dimecres, d’abril 27, 2005

ZP
De com Mariano Rajoy deu reforçar la convicció que li van birlar injustament la presidència del govern. Brutal, Arcadi Espada (www.arcadi.espasa.com).

Una cosa és no tenir del tot apamades la sintaxi i l'ortografia. En dues tardes, si fa no fa, saps que t'ho expliques. Però hi ha deficiències estructurals que necessàriament deuen implicar un cert desordre mental, desordre que necessàriament es projecta sobre el món. Deficiències estructurals que fan que les idees s'emboliquin amb una fulla de pi, la qual cosa sovint comporta, per esgotament mental, la tendència a reduir la realitat a consigna. És a dir: Aaara l'entenc!

divendres, d’abril 22, 2005

Lucidesa acerada i brutal


Existe una gran tentación de desembarazarse de lo intrínsicamente increíble por medio de racionalizaciones liberales. En cada uno de nosotros acecha un liberal que nos halaga con la voz del sentido común.
Hannah Arendt, Los orígenes del totalitarismo.
I també:
En lugar de producir un pacifismo desprovisto de realidad, la percepción de la estructura de las guerras modernas, guiadas y movilizadas por el miedo, podía haber conducido a la comprensión de que la única norma para una guerra necesaria es la lucha contra las condiciones bajo las cuales la gente ya no desea vivir, y nuestra experiencia sobre el infierno atormentador de los campos totalitarios nos ha ilustrado muy bien acerca de la posibilidad de semejantes condiciones. Así, el temoor a los campos de concentración y la resultante percepción sobre la naturaleza de la dominación total pueden servir para invalidar todas las anticuadas diferenciaciones políticas de la derecha a la izquierda y para introducir junto y sobre ellas el sistema de medición más importante para juzgar los acontecimientos de nuestro tiempo, es decir, para determinar si sirven o no sirven a la dominación totalitaria.
Però, caldria posseir una lucidesa acerada i brutal per distingir el sistema de medició més important del nostre temps i, sobretot, per a usar-lo adequadament i allà on correspon. L'optimisme liberal no deixarà, mentrestant, d'afalagar-nos a tort i a dret, a dreta i a esquerra.

dimecres, d’abril 20, 2005

El Papa i els fills

La majoria de nens que corren per casa -tots fills de Déu, encara que no ho sàpiguen- han mostrat gran entusiasme -entusiasme ben segur atàvic- davant els successius shows vaticanistes. Educats en la laïcisme més pur i ensopit, al-lucinaven mones amb la guàrdia suïssa, les coloraines cardenalícies, el mort... Tot un èxit, el mort amb sabates; un altre encert mediàtic. I, després, la xemeneia, la fumata, que si negra, que si blanca. Conclave, amb clau... Cooon...claaau...Aaahahaaa! I ¿els tanquen des de fora? O ho fan ells? ¿No poden...? I, si... quan... (estalvio escatologies). La tarda de la fumata blanca, els va faltar temps per baixar dels arbres del parc i seure a terra, tribals, tot encerclant la pantalla. Blanc! Fum blaaanc! Talment com quan el Barça marca un gol. Els mestres els van ensenyar diapositives de la Capella Sixtina. Els mestres sempre cacen al vol la més mínima mostra d'entusiasme i l'aprofiten per a vernissar capes de cultura. "Vaig a vernissar", deia un company meu quan entrava a classe. El meu nano va arribar flipat de Miquel Àngel. Què bruto en Jaume. S'ha pensat que eren de debó i ha preguntat "com és que no es cansen d'estar...així, allà dalt, penjats?"

Ja se sap, el món infantil. Què dir de la infància?! Doncs, diria, per exemple, que ensumen la grandesa de l'espectacle com alguns insectes mascles ensumen el perfum de la femella, a quilòmetres de distància. Que descobreixen i col.leccionen els substrats de les paraules amb la il.lusió que descobreixen i col.leccionen tresors geològics a la sorra de la platja. Que topen de nassos amb les obres d'art sense cap vel d'snobisme, a l'igual que van topant amb qualsevol altra realitat, indistintament: ara una pintura, ara una petxina... Les formes del món, els seus colors, la textura. Que la mort els fascina i els fascina la vida, sense distingir massa. Un mort amb sabates. Per exemple, que potser l'encerten quan es deturen, tot fent el ronsa, a la cruïlla entre la raó i el mite.

dimarts, d’abril 19, 2005

La ruleta russa

Bé, totes les txapeles i els txapelos batas-hunes i batas-hunos han votat en bloc. Tothom sembla glaçat amb els seus resultats, però no veig que massa gent parli de les seves intencions. A efectes d'anàlisi política, sembla que només comptin el PNB i el PSOE/PSE (la "O" es per anar jugant a la piloteta, així com la "E" serveix més per al fet i amagar). És clar que ETA pot ensenyar només la carta "pau per presos", és una carta prou consistent, però tanta astúcia i tanta dèria electoralista bé que deu incloure certes ganes de fer política, i no només de quedar-se a casa amb la pancarta tipus "Welcome to home" preparada. He de dir -és de juctícia- que em deixa amb un pam de nas la consistència d'aquests 150.000 vots. Com un sol basc i basca.

