Lectures 

Com que l'ordinador, Gran Germà implacable però ja una mica extemporani, em va censurar  l'escrit sobre el llibre d'Stalin i els totalitarismes,  em referiré a un altre llibre llegit aquest estiu. El vaig veure en una llibreria de capital de comarca, d'aquelles llibreries que són tota una institució nacional  i que cultiven millor la cultura catalana que el Ramon Llull,  posem per cas. Es tracta de la novel.la de Vicenç Pagès,  La felicitat no és completa .  No m'arrisco massa a descobrir nous autors per una qüestió d' economia en diversos àmbits: monetari, temporal, neuronal, etc.  En aquest cas, em va cridar l'atenció el nom de l'autor pel fet que és company de vol, que diria la pilot de l' Aeroplà del Raval .  Ben segur que el pas del temps no m'esborrarà tres moments intensos d'aquesta lectura: el primer capítol, enlluernador de tan ben escrit;  el nen desolat i confús,  presoner de la seva mare,  és ben bé un nen,  precís,  precisament un nen (què difícil deu ser de tractar literàriament un nen, què apassionant, també).  La noia revolucionària, que fascina amb la seva arrogància i la seva rudesa els passerells universitaris (memorable,  la nit a casa seva, el duel matusser però heroic dels dos nois, la visió íntima -tota una revelació- de la noia). Finalment, el capítol final em va deixar un regust tristíssim que preval, finalment,  per sobre de la tendresa i de la comicitat, de la descripció acurada i pacient de les coses, de la subtilesa un punt cruel amb què  es reflectit el món;  preval, en fi,  per sobre de tots els encerts que té la novel.la, tristíssima.

Tendeixo a l'associació per emocions; se m'imposen, així, associacions poc rigoroses, massa arbitràries. Recordo Nada i, sobretot, El Jarama. El Jarama, la vaig llegir fa molts anys, quan era adolescent,  i va ser tot un impacte emocional que encara em dura, que retorna a cops amb força, com ara, en acabar la novel.la de Vicenç Pagès. La vida i la mort, la vida, la mort...