Les coses

Ara que el curs s'acaba, corro per casa i penso, amb angúnia ho penso, que he de fer dissabte: ordenar papers, endreçar armaris, netejar estanteries... Recuperar andròmines. Objectes diversos que saludo un cop l'any i que ja sé d'entrada que tampoc m'atreviré a llençar. Trobaré coses que ningú no voldria, que jo no vull fins que les veig abandonades en calaixos, en carpetes, en estanteries... Són coses del tot meves; i just aquí rau el mal: m'assalten a traïció quan faig dissabte a fons, m'agafen desprevinguda i em recriminen, reclamen que me'n faci responsable; es victimitzen, impúdiques i patètiques. Reliquies tristes d'un temps que jo no tinc el poder de revifar. ¿Què ho fa que me les estimi tan poc, aquestes coses?
I ¿per què les vull fins al punt de desar-les de nou? És covardia, tot plegat? ¿És previsió d'un futur on em seran indispensables?

Sempre he pensat que el famós trineu de Kane, el ciutadà, no és del tot alliberador, també és una broma malèvola d'Orson. Kane no només enyora abans de morir l'únic objecte que autènticament va voler, sinó que també s'aferra al record de la seva primera possessió, la que va generar tot el desfici, la que li permetria tornar a començar infinitament, posseint sense estimar. Incapaços d'evocar ningú, entenc també els anacoretes; despullats, aïllats de tot, enmig d'un desert sense res.

Les coses que de veritat necessites i et seran indispensables, les úniques que realment pots albergar de tot cor, són les que no han vingut a substituir les persones que estimes -la mare de Kane; les coses que no només et pertanyen a tu.


Trobaré el casset que vam escoltar plegats; és una cinta vella, gravada d'una altra. Apareixerà entre molts d'altres cassets que no escolto mai i que potser guardo per acompanyar i mig amagar aquest únic casset que tornaria ara mateix a escoltar amb tu, si això fos possible.