El PNB es ressenteix de l' abstenció, però no fins al punt d'haver de desistir sense algun cop de puny damunt la taula. I el PSE creix, però es queda curt com per a plantar massa cara en solitari sense que li trenquin; i si no planta cara, li trencaran igualment els seus del PSE, amb"E" d'Espanya. El PP, de moment, no té altra carta que l'oposició, però la té, la conserva; d'aquí que la San Gil, extenuada, tragués forces de flaquesa per abraonar-se damunt ZP la nit electoral.

Deixant de banda la davallada abstencionista, i d'algun grapat de vots radicals cap a Aralar, del PNB, sobta la insistència dels votants. Pràcticament el mateix percentatge constitucionalista, el mateix madrazista, ídem batasunista... Tot plegat, queda resumit fins a l'angúnia en una intervenció televisiva d'un votant anònim entrevistat a peu d'urna:

- ¿Mi voto? ¡Clarísimo! Clarísimo desde que nací.

dimarts, d’abril 12, 2005

La ruleta basca

Amb aquella alegria que dóna la més profunda ignorància, m'atreveixo a la juguesca pitonística; només puc basar-me en allò que a mi em sembla que són les reaccions humanes, així en general; tan general que sovint vaig a parar a un carril de via estreta. Però, en fi, m'ho prenc com qui va al casino. Consideracions i apostes, doncs:

1.- L'ambient, al País Basc, sembla molt més distès, la qual cosa també ha de notar-se en el comportament individual que és el que, finalment, compta a l'hora de votar. Res a veure amb la crispació de les darreres eleccions, on Mayor Oreja va fer una aposta titànica de tot o res, aprofitant el crit de basta ya que alguns assassinats -sobretot, el de Miguel Ángel Blanco-, van provocar. Recordem que el PP en va sortir molt beneficiat electoralment i absolutament derrotat políticament; derrota que encara no s'ha paït, ans al contrari, s'ha aprofundit amb la debacle de Rajoy. El PP baixa alguns escons. Deixa de ser la segona força.
2.- L'aposta forta, ara, la fa el PNB amb el famós pla Ibarretxe. Generarà molta abstenció entre bascos que en sa vida només votarien PNB i que deuen admirar tant la dignitat del seu President sol davant del perill al Congrés de Madrid que poden optar per fer-lo passar, directament i sense solució de continuïtat, a la Història. Em mullo més: el PNB perdrà Ajuria Enea; EA es quedarà, si fa no fa, amb els mateixos votants i Madrazo no passarà de padrecita de parròquia esquifida en hores baixes.
3.- El PSE, tot i el cabreig intern de bona part de la militància més frontista, però amb el record ben viu del darrer fracàs electoral, fa una aposta en part zapateril, de castillos en el aire, i alhora amb els peus descalços damunt la terra xopa amb la sang dels seus morts... Un discurs poc articulat que, precisament, pot esdevenir el discurs ad hoc que certs moments delicats reclamen. Ningú no se'ls creu, ningú els votarà amb autèntica fe, ni bona part dels seus ni els altri que els votin, però, per poquet i per sorpresa, seran la primera força. A lo tonto a lo tonto, aconseguiran allò que volia aconseguir Mayor Oreja a lo basta i a lo bèstia.
4.- Batasuna baixa. Al capdavall té un electorat fidelíssim i, per tant, d'alguna manera, tradicionalista, el qual se sentirà massa aliè a aquest cor estrambòtic de senyores vestides de noietes i de noietes vestides de noiets, amb el puny enlaire. A veure, on és la txapela? I, a veure: si fins i tot ETA refreda plantejaments, amb més raó em puc refredar jo, que no he matat mai ni una mosca. Aquests vots no passaran en bloc al PNB, es quedaran majoritàriament en blanc.
Altra cosa és el joc d'aliances postelectoral. Si el PSE pot governar en minoria amb el suport parlamentari d'un PP noquejat i sense arguments després que tot hagi canviat per a que tota Espanya pugui quedar igual, el PSE tirarà pel dret; un pacte de govern bipartit amb el PP és molt més complicat. Caldrà veure, en tot cas, com reacciona -i si sap reaccionar en temps rècord- Imaz; aquest noi és encara una incògnita, però veus autoritzades diuen que és espavilat. En tot cas, li caldria organitzar amb rapidesa i elegància (vesteix-me a poc a poc que tinc pressa) una cerimònia fúnebre, un enterrament històric: el d'Arzallus. Pot demanar assessorament al Vaticà. Després, més lentament i calladament, hauria d'embalsamar un altre cadàver: l'esquerra abertzale. La gestió dels presos bascos, presoners també de les estratègies polítiques, pot ser la medalla d'or que tot líder a l'oposició necessita, per a continuar sent-ho, de líder.
I si non é vero, sempre podré dir allò que els bascos no hi ha qui els entengui.

