Hi ha vida després de la mort?
A en barbeta darrerament li ha crescut barba, trobo. Acudit fàcil, ja ho sé, i no estem per gracietes. En tot cas, o els polítics que governen (no és un acudit) casa nostra fan passes de gegant per cremar calories supèrflues, o noto a l'ambient que els que es cremaran seran ells, i molt ràpid. La indiferència, quasi somnolenta, amb què va tractar l'enervament de la Catalunya oficial el nou president de l'estat, necessita una resposta sinuosa i assossegada per part de Mas. Aquests nois, els millors, ja han demostrat sobradament que són les "hienes", ara cal que certifiquin algun grau de parentiu, per remot que sigui, amb els "guepards".
Hi haurà vida després dels morts?
Amaiur sembla disposat a ser finolis en política; l'edifici de la lendekaritza és de línies senzilles alhora que elegants, molt elegants, i el roig furiós de la sang no li escau. La burgesia basca està curada d'espants, potser per això el seu elitisme és rude, de pedra picada; no els ho posarà fàcil. Em pregunto si els abertzales es van permetre de dir no a la barroera Erc, la qual, de moment, no ha decebut els seguidors en entrar a l'hemicicle fent un joc de cadires (i perdent-lo) propi dels Marx. I dos ous durs, si me'ls deixa a bon preu.
dissabte, de desembre 24, 2011
dimarts, de desembre 20, 2011
Brutal (via Barcepundit)
Fa dos dies sentia al monjo i antròpoleg, Lluís Duch, parlar a can Ramoneda (encara) de la credulitat com a una de les característiques mes esfereïdores d'aquests temps desemparaulats. Al costat -o junt amb, no s'exclouen del tot-, d'un cinisme inaudit, dóna un panorama per llogar-hi cadires.
Fa dos dies sentia al monjo i antròpoleg, Lluís Duch, parlar a can Ramoneda (encara) de la credulitat com a una de les característiques mes esfereïdores d'aquests temps desemparaulats. Al costat -o junt amb, no s'exclouen del tot-, d'un cinisme inaudit, dóna un panorama per llogar-hi cadires.
diumenge, de desembre 11, 2011
Sense experiència, exacte (via Maty als comentaris d' Una temporada en el infierno)
En este contexto, como advierte Willem Buiter, economista jefe del Citi, y que previamente diseñó el rescate islandés, “no se tiene mucha experiencia sobre la voluntad de los electores en tiempos de paz de soportar años de austeridad, crecimientos económicos negativos, y aumento del desempleo, pero eso es lo que se conseguirá, salvo que se opte por una reestructuración de la deuda, pública y privada”
En este contexto, como advierte Willem Buiter, economista jefe del Citi, y que previamente diseñó el rescate islandés, “no se tiene mucha experiencia sobre la voluntad de los electores en tiempos de paz de soportar años de austeridad, crecimientos económicos negativos, y aumento del desempleo, pero eso es lo que se conseguirá, salvo que se opte por una reestructuración de la deuda, pública y privada”
diumenge, de novembre 20, 2011
dimarts, d’octubre 25, 2011
divendres, d’octubre 21, 2011
dimarts, d’octubre 18, 2011
diumenge, d’agost 28, 2011
divendres, d’agost 26, 2011
Bé Trapiello
He descobert Trapiello amb "Las armas y las letras", imprescindible a parer meu estudi sobre literatura i guerra civil. L'aniré seguint.
He descobert Trapiello amb "Las armas y las letras", imprescindible a parer meu estudi sobre literatura i guerra civil. L'aniré seguint.
