SUBMONS

Pues, Señor, las ciudades grandes
están perdidas, descompuestas;
cmo huida de incendio es la más grande,
no hay consuelo que pueda consolarla,
y su mezquino tiempo se disipa.

(...)

Allí crecen los niños cerca de los alféizares,
siempre cubiertos por la misma sombra,
e ignoran que las flores, fuera, llaman
a un día de lejanía, de dicha y viento lleno:
y tienen que ser niños, y niños con tristeza.

(...)

Y la muerte está allí: No ésa, cuyo saludo
les rozó en la niñez, maravillosamente:
mas la muerte mezquina, como allí se la entiende;
su propia muerte cuelga, verde, sin endulzarse,
igual que un fruto, en ellos, inmadura.

Señor, da a cada cual la muerte que le es propia.
El morir que de aquella vida nace
en la que tuvo amor, sentido y pena.

(...)

Señor: somos más pobres que los pobres
animales que, aun ciegos, en su muerte terminan,
pues nosotros estamos aún todos sin morir.

(R.M. Rilke, El libro de la Pobreza y de la Muerte. Libro III
El libro de horas)

Potser Rilke expressa, en aquesta pregària, el moll de l'os del fracàs de la nostra civilització: el desarrelament, la pèrdua d'humanitat, una vida i una mort sense sentit. El fracàs s'ha anat gestant als submons (esplèndit, més que mai, el record de De Lillo) quan els nens tristos s'han fet grans, i s'han topat amb la mort mesquina, la mort alienada. Recordo una pel.lícula escruixidora de Tavernier, l'appât, quasi un documental sobre uns fets reals. Tres adolescents que volen fer-se rics de manera ràpida amb alguna mena de negoci, i necessiten pasta per a finançar-lo; la noia fa d'esquer, tot lligant amb homes madurs de bona posició; els dos nois, un cop dins de les cases, abans de robar maten lentament, amb fàstic i amb escrúpols, els successius propietaris; uns assassinats matussers, comesos per uns individus inconsistents en tot (si m'assassinen, que sigui un professional, si us plau). Com és habitual a les pel.lícules de Tavernier, hi ha una escena clau, senzilla, que podria passar desapercebuda, i que resumeix tot el film. En aquest cas, es tracta de l'acarament de la noia amb el policia que li pren declaració. Sobre un senzill formulari (on vius, estudies o treballes, etcètera), la noia no contesta ni una sola pregunta amb precisió: viu a tal lloc, però també a tal altre (els pares estan separats); està matriculada a l'institut però no estudia perquè ara treballa però vol estudiar... La indefinició total. El policia es posa nerviós i li ho recrimina; i ella s'enfada, amb raó, i respon "com tothom, escolti; com tothom". Com tothom. Com tots els adolescents a qui ningú no ha donat l'estabilitat necessària per a esdevenir persones. I són ésssers més pobres que els pobres animals, i, per tant, més bèsties.

No és la pobresa, no. La pobresa, no; la mort, sí, que al capdavall és del que parla Rilke. Si fossin els pobres del món, com diu Glucksmann, ja ens n'hauríem assabentat de fa temps. És mesquí, davant del que passa a França, parlar de pobresa en sentit merament economicista. Davant d'uns edificis, certament lletjos, però plagats d'antenes parabòliques, davant la possibilitat d'estudiar, de ser curat si s'està malalt, davant del plat calent (ni que sigui precuinat) a taula..., les caçadores i els texans de marca (encara que sigui falsificada), els mòbils, Internet... No és la pobresa. És odi contra tota riquesa. Que per postres esdevingui odi a Occident atiat des de posicions jihadistes, complica la cosa fins a límits insospitats, perquè ofereix consistència i, per tant, assegura continuïtat. Vaja, que sense manipulació ideològica, els adolescents dels quals parlo no aguanten més de dues nits seguides de gresca, tres nits a tot estirar.

Què volen aquesta gent

Diria que massa gent s'apunta (d'aquí, d'allà i de més enllà) a festes estranyes, que tendeixen a l'aquelarre. És una reacció infantil, ho sé, pèro m'emprenya viure en una societat crispada. No vull que els meus fills visquin en una societat crispada (una reacció infantil, de totes totes). Evidentment, sóc conservadora; no ho seria, si pensés que altres estructures més sòlides i més justes són viables fins al punt que paga la pena d'iniciar l'enderroc. Dono per perdut l'instant d'alegria de la festa, l'esclat de joia que fa vibrar el món, i ens ajuda, per un instant, a garantir que estem vius, i no estem sols. M'agraden els capvespres, i la calma que sembla desprendre's de les coses on la llum incideix suau, una carícia; quan la llum no tendeix a encendre el món sinó a amagar-lo. L'únic instant en què és concebible dir adéu sense histerismes. El capvespre, l'horabaixa, quan la vida podria ser una metàfora amable de la mort.

Em sembla, però, que aquesta hora decadent toca a la fi i que ens esperen temps radiants, espatarrants; i sentirem cridar i saltar i ballar sense descans. Què volen aquesta gent, que venen de matinada.

Del post anterior o de Madrid a casa

Els artilugis informàtics no em deixen afegir al post anterior el contrast entre la manca de floritures herbolàries (cap bri de res) de Mas i les butxaques plenes d'herbetes beneïdes per gitanes del Retiro de Maragall. Déu n'hi do, Maragall! El trobaré a faltar, però precisament perquè em cau simpàtic, li desitjo que toqui el dos depressa.

Actualització I: fins als nassos del blogger. ¿Per què quan em decideixo a fer la nova entrada, i no abans, i no abans! se'm publica -sola- la cosa maragalliana?

De Madrid al cielo

Els nostres representants passen amb bona nota el tràmit de presentació de l'Estatut en la societat de la Villa y Corte. Certament, no és difícil; es tracta d'anar, pujar allà dalt i quedar bé; és a dir, sobretot van a presentar-se a si mateixos. Retalls de Passarel.la gaudiniana, o era daliniana? Artur Mas és el més gris; imperdonable de no traspuar ni un bri de sensibilitat (o alguna cosa) personal; que diferent d'en Maragall, tot sigui dit, qui portava les butxaques plenes d'herbetes beneïdes per gitanes del Retiro (el trobaré a faltar, el Maragall, tot i que, en resulta-me simpàtic, li desitjo que toqui el dos depressa); el Mas se'ns embala, en una mostra extemporània d'anar per feina. Sensibilitat a dojo, la Manuela; és allò que hom espera de tota de Madre; la senyora no és cap crack intel.lectual, però no convé menystenir-la; domina magistralment la "intel.ligència natural" i empra, en un punt just més que acceptable, les divertidíssimes "armes femenines"; ho sé des que la vaig veure a Miravet del bracet de Carod, qui literalment la portava, amb posat de fadrí vuitcentista, es a dir amb cara de carallot. I arribo a Carod lui même; per a sorpresa meva, gran sorpresa, fa el millor solo del tercet en posar l'accent en la nostra llengua (on, sinó?). Catalunya és la potència de la llengua; la resta, n'és subsidiària donat que, primàriament, allò cultural és lingüístic.

A la tarda, ja fora de pantalla, escolto per ràdio-cotxe fragments dispersos sobre els quals no opino. Hi ha un argument reiterat ad nauseam, però, que el trobo dèbil i que pot esdevenir un estímul de males idees: Els talibans (en boca del representant del PNB al Congrés, no passa de ser una metàfora enjogassada; si ho deixen anar els de la Cope, és un insult de dimensions desconegudes) de la Consti, no ho eren en absolut, de constitucionalistes, a les acaballes dels setanta. Home...i el temps, de manera accelerarada i plena de sotracs, darrerament els dóna la raó. La seva raó, però una raó retrospectiva i ben retroalimentada. De moment, s'apunten al virgencita, virgencita, que me quede como estoy. Si conclouen altrament... malament rai; ja ha quedat prou clar on es resituarien tots els poders de l'Estat, i d'altres de subsidiaris.

