.

Sant (pare) torne-m'hi


Insisteixo i persisteixo perquè considero la qüestió de màxima importància. En aquest post en concret, em remeto a les paraules de Francesc-Marc Alvaro (un periodista amb el que aconstumo a coincidir, excepte quan analitza la política catalana) publicades a La Vanguardia:

El error de Benedicto XVI fue unos días antes, el 10 de septiembre, en una misa multitudinaria en Munich, donde dio a entender que religiones como el islam se sienten amenazadas por Occidente por "su desprecio de Dios y su cinismo, que considera el escarnio de lo sagrado como un derecho de la libertad" y se mostró comprensivo con aquellos que "se horrorizan ante un tipo de razón que excluye totalmente a Dios de la visión del hombre".
M'aturo un moment: "Error"? Doncs, home, des de la perspectiva papal em sembla d'una coherència palmària i, per tant, l'error és de l'Alvaro en tot cas, com ho és de tots aquells que consideren un error, per exemple, l'oposició catòlica a l'avortament, a menys que tots plegats afegissin que el pensament catòlic sencer és un error (en aquest cas, parlar d'errors concrets seria pura tautologia). Tot seguit, però, Alvaro situa l'"error" en unes altres coordenades més consistents a l'hora de valorar '"errors o encerts", el situa en el terreny del tacticisme, on tothom, fins i tot el Papa, pot, certament, patinar alguna vegada.
En su combate contra la desacralización, el Papa busca complicidades con el Islam.
Ara sí, Alvaro, ara sí. Perquè una qüestió és que islam i catolicisme coincideixin en una sacralització del món i de l'existència, i una altra de molt diferent és que, en aquest precís moment històric, l'Església busqui complicitats amb l'islam, per allò de sumar i no restar, a la manera com ho fa, a casa nostra, per exemple, l'inefable Miró Ardèvol, el discurs del qual sembla reduir-se a "com més serem més riurem... i més els fotrem, als laïcistes".

Però, la conferència de Ratisbona, a mi, m'ha tranquil.litzat. Justament, Ratzinger s'ha desmarcat d'aquestes vel.leïtats contemporitzadores i oportunistes i ha fet una contundent crida contra la barbàrie, la barbàrie religiosa que, almenys en aquest moment històric, s'expressa a través de l'islam radicalitzat i amb ínfules bèl.liques expansionistes. I a més, els ha llençat un "órdago": o continueu segregant ràbia i violència o us remeteu clarament, si podeu, a una altra lectura possible de l'islam i les seves circumstàncies.

Una altra "órdago" de Ratzinger, que no he vist subratllat gairebé enlloc: a la raó científica que prescindeix de Déu. També aquí cal evitar vel.leïtats, també ens cal, a tots els que hi participem, cridar contra la barbàrie. Jo, de moment, només sento remors escadusseres i llunyanes.

No és la dialéctica entre Roma y el islam el asunto. La Fallaci lo dijo sin miedo. Es defender del totalitarismo una sociedad en la que nadie sea asesinado por dibujar una caricatura, emitir una cita, tomarse un whisky, divorciarse o afirmar que no cree en dios ni profeta alguno.
Així acaba Alvaro. Jo hi trobo a faltar -i crec que és de justícia esmentar-ho- els assassinats a causa de les seves creences, és a dir, els cristians, sobretot a peu d'obra -la monja recentment assassinada-, la majoria dels quals fan, per cert, una tasca titànica, d'una bondat sense límits, entre els desemparats del món (això ho sap tothom que hagi viatjat al denominat "tercer món" i hagi mirat al seu voltant, és a dir fora d'aires condicionats, cotxes blindats i hotels Sheraton)

En tot cas, ¿on m'haig d'apuntar per a defensar la meva societat del totalitarisme, a hores d'ara d'origen islàmic?

"El País" diu que el papa ha dit i després cita allò que ha dit el Papa, que no és precisament el que "El País" ha dit que diu.


Copio de la pàgina d'internet de El País:

EL PAPA PIDE PERDÓN DE NUEVO POR SUS CRÍTICAS AL ISLAM Y ESPERA QUE SE "CALMEN LOS ÁNIMOS" (titular)
Benedicto XVI aprovecha el rezo del Ángelus para "lamentar vivamente" sus comentarios negativos sobre Mahoma (subtítol)

El Papa ha reiterado hoy por boca propia las disculpas que ayer hizo públicas el jefe del Gobierno vaticano. El secretario de Estado, Tarcisio Bertone, dijo que Benedicto XVI "lamentaba vivamente" que sus alusiones críticas al islam "pudieran resultar ofensivas" para los musulmanes.