dimarts, d’agost 23, 2011
Sobre aquest rouco no edificaré la meva església
Bé, d'acord, cal dir-ho: tampoc m'agraden els portaveus de la Conferència Episcopal d'Espanya. Curada, doncs, en salut, afegeixo obvietats: els anomenats diàlegs de sords sempre tendeixen al radicalisme en no trobar una base mínima d'entesa sobre què dialogar. D'aquí que siguin tan còmics mentre no són tràgics. Ara em ve a la memòria (curiosa la memòria...) un conte magnífic de Maupassant; vaig llegir-lo ja fa anys en castellà, La loca. La casa d'una dona solitària és ocupada per oficials enemics. La dona, que ja no hi toca, no fa els honors com és degut, i es tanca, com té per costum, a les seves dependències. La seva actitud provoca l'enuig del cap militar, que se la pren com un insult personal; ell volia ser un cavaller amable i distingit... Si no recordo malament, el malentès paranoic acaba en tragèdia. O aquell altre relat, que vaig llegir en un article de no recordo qui, d'un xicot que es dirigeix a casa d'una amic per demanar-li que li deixi una bicicleta. Pel camí es va autoconvencent -i es va escalfant- que el seu amic li dirà que na-nai; quan ja es troba sota la finestra del propietari de la bicicleta, el crida i, tot seguit, sense solució de continuïtat, li etziba amb ràbia que ja se la pot posar on li càpiga, la bicileta de merda. Fins aquí, diàlegs de sords, és a dir, solipsismes.
Anem a Catalunya, tot passant -t'ho diràs!- per Madrit. On era Catalunya? Ja sabem que és la més sorda de les espanyes pel que fa al catolicisme, però no em crec que un esdeveniment preparat amb tanta antel.lació, a bombo y platillo, urbi et orbi, hagi passat davant dels nassos de les nostres autoritats sense que aquestes hi hagin pogut introduir cap cunya publicitària. Res.
Per acabar, una altra historieta: al poble de mon pare hi havia un xiquet que es deia Mas; diuen que sempre feia la conya que Dios es Dios pero yo soy más. No se sap què li contestava Déu; sospitem que devia, com de costum, fer-se el sord.
Bé, d'acord, cal dir-ho: tampoc m'agraden els portaveus de la Conferència Episcopal d'Espanya. Curada, doncs, en salut, afegeixo obvietats: els anomenats diàlegs de sords sempre tendeixen al radicalisme en no trobar una base mínima d'entesa sobre què dialogar. D'aquí que siguin tan còmics mentre no són tràgics. Ara em ve a la memòria (curiosa la memòria...) un conte magnífic de Maupassant; vaig llegir-lo ja fa anys en castellà, La loca. La casa d'una dona solitària és ocupada per oficials enemics. La dona, que ja no hi toca, no fa els honors com és degut, i es tanca, com té per costum, a les seves dependències. La seva actitud provoca l'enuig del cap militar, que se la pren com un insult personal; ell volia ser un cavaller amable i distingit... Si no recordo malament, el malentès paranoic acaba en tragèdia. O aquell altre relat, que vaig llegir en un article de no recordo qui, d'un xicot que es dirigeix a casa d'una amic per demanar-li que li deixi una bicicleta. Pel camí es va autoconvencent -i es va escalfant- que el seu amic li dirà que na-nai; quan ja es troba sota la finestra del propietari de la bicicleta, el crida i, tot seguit, sense solució de continuïtat, li etziba amb ràbia que ja se la pot posar on li càpiga, la bicileta de merda. Fins aquí, diàlegs de sords, és a dir, solipsismes.
Anem a Catalunya, tot passant -t'ho diràs!- per Madrit. On era Catalunya? Ja sabem que és la més sorda de les espanyes pel que fa al catolicisme, però no em crec que un esdeveniment preparat amb tanta antel.lació, a bombo y platillo, urbi et orbi, hagi passat davant dels nassos de les nostres autoritats sense que aquestes hi hagin pogut introduir cap cunya publicitària. Res.
Per acabar, una altra historieta: al poble de mon pare hi havia un xiquet que es deia Mas; diuen que sempre feia la conya que Dios es Dios pero yo soy más. No se sap què li contestava Déu; sospitem que devia, com de costum, fer-se el sord.
diumenge, d’agost 21, 2011
divendres, d’agost 19, 2011
Pel cantó de Pla
Bellíssim aquest article. Parla subtilment d'ara des d'abans, la qual cosa no ha fet -o no ha sabut fer- el mateix autor en el seu recent recorregut per l'Holocaust. Adorno segueix present, encara que no tingui raó. No es pot escriure després de l'Holocaust? En toc cas, no es pot escriure de l'Holocaust, essent com és l'únic, gran -enorme-, tema a tractar. Aquesta és la qüestió.
