Com has arribat a estimar allò que estimes?


De la cerimònia... Quina cerimònia?... Au va, no te enrolles charles boyes; o bé, no te enrolles tio cebolles (el meu fill petit -quina sort que té- riu quan li dic aquestes bestieses). Del casament, doncs, em va agradar la lectura de la carta de Sant Pau (ja sé que començo a ser previsible, però ho veig inevitable). La veu entre professional i emocionada d' aquella àvia em va commoure i, per tant, em va fer rumiar. El text és difícil de comentar per la seva senzillesa, però, sobretot, per l'astorament que provoca en tots nosaltres, si l'escoltem, a aquestes alçades de la vida.

A aquestes alçades, hem digerit massa antídots; m'agradaria pensar que ja no ens fan efecte, però no és cert. El camí no és mai d'anada i tornada, com si res. Per resumir, recordaré una perla breu, crec que de Fassbinder; més o menys ve a dir que l'amor és l'instrument més eficaç de dominació social. I així ens trobem, enamorats i amorosits, però estupefactes, estúpidament sorpresos, perquè en alguns dels nostres somnis pensàvem que volíem la llibertat.


A l'inici, el somni era d'una concreció infantil quasi física: pirates que no reconeixen cap llei ni cap pàtria, només la força i el vent i la mar. Ben aviat el veler va començar a fer aigües com correspon a un vaixell de cartró-pedra. Però jo ja n'estava enamorada. No parlaré de les abstraccions posteriors, els manca el poder i la glòria del pirata, però dels seus missatgers, jo n'estava enamorada; castells de paraules i més paraules, bastides matusserament, però mormolades a cau d'orella en llargues nits d'estiu no gens lluny de la mar. Nits d'una llibertat adolescent ferotge i tendra. Després vaig fer que m'enamorava del silenci i de la soledat, però t'estava esperant, a tu i als que amb tu vingueren.