Parlàvem de democràcia. Algú va recordar Borges. "La democràcia, un abús curiós de l'estadística". Vam passar a parlar de Borges, a acusar-lo del suport als milicos argentins. Abans de condemnar-lo, vam recordar el seu patiment enmig del populisme peronista, l'arribada al poder de la darrera dona del dictador, la Isabelita (Déu meu, la Isabelita...). Vam suspendre el judici, tot recordant que Borges ja s'havia jutjat, a si mateix.

Recordo que parlàvem de democràcia. Em recordo confusa, com ara. El més mínim rastre de populisme em provoca nàusea; una nàusea ben física, tendeixo a la somatització. M'emprenyo, també, davant l'elitisme militant. Veig, de lluny, un elitista (se'ls distingeix ràpid perquè solen ser estetes), i m'emprenyo. M'agrada la gent que se sent incòmode (no confondre amb aquella mena d'intel.lectuals i artistes instal.lats còmodament en la incomoditat cridanera). Ja ho he dit: confusa.

Tal vegada la democràcia és massa delicada per exposar-la tant en públic. A hores d'ara, ens cal despullar o vestir l'emperador? Què és més nociu a hores d'ara? Què, més obscè?