Francament, ni el títol ni el subtítol parcialment entrecomillat expressen el que realment ha dit Ratzinger. El bon periodista de Nihil obstat se'n va de pet a la pàgina del Vaticà a veure què. Em sorprèn també l'ABC, segons els titulars del qual el Papa també demana perdó. Al blog de Fum i estalzí podeu trobar un comentari que reprodueix part d'una editorial del New York Times on es considerava que el Papa ha de demanar perdó. També Moratinos havia dit el mateix, i a més s'ha apressat a entendre com a disculpes les paraules de Ratzinger. Els Germans Musulmans acceptaven les disculpes, segons que sembla, però ho han llegit millor i ara diuen que na-nai.
Tot plegat, fa pensar en la por. Hi ha por, i jo la por sempre la respecto molt, però no fins al punt de fer veure que no sé llegir.
Sobre l'enrenou de la lliçò magistral, el millor que he llegit és el post de El café de Ocata

Continuarà, suposo.

Continua ja: des de l'altra banda de l'atlàntic, el blog El nom dels peixos remarca bé la diferència entre lamentar les paraules dites i lamentar que els altres s'enfadin per les paraules dites. Subtil, diu.

Em sembla que he batut tots els rècords. No em deu funcionar ni un enllaç.

No tots som Ratzinger

Magnífica, la lliçò magistral de Ratzinger. Des de la perspectiva intel.lectual, caldria llegir-la atemptament, reflexionar-hi. Però ara la destaco des de la terrible realitat política en conflicte. La referència a l'Islam és llarga (no són un parell de cites aïllades), fonda i duríssima. Ratzinger en destaca la qüestió més sagnant (mai millor dit): la transcendència radical i, per tant, inhumana i, per tant, a-racional i, fins i tot, amoral, d'aquest Déu. Així de fort, va Ratzinger. A la famosa diplomàcia vaticana, se li ha girat feina. Jo lamento que, estrictament -si ho voleu- en aquesta mostra de valentia, no tots siguem Ratzinger, tot i comprendre que és molt més fàcil ser Rubianes.

Per a la lectura del text de Ratzinger, Nihil obstat.

Marimurtra (10 de setembre de 2006)


Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur bulla el fruit d'or.
Allí es fá el lloré altiu, la murtra suau
gronxats pel dolç aureig sota el cel blau
No saps on és? Allí.
Volguessis mon aimat, anar-hi amb mi.

(Goethe, en traducció de Joan Maragall)



Any rera any, a partir d'ara, abans del dia 11 de setembre, hi haurà el 10; abans del 18 de febrer, hi haurà el 17. De la mateixa manera que, des de fa tant de temps, el 22 d'abril marceix la rosa i el llibre. No importa, però, el calendari. El dia que els recordes és tal vegada quan més de lluny te'ls mires. Es troben en els teus gestos, en la teva peculiar manera de somriure, en tot allò que detestes i en tot allò que estimes, i en com detestes i estimes.

El dia 10 de setembre, el vam elegir tots nosaltres per posar data, per fi, a una cita que tendia a posposar-se. El Jardí Marimurta va ser una pensada meva, i n'estic orgullosa. No sabria agrair a ningú ni a res sense sentir-me ridícula -però és de justícia esmentar-la- la qualitat perfecta de la llum, que precisava amb subtilesa, sense cap mal tall, tots els colors del blau del nostre mar; i el blau sfumato del cel, pàl.lida, esmorteïda rèplica, lleugera mortalla. Caminàvem pel jardí, tot just obert al públic, i l'E., amant de la botànica, ens anava recitant els noms dels arbres i de les plantes. I semblava una oració. D'ací i d'allà, ens aturàvem a admirar la bellesa d'una fulla, l'olor d'un matoll, i després dirigíem la mirada tot al nostre voltant i íntimament festejàvem l'encert del dia, de l'hora i del lloc. I encara, l'encert de ser nosaltres mateixos, tant era el nostre orgull.

Arribats al templet, damunt i davant les roques que ja despunten braves, l'E., bon navegant, va atinar en la importància de la direcció del vent -una brisa de seda-, i així vam deixar anar les teves cendres, com si per última vegada poguéssis ser acariciat.


I cap al tard, ja a la Posta


- Mariner, mariner
si pren vol la gavina
allunya't del rocam
que el vaixell de le veles de zèfir
bell corsari
se'n va.

Et dec l'amor per Salvat-Papasseit i per les postes de sol davant del mar, te'n dec tantes, de meravelles, germà.

Tot allò que estimo, ho he manllevat d' algú altre, magnífic aprenentatge de ser humana. I no com Déu, l'amor feixuc i opac del qual no prové de cap mirall ni en cap mirall es perd.

Africa a un lado, al otro Europa, i aquí, en mi frente, risas y risitas y de rositas



Soroll de sabres al Marroc, des de l' islamisme totalitari; soroll de sabres a Flandes, des del totalitarisme neo-nazi. En ambdos casos, l'exèrcit. Perillosíssim. Encara ens haurem de fer pirates per a escapolir-nos viento en popa a toda vela (cap a on? No ho sé) de la pinça.

Hi ha pinces, però, més familiars. Que què barrino? Doncs, barrinava sobre el sentit de l'humor, una de les coses més serioses del món humà. En efecte, intueixo que la bancalada filoconvergent obeeix la consigna de petar-se de riure, des de fa uns minuts, amb Rubianes; per contra, la Lindo és considerada una bleda infumable.

Dec ser un cas clínic perquè jo he rigut amb en Rubianes i la Lindo, amb els articles de Iu Forn; alguna vegada, si m'agafa de sorpresa, fins i tot he rigut amb Federico Jiménez Vaderetro (un dia vaig haver de parar el cotxe perquè se'm va colar, el tal Vaderetro, explicant amb força gràcia unes anècdotes, suposo que inventades, de Pujol i els óssos del Pirineu) ; evidentment he rigut amb Pla, amb Chesterton, i també (molt) amb Jerome K. Jerome, Tom Sharpe, Tom Wolfe, Martes y Trece (molt), Kafka, Bernhard, Celine, Cioran... Amb Groucho Marx (molt), Woody Allen, Nietzsche (ell mateix recomana de ser entès humorísticament... Com sinó?), amb el Freud que explica acudits de jueus, amb els sarcasmes de Marx (l'altre), amb un joveníssim Sergi López pràcticament sol dalt d'un escenari (molt). I l'altre dia em vaig pixar de riure acompanyada del meu fill amb una pel.lícula ja antiga, no sé si la primera d'una saga, Daniel, el travieso, on hi eactua un magnífic i mai prou ponderat Walter Matthau. I he rigut amb Flotats i el seu monòleg a Arte, en castellà gràcies a la venjança catalana t'empaiti d'un tal... , un tal (aquest Alzheimer)... Pujals, a qui ningú no recordarà mai, llevat d'algun erudit o acudit en nota a peu de pàgina.

Definitivament, em faré pirata; de fet, també ric molt amb en Deep-Sparrow.

L' hora de pati (r)


"L' hora de pati s'ha acabat", va sentenciar en frase admirable el General de Gaulle quan els nois del 68 van tornar a les aules; ho recordo perquè un d'aquells nois, Joschka Fischer, sense renegar de les seves posicions esquerranes, no sembla disposat a sumar-se a més gresques en aquesta hora hivernal del seu i nostre desgrat, convertida en estiu sota aquest sol d'Europa.
Europa cruza el Rubicón és un magnífic article de Fischer que ahir publivaca El País. En reprodueixo alguns paràgrafs finals per a deixar constància escrita (jo, ja em perdonaran, però només ho puc fer aquí) que pugui ser comparada amb el discurs psoecialista de González, Cajal, Zapatero.


Con su decisión a favor de la misión en Líbano, la Unión Europea ha cruzado un Rubicón militar. Ahora deba refrendar su creciente peso en Oriente Próximo con iniciativa política, y ésta deberá abarcar tres elementos clave: una solución negociada para Siria, la reanudación de las negociaciones entre israelíes y palestinos, y un entendimiento con EE UU respecto a la estrategia política de Occidente para la región (que aborde el conflicto más peligroso para ella, Irán). Este entendimiento mutuo será el reto crucial para el futuro de la relación transatlántica.
Europa y sus tropa se juegan mucho en Líbano. Pero esto tiene que ver con los intereses vitales de Europa. La guerra y el caos en Oriente Próximo, o simplemente un vacío moral o político, afectarán y trastornarán directamente la seguridad de la UE y de todos sus Estados miembros. Por lo tanto, Europa tenía que actuar, pese a que, evidentemente, la decisión era difícil. La cuestión clave en el futuro próximo será si Europa de verdad tiene la capacidad militar y política, el aguante político, y la voluntad común para actuar de manera acorde con sus intereses básicos en Oriente Próximo. Ya se verá. En cualquier caso, ya se puede decir una cosa: bienvenida al mundo real.

