INSISTEIXO

Ahir parlava de la memòria. Obviament, és allò que en diuen el tema , el gran tema de tots els temps. Fa, fins i tot, com vergonya parlar-ne; tot just hi penses, quan et desbanquen sense pietat els filòsofs i literats (els que recordes), que n'han dit alguna cosa. Insistiré, però, a parlar de la meva, de memòria; faré una mica de lírica (parlar d'un mateix és fer lírica, deia Novalis, amb tota la raó del món). M'hi empeny un llibre nou que tinc aquí al costat, un llibre de sèrie negra que anava amb El País del diumenge, El talento de Mr.Ripley . Tot i que des de ben joveneta, per tradició familiar, sóc molt aficionada a les novel.les de lladres i serenos i que considero la Sra. Highsmith una escriptora de campanetes, aquesta novel.la, precisament, no l'he llegida. Recordo, però, el rostre jove, bellíssim i fred de l'Alain Delon. Aquí, si en sabés i si tingués paciència, faria ara com fan altres blogs, inclouria un àlbum de fotografies "ad maiorem gloriam". Recordo algunes de les seves pel.lícules, les que més m'han agradat: del samurai fins a les de Visconti, tot passant per un film noir que és el meu predilecte, Le cercle rouge ... i, tot seguit, se m'apareix en Montand, en Volonté i d'altres, però, ves per on, no puc ubicar-hi la imatge de l'Alain; sé que hi surt, hi posaria la mà al foc, però no el recordo. Aquests forats negres són terribles; diuen -i jo també començo a dir-ho- que, amb el temps, es multipliquen; que envellir és anar perdent records que estimes per a, finalment, ja no recordar sinó perdre't dins d'una infància que semblava remota i desfeta, fins a topar amb aquell punt just que permet cloure el cercle.
Le cercle noir que exclou del tot i per sempre el rostre de Delon.
Aquesta pàgina, com no podia ser altrament, m'ha sortit bastant negra.