Tornem a casa, al Baix Empordà. Les esglésies, esglesioles, els petits cementiris i els xiprers ens interpel.len, amb tristesa aclaparadora. No podien guanyar de cap de les maneres. Aquesta és la qüestió.
Diu Pla: «Aquí nacimos, aquí fuimos bautizados, aquí hemos vivido los años de adolescencia, aquí tenemos a nuestros antepasados soñando el sueño eterno. Aquí vimos, desde un pequeño monte de los alrededores del pueblo, arder las iglesias de otros siete pueblos. ¡Qué día! Fue el 19 de julio de 1936. Fue quizá el día de más emoción de nuestra vida. ¿Por qué quemaron estas iglesias? ¿Por qué incendiaron el altar mayor de Palafrugell, que está en todas las historias del arte como uno de los especímenes del arte barroco, churrigueresco, más brillantes y más típicos del mundo? El espectáculo de la destrucción inútil nos anonada, nos aplasta. ¿Por qué estos hombres han hecho esto? Siete pequeñas iglesias, pues, ardían el 19 de julio de 1936 y yo presencié el espectáculo de esta destrucción, impotente. Todas estas iglesias tenían a su lado unos minúsculos cementerios, con viejos y agudos cipreses sobre sus paredes doradas y antiguas».
Recorda Ratzinger a Europa: Cuando el cristianismo buscó en el mundo romano una palabra con la que expresar de modo sintético y comprensible para todos lo que significaba Jesucristo para ellos, dieron con la palabra "Conservator", con la cual se describía en Roma la misión esencial y el servicio más elevado que había que prestar a la humanidad. (Via)
Bellíssim aquest article. Parla subtilment d'ara des d'abans, la qual cosa no ha fet -o no ha sabut fer- el mateix autor en el seu recent recorregut per l'Holocaust. Adorno segueix present, encara que no tingui raó. No es pot escriure després de l'Holocaust? En toc cas, no es pot escriure de l'Holocaust, essent com és l'únic, gran -enorme-, tema a tractar. Aquesta és la qüestió.
Tornem a casa, al Baix Empordà. Les esglésies, esglesioles, els petits cementiris i els xiprers ens interpel.len, amb tristesa aclaparadora. No podien guanyar de cap de les maneres. Aquesta és la qüestió.
Diu Pla: «Aquí nacimos, aquí fuimos bautizados, aquí hemos vivido los años de adolescencia, aquí tenemos a nuestros antepasados soñando el sueño eterno. Aquí vimos, desde un pequeño monte de los alrededores del pueblo, arder las iglesias de otros siete pueblos. ¡Qué día! Fue el 19 de julio de 1936. Fue quizá el día de más emoción de nuestra vida. ¿Por qué quemaron estas iglesias? ¿Por qué incendiaron el altar mayor de Palafrugell, que está en todas las historias del arte como uno de los especímenes del arte barroco, churrigueresco, más brillantes y más típicos del mundo? El espectáculo de la destrucción inútil nos anonada, nos aplasta. ¿Por qué estos hombres han hecho esto? Siete pequeñas iglesias, pues, ardían el 19 de julio de 1936 y yo presencié el espectáculo de esta destrucción, impotente. Todas estas iglesias tenían a su lado unos minúsculos cementerios, con viejos y agudos cipreses sobre sus paredes doradas y antiguas».
Recorda Ratzinger a Europa: Cuando el cristianismo buscó en el mundo romano una palabra con la que expresar de modo sintético y comprensible para todos lo que significaba Jesucristo para ellos, dieron con la palabra "Conservator", con la cual se describía en Roma la misión esencial y el servicio más elevado que había que prestar a la humanidad. (Via)
dijous, d’agost 18, 2011
El miércoles podía haber ocurrido una desgracia en la Puerta del Sol. Lo evitó el fondo democrático de una parte de los antipapistas y la tolerancia de los peregrinos católicos, puesto que el catolicismo es –hoy– el credo religioso más tolerante del mundo. El más tolerante y el más perseguido
(Enric Juliana a La Vanguardia d'avui)
divendres, de juny 24, 2011
dimarts, de juny 21, 2011
divendres, de juny 17, 2011
Les conclusions
Escoltes algú, la primera vegada sense saber-ne res, i penses, està dient tonteries. Van passant els anys i de tant en tant pares l'orella i penses, continua dient tonteries. Finalment, en algun moment de factura cridanera, el tornes a sentir i, per fi, conclous: És tonto.
Escoltes algú, la primera vegada sense saber-ne res, i penses, està dient tonteries. Van passant els anys i de tant en tant pares l'orella i penses, continua dient tonteries. Finalment, en algun moment de factura cridanera, el tornes a sentir i, per fi, conclous: És tonto.
dijous, de juny 16, 2011
De fets a fets, i anar fent
L'única metàfora que impugno és la dels escacs, és un joc que m'avorreix. La resta, em sembla que toca el moll de l'os. Concrete-m'ho i il.lustrem-ho: un conseller d'interior amb cara de ser el graciós de la colla. Poc després d'arribar a la presidència, Felipe González li preguntava a l'ex Calvo Sotelo: ¿No te parece que a los ministros de interior se les va poniendo cara de policías? I així, seguint aquesta lògica julianesca, deixem de sorprendre'ns per la reacció d'alguns il.lustres periodistes. Si els fets passessin a... A veure, a... París (per exemple), crec que la valoració fóra del tot diferent. Us imagineu la testa de Sarkozy tintada de vermell? El Dior de la Bruni empastifat amb una mena de creu negra per darrere, és a dir pel pompis valoradíssim de la senyora Sarkozy?
Conclusió sagnant: aquests nois d'en Mas no donen la talla. Es creuen molt llestos imitant tàctiques psuquistes (operació Laporta, en dic jo) d'estar per casa, però sentit d'Estat, allò que entenem per Estat, res de res. Potser, a Catalunya, el sostre polític és la família; de casa bona, la família; és a dir, malavinguda.
L'única metàfora que impugno és la dels escacs, és un joc que m'avorreix. La resta, em sembla que toca el moll de l'os. Concrete-m'ho i il.lustrem-ho: un conseller d'interior amb cara de ser el graciós de la colla. Poc després d'arribar a la presidència, Felipe González li preguntava a l'ex Calvo Sotelo: ¿No te parece que a los ministros de interior se les va poniendo cara de policías? I així, seguint aquesta lògica julianesca, deixem de sorprendre'ns per la reacció d'alguns il.lustres periodistes. Si els fets passessin a... A veure, a... París (per exemple), crec que la valoració fóra del tot diferent. Us imagineu la testa de Sarkozy tintada de vermell? El Dior de la Bruni empastifat amb una mena de creu negra per darrere, és a dir pel pompis valoradíssim de la senyora Sarkozy?
Conclusió sagnant: aquests nois d'en Mas no donen la talla. Es creuen molt llestos imitant tàctiques psuquistes (operació Laporta, en dic jo) d'estar per casa, però sentit d'Estat, allò que entenem per Estat, res de res. Potser, a Catalunya, el sostre polític és la família; de casa bona, la família; és a dir, malavinguda.
dissabte, de maig 28, 2011
diumenge, de maig 22, 2011
Tot plegat
per afegir-hi un parell de lletres més: ICV-EUC-VERDS-DR. I, sobretot, anar esmolant les eines per a quan governi el PP. Diria que, al PSOE. a aquestes alçades, l'hi interessa, d'enllestir, de plegar veles; i, a poc a poc, anar sumant-se a la juerga. És el seu futur.
per afegir-hi un parell de lletres més: ICV-EUC-VERDS-DR. I, sobretot, anar esmolant les eines per a quan governi el PP. Diria que, al PSOE. a aquestes alçades, l'hi interessa, d'enllestir, de plegar veles; i, a poc a poc, anar sumant-se a la juerga. És el seu futur.
dimecres, de maig 18, 2011
dimarts, de maig 10, 2011
diumenge, de maig 01, 2011
dimarts, d’abril 19, 2011
Exactament
Ja em feia mandra d'escriure-ho... i mira, és exactament el que volia escriure jo. Que sempre hagi de semblar que defenso els mateixos! A una ràdio nostrada, ahir al matí, el locutor deia tan tranquil que Aznar havia dit que Gadafi era amic seu... Diabòlica innocència que cada dia ens fa més burros i, per tant, més perillosos. Afegeixo, segons els resums de premsa que he llegit, el que va dir (sobre Síria, Iran, Líbia, Egipte, etcètera) Aznar als estudiants ianquis em sembla d'una solidesa inqüestionable.