A comparar la benvinguda al món real de què parla Fischer amb el cabut blindatge al món de telenovela que l'esquerra pàtria continuarà mantenint, demà mateix, per exemple, al Congrés de Diputats. Són els interessos vitals d'Europa, estúpids!

Personatges

En el passeig matinal virtual que acostumo a fer pels diaris peninsulars, he llegit una ressenya sobre Graham Greene, més en concret sobre una entrevista que edita Circe amb la que va ser la seva companya durant mols anys. Però bé, de Greene només volia ressaltar unes consideracions sobre la tasca d'escriure novel.les; diu l'autor britànic que tot és prou difícil i costós, però qui s'endú la palma són els personatges, a qui denomina una brossa inicial, on cal concentrar la mirada salvatgement per tal que s'engrandeixin i adquireixin una forma humana.

Casualment, ahir a la nit vaig arribar al final d'una llarga i gran novel.la que m'ha deixat esgotada i estupefacta. Es tracta de Alias Grace, de Margaret Atwood. El cos central de la novel.la segueix, amb tota la intenció, el patró clàssic del XIX, sobretot britànic, britànic femení, (concretem una mica més) Jane Austen, per exemple. Tot i així, la història de la dona protagonista és narrada en primera persona -una dona explica a un psiquiatra la seva vida, pura successió de malaurances en ple segle XIX canadenc- , i en la novel.la s'intercalen, sense manies, altres punts de vista en tercera persona, literatura epistolar, etcètera. Podria parlar del pols narratiu d'Atwood, que no tremola en cap moment, del fresc sociològic impressionant que elabora, però allò realment immens és el personatge suposadament alienat de Grace, basat en el cas real d'una jove criada condemnada per assassinat. En efecte, Grace acaba essent una persona tan aconseguida que no saps per on agafar-la. Com que, fet i fotut, t'ha explicat tota la seva vida, i te l'ha explicada tan meravellsament bé, Grace t'acaba semblant algú que coneixes de molt a prop, algú que, per tant, no acabes de conèixer en absolut. I això és terrible. Recordo el relat El mort de Joyce, la impressió que vaig tenir davant la impenetrabilitat de les consciències més properes: Allò més important (l'amor i la mort) a la memòria de la persona que més estimes et pot ser desconegut del tot. Però en Alias Grace, la qüestió que, sobretot, es planteja és la de si hi ha un nucli fort de la personalitat (bo o malvat) que resta inaccessible o no hi ha res de res, llevat d'aquesta vida que es deixa explicar i que va fluint com un riu, topant amb revolts, amb cascades, amb fons més o menys tèrbols segons els materials geològics per on ha de transcòrrer; pura innocència de la naturalesa, doncs, que apropa la persona a la banalitat biogràfica d'un animal.

Diu Grace, cap al final: Comprendí que se imponían algunas lágrimas y derramé unas cuantas. Però ens deixa sense saber si es tracta d'una fredor perversa i calculadora o d'una manifestació més d'un humanitat que només pot ser en funció d'allò que s'espera d'ella des de les circumstàncies, una humanitat insusbstancial. L'al.lusió directa de la novel.la a un més que possible cas de doble personalitat, explicaria -crec que irònicament- l'inici de la dictadura psiquiàtrica sobre l'enigma humà: és ella i la seva contrària, és angelical i diabòlica, és i no és Grace. És Alias Grace.

"Alatriste": ESPAÑA DESAFIA A HOLLYWOOD (La Vang, 1-9-06)



(Casa de "Paraules", 1-9-06. Migdia)

L' A. i el G., fillol i fill respectivament, estan, des de fa hores, endollats a llurs estrambòtics exèrcits de màquines respectives; van en pijama i no s'han rentat ni les dents, i no sembla que en tinguin cap intenció. El sofà és gran i confortable, les vacances que queden són escandalosament curtes i la mandra i la melangia ho envaeixen tot, llevat del món insondable de la Play-Station. En efecte, si me'ls miro amb cert alè objectiu, desapassionat, si els despersonalitzo amb la mirada, podria arribar a percebre dos nois robòtics, que es mouen a batzegades d' impulsos elèctrics. Quina angúnia, em dic. I ataco des del flanc de la realitat no virtual.
- Aquesta tarda, us porto al cine...
- Guai

- Acaben d'estrenar l'Alatriste...
- Guai

- Comprem crispetes i...
- Guai

- Guai-guai!
- Guai

Doncs això, guai. Pero aquesta tarda, jo veuré el partit Espany-Hollywood com Lola que em dic, que deia la meva mare. Em queda encara algun assalt a superar. Quan l'A. i el G. es desendollen, és a dir a l'hora d'endrapar els macarrons, ataquen amb la boca plena.
- Això de l'Alatriste?...
- Guai (ara és la meva)

- Serà un rotllo.
- Guai

- No, en serio, de què va?


