Aquest assumpte de l'amanida d'ADN militar em resulta macabre. Puc derivar-ho cap a la comicitat si ho associo amb un CSI passat per les mans dels millors Monthy Pyton. Dubto que en cap accident d'aviació totes les restes mortals que reben les famílies siguin genèticament correctes. Entenc el cabreig dels familiars per l'avió atrotinat, per les presses dels polítics a treure-s'ho de sobre, per l'arrogància, per tot. Però aquest revisionisme cadavèric em supera; que totes les mans i tots els peus i tos els dits de mans i peus i les ungles de tots els dits, etc., siguin sang de la meva sang... Francament. Que tot plegat, ho aprofiti en Bono per a fer sentimentalisme llefiscós, doncs mira, és en Bono; que ho aprofiti en Bono per a fer neteja i escombrar cap a casa en la cúpula militar, doncs, continua essent en Bono; que en Bono, essent com és ell mateix, tan tautològicament Bono, sigui ministre de defensa, doncs... em preocupa. Potser és un crack intel.lectual disfressat de "chusquero", la qual cosa seria una combinació ajustada al càrrec, però diria més aviat que és un "listillo" ("largo", en diuen, també) amb experiència política i un parell i mig d'idees més que fixes, fixades, de tan simples ("me ves la idea, paisano", preguntava sovint un sergent nascut al mateix poble que el soldat Muñoz Molina; "y eso era lo malo, que se le veían todas las ideas, como en un libro de geometría elemental", pensava més o menys el futur escriptor); un "paisano", doncs, que es pot passar fàcilment tres pobles en maniobrar en ple camp de batalla; una mescla genèticament inviable de Sancho i de Quijote, sortit d'un Cervantes poc dotat per a l'anàlisi i classificació d'ADN. Paradoxalment, la música militar necessita una batuta molt fina; en el fons del fons del rerefons hauria de sonar, per exemple, a segon moviment del concert per a piano número 21 de Mozart.
En fi, jo s'ho faran i ja ens ho trobarem.

Me'n vaig uns dies, però sembla que un bon amic em deixa un portàtil i ja estic gestionant la instal.lació, més contenta que un gínjol. Quina afecció, quina addicció, si almenys em servís per deixar de fumar. Però no, les addiccions no resten mai, sempre sumen.

Ah, l'Antoni de Quaderns és tan simpàtic i sorprenent en televisió com en paper virtual. Oi que sí? Oi.