Nens

A la pàgina anterior he fet referència a les dificultats de tractar literàriament la infància.  Poc després d'escriure-ho,  he vist al diari l'estrena d'una pel.lícula clàssica als cinemes Verdi. Es tracta de L'enfant sauvage, de Truffaut.  Justament, les pel.lícules que Truffaut dedica al món dels nens sempre m'han semblat esplèndides, sobretot la més famosa i autobiogràfica,  Les quatre cents coups,  la qual inclou una seqüència lluminosa que escup directament contra els psicòlegs institucionals i, per extensió, contra les institucions, a través de la cara i el posat del nen a "protegir" i "redreçar"; llavors, totes les pàgines de Foucault resulten sobreres i pesades; per un sol cop almenys, les imatges i, sobretot, els silencis són més eloqüents que els discursos.  Val a dir que, per contra, la resta de la filmografia de Truffaut m'avorreix profundament,  sobretot no me'l crec gens quan parla de relacions amoroses.  Ahir, Jordi Llovet, a El país, parlava d'autors -arran d'un llibre  de Coetzee- que cauen en picat quan no tracten de traumes viscuts i patits en pròpia pell; potser es tracta de quelcom semblant en el cas de Truffaut.

L'enfant sauvage,  l'he vist tantes vegades que me la sé de memòria; m'agrada repetir i repetir pel.lícules, però, en aquest cas, es tracta de visionats deguts a la feina.  Sembla una pel.lícula freda, que explica molt objectivament, amb distància, un fets reals per bé que força insòlits, però a mi m'emociona cada vegada que la veig.  El salvatge que no podrà mai esdevenir un ésser humà, que no podrà seure còmodament, sosegadament, a l'interior de la casa del metge que l'acull, un nucli familiar bàsic, una casa austera, ordenada i pulcra; el nen que ha après a mirar per veure sempre amb nostàlgia des dels vidres  d'una finestra el bosc llunyà on ha crescut, mentre es demora en el plaer d'un got d'aigua; l'aigua elemental, una festa de la naturalesa que culmina en una nit de lluna plena, al pati de la casa, sota un pluja intensa, el nen udolant, feliç; es tracta d'una escena on la fotografia del català Nestor Almendros s'imposa, lírica.  El nen, esclar, som tots i cadascun de nosaltres o, almenys, guardem una mena de pinyol d'aquest nen dins; com també som el mico de Kafka,  molt més terrible, el mico,  per la seva brutal comicitat, que predomina per damunt de tot esbós de lirisme.

Breu derivació ideològica: la pel.lícula de Truffaut va ser acusada, en el seu moment (1969), de reaccionària; sembla ser que es decanta massa per la civilització,  no hi ha un compromís prou salvatge, només hi trobareu comprensió, compassió i, molt subtilment -massa, per als revolucionaris de sempre-, també fracàs, i un punt quasi imperceptible -del tot imperceptible per a ell mateix- de sadisme als ulls del mestre-pare a l'escena final. Tot plegat,  manierisme de petit-burgès.