En un lloc remot, sense Internet i sense diaris, faig com si m'oblidés de tot. L'esclat primaveral de boscos i prats és d'una intensitat tan esplèndida, enguany, que tendiries a donar la raó al clam primordial que exigeix confondre't amb el paisatge. La unitat indiferenciada. I jugues una estona a aquest estrany erotisme i és un roure, o una alzina?, no importa al capdavall, però és un roure qui et tempta, amb el seu tronc cenyit de molsa, sedosa i humida, on fas reposar per un instant el cap i clous els ulls. I ¿és o no és el mateix bosc per on t'endinses ara, a les palpentes? Fins que te n'apartes, però, amb la tossuderia de segles de voluntat de ser, individual, personal. De ser tu, salvatgement, fins a la mort i més enllà de la mort encara, fins perdre-li el respecte a llei tan severa.
Amor constante más allá de la muerte
Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blanco día,
y podrá desatar esta alma mía
hora a su afán ansioso lisonjera;
mas no, de esotra parte, en la ribera
dejará la memoria, en donde ardía:
nadar sabe mi llama la agua fría,
y perder el respeto a ley severa.
Alma a quien todo un dios prisión ha sido,
venas que humor a tanto fuego han dado,
medulas que han gloriosamente ardido,
su cuerpo dejará, no su cuidado;
serán ceniza, más tendrá sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado.
Un sonet insòlit fins al ridícul o la nàusea enllà de la nostra civilització.
I profundament heretge dins d'ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada