EUROPA

Un títol ambiciós. La primera associació que em ve al cap són imatges d'una pel.lícula, la de von Trier; i la veu de l'hipnotitzador (esplèndida, m'agradaria un dia parlar de les veus, la seva sensualitat, la seva presència, el seu poder), un dels actors de Bergman el nom del qual ara no em sortirà ni que em matin, caldria que em prengués la molestia d'aixecar-me i anar-lo a buscar... però, amb nom o sense, jo encara sé perfectament de qui parlo i tinc gravada dins meu la seva veu que hipnotitza tothom que gosa pensar que avança en aquell tren.

Ahir casualment, burxant per canals televisius, vaig enxampar un debat polític -o de polítics- arran de les eleccions europees. Amb certa íntima i perversa satisfacció, vaig veure-hi en Vidal-Quadras, algun cop m'havia preguntat què se n'ha fet d'aquest home que a cops m'havia fet riure. Era a Europa. El vaig veure envellit, a l'igual que l'Obiols, un polític, aquest, que algun cop m'ha adormit i que, potser precisament per això, em sembla un home honest. Si que envelleix Europa, vaig pensar, abans de creure que m'adormia ja mateix, tot seguit, no pas hipnotitzada per cap veu especial. Just llavors es va produir l'acudit, quan el d'ERC deixa anar la fòrmula que porta preparada, que diu amb ganes, i la repeteix, "objecte nacional no identificat", fins que en Vidal-Quadras l'atrapa al vol i alerta als que vagin a Europa així que poden passar a ser "diputats volants no identificats". Té, ha envellit però encara aguanta.

Broma a part, la qüestió és fonamental, tot i que a hores d'ara sembla pura disquisició teòrica. O Europa dels pobles (amb major dosi, almenys) o Europa dels estats. Sempre he pensat que el gran fracàs personal d'en Pujol rau aquí. Tornant al debat, en Romeva avisa del perill d'una Catalunya europeista que passa a ser euroescèptica. Arran de la lectura recent d'un article d'Hannah Arendt, penso en la possibilitat, més remota, d'una Catalunya escèptica amb si mateixa i fortament europeista. Diu Arendt:

"...fue Hitler quien, después de los gestos inútiles de Briand ante la liga de las naciones, empezó a prometer que liquidaría el superado sistema de Estados nacionales y crearía una Europa unida. Los impulsos antiamericanos, muy difundidos e inarticulados, encuentran exactamente aquí su punto de cristalización. Dado que Europa ya no está dispuesta a ver en América el reflejo de su propia evolución futura y de lo que puede esperar o temer de ésta, existe aquí la tendencia a contemplar la constitución de un gobierno europeo como un acto de emancipación respecto a Norteamérica.

El americanismo a un lado del Atlántico y el europeísmo en el otro. Dos ideologías que se oponen, que se combaten y que, como todas las ideologías apararentemente opuestas, se parecen, lo que podría suponer un peligro que no deberíamos perder de vista.

Fa temps que penso que cal anar amb peus de plom pel que fa al desmantellament dels estats europeus. Dels més poderosos, ¿quin hi ha que no tingui problemes quant a reivindicacions més o menys nacionalistes? Alemanya, potser? Una Europa dels pobles unida entorn d'un estat prussià.

Les disquisicions teòriques potser m'han portat massa lluny. Però, en aquest moment històric tot, tot!, sembla factible. Borges, que era un bromista elegant, a qui m'agrada molt citar, deia: "vivió, como todo hombre, en una época de transición". Es pot transitar, tanmateix, més o menys veloçment. Els trens amb futur a Europa són d'alta velocitat, no sé on ens porten, sé d'on fugen, espero que no ens hi instal.lem massa hipnotitzats.

Ja ho tinc: la veu és la de Max von Sidhow (aproximadament).