Ja em feia mandra d'escriure-ho... i mira, és exactament el que volia escriure jo. Que sempre hagi de semblar que defenso els mateixos! A una ràdio nostrada, ahir al matí, el locutor deia tan tranquil que Aznar havia dit que Gadafi era amic seu... Diabòlica innocència que cada dia ens fa més burros i, per tant, més perillosos. Afegeixo, segons els resums de premsa que he llegit, el que va dir (sobre Síria, Iran, Líbia, Egipte, etcètera) Aznar als estudiants ianquis em sembla d'una solidesa inqüestionable.
dijous, d’abril 14, 2011
Falcons
—¿Cuál es su balance de Obama en política exterior?
—A Obama no le importa la política exterior, y sé que esto resulta difícil de comprender. Es diferente a todos los presidentes desde Franklin D. Roosevelt. La seguridad nacional no es lo que le hace despertarse por la mañana, lo que le motiva. Lidia con ella solo cuando se ve obligado, pero cree que le desvía de sus objetivos domésticos. Y atiende cada crisis de forma ad hoc. Libia es el ejemplo perfecto. Durante un mes, sus asesores decían no a una zona de exclusión aérea. De repente cambia de política y empezamos a lanzar misiles Tomahawk. Y diez días después declara que ya está. Al final, hemos dejado a franceses y británicos solos e incapaces de llevar a término la misión.
Sí, aquesta és exactament la impressió que en tinc. De tota manera, tampoc veig com es pot tenir un paradigma establert que permeti d'entomar els fets -brutals i sorprenents- que ocorren en aquest inici de mil.leni. Em temo que un tipus de paradigma així de sòlid només cau del cel en temps de guerra, com les bombes. I Obama, no ho oblidéssim pas, és premi Nobel de la Pau. Del càlcul tàctic, de l'ambigüitat, i, fins i tot, del desconcert, molts en diuen pacifisme. Però la gran superpotència occidental, sense la qual ni francesos ni anglesos... res de res, tampoc no hauria de donar sempre la impressió que només passava per allí, per a desesperació de la seva Secretària d'Estat, la qual, tot just iniciades les hostilitats, va i declara, per si no era prou clar, que plega de tot tan bon punt s'acabi el seu actual mandat.
—¿Cuál es su balance de Obama en política exterior?
—A Obama no le importa la política exterior, y sé que esto resulta difícil de comprender. Es diferente a todos los presidentes desde Franklin D. Roosevelt. La seguridad nacional no es lo que le hace despertarse por la mañana, lo que le motiva. Lidia con ella solo cuando se ve obligado, pero cree que le desvía de sus objetivos domésticos. Y atiende cada crisis de forma ad hoc. Libia es el ejemplo perfecto. Durante un mes, sus asesores decían no a una zona de exclusión aérea. De repente cambia de política y empezamos a lanzar misiles Tomahawk. Y diez días después declara que ya está. Al final, hemos dejado a franceses y británicos solos e incapaces de llevar a término la misión.
Sí, aquesta és exactament la impressió que en tinc. De tota manera, tampoc veig com es pot tenir un paradigma establert que permeti d'entomar els fets -brutals i sorprenents- que ocorren en aquest inici de mil.leni. Em temo que un tipus de paradigma així de sòlid només cau del cel en temps de guerra, com les bombes. I Obama, no ho oblidéssim pas, és premi Nobel de la Pau. Del càlcul tàctic, de l'ambigüitat, i, fins i tot, del desconcert, molts en diuen pacifisme. Però la gran superpotència occidental, sense la qual ni francesos ni anglesos... res de res, tampoc no hauria de donar sempre la impressió que només passava per allí, per a desesperació de la seva Secretària d'Estat, la qual, tot just iniciades les hostilitats, va i declara, per si no era prou clar, que plega de tot tan bon punt s'acabi el seu actual mandat.
dimecres, d’abril 06, 2011
Esquinçar-se les vestidures
M'explica la F. que han d'anar a fer gestions perquè, de moment, el consulat no vol repatriar el nen; segons entenc, no té doble nacionalitat, però la família el vol enterrar al seu país. Ens abracem i plorem molt. A mi, em costa molt plorar, però quan ho faig, entenc allò d'"esquinçar-se les vestidures".
