Accident

El cotxe enfila el carrer que ens porta directament cap a casa. Condueix l'E i jo faig de copilot (és a dir, res, no faig res). A la primera cruïlla, just davant nostre, pam! Accident. Una moto cau en ser envestida per un cotxe. Sóc jo la primera que ho veig i adverteixo l'E per tal que s'aturi. La cosa no pinta bé. La cama del motorista comença a tenyir-se de vermell. Aparquem el cotxe a la vorera i abans de tenir temps de sortir-ne, se'ns apropa el conductor del cotxe que ha provocat l'accident, ho fa després d'aver anat a veure el ferit; és un senyor d'una seixantena llarga, ben vestit i educat. "Un mòbil, si us plau, ràpid", ens diu, però la veu no denota massa nerviosisme. L'E ja ha baixat del cotxe i està atenent el motorista, s'hi han afegit dos o tres persones més. Jo truco pel mòbil al 061 i també m'acosto a l'accidentat. Hem responen ràpid, em demanen l'adreça i em passen amb una metgessa. Mentre, he vist tres o quatre cinturons que voleiaven, inclòs el de l'E. "Tinc una metgessa al telèfon", dic. "Fractura oberta a la cama; ja se li ha fet un torniquet i està conscient", em diu l'E. Passo la informació per telèfon i em contesten que ara mateix envien una ambulància medicalitzada. Passo la informació del telèfon a l'accidentat i als qui l'envolten. A les rodalies de l'accident, veig ja força gentada, tots amb el mòbil treient fum. "Col.lapsaran les centraletes", penso. El ferit, un senyor de mitjana edat, està conscient i a l'aguait. De fet, és l'únic que està a l'aguait. Diu: "No el deixeu marxar. Que no marxi, que no marxi". A tots els babaus que l'acompanyem ens costa d'entendre el missatge. Ell assenyala en direcció al cotxe que ha provocat l'accident. Aah, ostres, sí, s'ha fet fonedís. "La matrícula, la matrícula", va dient el ferit amb la sang estroncada i suficientment freda (o calenta) com per a voler justícia (o venjança). Però, de sang freda, val a dir que qui l'ha tinguda ha estat l'individu que ha provocat l'accident; l'últim rastre que em ve a la memòria és el d' ell i una senyora dins del cotxe. Han passat poquíssims minuts, per tant, la seqüència sembla ser aquesta: ha sortit, ha vist i ha decidit (aquesta decisió ràpida em meravella) dissimular una mica i fotre el camp. S'ha assegurat d'involucrar-nos amb allò del mòbil -no en portaven, ni ell ni la seva parella?-, ha entrat dins del cotxe i quan li ha semblat que ja ningú no se'l mirava, doncs adéu-siau. ¿Hauria fugit sense fer-se càrrec de res si hagués estat a soles amb l'accidentat? Ja ha passat altres vegades, no és gens descartable.

L'ambulància arriba en menys de deu minuts; la guàrdia urbana havia arrribat abans. Tot controlat. Marxem cap a casa. L'E indignat i jo perplexa. Puc entendre un atac de pànic, però aquesta fredor en desempallegar-se de les pròpies responsabilitats, em supera. L'E, que quan era molt jovenet va sofrir un accident de moto força greu, la qual cosa, esclar, el fa molt susceptible en aquestes qüestions, va dient que considera inadmissible de no assumir la responsabilitat dels propis actes; quina vida és aquesta?, pregunta.