L'A. i el G. i l'altre, i el de més enllà... no en tenen ni idea, d'història d'Espanya, però tampoc en tenen d'història de Roma, i Gladiator els va entusiasmar. Arribem al cine, amb l'optimista de torn (jo) contentíssima i els dos representants del pessimisme postpostmodern sobornats pel menú més gegant de crispetes amb coca-cola.

Doncs bé, senyores i senyors, ladies and gentlemen... Un fiasco. Pobra Espanya, siempre haciendo el ridículo, que deia un amic de fa anys. Alatriste fa aigües justament per allí on Hollywood ha canonitzat el vertitable llenguatge fílmic: el ritme. Perquè el cine està emparentat amb la música i no pas amb la pintura. Llevat de la mitja hora final, on trobaríem un parell o tres de seqüències a salvar si no fos massa tard i l'Alatriste i el seu amor i el sues amics no ens importessin ja un rave, la pel.lícula més cara del cinema espanyol es dispersa de seqüència en seqüència, sense tremp i sense la més mínima noció de ritme: ara toca una batalla campal que recorda el desgavell d'una orgia sense ser-ho, ara toca una seqüència íntima d'alt voltatge eròtic davant el desenvolupament de la qual el consum de coca-cola i crispetes augmenta estranyament i sorollosament de la banda de l'A. i en G., als quals tota manifestació eròtica els sol deixar immediatament bocabadats i garratibats.

- En fi, ni se us acudeixi de dir no, no...
- No guai.

González, Felipe González

Remeto a Barcepundit perquè ja ho diu tot, i no paga la pena de dir-hi res més. De les declaracions de Solana al respcte, sí que hi he notat un cert cabreig: no hi ha anat a fer res perquè qui hi ha d'anar a no fer res sóc jo.

En aquests moments, és pot entendre la inoperància, la perplexitat, sobretot la por... Però el consurs de vanitats personals s'hauria de deixar en segon terme quan s'espera l'arribada més que probable de soldats patris dins les maleïdes bosses de plàstic.

L'esquela com a venjança

Impagable Arcadi Espada, avui.

Clos per jubilació


Jubilen Clos fent-lo Ministre d'Indústria. E., que espera tenir sort i jubilar-se dintre d'uns anys al sector de l'automòbil, diu, desolat "Ara sí, ara sí que m'acomiaden...".

Certament, conyes a part, quan els polítics són febles, els taurons de les multinacionals i d'altres van a per la jugular, directes. Si l'Estat fos clos per jubilació regnaria -del tot- la llei de la selva. Tanmateix, Clos sempre podrà fer servir les seves influències amb Carlinhos Brown per amenitzar això que abans (que bèsties!) en deien "merienda de negros". De fet, Clos també es jubila fent de Ministre de Turisme, em sembla.

Assistirà Carlinhos a la presa de possessió? Hi haurà rua pels carrers adjacents al Ministeri?

Aquesta avorridíssima sensatesa amb què Déu ha tingut a bé (o a mal) de dotar-me, la qual em porta a ser fins i tot, fins i tot!, sovint optimista, em diu ara que hi haurà eleccions generals anticipades. És l'única explicació sensata que se m'acut.

Carta oberta de François Leotard a Mahmoud Ahmadinedjad


M'avinc a copiar sencera la carta de Leotard, la qual em sembla important per un motiu i una raó. Motiu: la signaria jo fil per randa, és més, m'encantaria haver-la escrit; em mou a llegir-la en veu alta, a trancriure-la, a donar-la a conèixer. Raó: la signa un polític francés rellevant, aproximadament en actiu; que, des de les altes esferes polítiques es comenci a tenir consciència de què cal parlar clar és -siguem optimistes- una bona notícia; cal, a més, valorar la valentia, ja que (cas Arístegui com a referent proper) no només les sap el vent, les paraules.

Señor Presidente:

Francamente, al comenzar esta carta no me provocaba llamarlo de ese modo. Dicho título implica un mínimo de respeto. Lo hago, sin embargo, porque es usted quien se expresa en nombre de los iraníes. Sobre las fotos, lo veo a usted ante multitudes, rostros y manos alzasas.

Sin duda uno podría adivinar cierta forma de entusiasmo, en todo caso, de adhesión. Hemos conocido, en Europa, esas multitudes. Fue un mal momento para nosotros. Un período trágico del que seguimos arrastrando la vergüenza y la angustia.

