Avui el diari El País (que per variar no tinc a mà) publicava una nota sobre un llibre que recull textos d'escriptors (m'ha semblat que tots estrangers) sobre la meva ciutat. Recordo que s'hi esmentava Borges, García Márquez, Orwell..., i sempre recordaré que s'hi esmentava Vargas Llosa. Es reproduïa entre cometes unes declaracions de Sam Abrams que parlaven d'alguna exclusió per motius "ideològics"; per exemple, la de la Vargas Llosa per "anticatalanista". No ho penso comprovar, però quasi posaria la mà al foc en afirmar que l'escriptor anticatalanista exclòs és autor d'un assaig molt reputat sobre Tirant lo Blanc. Sí sé del cert que Vargas Llosa escriu sovint contra els nacionalismes, i ha manifestat la seva opinió que Catalunya s'empobreix culturalment amb polítiques nacionalistes. Caldria discutir-ho a fons, però abans caldria pensar-ho i avaluar-ho; potser ens enduríem la sorpresa que una mica de raó fonamenta el criteri de l'escriptor foragitat de Barcelona. Com si anéssim sobrats; no em refereixo a escriptors, que n'hi ha per donar i per vendre; vull dir sobrats de fonaments racionals. Com si ja haguéssim repensat Catalunya i la seva història, fins a exprimir-ne l'essència. Com si ja sabéssim els motius pels quals tants catalans catalanistes s'han esgotat pel camí, farts de la seva pàtria. Com si l'"autoodi" fos cosa de postmoderns figaflors i làbils. Com si Eros no hagués de lluitar amb si mateix, sinó amb altri, sempre amb altri, per desvetllar l'ànima adormida profundament, adormida d'avorriment i de fàstic. L'ànima del meu país.
Es comença amb les penques de dir que s'exclou, es continua per exloure sense ni tan sols dir-ho, i s'acaba per negar, si cal, que hagi existit mai enlloc cap escriptor anomenat Vargas Llosa. Com tampoc no va existir mai enlloc cap intel.lectual revolucionari anomenat Trotski.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada