Toni Sala

Me'n vaig a passar la revetlla fora i quan torno a obrir Internet em trobo amb alguns dels blogs que acostumo a seguir encesos. Redéu, quina foguera i quins fogots. Què bé s'ho passen, penso. Dels encenalls, recullo una bona nova: el premi a Toni Sala. És una qüestió personal, li tinc un especial i personalíssim afecte, a aquest noi, des que va publicar la famosa "petita crònica", aconseguint així -crec que també per a sorpresa seva- de trencar amb bastant d'estrèpit la llei del silenci. La llei de diverses màfies -presidides per la mare de totes les màfies: l'administráció-, interessadíssimes totes en el triomf de la LOGSE i l'enderrocament de l'escola pública. El silenci de molts professionals de l'ensenyament particularment contents amb "a río revuelto, ganancia de funcionarios con jeta" (si és el que sempre he pensat -pensaven-, això d'aprendre a aprendre i ensenyar divertint-me). El silenci de professors desolats per l'espectacle i espantats amb la fuita d'alumnat cap a la privada.

Vaig poder parlar amb Toni Sala en una presentació del seu llibre i em va commoure que es manifestés agraït per l'ensenyament rebut en un institut de batxillerat; ho esmentava com a motiu principal per escriure el llibre. L'agraïment, i la il.lusió que se'n derivava: convertir-se en professor. Després vindria l'astorament i la indignació, en veure en què s'havia esdevingut, tot plegat, en pocs anys. Una seqüència emocional que el feia privilegiat a l'hora de captar l'estafa en tota la seva dimensió i la seva vilesa.

El seu llibre és una crònica encertada i ponderada (es queda curt, dèiem molts). Algú pot pensar que posa de manifest els aspectes més negres, de realisme brut; Algú pot trobar-hi altres móns. Certament, sempre hi ha altres móns però sempre estan inclosos en aquest, el que esbossa amb traç precís Sala, el moll de l'os, la realitat duríssima de la secundària al nostre país. Com ens ensenya sovint un subgènere de Hollywood, en les condicions més dures de les presons d'alta seguretat (m'ha vingut al cap a tall d'exemple), hi pot haver moments, detalls, flaires, mirades, gestos -què sé jo-, de delicada sensibilitat: Burt Lancaster dibuixant ocells amb amorosa precisió, Tim Robbins pulveritzant per uns instants la duresa i el dolor dels presidiaris amb una ària de Mozart... Moments, també, esclar, de comicitat i d'alegria compartida. Grandesa i misèries.

En el cas que m'ocupa, hi ha, però, fonamentalment, una llei (reconec que, tot i veient-li el llautó d'entrada, em va atrapar desprevinguda quant a que un fet legislatiu, una publicació en el BOE, tingués tant poder de destrucció). Una llei, l'aplicació de la qual fa que tota estructura educativa mínimament sensata esdevingui remotíssima. La precedeix i l'acompanya molta cridòria progre, una crida en positiu (seria entranyable després de tantes derrotes; seria entranyable si no fos miserable): s'està portant a terme, als instituts, la REVOLUCIÓ pendent; l'home nou, per fi, es projecta cap al futur amb força -s'estampa contra el futur-, des de les bases mateixes que ho poden garantir: la destrucció definitiva de tot tipus de referent cultural per a una gran part dels nostres malaurats adolescents.

Per acabar, a mi m'agraden les cites. Per acabar, doncs, Céline a l'Àfrica colonial: "Los índigenas, por su parte, no funcionan sino a estacazos, conservan esa dignidad, mientras que los blancos, perfeccionados por la instrucción pública, andan solos."
Potser es tracta de recuperar una antiquíssima dignitat perduda. Que ningú perfeccioni ja ningú, en cap sentit, tampoc en el sentit corrosiu del nihilisme celinià. La llei dels nostres instituts s'assembla massa sospitosament a la llei de la selva. Però, em temo que encara trobarem algun rousseaunià amb la baba, la mala baba, a punt de caure.