El fin de "Londonistán"

Així es titula un article de Gilles Kepel publicat a "El País" d'avui. Tot i que les anàlisis de Kepel solen ser interessants, la lectura d'aquest article em deixa una mica perplexa. Conclou que el repte d'Europa, després del fracàs de la Constitució, passa per afrontar la identitat europea des de la perspectiva de la convivència amb els conciutadans d'origen musulmà i d'altres religions. El repte es planteja, vist des de la radicalitat pedagògica dels extrems, entre una societat radicalment laica, de la que França en seria el model a aprofundir, i una altra de multiculturalista, que quasi es dóna per fracassada al Regne Unit. La primera, per la que sembla apostar Kepel, hauria de redefinir el pacte entre un nou Estat laic i el conjunt dels ciutadans sobre la base de una Constitución redactada por consenso; s'entén que el consens hauria d'implicar la comunitat musulmana; portat a l'extrem, el Regne Unit, hauria d'abolir el caràcter oficial de l'Església Anglicana. L'opció multiculturalista, per contra, es veuria abocada a un "Parlament musulmà" autònom (els musulmans s'ho farien entre ells, això de la llei i l'ordre), com ja passava -diu Kepel- a l'imperi Otomà amb les minories jueva o cristiana.

Kepel no s'està de dir que tot plegat ve donat per la urgència de la lluita contra el terrorisme; fins i tot, sembla defensar la via francesa amb el pes d'un argument tan dèbil com és el de la manca d'atemptats, de moment, a França. Val a dir que reconeix explícitament la veritable dimensió del problema en una nova identidad islamista transnacional, que es concreta en la yihad i es transmet al si de les comunitats musulmanes a Europa a través dels mitjans de comunicació, sobretot Internet. Són els joves musulmans europeus no integrats als països d'on són nacionals els que fàcilment poden caure en la xarxa de l'esmentada transnacionalitat yihadista.

Deixant ja de banda la literalitat de l'article, certament molts analistes coincideixen en què són els joves musulmans de segona generació, sota l'inquietant fenòmen de l'aculturització, els possibles guerrers d' Al Qaeda en terra europea d'infidels. En tot cas, aquí rau el problema: Un Islam transnacioal unit fortament pels llaços servits per la modernitat tecnològica; lluny de les picabaralles ancestrals, d'origen tribal, que han caracteritzat -i dividit- el món musulmà del segle XX. I així, ahistòrics, desarrelats, amb un menyspreu absolut per la societat d'acollida, com també per les diverses tradicions dels seus ancestres, els guerrers islàmics nascuts a Europa, salten des del trampolí mític de Mahoma al futur mitificat d'un món uniforme, sota la sharia corànica.

Tampoc queda dit en l'article de Kepel (ja ho dóna ben segur per sabut, i, de fet, complicaria l'esquema de la seva anàlisi) que hi ha una sòlida estructura terrorista transnacional; hi ha líders i armes i camps d'entrenament i Estats amb qui pactar i diners, molts diners. Hi ha estratègia i voluntat de posar-la en pràctica. I, sobretot, hi ha una ideologia religiosa difícilment soluble en un consens democràtic europeu que doni lloc a una identitat europea integradora i integrada. I feliç.

cine i literatura

Kurtz. El cor de les tenebres. La tinc al costat, la novel.la. És d'aquelles obres que des de fa molt temps sé que s'ha de llegir. Fan una mica de mandra, els clàssics per encetar, perquè ja t'has anat acostumant al fet de no haver-los llegit, formen part dels teus límits, d'allò que hauria pogut ser i no se sap ben bé perquè no ha estat; no, aquesta justament no. N'he vist, més d'un cop, l'adaptació d'en Coppola, Apocalypse Now. La primera vegada, en el luxe d'una sala de cinema enorme, al Paral.lel. Era a l'estiu i vaig anar-hi sola; en tinc algunes imatges molt precises tot i la pila d'anys passats. La jaqueta texana, perfecta per a l'aire condicionat passat sempre de rosca als cines de llavors; la mateixa jaqueta que em sobrava, desmanegada en un braç, durant el llarg trajecte en metro sense condicionar fins a Horta; la jaqueta penjada al respatller de la cadira al bar de la plaça on hi havia sempre uns quants amics, asseguts a la fresca, amb qui et podies aturar a xerrar abans de tornar a casa. Segurament, vaig demanar una orxata. Amb tota seguretat, vaig explicar la pel.lícula, no pas fil per randa -i ara!- , però bé que devia deixar anar, entre xarrup i xarrup, part de la tensió acumulada a la sala de cine, al carrer, al metro. Per fi algú a qui abocar el malson d'en Kurtz-Marlon Brando.

