Diria que massa gent s'apunta (d'aquí, d'allà i de més enllà) a festes estranyes, que tendeixen a l'aquelarre. És una reacció infantil, ho sé, pèro m'emprenya viure en una societat crispada. No vull que els meus fills visquin en una societat crispada (una reacció infantil, de totes totes). Evidentment, sóc conservadora; no ho seria, si pensés que altres estructures més sòlides i més justes són viables fins al punt que paga la pena d'iniciar l'enderroc. Dono per perdut l'instant d'alegria de la festa, l'esclat de joia que fa vibrar el món, i ens ajuda, per un instant, a garantir que estem vius, i no estem sols. M'agraden els capvespres, i la calma que sembla desprendre's de les coses on la llum incideix suau, una carícia; quan la llum no tendeix a encendre el món sinó a amagar-lo. L'únic instant en què és concebible dir adéu sense histerismes. El capvespre, l'horabaixa, quan la vida podria ser una metàfora amable de la mort.
Em sembla, però, que aquesta hora decadent toca a la fi i que ens esperen temps radiants, espatarrants; i sentirem cridar i saltar i ballar sense descans. Què volen aquesta gent, que venen de matinada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada