La 2 (de televisión española)

 

Que un programa com el d'en Garci aguanti tants anys,  no excessivament lluny del prime time, mereix un reconeixement (a mi tampoc no em cau bé, ni ell ni els seus tertulians habituals, però de cine, en saben; no sé què passa però hi ha noms -Garci, per exemple, proveu-ho- ,  que no pots anomenar sense que t'arrufin el nas davant dels teus, de nassos).  Fa recordar l'època de l'enyorada Pilar Miró,  enyorada,  sobretot,  pel bon cinema que ens va deixar veure; el seu linxament (per unes quantes calces de més que, al capdavall, passaven a ser patrimoni de l'ENTE), enllaçat amb la seqüència del que va ploure poc després, és un dels espectacles més edificants d' entre els que s'han vist per aquestes terres, des que s'han tornat tan pacifistes ("pacifista" no és sinònim de "pacífic"; sovint és més a prop de ser-ne antònim; español de puro bestia, diuen encara per llatinoamèrica).  Per cert,  no recordo que la penya artística, que tants pollos sap muntar,  obrís la boca, llavors; deu ser per allò de compañero y sin embargo amigo mesclat amb la por a la tortura estatal més terrible per a la faràndula de l'època: no ser convidat a la bodeguilla.  En fi, històries passades, com les excel.lents "para no dormir",  ja que ens surt la nostàlgia televisiva.  Històries passades, com la que ens engalta Rossellini en la pel.lícula que ahir va programar "la 2",  Alemania, año cero.  Si la televisió pública catalana decidís passar-la algun cop,  en parlaríem de nou,  d' Alemanya, any zero. 

 

Enllaços d'interès:

 

Sobre la historia natural de la destrucción, on Sebald recorda l'àngel de la Història de Walter Benjamin qui veu: "una sola catástrofe, que incesantemente acumula escombros sobre escombros y los arroja a sus pies. El ángel quisiera quedarse, despertar a los muertos y unir lo destrozado. Pero desde el Paraíso sopla una tormenta que se ha enredado en sus alas con tanta fuerza que el ángel no puede cerrarlas ya. Esa tormenta lo empuja incesantemente hacia el futuro, al que da la espalda, mientras el montón de escombros que tiene delante crece hasta el cielo. Esa tormenta es lo que llamamos progreso."

 

Demà parlaré de, per exemple,  Spider-man  (millor la 2)  o Shrek  (millor la 1).  A mi, la calor, m' irrita profundament,  m' invita al sadisme,  m' empeny a recloure'm  en la penombra i  amb aire condicionat a tope; si no fos perquè he d'anar a comprar, portar nens a la piscina o a la platja, etcètera, "estiuejaria" reclosa del tot dins del meu igloo.