Uno de los pueblos más cultos del mundo, un pueblo que había elevado en alto grado la filosofía, la música, la poesía, un pueblo que había asombrado a sus vecinos por su resplandor, se había hundido en el odio, la locura racial, la ignominia.

Decenas de millones de individuos sufrieron, en su carne, su cultura, su dignidad, esa extraña barbarie que quería hacerse ver como un "nuevo orden". Fueron en primer lugar los ciudadanos de ese Estado, alemanes, luego y poco a poco los demás, todos los demás. A esa locura se le llamó una guerra mundial.

Pero fue, sobre todo, una guerra contra lo que había de humano en nosotros. Se quemaron los libros, los niños fueron deportados y asesinados, las inteligencias fueron quebradas. Todo lo que honraba al hombre fue pisoteado.

Y luego, llego a usted: una parte de la especie humana, el pueblo judío, fue destinado al infierno. Oh, se lo concedo, sólo una parte. No eran ni los más numerosos, ni los más ricos, ni siquiera los más influyentes.

Eran hombres y mujeres que habían llevado consigo durante mucho tiempo y desde muy lejos, su fe, sus preguntas sobre el mundo, sobre Dios, sobre la necesidad de vivir o de sufrir, sobre la alegría de amar. Generalmente, frecuentaban los libros. Reflexionaban mucho, no comprendían por qué no eran queridos, por qué se les llamaba "subhumanos", Untermensch, por qué se les consideraba insectos...

Fueron perseguidos en toda Europa, ahorcados, fusilados, quemados... Usted sabe perfectamente todo eso, pero lo evoco ante usted por lo menos por tres razones:

- La primera, es que nosotros (digo "nosotros", como modo de hablar) no aceptaremos que todo vuelva a comenzar. Yo no soy judío, pero los judíos son, como los persas, mis hermanos en humanidad.

- La segunda, es que ellos tienen el derecho, como usted, como yo, de tener una patria. Que sea Francia o Israel, ello no cambia nada el asunto.

- La tercera razón, no le gustará a usted. Pero, mala suerte: es que ellos le aportan al mundo (y probablemente es eso lo que usted quiere "borrar del mapa") una concepción del hombre y su destino que ha enriquecido varios siglos de civilización, y que honra tanto al pueblo judío como al Estado de Israel.

Señor Presidente, usted tiene el derecho a ser nacionalista. Usted tiene el derecho de sentirse orgulloso de la historia del pueblo persa. Usted tiene el derecho de ser creyente y de orarle al Dios "clemente y misericordioso" citado al principio de cada "sura" del Corán.

Usted, sin embargo, piensa que tiene el derecho de obligar a las mujeres a ocultar la cara tras un velo, de torturar a los opositores, de encarcelar a los periodistas que lo contradicen, de condenar a muerte a niños, de perseguir a sus minorías, de iniciar "guerras santas" contra "los infieles".

Pero usted no tiene el derecho de imponerle a Israel la mirada turbia, imbécil y llena de odio que acompaña a sus discursos. Y es que me parece que usted odia en ese Estado, la libertad de expresión, la diversidad de los partidos, el papel de la oposición, la modernidad, la independencia de los poderes y de la justicia, la investigación universitaria, los descubrimientos y nuevos inventos; y sin duda también la valentía que ahí existen.

Es decir todo lo que nosotros tenemos el derecho de admirar.

Los hombres que organizaron la reunión de Wannsee,en la que se decretó el exterminio de los judíos de Europa ya murieron. Naturalmente, al igual que todos nosotros, usted seguirá ese destino.

Deseo solamente para usted mismo, para el pueblo persa, para los jóvenes niños de Irán que le sobrevivirán, que nadie se sienta con ganas de ir a escupir sobre su tumba.

François Loetard, (ex Ministro francés), julio de 2006

Queremos tanto a Günter


Des que ha saltat la confessió pública dels pecats de joventut de Grass que, a mi, m'assalta una associació mental amb el títol d'un conte de Cortázar, Queremos tanto a Glenda. La memòria només em permetia evocar-ne, del conte, l'obsessió d'un grup de persones, un club de fans, per una actriu de nom Glenda -clarament, Glenda Jackson- . Gràcies al Google, aquest matí he trobat el conte de Cortázar al primer intent i l'he pogut tornar a llegir. No és el millor conte de l'autor, però és un conte tan de Cortázar que, en llegir-lo ara, sorprèn la qualitat de l'original davant de tantíssimes còpies mediocres. Un club de fans que es converteix en una secta al servei de la perfecció de Glenda, tot manipulant les seves pel.lícules per a, sobretot, escapçar-ne els moments d'imperfecció que directors i d'altres mediocres professionals hi han aportat. Finalment, esclar, la mateixa Glenda ha de morir per tal de poder blindar del tot, i sense ensurts provinents de la Glenda real, la talla perfecta de Glenda ja aconseguida a la pantalla.

Queremos tanto a Günter, ha estat per a mi, aquests díes, un ritornello irònic i, probablement com en tota ironia, un punt malencònic, tot i que, de Grass, només he estimat la seva primera novel.la (escrita als vint-i-pocs anys, la qual cosa no deixa de tenir la seva importància a l'hora d'imaginar-se un Grass de disset anys, ben superior als disset anys a l'ús de la immensa majoria). El timbal de llauna és, certament, una complexa i lúcida, i bellíssima, novel.la, que ens va fer estimar força a Günter. Em vaig alegrar del Nobel i, sobretot, de l'alegria pel Nobel d'una amiga estimada que estima força a Günter, encara. Va ser aquesta mateix amiga qui em va convèncer d'anar a la inauguració d'una exposició de l'obra plàstica, també notable, de Grass, organitzada pel Cercle de Lectors.

I així fou com vaig conèixer Günter en persona, acompanyat del President Maragall. Una estoneta, només, perquè la veritat és que vaig abandonar aviat la sala, amb cara de fatiga, deixant enrere un públic lliurat del tot, amb entusiasme cortazià, a la icona impecablement d'esquerres que, aquell home, sabia encarnar amb una desimboltura admirable que no augurava res de bo. Corrien els temps inicials de la guerra d'Iraq, Aznar era un assassí estúpid, un ninot comparsa de Bush i Blair i del seu sanguinari afany de petroli. Corrien els temps inicials (les primeres setmanes, abans de la primera i principal sotragada carodiana) del tripartit, i el President de la Generalitat era un venerable i venerat Maragall, resorgit amb honor i justícia hiostòrica de les seves cendres. Era tan estimat, Maragall, llavors; Maragall President de la Catalunya capdavantera del pacifisme, amb Barcelona, la Barcelona en essència maragalliana, com a capital del món civilitzat.

Günter va fer un míting infecte sobre la maldat històrica dels Usa amb Europa, el seu afany d'empetitir-la, el seu furiós imperialisme. Maragall (a qui tant estimo, tot i que no ho he dit mai, ni tan sols a les urnes) va intentar apaivagar, tot posant-hi unes gotetes de seny polític, aquell fabulós aquelarre d'extrema esquerra. Fins i tot, a Maragall, se li va ocòrrer de citar la llavors Ministra d'Afers Exteriors, Ana de Palacio, i de citar-la amb benevolència, tot explicant que feia poc li havia fet arribar un document sobre Europa força interessant. El públic va pensar d'entrada en una intervenció humorística ben pròpia de les maragallades llavors encara genials, i va esclatar en una rialleta de complicitat, que Maragall es va encarregar de congelar, en afirmar, seriós, que Ana de Palacio era una dona molt culta i amable; un gerro d'aigua freda, en fi, la maragallada (ja ho tenen, això, moltes maragallades) Però, allí romania Günter, inassequible al desànim, allí romania per a continuar encenent la foguera de la seva pròpia vanitat; em va sorprendre el seu odi als ianquis, els míssils dels quals -diguem-ho clar- li han permès, a Günter, de viure còmodament tants anys de denúncia basada en la perfecció moral. De viure en pau a l'Alemanya occidental, just el territori que tothom sabia comanche si la guerra freda petava d' un calentament global insostenible. Justament l'odi, aquest odi concret de Günter no crec que hagi estat una impostura, tant és l'odi que deu generar una derrota quasi apocalíptica com la de l'Alemanya nazi.

Per exemple

Seminari de la Universitat Catalana d'Estiu d'enguany (copio):

Actualitat i perspectives d' Euskalherria

Els esdveniments polítics d'Euskalherria obren perspectives per a una recomposició del mapa polític basc i assenyalen el camí cap a una majoria social i política favorable a la soberania nacional que cerca fòrmules de consens internes i de negociació amb l' Estat que la facin possible (la vermellor és meva)

Ponents:

- Pernando Barrena (la sang és seva)

- Josep-Lluís Carod-Rovira

i dos noms més, un del Pnb i l'altre d'un tal Forum de Debat Nacional

Taula rodona: "Punts de contacte entre la reivindicació nacional basca i catalana"

--------------------------------

En Pujol també s'aireja per Prada; en un seminari sobre cristianisme a la Catalunya actual.

