El doctor ruquet i la senyora dolors, o com mitja humanitat s'enfot de l'altra (categoria: viatges amb el marit)
Després d'un deliciós, idíl.lic passeig per una petita part de La Provence interior, reconciliats amb els homes, fins i tot els francesos, el meu marit i jo passem la darrera nit de viatge als afores de Montpellier, en un hotel de carretera, perdut entre girangonses d'autopistes que pugen i baixen, i quilòmetres i més quilòmetres de zones industrials i comercials, a tocar de quatre Carrefours i tres McDonalds. L'hotelet és net, quasi polit, i el porta una família encantadora, inclòs el gos, que, tan bon punt ens veu, corre cap als nostres peus, i s'hi posa de panxa, preparat per a rebre carentonyes forasteres. Bé, dormirem bé, esclar que sí, i demà cap a casa d'una tirada. Encara no sabem que el meu cos en prepara una, el malparit. De matinada, el meu home demana auxili a la recepcionista. Un metge, si us plau. No és tan fàcil. Però, a les vuit en punt, amb un mapa dissenyat manualment, fem cap un minúscul poble proper, on el Dr. Ruquet (així es pronuncia, ho juro) en persona m'atendrà. Totalment deshidratada, encara tinc esma d'enfotre'm del nom, quan el llegeixo apuntat al marge del mapa. De tots els metges de França, m'havia de tocar.... etcètera. Evidentment, el conductor del cotxe, que ha passat la nit en blanc i està molt nerviós, no interpreta bé el mapa, i entrem al poble per una altra carretera, la qual també s'acaba en un petit pont, a partir del qual s'acaben, també, totes les similituds amb les indicacions escrites. Aturem el cotxe. La copilot, és a dir, jo, també està nerviosa, i, si sempre li ha costat de pronunciar bé el francès (Borges, el savi, diu que és com un italià constipat), sense gota de saliva, creu que no se'n sortirà. Però, la mort no espera. A la desesperada, truco al mòbil del Dr. Ruquet, el qual, avisat per l'àngel de l'hotel, ja és a l'aguait, i ara s'entesta, una mica picat, a saber on coi som. Miro al meu voltant, i veig un cartell enorme, al qual m'aferro: Pompes Funèbres. Bé, doncs, doctor Ruquet..., som davant de les (imaginació, si us plau; ni gota de saliva) pppommp ffuu. Insistència glacial a l'altra banda del mòbil: on som? Ppompsfffu. Amb això -miracle- que el cotxe es mou un parell de metres -la cama del marit deu fer figa-, i veig la totalitat del cartell dels nassos: Alarcón. Pompes funèbres Alarcón. Ni se'm passa pel cap que, amb la febre, al.lucini. Ara és la meva. Amb aquella lucidesa i determinació, que en diuen "revifalla de la mort", inspiro fondo i deixo anar l'aire, i a l'aire deixo anar un crescendo brutal: A..laar... CON. Uns segons de silenci, que deuen equivaldre a M'ha dit "Con"?. Però, la sana incredulitat es posa en marxa, i la ment del ruquet ressegueix de cop, del dret i del revés, tot el missatge. Sembla content: Aaah. Sí. Estàvem a dues passes. Un centre d'atenció primària amb ambulàncies a l'entrada, no té pèrdua, el veure'm de seguida. Ambulàncies! Quin bé de Déu. Agrairia, fins i tot, veure-hi helicòpters i cotxes de bombers, tot medicalitzat, i amb les sirenes en marxa.
El doctor Ruquet, com el seu nom indica, és jove i ruc. Em fa la fitxa. Quan apunta Dolors... Do...? Dolorès? Doleurs, n'est pas?, va i li agafa el riure. Quan continua amb el meu cognom (que us estalvio) és que ja es peta del tot. Certament, el meu nom unit al meu cognom és la bomba. Però, m'emprenya molt que el ruquet rigui. Caram, ruquet, que és una urgència, que faig molt mala cara, que em moro. Bé, ja seriós, m'examina, diagnostica, i em recepta vàries pastilles, una de les quals és per als espasmes et la... doleur... Riu? No es pot aguantar, com en aquella pel.lícula de "La vida de Brian". Cony, és a punt de riure una altra vegada. Sortosament, se l'empassa a temps, el riure. O li hagués fet empassar jo, mira.
A l'acomiadar-nos, es fa el simpàtic i em diu que tinc un clàssic: de turista. Jo li dic que és clar, que si els restaurants i... Ah nonono. No. I ara. De cap manera, els restaurants. Es ben bé que, a un francès, tocar-li un dels seus restaurants, és tocar-li allò que no sona.
Des d'aquí agraeixo a l'amable família de l'hotel que em deixessin descansar fins a les set de la tarda, i insistissin a no cobrar-me un dia de més. Hi ha gent bona, què coi. I de ruca, també n'hi ha, però bé, també bona. I ruca i bona. I sí, la bondat és important i aquestes coses. Ah, i no s'ha d'oblidar mai que sempre, sempre, ens hi podem fer un fart de riure.
divendres, de maig 14, 2010
diumenge, de maig 02, 2010
Cadascú diu a l'altre que no és Déu; ací s'acaba el romanticisme. En aquesta hora en què cadascú de nosaltres ha de tibar l'arc per tornar a demostrar el seu valor i conquerir, en i contra la història, allò que ja posseix, la magra collita dels seus camps, el breu amor d'aquesta terra; en l'hora en què neix per fi un home, cal deixar l'època dels furors adolescents. (del final de L'home revoltat, 1951)
Lourmarin, abril del 2010.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)