dimecres, d’abril 06, 2005

Apunt nacionalista, sempre a punt

Inevitablement, qui observa la política d'aquestes contrades topa contínuament amb el tema dels temes. Apunto alguns exemples més o menys recents:

- En Joan, de Mig bloc mig poc, em respon un comentari i parla de "no-nacionalisme" (entre cometes, recalco), en referir-se a mitjans de comunicació com ara La Razón. Sóc dels qui pensen que hi ha un nacionalisme espanyol antic i ferotge, que disposa d'un estat i d'una legitimitat històrica, histèrica (sentimental, visceral, entranyable...) i cultural (tres arrels sine qua non de tota legitimitat nacional). Això que, a mi, em sembla una simple constatació, xoca amb aquells que parlen de nacionalisme només en relació a les reivindicacions nacionals. Per exemple, fa uns dies, a la televisió de matinada, Francisco Rico parla de El Quijote i no veu el moment de deixar d'enlluernar amb la seva finíssima ironia (per una vegada que surt a la tele, oi?); ¿Qué se baila en España? ¿Qué se come en España?, es pregunta per desactivar la idea d'un nacionalisme espanyol en paral.lel a la sardana i el pa amb tomàquet; és tard i la casa està en silenci i les neurones fan figa..., i el meu marit i jo ens interroguem mútuament amb mirada ansiosa: ¿Qué se baila, qué se come, qué? Y ¿tu me lo preguntas?, se m'acut d'etzibar al meu marit que es castellà, però no ho faig, seria un cop baix immerescut. Poc després, veiem onejar la bandera roja y gualda, que el ministre de Defensa (ara no sé quin; deixem-ho en terrenys abstractes i infal.libles) va fer plantar al cor de Madrid, és a dir al cor d' Espanya. Permeteu-me: Collons, quina bandera! Penso en els partits de futbol de la selecció espanyola (¡Eggpaña! ¡Eggpaña!); tots els que es fan i es desfan a Sevilla, per exemple (¡Eeepaña y olé!), i em pregunto com és que no se'n fa cap a San Sebastián. I, per acabar allende nuestras fronteras, recordo una amiga de Venezuela i la seva mare (totes dues cultes, viatjades, intel.ligents) plorant d'emoció (histèria, visceres, entranyes...) davant el Palacio Real de Madrid, su palacio real, su villa y corte... y a la República venezolana que le vayan dando (els comentaris, òbviament, són meus, elles només ploraven).
Per acabar, que és tard i encara no sé si vol ploure, constato amb certa alarma que s'estén el criteri que a Catalunya hem d' acaparar poder polític sense ni plantejar el tema de la pàtria, la nació i altres collonades. No sé per què ho associo a donar poder a un nen.

dilluns, d’abril 04, 2005

Res no canvia, tot segueix igual. (Del canvi i la permanència. Manual de filosofia. 1ª lliçó)

Fa uns dies escrivia sobre el professor Canals. Arran de la mort del Papa, hi torno a pensar. Evidentment, Canals era un fan de Wojtila. Però, ara, em vull fixar en una opinió recurrent sobre l'Església catòlica. Segons sembla, l'Església hauria de canviar, s'hauria de modernitzar, adaptar-se als nous temps, "entendre -o acceptar- l'Europa postcristiana", en paraules de Terricabras (aquest sí que és gran!) . És una opinió. La paraula opinió em remet a dos acudits de cine; un el deixa anar, en castellà, Harry el sucio: "Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno"; l'altre, George Sanders (ara sí, aquest sí que ho era, de gran) a una Marylin Monroe adolescent, que interpreta per primera vegada el paper de rossa tonta (una llança per les dones rosses i guapes i intel.ligentíssimes que he conegut. Existeixen); Sanders, doncs, contesta a Marylin, també en castellà i amb tot l'elegant cinisme de què era capaç: "Bueno... Es una opinión. Un poco imbècil, pero una opinión".

A Canals l'entusiasmava un acudit d'una vinyeta fixa de la magnífica revista La codorniz (també en castellà); el personatge de la vinyeta es deia Don Venerando. Don Venerando es troba un conegut pel carrer i es produeix el diàleg següent:

- Caramba, Don Venerando, le encuentro algo cambiado.
- Es que yo no soy Don Venerando.
- ¡Claro! Ha cambiado usted tanto que ni siquiera es Don Venerando.