dissabte, d’octubre 25, 2008

-LOS REBRÉ A TIROS SI CONVÉ.

-Però a qui?

- A tot els que vulguin apoderar-se de la Generalitat.

(8 de juny de 1934. Diàleg entre Companys i Hurtado, del dietari Abans del sis d'octubre)

Continua Amadeu Hurtado per a si mateix:

De moment em ve de nou aquest catalanisme heroic de Companys [...] Però tot seguit em vaig situar. Era una nova comprovació d'un fet que he remarcat moltes vegades, o sigui, que Catalunya no ha produït, ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l'agitador, propens a la protesta com el mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d'ordre sentimental per a fer por a l'adversari mentre duri la foguerada.


Copio el fragment anterior, però em quedo amb les ganes de copiar tot el dietari. És a dir: En recomano ferventment la lectura. Hurtado repeteix manta vegades que no hi ha causa (en relació a la picabaralla entre el Govern de la República i el de la Generalitat per la Llei de Contractes de Conreu). Samper, cap del govern, té tota la voluntat de trobar una sortida jurídica (a un problema jurídic) que permeti salvar els mobles a tothom, i Hurtado acaba d'arribar de Madrid amb la solució sota el braç, la qual s'apressa a exposar a Companys. Diu Hurtado:

Companys manifestament no segueix les meves explicacions. Em sembla que no les entén, però que tampoc no li interessen.

Davant del fracàs, Samper, esclar, s'ensumarà que darrere de tot plegat s'hi cou alguna cosa més, una mena de conxorxa política contra el seu govern. I embolica que fa fort, amb els socialistes per una banda, Azaña per una altra, i aquest tarannà dels nois de la Generalitat. I amb un govern de Madrid en creixent paranoia no exempta de fonament. Arribarà, inexorable, el sis d'octubre, el clímax final. Uns quants morts, un quants companys màrtirs, i el ridícul més espantós. Un vodevil.

El sarcasme d' Hurtado és persistent, dia a dia; tot el dietari és un gran sarcasme, que, en ser constant i en prosa precisa i clara, fa l'efecte de suavitat, de contenció, d' ironia; no t'assalta quasi mai d'imprevist, el sarcasme d'Hurtado; et va calant, dia a dia, línia a línia, una pluja fina, un estat d'ànim, de desànim. Una tristesa. Si és així, tal com ho veus, potser que pleguem, li ve a dir Calvet (el gran Gaziel). Bé, Gaziel, exacte; això és justament el que jo m'anava preguntant: I per què no plega, aquest bon home? I encara més: Per què no pleguen totes les persones cabals d'aquest país desgraciat?

La resposta, si fa no fa, d'Hurtado: Els polítics catalans són així, els catalans són així; així és aquest pais sencer. I el món, és així. La humanitat sencera. I dels vodevils en surt, al capdavall, la història. De les historietes, se'n destil.la la Història, així en majúscula. S'atreveix, fins i tot, amb l'exemple: la tonteria absurda, ridícula, còmica, dels de l'avi a Prats de Molló... el món, que n'ha vist de totes, els va fer un cartell que no havia conegut fins aleshores cap català i va internacionalitzar el nom de Catalunya.

divendres, d’octubre 10, 2008

Vicky, Cristina, Mac Guffin

Ja fa uns dies que vaig anar a veure la pel.lícula d'Allen. És fluixa però entreté, sobretot algunes escenes amb Bardem i Cruz. Tanmateix, és un Allen d'un pessimisme tan ferotge que logra fer d'una comèdia lleugereta una història tancada com un convent de monges de clausura. Una ratera, un cul de sac. Mentre la veia, em va venir al cap el famós Mac Guffin de Hitchcock; per cert que, al cap d'uns dies, em va sobtar l'Arcadi Espada fent la mateixa associació, tot i que em vaig tranquil.litzar quan vaig veure que ell anava a la seva idea i jo a la meva.

Diu el mestre Hitchcock a Truffaut:
...El productor estaba escandalizado. Esta historia de la bomba atómica (a Notorious) le parecía demasiado absurda para servir de base a una historia. Le dije: "No es la base de la historia, no es más que el 'Mac Guffin'". [...] Esto ocurría en 1944, un año antes de Hiroshima.

A la pel.lícula d'Allen, la recerca de la felicitat n'és clarament el Mac Guffin; l'ésser humà no és res més que un Mac Guffin. Vaig pensar el mateix ja fa anys en veure l'última pel.lícula de Kubrick. Kubrick ho plasma a través de la sumptuositat -una òpera- i Allen de la vulgaritat -una opereta-; ambdos volgudament superficials, ambdos probablement amb ganes de fotre's del mort i de qui el vetlla.

¿Com es possible, altrament, que un mestre de la fotografia cinematogràfica com Aguirresarrobe hagi firmat una Barcelona tan plana i insípida, tan de postal de segona categoria? Ara bé, aquest cop, i com a excepció, el nacionalisme català no en té ni art ni part ni culpa. Tornem a Hitchcock per arrodonir-ho: Si filmes a Suïssa, treu vaques i rellotges; si a Holanda, tulipes...
Si a Catalunya, identitat catalana.