Els amics, aquests grans estoics. Segur que van haver de sentir que Apocalypse Now era una denúncia brutal de la guerra i de l'exèrcit. El cinisme i els crims dels militars. I que si segueixes el cabal del riu fins al límit de la teva lucidesa, el riu deixa de ser riu. Res no flueix, esgotades les contradicions i les ambivalències, al cor de les tenebres. I tot roman estancat en una orgia perpètua de sang. Encara no devia dir-ho ni als amics, però ja ho vaig entendre, que de gran volia ser conservadora precisament per continuar navegant. Navegar és necessari, viure no és necessari.

Teologia

Entre novel.la i novel.la, llegeixo un llibre divulgatiu (sense ironia) de teologia: frontera i encontre entre Cristianisme i Islam. Està escrit des de la perspectiva d'un capellà catòlic, però té voluntat de ser un repàs objectiu dels postulats que uneixen i dels postulats que separen ambdos monoteismes. És interessant; fins i tot és apassionant per a qui cregui hegelianament que la teologia és la cúpula estructural de les civilitzacions; per a qui entengui que la religió és el moll de l'os dels anhels i les pors, de les victòries i els fracassos dels homes. El llibre m'ha reafirmat en el meu catolicisme sense fe.

Una de les qüestions que m'han fet pensar: El Coran nega la crucifixió de Jesús; Déu va elevar Jesús vers Ell abans que fos crucificat; qui va morir en la creu era un "doble". L'autor del llibre precisa el següent en una nota a peu de pàgina:

Todos los profetas han de tener éxito como lo tuvo Mahoma; aunque fuesen hostigados y perseguidos, no pudieron fracasar; late aquí el desconocimiento del concepto de redención en el Islam; la pasión y muerte de Jesús no tienen sentido donde falta dicho concepto.

Suposo que no hi ha redempció perquè no hi ha culpa, de fet. Tot ésser humà neix bo. La famosa "bondat natural". No hi ha tampoc introspecció. I la vida humana ja està legislada fins al detall, fins a l'esgotament, per Déu. Només cal obeir al dictat. El Coran és paraula de Déu, dictada per Déu en àrab, i segellada per sempre, en la seva literalitat divina. Tota interpel.lació teològica és mera casuística. Déu, esclar, és allò absolutament "altre", rotundament trascendent, aliè a la humanitat. Ni és Pare ni és Fill, ni adopta els homes.

El Corán ocupa en el Islam el lugar de Cristo en el Cristianismo.

La paraula de Déu feta llibre o feta home.

Informació ciutadano-kafkiana

La meva cunyada se'n va en cotxe demà al matí, a Cuenca. En previsió de problemes a les carreteres, truca al Servei d'Informació de Carreteres: li diuen que -uiii!- es pot complicar molt la cosa perquè la Unió de Pagesos ha amenaçat amb tallar carreteres. No saben on ni quan, els pagesos no els informen, vet-ho aquí, i que provi de trucar als Mossos d'Esquadra o, fins i tot, a la Unió de Pagesos, a veure què. La meva cunyada truca als mossos: Uiii! La Unió de Pagesos! Els mossos no saben quan ni on; els pagesos no els informen, no, però pot provar de trucar a la Unió de Pagesos, no fos cas. La meva cunyada, finalment, truca a la Unió de Pagesos: Uiii! no poden donar aquesta informació... però deixen caure l'engruna que mai no han tallat autopistes.

Al cap de vint minuts sona el telèfon de la meva cunyada: els mossos volen saber si els pagesos han piulat; alerta! -diuen, diligents- no és cert això de què mai no han tallat autopistes, els pagesos. Passen uns minuts més i torna a sonar el telèfon de la meva cunyada: Sí. Els del Servei d'Informació de Carreteres volen saber si té notícies de primera mà sobre les intencions dels pagesos.

La meva cunyada s'ho pren bé, això de passar a ser el punt neuràlgic d'informació sobre l'estat de les carreteres del sud de Catalunya d'un dels divendres més complicats de l'any. Tot i el seu bon humor, però, es pregunta què ho fa que cap membre (o familiar proper, o llunyà, o amic proper, o conegut, o veí, o?) del Servei d'Informació de Carreteres ni dels Mossos d'Esquadra sigui capaç de trucar a la Unió de Pagesos a veure si. Certament, podria ser que no hagin parat de trucar sense cap resultat, però aleshores, ¿què ho fa que s'encomanin a una ciutadana qualsevol sobre això de la Unió de Pagesos?