Un apunt final: l'esment a Azaña quant al seu tacticisme autonomista ja passa de taca d'oli. Deixo per a un proper post la literalitat d'allò que pensava Azaña en plena guerra civil sobre els bascos i, sobretot, els catalans nacionalistes. Segur que partia d'un retret clàssic: quién me mandaría a mi. La literalitat de la prosa azañista no desmereix, per moments, la de la Cope.

Adolescents malcriats

Una de les característiques més irritants d'un adolescent en crisi és la immensa capacitat d'autoengany. La realitat ja ha plantificat uns límits prou clars, que només es poden saltar fent volar coloms. A vegades, esclar, amb les idees molt fixes, una voluntat de ferro i el vent a favor, alguns d'aquests límits es poden traspassar realment; llavors, però, i per definició,
ja no som davant d'un adolescent malcriat i en crisi.

Sí, l'adolescent el faig servir com a imatge literària. El que tinc en ment és el debat d'ahir a l'Àgora del 33. Una colla d'"adolescents" discutint amb l'adult de torn, encarnat en l'espanyolíssim Espada. A mi -què voleu-, em sap greu tot plegat. ¿Quants dels que ara defensen aferrissadament l'Estatut -o el dret a tirar-lo endavant-. Ho defensa l'Enric Sopena, cony!- estan disposats a barallar-s'hi, a fons? ¿Quants sofismes, contradiccions i, al capdavall, mentides, no haurem de sentir sobre Catalunya, el seu estatut, i el seu estatus? Concreto més: ¿No ho sabia Viallatoro que tenia un problema conceptual, tal com li va etzibar Espada? Villatoro fent la demagògia del 90% (té, hem passat ràpid del 3% al 90%, potser encara hi ha esperances), percentatge amb el qual a Madrit no ens poden tancar la porta als nassos. I Espada dient-li això del problema conceptual, recordant l'evidència que l'Estatut és una llei espanyola que necessita majoria a Madrid; què? no ens agrada? Ja ho té això de firmar pactes constitucionals, a vegades.

La qüestió és clara: ¿es vol o no es vol canviar la Constitució, fins al punt de trencar allò essencial del pacte (no em vinguin amb la tonteria que la Constitució ja s'ha canviat i s'haurà d'anar canviant i just ara s'ha de tornar a canviar per no sé què de l'herència de la corona..., per postres ara, doncs, diuen que és un nen, el de la Leti)... repeteixo: allò essencial del pacte constitucional pel que fa al futur de Catalunya? ¿Es vol canviar a fi de constituir si més no l'embrió d'un estat propi? Em temo que la majoria de catalans que viuen i treballen a Catalunya senzillament no estan per la labor. Però, que senzill, que mesquí i sobretot que ridícul, adolescent, amenaçar Madrit amb el papus d'un text indigerible, però sense mala intenció, només per a bé, mira, a veure què en traiem; aviam què ens donen, tu. Qui dia passa any empeny i, si més no, sempre es podrà destilar en demagogia electoral en clau catalana: és que a Madrit no ens entenen, és que ens tenen mania, en el fons allò que ens tenen és enveja... Nosaltres som demòcrates de tota la vida i ells són uns fatxes.

Ja fa anys, algú em va explicar una anècdota sucosíssima i que, a més, pot ser certa. A les acaballes del franquisme, uns independentistes nostrats van lograr entrevistar-se amb la corona marroquina, sempre atempta a fer la punyeta a Madrí com tothom sap. El rei en qüestió volia anar per feina, una feina que entenia en clau postcolonial: on dieu que desembarquem les armes, doncs? Esglai català quasi d'infart: Armes??? No, si nosaltres allò que volem és fer una revista...

Ara em ve a la memòria que els irlandesos, de Valera and company, pactaven amb els alemanys contra l'odiada Anglaterra. Ni amb Hitler arrasant Londres, se'n podien refiar, d'Irlanda ja consituïda com a nació-estat, els anglesos. Churchill en persona prohibia a l'armada de fer servir per a res bèlic les costes de la bella i independent, immaculada, Irlanda.

Violència i valor

Llegeixo el resultat contundent del referèndum brasiler sobre l'ús d'armes. Un brasiler em va explicar la por de qui està dins del cotxe aturat en un semàfor a Sao Paolo, por a rebre un tret al cap, potser per a prendre't el rellotge. Evidentment, qui s'ho pot permetre es trasllada en cotxe blindat.

Però, de violència, en volia parlar en relació a una pel.lícula que han estrenat aquest cap de setmana: Una historia de violencia, de David Cronenberg. Em va interessar molt, sense enlluernar-me massa. El cine de Cronenberg -em refereixo a les dues pel.lícules que recordo; l'altra és Inseparables- em sembla fred, i fredament explícit en les escenes de violència. Una historia de violencia reprèn, en part, la reflexió de la magnífica Sin perdón, i remet a la també magnífica i oblidada Perros de paja. El western d'Eastwood està impregnat d'una malenconia densíssima; el film del vell Sam - que no recordo gaire- és d'una perversitat subtil, en relació sobretot al sexe -i encara, al sexe femení- més que no pas en la resposta brutal i, a la fi, banal del mascle. La pel.lícula de Cronenberg sembla sobretot exposar una tesi per mitjà d'un guió milimètricament pensat. Es permet jugar irònicament amb l'heroi anònim de l'estil de vida americà, i esdevé quasi magistral quan plasma la simetria de la identitat -i el reconeixement especular- entre pare i fill. Remarcable, també, l'admiració, tranquil.litzadora, reparadora, que provoca en l'espectador tant la intervenció heroica del pare com la reacció valenta del fill, i com es veu en tots els casos súbitament trencada per la inquietud i el rebuig davant la visió del resultat: les ferides, els morts. Fet i fotut, què fàcil ser heroi quan es té fusta d'assassí. Recordo un dia, a classe, com els alumnes i jo pensàvem en alguna distinció moral que fos pròpia de tota cultura, que fos universal. La valentia, se'ns va acudir, de manera indiscutible. Esclar, la valentia, el valor, que, com a la mili d'abans, se le supone. No ens vam aturar a pensar -ja tocava el timbre- en la violència que l'acompanya, potser perquè també se le supone.

Projectes

M'he llegit el projecte d'Estatut (tasca farragosa) i em vaig llegir el pla Ibarretxe (lectura fluida, quasi agradable en la seva simplicitat). Deixant de banda demagògies, tacticismes i nerviosismes, em sembla que el pla basc era una declaració d'independència, tot i mantenir alguns lligams, entre amables i interessats, sempre nítidament definits, amb l'Estat espanyol; uns lligans que permetessin construir amb solidesa el complex arquitectònic del futur, que hauria d'entroncar Euskadi amb Europa. Això nostre, m'ha semblat una declaració de dependència sadomasoquista; una rara i caòtica dependència d'un estat en construcció dins d'un estat consolidat. Així, el projecte dels bascos tendia ja d'entrada a la separació -d'aquí la claredat en el dibuix d'uns límits-, tot usant l'estat espanyol com a terreny des d'on coger carrerilla per a córrer millor en direcció contrària; així, el projecte català s'endinsa audaçment en la complexa estructura estatal per a conformar-se des dins, i per a poder, finalment, ser parit des de dins, amb el risc evident d'acabar patint malformacions. Llegint el projecte d'Estatut, em venia a la ment la formidable imatge literària de Quasimodo dins la catedral gòtica.

Avui he llegit un article (La nación catalana, d'Antonio Elorza) interessant, publicat a El País d'ahir. No desmenteix del tot la meva intuïció quan diu, després de reconèixer l'evidència que Catalunya és una nació:

El Estatut no se limita a afirmar que Catalunya es nación. Rechaza que España lo sea y además le impone lo que debe ser: "Catalunya considera que España es un Estado plurinacional". Un marco estatal en que hay naciones de verdad. Y el resto. Ésa es la clave de bóveda del nuevo Estatuto. La relación entre Catalunya y España, en tanto que naciones, es de una radical alteridad, por lo cual el autogobierno catalán, al insertarse en el Estado español, con el respaldo de los arcaizantes y miñonescos "derechos históricos", lo hace aplicando un criterio de bilateralidad (...) La masiva transferencia de competencias, vaciando el estado desde el interior, prefigura la transformación del Estado de las Autonomías en un Estado dual (...) Con la particularidad de que ese Estado catalán, llamado "Generalitat", participa en las decisiones de lo que queda del Estado español.

A Elorza, esclar, no li agrada gens ni mica tot plegat. I ZP se'n du, a l'article, un bon sopapo final. Reconec que, a mi, aquesta alteritat entre nacions (la espanyola i la catalana) no em plau gens, tampoc. I, aquesta imbrincada dualitat estatal, tenint en compte com les gasten els polítics catalans que conec, em fa patir només d'imaginar-me-la. Vaig sentir fa poc Hèctor Bofill dient, a la tertúlia matinal del Cuní, que no se'ls estima gens, els espanyols; que passa d'Espanya, vaja. Va especificar que no era racisme, que estava casat amb una sudcoreana. Va rematar-ho afegint que se sentia molt més a prop de la cultura coreana que de l'espanyola. I jo, francament, després de veure passar pel meu cap -de manera semblant a com aquells que van a morir veuen passar la seva vida- amb una rapidesa vertiginosa tot allò d'Espanya que m'estimo i que forma part de la meva identitat... després, doncs, d'aquesta experiència quasi mística, em vaig quedar perplexa. Corea del Sud, no et fot.

Què fer amb la nació catalana? No en tinc ni idea. Entenc que sense estat, malament rai. La llengua, sobretot. Deixem-nos de punyetes i fem-ho ràpid: una llengua sense exèrcit darrera, una llengua pacifista, de sempre que és mala peça al teler. Amb els temps globalitzats que corren, però, amb estat o sense, perillen les peces i els telers. Esperem que la influència d'en Bofill, i d'altres dandis cosmopolites de la ceba, serveixi per a conservar el teixit català ni que sigui deixant-lo a mans de parques exòtiques.

A E.H.T.

Lo malo es que a veces (Zugazagoitia) pretende "hacer estilo", y debe de creer, y otros lo creen sin duda, que muy bueno. Desde hace algunos años, a casi todos los folicularios españoles les ha dado por escribir, venga o no a pelo, con frasecitas cortas, con cláusulas breves, creyéndose con ello más "modernos" (...) se contentan con tronchar las oraciones, cortándolas a cada dos o tres vocablos con un punto seguido arbitrario, sin observar correspondencia alguna entre el desarrollo de la frase y el de la idea o pensamiento que pretenden expresar. Así resulta una frase cojitranca y jadeante. La atención del lector, como la materia suele ser parva y muy cursada, corre más veloz que la elocución del articulista, y se ve forzada a detenerse en las pausas indebidas de la prosa, desligadas de las pausas del discurso. Queriendo ser rápidos, son tartamudos. (Manuel Azaña, Diarios de guerra)

En llegir, fa molt poc, l'anterior paràgraf, vaig pensar immediatament en Eduardo Haro Tecglen. Acaba de morir, i m'esforço a pensar només en qüestions d'estil.

Pèrdues

Escric a raig, directament al blog, sense corrector de res. Faig mal fet. Ahir tenia enllestit un post sobre la història i els historiadors de les dues espanyes (un dels bàndols no era pròpiament un sinó una munió que feia la cursa per lograr ser un i, alhora, derrotar l'altre un. Un desgavell, com tothom sap); hi esmentava també el president Companys i Josep Benet, a qui vaig veure uns segons a la televisió dient amb un fil de veu que Franco era un criminal de guerra. Sobretot era un criminal de postguerra, llarguíssima postguerra de quaranta anys, deia jo, en el post. Josep Benet insinuava -no és textual; només m'ho va semblar- que era per mitjà dels seus crims com a estadista que ens havíem de fer forts front als revisionistes de la història, revisionistes clarament franquistes com ara Pío Moa (l'innombrable; he llegit articles d'historiadors que l'insulten sense anomenar-lo; és curiós). Insinuava Benet -o això em va semblar- que abans (ai, abans!), durant la Guerra Civil, les culpes van massa repartides com per jugar a que si tu, que si jo.

Ara, refaig el post de manera indirecta perquè quan vaig intentar publicar-lo, el vaig perdre. Durant una estona, vaig intentar reproduir-lo de nou des de la memòria recent però vaig trobar que era una feina penosa: aquí la ironia, allà el joc de paraules... El plaer que ens provoca escriure i anar trobant el fil, les paraules quasi exactes per expressar o emmascarar allò que penses, aquest adjectiu justament... etcètera. Com s'esmuny de cop aquest plaer si es tracta de refer el camí, un camí ja trepitjat, sense troballes possibles, com un camí de bosc boletaire un diumenge a la tarda. Hi he pensat fa un moment en llegir un post esplèndit, irònic de cap a peus; hi he pensat en envejar el plaer d'haver-lo escrit, oi?

(Aquest oi? volia remetre directament al post anomenat Noms i pseudònims)

Intel.ligència

Llegeixo a can Saragatona unes paraules de Gil de Biedma: ...felicidad de sentirme inteligente.

Fa un parell de dies que li vaig justament donant voltes al tema, després de sopar a casa uns amics i llegir poemes d'una nena d'11 anys. Són uns poemes contundentment lúcids, d'una simplicitat essencialista, alguns bellíssims. He llegit poetes drets i fets, i reconeguts, molt més mediocres. La nena en qüestió fa, ara, una novel.la sobre els problemes de relació d'una nena superdotada. La nena en qüestió no és feliç encara; de moment, ha descobert la perversitat; pregunta, per exemple, què cal fer quan convius amb formigues... Recordo Orson Welles, el tercer home, i m'esgarrifo. Per altra banda, tinc el convenciment que allò que altri no perdona mai és la intel.ligència. Per exemple, ara que acostumo a llegir sobretot història del segle XX, he pensat més d'un cop que la implacable, obsessiva, persecució d'Stalin contra Trotski i tot rastre de trotskisme (a casa nostra, Andreu Nin), té a veure amb l'enveja acerada d'Stalin davant la potència interneuronal del Vell. Però, tornant a la petita història que m'ocupa, la crueltat i el menyspreu segurament són reactius, però són igualment terribles esclar; no crec que siguin el camí de la felicitat; de la supervivència, a tot estirar. Per altra banda, sóc massa grega, massa aristotèlica, per a negar que només la intel.ligència - la contemplació intel.lectual- s'assembla, si més no, a la felicitat; però és tan bojament solitari aquest déu contemplatiu només de si mateix..., tan allunyat del món que no hi veu ni formigues.

