De braus i altres collonades


Tinc un parent, molt parent, que és, si fa no fa, progre. D'un temps ençà, pensa, de mi, que em vaig tornant carca. Jo li responc que no, que només sóc conservadora d'una societat que em deixa ser tan progre. Em perdona la vida perquè és un parent molt parent. Doncs bé, dóna la coincidència -i la contradicció- que ell i la seva dona i la seva filla i el seu gendre (ja és coincidir i contradir) es deleixen pels toros; entre tots, es gasten una pasta gansa a la Monumental. Efectivament, ara és la meva; penso torejar-me'ls amb pa amb tomàquet. Sense perdò. Confesso que mai hagués ni somiat que el meu primer assalt seria tan pintoresc (en el sentit més fondo del terme); ho dec a les nostres autoritats tripartides i als seus cervells tripartits. Friso perquè tot plegat pugi de to, perquè s'encomani. Perquè enderroquin la Monumental.


Que consti que, a mi, els toros ni fu ni fa. No he heretat el gen taurí de l'àvia Dolors, de la terra ferma i de la seba, que al cel sigui; i hi sigui tan distreta (hi haurà "corridas" al cel?) que no li calgui parar esment a les distraccions dels seus néts. El seu marit, l'avi Ramon, astorat davant dels avenços tecnològics, deia: "Redéu, ja no saben què inventar!"


Redéu, redéu.