Perdre's

La Mirandamar, des de la seva pàgina SORRA , ens fa saber que una noia, amb desequilibris mentals, s'ha perdut. La fotografia que inclou no transmet per si sola cap perill, no hi ha alarma als ulls; tot està bé, diries; una persona que s'afanya a anar amunt i avall, que, a vegades, perd l'esma, com tu mateixa, com tothom.

Què terrible anar amunt i avall, no necessàriament esmaperdut sinó perdut , allunyat de si mateix; o a l'inrevés, tan a prop, tan a prop, que s'anul.li tota distància i tota proximitat. No fa gaire, a l'entrar amb el cotxe a un dels túnels de la Ronda del Litoral, vaig veure un home vell que també s'encaminava, arrossegant els peus, cap al mateix túnel. Hi entrava decidit, a un ritme forçosament lent, però en absolut vacil.lant, sense prestar cap mena d'atenció als cotxes que passaven a fregar seu, convertits en armes mortals, en ràfegues de metralla, en ruleta russa; sense prestar atenció als meus ulls esbatanats per l'espant i la impotència, que l'alertaven del perill si m'hagués mirat, per un instant fugaç, només si m'hagués captat, una mirada humana, i no aquella màquina, aquella peça d'una maquinària mortífera en què m'havia convertit, just a l'entrar, com quasi cada dia, al túnel que em porta, en pocs minuts, a casa, que em permet retrobar-me amb els meus, assossegar-me després d'un dia sempre un punt massa feixuc, lluny del redós. Així que vaig poder, esclar, vaig trucar la polícia, em van dir que se n'hi anaven tot seguit, que l'anaven a buscar. L'home perdut, no pas esmaperdut, quina estranya missió el dirigia? D'on provenia la força que el feia tirar endavant, endavant, endavant? Enllà dels perills, del cansament, del desencís. Enllà de tot.