Mandra, santíssima mandra

Què faríem sense tu? Segur que ja seríem tots morts, morts d'excés de desenvolupament (caram, ara hi caic, en això del desenvolupament sostenible. M'ha costat). Sempre em malfio de la gent diligent, activa i treballadora. A casa, de generació en generació, díem allò de "hi ha anys que hom té mandra". I és que un mandrós és inofensiu de mena. I malgrat tot, treballo des dels catorze anys, com una imbècil. De tant en tant, però, -avui toca- m'ajuden els refredats. Els primaverals són especialment virulents, cal tenir cura d'ells, mimar-los, no fos cas que marxessin massa aviat. Estic segura que si no hi ha vacuna contra els refredats és perquè tot investigador del món sap que el linxarien a la plaça pública.

Doncs bé, m'estic a casa, a soles amb el meu refredat i la meva gata, mentre la família compleix amb llurs obligacions socials. Sofà, cafè i tele, tot per a mi soleta. De cop i volta, a la pantalla de primera hora del matí (sóc matinera, sobretot quan haig de mandrejar) apareix en primer pla l' Hannibal Lecter en persona. El cor se m'esvalota, com cada vegada que el veig. No em quadra el Cuní, tan tranquil, entrevistant-lo (deu ser la febre). Per fi, m'adono que m'he confós, un altre cop. És l'Arzallus. Diu que l'Aznar no va voler ni intentar apropar-se a ETA (en González, sí; tenia una línia calenta a través d'un argentí) per inquina personal, després de la bomba al seu cotxe. L'Arzallus, a l'igual que el Lecter, aconsegueix atrapar-me per uns camins obscurs i ferèstecs que em nego a analitzar; només ho confiaria a en Freud, no m'arrisco amb cap sucedani. A més, ja ho he dit, tinc mandra.