Els cursos són inaugurats davant les càmeres de la nostra per l'Hbl. Conseller d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Les càmeres també ens mostren el bo del professor Barrena dirigint-se a l'audiència universitària estiuenca catalana, la qual pren apunts amb aplicació exemplar.

L' adveniment d'un Montilla, diu Bofill


L'adveniment d'un Montilla que es mantingui en la desídia cap a la cultura catalana (o que fins i tot hi reaccioni amb hostilitat) seria responsabilitat de tots, diu Bofill. La part de responsabilitat pujoliana, la concentra Bofill en la cita amb què ahir acabava l'anterior post.
I així doncs, amb el marxisme català hem topat. Per a no remuntar-me a la Guerra Civil, per la coqueteria d'anar a contracorrent de les modes, hem limito a assenyalar l'expansió ideològica marxista des dels anys 50 fins ara a casa nostra. Va tenir el seu punt àlgid, o millor, el seu punt de suport a la manera d'Arquímedes, en la lluita antifranquista d'una etapa que podríem denominar de semiclandestinitat, on la cultura catalana també va sortir de les catacumbes del primer franquisme per a ser -la pobra- directament xuclada per la moda marxistoide. Com sempre, hi havia el selecte club dels vells, la figura potent de l'avi, lluitador ireductible d'una guerra civil transitòriament, accidentalment, perduda, però la cosa marxista va ser dels joves. I ja se sap que quan els joves s'hi posen, arrasen. El potencial de la joventut és sovint minusvalorat: la seva força, la seva bellesa física, la seva irresponsabilitat vital. Irresistible. Lluitadors ja madurs d'altres causes -independentistes, per exemple; d'aquí prové, per cert, l'actual direcció d'Erc- argumentaven, penosament: Si Catalunya s'ha tornat marxista, nosaltres no podem pas ser menys, ans al contrari, hem de ser sempre més al servei de Catalunya. I els catòlics, també; sempre a punt, els catòlics, per ensumar amb bon nas l'air du temps. I així doncs, sacristies, convents, monestirs, editorials, aules d'instituts i d'universitats, casals escoltes, entitats culturals i muntanyenques, castellers, corals, cenacles literaris, cercles artístics, cine-fòrums, associacions veïnals, tallers, fàbriques... veient recòrrer el fantasma comunista per terres catalanes, amunt i avall, infatigable. I llavors, Catalunya cristal.litzà en una assemblea.

Ja en democràcia, convertida en suor freda la suor socialista, només el Psuc era capaç d'exercir l'agraït paper de secundari de luxe al govern de Catalunya. I així ho va entendre Pujol quan va necessitar amb urgència braços per a entomar l'allau de traspassos amb què el govern de Madrit, sempre tan diabòlic, anegava llavors Catalunya. Molts d'aquests braços provenien directament de les rodalies del Comitè Central. Pujol President no va prescindir en absolut de la intelligentsia marxista, a menys que entenguem per prescindir funcionaritzar. I quan els socialistes van fer saltar la banca catalana tot demanant el cap de Pujol, el Psuc en persona va entonar l'ego te absolvo, sense reconèixer altre pecat que el pecat inherent a ser burgès. Pujol, doncs, no va blindar res llevat d'un nucli dur del fet cultural posat al servei de la seva peculiar manera de fer país: la cultura popular. La cultura popular ha estat l'única política cultural pròpiament pujolista i, a través d'ella, es pretenia emparentar la Feria de Abril amb la Patum de Berga, les sevillanas amb la sardana. Sumar i no restar.

El marxisme català deixava de ser pro-soviètic a la vegada que la mateixa Urss deixava de ser-ho, de pro-soviètica. Però mantenia -i manté- bona part dels seus mites, un dels quals afecta directament al fet nacional català, que és de dretes. I com que les dretes, si no s'ha fet la revolució, sempre manen, doncs ja som al cap del carrer. Es treballa, com arreu, a sou de la burgesia, un dels miratges de la qual és la nació catalana independent i burgesa.

Però hi ha un punt de confluència brutal entre l'independentisme i el marxisme a Catalunya. Allò que més els ha unit i que més els uneix és allò consubstancial a tota utopia política: la necessitat de destruir aquell qui la desert, com diu el poeta; destruir el culpable de la alienació present que sovint, i en bona lògioca, passa pel mateix present. I és des d'aquí des d'on es pot albirar la tasca destructiva que des de les ideologies s'infligeix a la realitat. L'ésser de Catalunya com a país, tan precari i tan malmès, requereix d'una urgència que no tolera sotragades en nom d'un futur ideal. La paradoxa està servida. I es serveix en un plat de desestructurada restauració postmoderna.