Ara, espero en G. No sé com dir-li, eren amics des de petits. Potser ja ho sap, però no sabré què dir-li. O potser sí, tinc una llarga llista de coses que vull dir-li, però, a vegades, als nois, els costa d'escoltar les mares, sobretot quan no trobem la veu adequada, quan se'ns escapa la veu de quan eren petits.
Sento la veïna pianista teclejant l'Al.leluia de Haendel. No en sap res. Tant li fa, la música de fons.
M'explica la F. que han d'anar a fer gestions perquè, de moment, el consulat no vol repatriar el nen; segons entenc, no té doble nacionalitat, però la família el vol enterrar al seu país. Ens abracem i plorem molt. A mi, em costa molt plorar, però quan ho faig, entenc allò d'"esquinçar-se les vestidures".
Ara, espero en G. No sé com dir-li, eren amics des de petits. Potser ja ho sap, però no sabré què dir-li. O potser sí, tinc una llarga llista de coses que vull dir-li, però, a vegades, als nois, els costa d'escoltar les mares, sobretot quan no trobem la veu adequada, quan se'ns escapa la veu de quan eren petits.
Sento la veïna pianista teclejant l'Al.leluia de Haendel. No en sap res. Tant li fa, la música de fons.
dimarts, d’abril 05, 2011
Desuniformitzar
Això sí que és una mesura a promocionar (primer a copiar). Quan aquí, a casa nostra, se'n comencin a posar en pràctica algunes de semblants, amb tota la claredat d'idees sobre l'ensenyament que impliquen (em temo que caldrà, en definitiva, una nova llei), començaré a escoltar què hi diuen les nostres autoritats educatives.
Això sí que és una mesura a promocionar (primer a copiar). Quan aquí, a casa nostra, se'n comencin a posar en pràctica algunes de semblants, amb tota la claredat d'idees sobre l'ensenyament que impliquen (em temo que caldrà, en definitiva, una nova llei), començaré a escoltar què hi diuen les nostres autoritats educatives.
diumenge, d’abril 03, 2011
Z...psss
Presumiré d'haver-lo considerat sempre, desde el minut 1, un desastre per al/s país/os. És a dir, que no faig llenya d'arbre caigut perquè no hi he vist mai cap arbre.
Postdata: Ara que estan sortint diaris en català, a veure si en surt algun de sòlid (antònim de "liquid", en terminologia de Baumann). Sigui de dretes o d'esquerres, però que sigui. O, ja posats, que en surtin dos.
Presumiré d'haver-lo considerat sempre, desde el minut 1, un desastre per al/s país/os. És a dir, que no faig llenya d'arbre caigut perquè no hi he vist mai cap arbre.
Postdata: Ara que estan sortint diaris en català, a veure si en surt algun de sòlid (antònim de "liquid", en terminologia de Baumann). Sigui de dretes o d'esquerres, però que sigui. O, ja posats, que en surtin dos.
dissabte, de març 26, 2011
diumenge, de març 20, 2011
dissabte, de març 19, 2011
Més neocon que mai
Tampoc sé qui és el tal Portero, però l'anàlisi em sembla bona. Sí, escriu a LD, però és que... No sé què em passa, doctor... Em sento més neocon que mai. De fet, és fàcil: mai no he sigut neocon. Però, no té preu el que està passant.
Tampoc sé qui és el tal Portero, però l'anàlisi em sembla bona. Sí, escriu a LD, però és que... No sé què em passa, doctor... Em sento més neocon que mai. De fet, és fàcil: mai no he sigut neocon. Però, no té preu el que està passant.
divendres, de març 18, 2011
Al demostrar a los fanáticos que se equivocan no hay que olvidar que se equivocan aposta (Émile Herzog)
Aquests dies, quan intento esbrinar què hi diuen els científics, em topo quasi sempre amb aquest Fernández Ordóñez. No sé qui és, però escriu de manera clara i comprensible. I contundent.
