Diaris

En algun blog (crec que en el "Flux") es parlava, no fa gaire, dels diaris que corren per casa; en concret, es constatava el baix nivell de l' "Avui". Dissabte passat, amb la il.lusió que fa disposar de temps lliure per endavant, vaig comprar-me "El país" (ara en compro un, ara un altre; m'agrada prendre petites decisions quotidianes). Doncs bé, constato que no me'l podia acabar. Quina feinada, i en dia de festa. Apuntaré algunes de les qüestions que em van cridar l'atenció en aquell exemplar, tot començant, com acostumo a llegir el diari, pel final:

- Necrològica del gran Manfredi. Quin greu em sap que es morin segons quins actors, es com si se'm morís un parent. Referència obligada a El verdugo, pel.lícula insuperable, feta en ple franquisme, menyspreuda llavors per la dogmàtica esquerra oficial (quin escàndol reflectir els problemes de la classe obrera des d'un context tan ideològicament incorrecte). Afegiré, per acabar, que, en una noteta molt breu, durant el "sarao" de les eleccions passades, vaig llegir (a no sé quin diari) que en Berlanga se sorprenia de la queixa artística quant a manca de llibertats avui en dia.
- Article d'André Gluksmann. És un fatxa Gluksmann? No ho crec. Certament, no està per subtileses; després ds llegir el que explica sobre la liquidació de part de la seva família a mans dels nazis, quasi que l'entenc. ¡Bienvenidos a casa!, diu, tot parlant, esclar, dels ianquis i el deute d'Europa. Són impagables els deutes històrics? No ho crec, però cal reconèixer que no és pas un deute de pa sucat amb oli. En tot cas, m'ensumo que el debat intel.lectual és més viu nord enllà. Aquí tenim dos pensaments únics. Les dues espanyes. En una d'elles, Gluksmann és un fatxa miserable i criminal, i punt.
- Entrevista amb Michael Walzer (avui, escric tots els noms correctament, tinc el diari davant). Critica a Europa per no assumir responsabilitats, pèrò està contra la guerra d'Irak i contra Bush. Diu una cosa no sé si interessant o simplement curiosa: és la dreta, ara, la que està hiperideologitzada, plena de fantasies idealistes. M'ho rumiaré. He sentit a dir que molts dels neocon provenen de posicions de l'esquerra radical (trotskistes, anarquistes i demás gente de mal vivir).
- Article de Luis Goytisolo sobre el "porno duro" de les famoses tortures, on compara les imatges amb les "goyescas" dels "desastres". El cito:

Lo nuevo, en el caso de las torturas infligidas por soldados norteamericanos a sus víctimas en la prisión de Abu Ghraib, es que para aquéllos, convertidos en especialistas en interrogatorios, su actividad tenía algo de juego de rol".

En veure les imatges, sobretot el somriure d'aquella noieta cretina, em va venir a la ment la paraula "infantiloide" (juntament amb altres insults més obvis que no cal reproduir). Pensant-ho bé, a la llum del que diu Goytisolo, crec que és simptomàtic de la nostra època, això de l'infantilisme; fins i tot la tortura esdevé lúdica, quasi ingènuament festiva, de dissabte a la nit amb "botellón". La lúcida Hannah Arendt (en parlaré sovint perquè me l'estic empassant gairebé sencera. Quin descobriment.) parlava de la banalitat del mal. La cito, també:

"Cualquiera podía darse cuenta de que aquel hombre (Eichmann) no era un "monstruo" pero en realidad se hizo difícil no sospechar que fuera un payaso"

.

Però, la pallassada d'Eichmann provenia, en part, de la seva aparença d'home adult i seriós. En les fotos comentades, ni això, cap aparença de res. Autènctics, autènticament imbècils, al natural.