Aquests dies, quan intento esbrinar què hi diuen els científics, em topo quasi sempre amb aquest Fernández Ordóñez. No sé qui és, però escriu de manera clara i comprensible. I contundent.
dilluns, de març 14, 2011
We are probably the first society in history to make people unhappy for not being happy
Pascal Bruckner (via Paraula d'Stone)
Pascal Bruckner (via Paraula d'Stone)
divendres, de març 04, 2011
Paraules d'un diplomàtic sens dubte jubilat
La venjança se serveix freda... si hi ets a temps. El veig per tot arreu i s'ho passa pipa, aquest jubilat.
(Via Nihil Obstat)
La venjança se serveix freda... si hi ets a temps. El veig per tot arreu i s'ho passa pipa, aquest jubilat.
(Via Nihil Obstat)
dilluns, de febrer 28, 2011
La lucidesa (via Ferrancab)
In politics, idealisme is frequently no more than an excuse for not recognizing unpleasant realities (Hannah Arendt)
Em permeto d'engreixar el missatge: L'optimisme innocent, que no prové d'una anàlisi acurada i fonda de situacions concretes, sinó que passa per ser una mostra de bona voluntat en general, a hores d'ara, em sembla una immoralitat.
In politics, idealisme is frequently no more than an excuse for not recognizing unpleasant realities (Hannah Arendt)
Em permeto d'engreixar el missatge: L'optimisme innocent, que no prové d'una anàlisi acurada i fonda de situacions concretes, sinó que passa per ser una mostra de bona voluntat en general, a hores d'ara, em sembla una immoralitat.
diumenge, de febrer 27, 2011
Portar-se bé
Vol dir, per exemple, abandonar la fabricació d'armes de destrucció massiva i deixar d'enviar terroristes als avions, les discoteques, etcètera (macabre, l'etcètera aquest). O sigui que -avui m'he llevat guerrera, sobretot quan he vist els titulars socialdemòcrates- : Gràcies, per una vegada, tampoc cal abusar, "Trio de les Açores". I això són fets constatables; després hi ha (si n'hi ha) els relats, les ideologies i les consignes.
Vol dir, per exemple, abandonar la fabricació d'armes de destrucció massiva i deixar d'enviar terroristes als avions, les discoteques, etcètera (macabre, l'etcètera aquest). O sigui que -avui m'he llevat guerrera, sobretot quan he vist els titulars socialdemòcrates- : Gràcies, per una vegada, tampoc cal abusar, "Trio de les Açores". I això són fets constatables; després hi ha (si n'hi ha) els relats, les ideologies i les consignes.
Els tres mosqueters
Cal recordar que, només amb el malvat Bush fill, per allò de les barbes, va començar "a portar-se bé", aquest "perla" sanguinari, la qual cosa inclou -no val a escandalitzar-se- fer negocis amb Occident. Espanya, sense anar més lluny: armes (negoci incrementadíssim els darers anys) per pertroli.
Cal recordar que, només amb el malvat Bush fill, per allò de les barbes, va començar "a portar-se bé", aquest "perla" sanguinari, la qual cosa inclou -no val a escandalitzar-se- fer negocis amb Occident. Espanya, sense anar més lluny: armes (negoci incrementadíssim els darers anys) per pertroli.
dilluns, de febrer 21, 2011
dissabte, de febrer 12, 2011
...mangas verdes
Sí senyor, les coses van anar d'aquesta manera. Ara tenim un 30 per cent (tenint en compte el nivell amb què s'aprova, us juro que podeu inflar la xifra escandalosament i no us equivocareu) de fracàs escolar, i no ens en sabem avenir.
Sí senyor, les coses van anar d'aquesta manera. Ara tenim un 30 per cent (tenint en compte el nivell amb què s'aprova, us juro que podeu inflar la xifra escandalosament i no us equivocareu) de fracàs escolar, i no ens en sabem avenir.
divendres, de febrer 11, 2011
Que tinguem sort
De moment, tal com diu l'entrevistat, a Occident se'ns gira feina. Em sembla que és el moment de jugar fort en favor -no sé de què em sona?- de la democratització de l'Islam. Oi que sí, Obama?
De moment, tal com diu l'entrevistat, a Occident se'ns gira feina. Em sembla que és el moment de jugar fort en favor -no sé de què em sona?- de la democratització de l'Islam. Oi que sí, Obama?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