Moratinos al Marroc ( amb Tintín..., vull dir Pajín)

És una qüestió espinosa que es presta a grans dosis de demagògia, com tot conflicte que afecta a les relacions exteriors. Només cal ensumar una mica en què consisteix el dret internacional per adonar-se de l'embolcall de bones intencions d'educació exquisida, -educació pròpia de les bones intencions-, que a penes si amaga el campi qui pugui i com pugui. A l'origen, l'afable gest de donar-se la mà implica també mostrar que no es porta cap arma (no encara). Per no caure, per tant, en la demagògia fàcil, em limitaré a reproduir paraules textuals de Moratinos, el qual en companyia de Leire Pajín, ha anat al Marroc a veure què. Les imatges dels subsaharians en forçós tour turístic les deixo per a la retina de cadascú (insisteixo en què no vull fer demagògia... ja m'agradaria, ja...me lo pide el cuerpo).

Ha sido una constante en la política española y también en la de Marruecos la preocupación por la situación de los derechos humanos y la asistencia humanitaria, en la búsqueda de una solución a un tema tan dramático (...) En todo momento Marruecos nos ha garantizado el respeto de los derechos humanos y un trato humanitario a esas personas.

Moratinos dimissió per feixista i per...*

*Nota de l'autora: La de la pancarta no sóc jo. Que consti.

Quin panorama!

ZP ha puesto en manos de los militares la política migratoria. Algo que no han hecho ni Bush, ni Blair, ni Berlusconi...ni Aznar. Imaginémonos por un momento que Aznar hubiera hecho algo parecido. Ya me imagino a todos en la calle manifestándonos: ¡Dimisión! ¡Fascista! ¡Asesino! (...) A ellos no les tolerábamos nada.

Paraules escrites per un blogger d'esquerra (via Barcepundit). Mentrestant, sento el rumor que les armes estan desarmades, que no tenen munició. No m'ho crec: deu ser antireglamentari; deu ser sacríleg per als militars. Bono matisa que -entenc que "en tot cas"- no dispararan ( no entenc, però, que "en cap cas"), i fa el discurset dels pobres, dels desheretats de la terra (un discurs que, en general i amb Bono en particular, em repateixa profundament). La Guàrdia Civil empeny la marxa negra unes passes enrera, cap allà on ja disparen. El que està passant és horrorós i dolorós. No sento massa escarafalls. El rei del Marroc està content, i qui està content, per definició, sempre vol estar-ho més: ja té carta blanca amb els saharauís (silenci estrepitós de les fraccions comunistes espanyoles que n'havien fet la seva causa fins fa quatre dies), i els Usa no s'hi esforçaran gaire a aturar-lo cas que jugui a allò que genèticament li plau tant: fer la punyeta a Espanya. Què més el faria content? Terrenys per a uns quants palaus; deu anar escàs de sòl palauitzable. Diuen veus expertes que el teló d'acer de la guerra freda que separava dos mons enfrontats s'està clonant al sud de la península. Espanya passaria a fer de tap, una mena de Polònia.

I si mirem nord enllà? Europa en plena crisi. De pànic; de pànic, també. Entre l'apatia i la histèria.

Sortosament, som a Catalunya i sempre ens quedarà el melic, si bé, en fase exhibicionista com estem, sempre és més apreciat el maluc. Jo no provocaria massa, però; no passéssim d'uns militars reprimits a una repressió militar.

Indonèsia

Llegeixo al diari que Indonèsia té 230 milions d'habitants dels quals el 85% són musulmans. Bali és un cas únic amb un 95% de població de religió hindú. Recordo la lectura del llibre de Naipaul, Al límite de la fe. Entre los pueblos conversos del islam. És un llibre de maneres suaus, de literatura poc estrident; un llibre que flueix calmós, com la manera de viatjar de Naipaul que, sobretot, és una manera de conversar, de trobar persones i intentar comprendre-les per a comprendre el món en el qual habiten. No obstant això, Naipaul no s'està de transmetre'ns -diria que és la intenció principal del llibre- un rebuig frontal a l'Islam per mitjà d'un un llibre que intenta emular la neutralitat i fredor d'una cambra que mostra allò que es veu i allò que se sent; una cambra darrera de la qual sempre hi ha algú que focalitza allò que vol veure i vol sentir; em sembla que era Godard qui parlava de moral en referir-se a l'ús que de la cambra en fa un cineasta (no ho havia entès mai davant els films de Godard; ho vaig entendre perfectament llegint Naipaul).

Tras cuatro años en Iowa Imadudin terminó sus estudios de ingeniería industrial. Recibió una carta de sus amigos de Indonesia aconsejándole que no regresara inmediatamente. Llevó la carta a los de inmigración -tenía que abandonar el país en cuanto se licenciara-, y le concedieron una prórroga. También enseño la carta a su profesor. El profesor sabía que la beca de Imamudin había acabado al licenciarse, y le ofreció un puesto de profesor. Imadudin estuvo dos años dando clase en Iowa. Dije:

-La gente ha sido muy amable con usted.

Yo me refería a la gente de Iowa, que no eran creyentes. Creo que Imadudin lo entendió. Replicó, con una sonrisa maliciosa:

-Dios me quiere mucho.

Imadudin és paradigmàtic quant a la concepció utilitària de la tècnica (i d'aquells que millor la dominen: les universitats americanes sense anar més lluny) al servei de la religió. Imadudin, als Estats Units, també es va interessar pel conductisme, que aplicava als cursos islàmics que impartia, cursos sobretot d'ensinistrament mental. Naipaul sentencia:

En su visión del mundo no había indicios de que le debiera nada al mundo ajeno al islam.

I ja en abstracte, Naipaul remata així el seu viatge per Indonèsia:

La crueldad del fundamentalismo islámico radica en que solo concede a un pueblo -los árabes, el pueblo en el que nació el profeta- un pasado, los lugares sagrados, la peregrinación y la veneración de la tierra. Los conversos (Indonèsia tota sencera -llevat de Bali- es va convertir molt tardanament a l'Islam. Fins al 1400, y durant uns mil anys, formava part, regiosament i culturalment, de la Gran Índia) tienen que despojarse de su pasado (...) Es el imperialismo más inflexible que se pueda imaginar.

El mercader de Venècia


Admirable, Pacino fent de Shylock a la pel.lícula recent estrenada a casa nostra. Llegeixo l'apartat que Bloom (Shakespeare. La invención de lo humano) dedica a aquesta comèdia. Comença així:

Tendría que ser uno ciego, sordo y tonto para no reconocer que la grandiosa y equívoca comedia de Shakespeare "El mercader de Venecia" es sin embargo una obra profundamente antisemita.

Efectivament, Shylock segons Bloom és El Jueu. I, segons Bloom també, un candidat al personatge menys encantador de Shakespeare, la qual cosa és dir molt. Bloom l'interpreta com un dolent còmic que s'acaba tranformant en heroic. Crec que té raó; diria que la comicitat li ve d'una mena d'infantilisme tossut i cruel que el porta a venjarse, -paradigma del jueu ressentit i venjatiu com és-, amb precisió d'usurer, -la macabra lliura de carn propera al cor del seu acreedor- . Apel.lant a unes lleis que no respecta, situa a través d'elles la Ciutat entre l'espada i la paret a favor de les seves passions. Unes lleis que el reconeixen a ell com a estranger, i alhora que l'exclouen també l'emparen. Em ve a la memòria ara la famosa defensa feta per Sòcrates de les lleis d'Atenes per mitjà de les quals ha estat condemnat a mort. Sòcrates, ciutadà (major d'edat es podria dir) gràcies a elles, acata la sentència fins a deixar-hi la pell. Shylock és l'apàtrida, l'estrany; mancat, per tant, de consciència política, i abocat a jugar com un nen amb les peces d'or de la seva immensa fortuna al servei del seu odi i del seu afany de venjança.

La mateixa infantil precisió, de picapunt, de Shylock (el tros de carn pesat a les seves balances de precisió usurera) es convertirà en un parany a través d'una interpretació enginyosa i astuta -i poc seriosa, val a dir-ho; no hagués pas convençut a Sòcrates- de les lleis. No és casual -pocs elements casuals trobem a les obres de Shakespeare- que el joc de mans jurídic vingui de la mà de l' etern infantilisme femení. La dona, també al marge fins fa quatre dies, del pes de la consciència política. La dona que manipula a plaer els homes i les seves institucions. I , a més, se li'n refot, de fer-ho. Diu Bloom de Porcia:

...¡y Dios (y la democracia) me libre de la misericordia de Porcia!

I continua, Bloom, marcant el contrast entre la sinceridad monomaniaca (de Shylock) i la encantadora frivolidad de la elegante banda veneciana de Porcia; banda frívola que compara amb la de La dolce vita felliniana. El nen solitari i infeliç arraconat pel grupet alegre i divertit de la classe. Shylock passa a ser heroic, però no ens cau més simpàtic. Diu Hanna Arendt, sempre tan lúcida, fent referència al problema històric dels jueus a Europa:

La persecución de grupos desprovistos de poder o en trance de perderlo puede no ser un espectáculo muy agradable, pero no procede exclusivamente de la bajeza humana. Lo que hace que los hombres obedezcan o toleren, por una parte, el auténtico poder y que, por otra, odien a quien tienen riqueza sin el poder, es el instinto racional de que el poder tiene una cierta función y es uso general. Incluso la explotación y la opresión hacen trabajar a la sociedad y logran el establecimiento de un cierto tipo de orden. Unicamente la riqueza sin el poder o el aislamiento sin una política se consideran parasitarios, inútiles, sublevantes, porque tales condiciones cortan todos los hilos que mantienen unidos a los hombres. (Los orígenes del totalitarismo)

Diria que l'odi espanyol als catalans històricament prové, en part, d'aquí. Si fos així, d'heroics, els catalans, passaríem a grotescos, a l'inrevés de Shylock. Sobretot, tenint en compte que de rics ja no ho som tant, i que cada dia som més rucs.

D'on venim (a on anem, ja hi som)

Catalunya -nació o no; tendeixo a considerar, com en Pere d'Invasió Subtil, que no hi ha voluntat- té una història recent que es tendeix a oblidar, mentre es reivindiquen memòries a dojo. Per qüestions que no venen al cas, aquests dies llegeixo més que no escric; en concret, llegeixo textos de i sobre el filòsof Manuel Sacristán; dos dels seus alumnes més aplicats, Fernández Buey y López Arnal, em donen a conèixer l' última palabra en lo político del mestre (entrevistat a Mundo Obrero l'any 1985, any de la seva mort). Deia Sacristán:

Sólo el paso por ese requisito aparentemente utópico de la autodeterminación plena, radical, con derecho a la separación y a la formación de estado, nos dará una situación limpia y buena. Ya se trate de un estado federal o de cuatro estados. Todas las técnicas jurídicas y políticas que se quieran aplicar para hacer algo que no sea eso no darán nunca un resultado satisfactorio.

La situació neta i bona (posem per cas, l'autodeterminació del poble català) no és definitivament neta i bona. No. Tot plegat és instrumental i, per tant, cal que sigui, també, superat per l'únic resultat satisfactori possible, radicalment bo, plenament net: l' internacionalisme. En efecte, en una altra entrevista de l'any 1983 (a la revista Argumentos) ja havia quedat clar que l' internacionalismo es uno de los valores más dignos y buenos para la especie humana con que cuenta la tradición marxista (Fdez. Buey y López Arnal). Sacristán ho expressava així:

Pero el internacionalismo no se puede aplicar de verdad más que sobre la base de otro viejo principio, que es el de la autodeterminación de los pueblos.

Si ho voleu en forma de recepta: Es trituren ben trituradets els ingredients- base; es deixa reposar, a conveniència, a la nevera. Quan es vulgui acabar de cuinar el plat, es reparteix per damunt, de manera ben uniforme, la massa, fins que no quedi cap ingredient de base a la vista. I ja es pot obrir el forn crematori, que prèviament haurà estat escalfat a màxima potència.

Caldria estudiar el pes de la tradició marxista més alienada a casa nostra: a les escoles, a les universitats, a les editorials... A partir dels anys seixanta, després que, poc abans, El Partit iniciés l'estratègia d'inspiració gramsciana de "reconciliació nacional". Tota una intelligentsia esforçada a rumiar idees peregrines, que allà on s'han posat en pràctica han resultat letals. Els darrers anys de vida, Sacristán es va embolcallar amb banderes tutti colori: violetes, verdes, quatribarrades, sobre fons roig. Una mortalla colorista, curiosa, que encara es porta.

Entre el realisme i l'anarquisme

El desgavell de Catalunya està arribant a cotes alarmants. I creix la desmoralització. Que un intel.lectual nostrat, entusiasta fins fa quatre dies de la reivindicació nacional, escrigui ara un article (via Oi?) com el que li acaba de publicar l'Avui (aquests dies cal llegir l'Avui) a Salvador Cardús és tot un símptoma. El títol, Allà on resideix el poder, és eloqüent, fins i tot un punt misteriós. On resideix el poder? L'article desfà ja d'entrada el misteri sense contemplacions: No pas a Catalunya. La bèstia (m'agradaria reproduir en aquest blog un dibuix d'Alfred Kubin, que es titula justament així, "El poder", on es veu una fera terrible, potser una foca, plantificada damunt d'una pila d'esquelets, i amb cara de voler-ne més. La viva imatge del totalitarisme. El tinc davant, el dibuix; sempre que me'l miro, em fa riure amb angúnia), el poder, doncs, la bèstia, és per a Cardús l'Estat. Entén per Estat, curiosament sense anar més lluny, l'Estat espanyol; és a dir, una conxorxa de poderosos que sempre tenen, han tingut i tindran la paella pel mànec. L'estat (en minúscula correspon ara) de les autonomies ha estat eficaç -ara se n'adona, en Cardús- per a enfortir i afamar encara més la foca bestial.

L'apartat d'arguments-exemple no és menys exacte i punyent que la premissa esmentada. Així, no és el mateix -ni de bon tros- representar Espanya que Catalunya (no és el mateix -diu, dins d'un rosari exemplar de distincions- ser membre del Consell Consultiu de la Generalitat que ser membre del Tribunal Constitucional ); no és el mateix Espanya que Catalunya. Som petits, petits, esquifits, ridículs en la nostra pretensió de formar part del cercle de poder. Espanya, esclar, és una, grande y libre perquè és la bèstia. Espanya és l'Estat. I als catalans ens deixen, si ens portem bé, les engrunes.

Què dolents. Fins aquí, més o menys, el conte de terror cardusià, Allà on resideix la por. La por a no residir allà on resideix el poder. Malgrat tot, és un article valent. Però no acabo de veure clara la distinció dialèctica fonamental Estat-Catalunya. Romànticament, crec en la idea de nació. Espanya, per exemple; mal que bien. Interessant, per cert, el discurs, recentment publicat, d'Ortega a les Corts espanyoles quan allò de l'Estatut republicà. Diu que Catalunya és un poble malaltís, que tendeix al narcissisme, amb el que Espanya ha de conllevarse; que a Espanya -la pobra- li ha tocat, vaja; el llunàtic de la casa, el poble català. Per cert, que ja recomana les autonomies per a tothom, el café per a tots, com a recepta, no pas per a guarir, que no es pot, sinó per a això de la conllevancia. Diu quasi textualment que Espanya en sortiria beneficiada; oxigenada, com si diguéssim; la feina bruta per al poble, oi?, que a Espanya, a més, són uns quants. Ara bé, Ortega al marge, Catalunya és una nació? En un altre post, els motius del dubte, de la desconfiança. Ep, si Catalunya és una nació, jo vull un Estat. Un Estat constitucional, amb tots els ets i uts, res d'estat-uts ni estatut-ets. L'espantall de la bèstia, me'l conec des dels meus quinze anys anarquistes. Però, ara, goita ara, jo vull un Estat. Coses de l'edat, suposo.

Enllaços

Des de Saragatona m'animen a recordar una música, unes veus que només tinc a la memòria. És tan plena ja, la memòria, de músiques, coses... de persones, només records. Aprofito que el meu fill vol donar un tomb per la Fnac; mentre el nano es tira en planxa a la secció de jocs de video-consola, jo m'interesso pel disc que estimem el Pere i jo, amb la seguretat que la Fnac té moltes limitacions, tot i que el meu fill encara no les ha descobert. Efectivament, no en tenen ni idea, i em miren com si fos una carcamal fins que els engalto, amb veu de suficiència, que al carrer Bonssuccés, a Etnomusic, el tenen (gràcies, Pere). Vagarejo pel racó de música clàssica i em topo amb una cara en un CD que em porta a pensar en el bloc Tacet, en una de les seves entrades musicals més recents. Nigel Kennedy, amb els cabells un punt punkies, em somriu, quasi em pica l'ullet: Vivaldi, la Filharmònica de Berlín, el meu violí i... Jo. Irresistible. El compro d'amagatotis del meu fill, a qui avui no afavorirà la sort perquè hem sortit a tafanejar sense comprar res, entesos? M'enxampa just al moment de fer la rúbrica avergonyida i vergonyant. Quina barra. Jo callo i atorgo.

No coneixia Kennedy. Kennedy, que m'ha mantingut penjada d'un violí fins a la matinada; i, després, encara he tingut esma per buscar informació, d'en Kennedy, al Google. Hi ha una pàgina des d'on puc comprar el concert de violí -el meu preferit-de Beethoven, mentre el pepito grillo del meu fill encara dorm. No he comprat mai per Internet. Ostres, com s'ho deu fer Kennedy, amb Beethoven? Vivaldi li pertany, així com Gould es va apropiar d'alguna coseta de Bach. El panteisme de Vivaldi, una sonoritat estranyament empírica, esfereïdorament empírica. La contemplació d'una naturalesa animada, divina, harmònica, que m'exclou. Com si tot, de cop, es posés a saltar i a ballar, i res no fos aliè a res. Bé que voldria córrer i ser-hi, jo; compassada, i en oblit de mi mateixa i dels meus records. Però no hi atenyo per ma malvada sort.

Ah, però almenys, de moment, ja ho veieu: he après a enllaçar. Mira que n'és, de fàcil. Felicitats llibreter.

Nova Orleans

L'he vist en tantes pel.lícules... I la música, esplèndida; probablement, l'art més vertader que ha parit el segle XX, sortit de les arrels del dolor -i també d'e l' alegria irreductible- d'una raça alienada fins a la deshumanització. La música negra nordamericana és un dels grans reptes antropològics contemporanis; no sé si s'estudia, si és pensat en tota la seva dimensió. Ho desconec, però em recorda allò de l'amo i l'esclau, i la seducció mútua que dóna lloc a la inversió dialèctica i al reconeixement. L'originalitat i la potència de la seva música dóna carta de ciutadania als negres americans de manera inapel.lable. És absurd el discurs d'un retorn a unes arrels genuïnes resseques ja per sempre; estranya, l'assumpció d'un llunyà Islam africà; és estèril ja el victimisme. Alguna cosa que era ben seva és també ben nostra. Alguna cosa d'imprescindible.

Nova Orleans

Vista la tragèdia i les conseqüències dantesques que arrossega, pot esdevenir el talò d'Aquil.les de la política exterior de l'Administració USA. L'opinió pública pot tendir a l'aillament. Els moros que els mati Déu o sinó perquè els fotia, és una dita que sona molt bèstia i que, per aquí, ja fa temps era ben popular, quan les guerres d'Àfrica.

Nova Orleans

L'Ignatius de La conxorxa dels enzes clapotejant, qui sap si feliç, no pas constrenyit a la incòmoda banyera; un espai per fi adequat a la seva immensitat i a les seves immenses ganes de jugar. Qui sap si ofegats tots els enzes; ofegada, si més no, la conxorxa. De moment. Tota tragèdia té el seu punt dolç.

El fin de "Londonistán"

Així es titula un article de Gilles Kepel publicat a "El País" d'avui. Tot i que les anàlisis de Kepel solen ser interessants, la lectura d'aquest article em deixa una mica perplexa. Conclou que el repte d'Europa, després del fracàs de la Constitució, passa per afrontar la identitat europea des de la perspectiva de la convivència amb els conciutadans d'origen musulmà i d'altres religions. El repte es planteja, vist des de la radicalitat pedagògica dels extrems, entre una societat radicalment laica, de la que França en seria el model a aprofundir, i una altra de multiculturalista, que quasi es dóna per fracassada al Regne Unit. La primera, per la que sembla apostar Kepel, hauria de redefinir el pacte entre un nou Estat laic i el conjunt dels ciutadans sobre la base de una Constitución redactada por consenso; s'entén que el consens hauria d'implicar la comunitat musulmana; portat a l'extrem, el Regne Unit, hauria d'abolir el caràcter oficial de l'Església Anglicana. L'opció multiculturalista, per contra, es veuria abocada a un "Parlament musulmà" autònom (els musulmans s'ho farien entre ells, això de la llei i l'ordre), com ja passava -diu Kepel- a l'imperi Otomà amb les minories jueva o cristiana.

Kepel no s'està de dir que tot plegat ve donat per la urgència de la lluita contra el terrorisme; fins i tot, sembla defensar la via francesa amb el pes d'un argument tan dèbil com és el de la manca d'atemptats, de moment, a França. Val a dir que reconeix explícitament la veritable dimensió del problema en una nova identidad islamista transnacional, que es concreta en la yihad i es transmet al si de les comunitats musulmanes a Europa a través dels mitjans de comunicació, sobretot Internet. Són els joves musulmans europeus no integrats als països d'on són nacionals els que fàcilment poden caure en la xarxa de l'esmentada transnacionalitat yihadista.

Deixant ja de banda la literalitat de l'article, certament molts analistes coincideixen en què són els joves musulmans de segona generació, sota l'inquietant fenòmen de l'aculturització, els possibles guerrers d' Al Qaeda en terra europea d'infidels. En tot cas, aquí rau el problema: Un Islam transnacioal unit fortament pels llaços servits per la modernitat tecnològica; lluny de les picabaralles ancestrals, d'origen tribal, que han caracteritzat -i dividit- el món musulmà del segle XX. I així, ahistòrics, desarrelats, amb un menyspreu absolut per la societat d'acollida, com també per les diverses tradicions dels seus ancestres, els guerrers islàmics nascuts a Europa, salten des del trampolí mític de Mahoma al futur mitificat d'un món uniforme, sota la sharia corànica.

Tampoc queda dit en l'article de Kepel (ja ho dóna ben segur per sabut, i, de fet, complicaria l'esquema de la seva anàlisi) que hi ha una sòlida estructura terrorista transnacional; hi ha líders i armes i camps d'entrenament i Estats amb qui pactar i diners, molts diners. Hi ha estratègia i voluntat de posar-la en pràctica. I, sobretot, hi ha una ideologia religiosa difícilment soluble en un consens democràtic europeu que doni lloc a una identitat europea integradora i integrada. I feliç.

cine i literatura

Kurtz. El cor de les tenebres. La tinc al costat, la novel.la. És d'aquelles obres que des de fa molt temps sé que s'ha de llegir. Fan una mica de mandra, els clàssics per encetar, perquè ja t'has anat acostumant al fet de no haver-los llegit, formen part dels teus límits, d'allò que hauria pogut ser i no se sap ben bé perquè no ha estat; no, aquesta justament no. N'he vist, més d'un cop, l'adaptació d'en Coppola, Apocalypse Now. La primera vegada, en el luxe d'una sala de cinema enorme, al Paral.lel. Era a l'estiu i vaig anar-hi sola; en tinc algunes imatges molt precises tot i la pila d'anys passats. La jaqueta texana, perfecta per a l'aire condicionat passat sempre de rosca als cines de llavors; la mateixa jaqueta que em sobrava, desmanegada en un braç, durant el llarg trajecte en metro sense condicionar fins a Horta; la jaqueta penjada al respatller de la cadira al bar de la plaça on hi havia sempre uns quants amics, asseguts a la fresca, amb qui et podies aturar a xerrar abans de tornar a casa. Segurament, vaig demanar una orxata. Amb tota seguretat, vaig explicar la pel.lícula, no pas fil per randa -i ara!- , però bé que devia deixar anar, entre xarrup i xarrup, part de la tensió acumulada a la sala de cine, al carrer, al metro. Per fi algú a qui abocar el malson d'en Kurtz-Marlon Brando.

Els amics, aquests grans estoics. Segur que van haver de sentir que Apocalypse Now era una denúncia brutal de la guerra i de l'exèrcit. El cinisme i els crims dels militars. I que si segueixes el cabal del riu fins al límit de la teva lucidesa, el riu deixa de ser riu. Res no flueix, esgotades les contradicions i les ambivalències, al cor de les tenebres. I tot roman estancat en una orgia perpètua de sang. Encara no devia dir-ho ni als amics, però ja ho vaig entendre, que de gran volia ser conservadora precisament per continuar navegant. Navegar és necessari, viure no és necessari.

Teologia

Entre novel.la i novel.la, llegeixo un llibre divulgatiu (sense ironia) de teologia: frontera i encontre entre Cristianisme i Islam. Està escrit des de la perspectiva d'un capellà catòlic, però té voluntat de ser un repàs objectiu dels postulats que uneixen i dels postulats que separen ambdos monoteismes. És interessant; fins i tot és apassionant per a qui cregui hegelianament que la teologia és la cúpula estructural de les civilitzacions; per a qui entengui que la religió és el moll de l'os dels anhels i les pors, de les victòries i els fracassos dels homes. El llibre m'ha reafirmat en el meu catolicisme sense fe.

Una de les qüestions que m'han fet pensar: El Coran nega la crucifixió de Jesús; Déu va elevar Jesús vers Ell abans que fos crucificat; qui va morir en la creu era un "doble". L'autor del llibre precisa el següent en una nota a peu de pàgina:

Todos los profetas han de tener éxito como lo tuvo Mahoma; aunque fuesen hostigados y perseguidos, no pudieron fracasar; late aquí el desconocimiento del concepto de redención en el Islam; la pasión y muerte de Jesús no tienen sentido donde falta dicho concepto.

Suposo que no hi ha redempció perquè no hi ha culpa, de fet. Tot ésser humà neix bo. La famosa "bondat natural". No hi ha tampoc introspecció. I la vida humana ja està legislada fins al detall, fins a l'esgotament, per Déu. Només cal obeir al dictat. El Coran és paraula de Déu, dictada per Déu en àrab, i segellada per sempre, en la seva literalitat divina. Tota interpel.lació teològica és mera casuística. Déu, esclar, és allò absolutament "altre", rotundament trascendent, aliè a la humanitat. Ni és Pare ni és Fill, ni adopta els homes.

El Corán ocupa en el Islam el lugar de Cristo en el Cristianismo.

La paraula de Déu feta llibre o feta home.

Informació ciutadano-kafkiana

La meva cunyada se'n va en cotxe demà al matí, a Cuenca. En previsió de problemes a les carreteres, truca al Servei d'Informació de Carreteres: li diuen que -uiii!- es pot complicar molt la cosa perquè la Unió de Pagesos ha amenaçat amb tallar carreteres. No saben on ni quan, els pagesos no els informen, vet-ho aquí, i que provi de trucar als Mossos d'Esquadra o, fins i tot, a la Unió de Pagesos, a veure què. La meva cunyada truca als mossos: Uiii! La Unió de Pagesos! Els mossos no saben quan ni on; els pagesos no els informen, no, però pot provar de trucar a la Unió de Pagesos, no fos cas. La meva cunyada, finalment, truca a la Unió de Pagesos: Uiii! no poden donar aquesta informació... però deixen caure l'engruna que mai no han tallat autopistes.

Al cap de vint minuts sona el telèfon de la meva cunyada: els mossos volen saber si els pagesos han piulat; alerta! -diuen, diligents- no és cert això de què mai no han tallat autopistes, els pagesos. Passen uns minuts més i torna a sonar el telèfon de la meva cunyada: Sí. Els del Servei d'Informació de Carreteres volen saber si té notícies de primera mà sobre les intencions dels pagesos.

La meva cunyada s'ho pren bé, això de passar a ser el punt neuràlgic d'informació sobre l'estat de les carreteres del sud de Catalunya d'un dels divendres més complicats de l'any. Tot i el seu bon humor, però, es pregunta què ho fa que cap membre (o familiar proper, o llunyà, o amic proper, o conegut, o veí, o?) del Servei d'Informació de Carreteres ni dels Mossos d'Esquadra sigui capaç de trucar a la Unió de Pagesos a veure si. Certament, podria ser que no hagin parat de trucar sense cap resultat, però aleshores, ¿què ho fa que s'encomanin a una ciutadana qualsevol sobre això de la Unió de Pagesos?

Quid pro quo

El què en lloc del com (una cosa per altra). Expressió amb la qual es vol indicar una inexactitud provocada per la confusió de prendre una cosa per una altra (Diccionari de llatinismes i expressions clàssiques)

Així doncs, quid pro quo és aplicable al ressó que ha tingut al nostre país la roda de premsa conjunta de Blair i ZP. Blair diu que això de l'aliança de civilitzacions està bé. Of course. Cap anglés no posaria en dubte la bondat d'aital abstracció. ZP desvincula els atemptats de Londres de la guerra d'Iraq. A ningú no se li escaparia el compromís d'aital concreció. Compromís tan compromés que, a la majoria de mitjans de confusió de per aquí, passa a ser la lletra petita de la notícia. En una televisió veig el somriure de Blair, pletòric, d'orella a orella, i el seu gest, la mà que subratlla el compromís de ZP just quan està sent pronunciat.

Ben segur que Blair continuarà defensant l'aliança de civilitzacions (un què enlloc d'un com) en la intimitat, a l'igual que ZP haurà de parlar de la guerra d'Iraq com a causa del terrorisme (una cosa per altra) en la més absoluta intimitat.

Quid pro quo.

Política-ficció

Diria que tindrem eleccions aviat. Carod va sopar amb Pujol i Maragall li va oferir (a Carod) de tornar al govern. Per a tots plegats, no és un moment dolent ni bo; és el moment just i necessari. El joc de l'Estatut té els dies comptats. Cal, doncs, estripar la baralla i començar a barallar-se entre tots. Després de les eleccions, diria que Erc i Ciu, si poden, pactaran govern; una Erc probablement més robusta i una Ciu més debilitada, ambdues amb un blindatge nacionalista a prova de bomba (amb un blindatge així, qui necessita blindar competències...), sense Estatuts ni esternuts (aquest aire condicionat d'estius calorosos i laboriosos...); si més no, em diverteix de pensar-ho; seria divertit d'anar medint la velocitat amb què les diferents veus filoconvergents i carodianofòbiques començarien a trobar trempats els nois republicans. I Zapatero? Per assegurar que l'Estatut sigui del tot inviable convindria que governés el Pp; pot interessar, però, de mantenir ZP a la Uci, amb una intubació mínima i a la baixa, fins que no quedi més recurs que l'eutanàsia; eutanàsia que, per companyerisme pietós i per tendència ideològica, li aplicaria el Psoe mateix. Els nacionalistes catalans, en tot cas, haurien fet mans i mànigues per evitar la mort de l'eZPerança.

Actualització I: El meu marit, que fa un trajecte molt llarg en cotxe cada matí i va escoltant tertúlies vàries, em diu, ara mateix, per telèfon, que els de la Cope creuen que és una escenificació prèvia a l'acord final.

Acords o desacords, doncs. A veure.

Doctrines armades

Ho són les ideologies revolucionàries, ens recorda -citant Burke- Enrique Krauze en un article a El Pais d'avui. La nova ideologia que ens amenaça, contra la qual Occident poc hi pot fer -la partida es juga al cor de les societats musulmanes-, és una doctrina armada d'essència religiosa medieval, amb tot l'instrumental tecnològic del segle XXI. Apocalíptic, diu Krauze. També diu:

Este freudiano desplazamiento del verdugo (és a dir, la culpa és de Bush i Blair) , esta distorsión de los hechos, es -no nos engañemos- una corriente poderosa, sobre todo en Europa continental, donde los manifestantes equiparan con frecuencia a Bush con Hitler, pero no se atreven a salir a la calle con una pancarta levemente adversa a Bin laden.

(...) Los estudiosos serios (los franceses Oliver Roy y Gilles Keppel, el inglés Jason Burke, el español Antonio Elorza, entre otros) han insistido en la importancia capital que la ideología religiosa fundamentalista tiene en el fenómeno (...) És claro que la solución difícil pero no imposible del conflicto palestino-israelí reduciría el agravio. Es claro también que la ocupación permanente de Irak lo ha alentado. Pero aun si ambas encrucijadas se resolvieran de improviso, el terrorismo de este nuevo cuño no desaparecería, porque su fuerza -como vio Berlin- reside en el poder de las ideas apocalípticas.

A continuació, Krauze ens informa d' una pàgina web (www.memri.org) pertanyent a una organització independent i no lucrativa que tradueix i analitza els mitjans del Pròxim Orient i des d'on es pot anar prenent el pols, dia a dia, al món islàmic.

M'alegra constatar que, malgrat la indolència que m'atrapa amb força a l'estiu i malgrat les febrades, sobtades i preocupants, d'optimisme, encara sé distingir un article lúcid i ponderat d'un pamflet, com, per exemple, el que publicava ahir El Pais, firmat per Sami Naïr, qui repartia bofetades contra la societat anglesa (només... bé, no exactament, contra Occident en general per sinècdoque implícita) que no ha sabut construir un Nosaltres (???) que inclogués els seus immigrants multiculturalitzats, humiliats, maltractats... i, esclar, abocats a morir matant. Pobrets.

Jan Decleir a La Memoria del asesino

Jan Decleir ja m'havia captivat en la pel.lícula Carácter, on transmetia sòlidament la brutalitat del mite freudià del pare. El torno a trobar en una pel.lícula policiaca, La memoria del asesino. És un actor immens; és una bona pel.lícula.

Quan baixo de les muntanyes m'afanyo a recuperar la ciutat. Començo pels cinemes -multisales, en versió orginal-, i si, com ahir, enxampo un bon film de lladres i serenos, un film clàssic, amb guió mil.limètricament acoplat a la història, amb personatges de carn i ossos... Si, com ahir, disfruto de la malenconia i sordidesa pròpia d'aquest tipus d'històries... Si m'agrada l'assassí, com en tantes novel.les de Simenon... Si tot això -i molt més- em passa quan deixo enrera les muntanyes... l'olor a terra molla i a bolets -hi haurà bona temporada, enguany, diuen els experts-, l'arc de Sant Martí quan plou i fa sol, la via làctia a les nits serenes i els estels fugissers i els desitjos dels nens... Si tot això i molt més s'esvaeix de cop en la fosca d'una sala de cine dins de la qual començo a recuperar la ciutat, potser no se'n sortirà, l'enyorança que arrossego amunt i avall, amb la seva voluntat d'assassinar la meva, de memòria.

Entre la picaresca y Don Quijote. La invención de lo hispano

1.- El ataque, como era previsible, ha aumentado el miedo en aquellos países como Italia y Dinamarca que aún tienen soldados en Irak. (de l' editorial de "El País")

Es veu que Al Qaeda acaba de sumar-se a les treves d'Eta. L'exèrcit al carrer (estacions de trens, pantans, etcètera) és un gest simbòlic de solidaritat.

2.- ¿Tendrá el Occidente, algún día y en bien propio, la valentía y la sabiduría de respetar el surgimiento de la voluntad democrática en Egipto, Arabia Saudí, Pakistán, aunque ello le cueste el poder a sus actuales aliados? ( de l'article de Carlos Fuentes a "El País")

Ella (la voluntat democràtica en persona) ja voldria, ja..., però Occident i els governs aliats no la respecten.

3.- !!! (a l'article, sencer, de Gema Martín Muñoz a "El País")

!!!

SHAKESPEARE. La invención de lo inglés

El propósito del terrorismo no es tan sólo matar a los inocentes, sino inyectar furia, oscuridad y desesperación en los corazones. Pero no vamos a permitirlo. (Tony Blair)

Les digo a quienes perpetraron este terrible ataque, donde quiera que estén escondidos, que observen con cuidado cómo la semana que viene enterramos a nuestros muertos y llevamos luto por ellos. Porque también verán una ciudad que se levanta de sus cenizas y corazones rotos con renovados bríos, que vuelve a abrir sus puertas a quines llegan de fuera para construir aquí su hogar, forjar una identidad y llamarse londinenses. (Ken Livingstone)

De vacances


A fer de "camacu" a la muntanya.

Democràcia

Bé (és un dir, sempre és un dir). Les urnes iranianes sembla que ja han parlat. Redéu, quin discurs! O jo estic massa susceptible, la qual cosa no és gens descartable (em faig aclaparadorament gran i tinc un fill aclaparadorament jove), o les eleccions iranianes són la pitjor notícia des de l'11S, que ja és dir.

A verlas venir. També recordo una frase feta catalana horrible, que de petita sentia sovint, i que de gran em vaig prometre no repetir mai més. Mira que no tinc manies -ja s'ha vist-, però que no t'agafi amb els pijats al ventre (em tremolen les mans, mentre ho escric) és horrible. Horrible. Probablement, l'origen del meu auto-odi, ves.

De tota manera... Això d'Iran... Procureu que no us agafi.

La nostra

Parlava en un comentari anterior de la manera fresca i descarada amb què la televisió (la nostra, en aquest cas) tergiversa les notícies i porta l'aigua al molí de qui paga (ja sé que som els ciutadans, però, en qüestió d'estòmacs agraïts qui compta és qui ordena cada mes la transferència). Ahir a la nit/al dia, en cinc minuts que vaig estar atenta, en van colar unes quantes, de barbaritats, i amb aquella alegria!

N'esmento una en relació a la notícia dels soldats nordamericans que han revelat intimitats de Saddam Hussein. Doncs, la senyora Terribas diu (quasi textualment): "Saddam va confirmar el que tothom ja sap, que mai no ha tingut armes de destrucció massiva". Penso que si fos curda o iraniana i algú proper a mi hagués inhalat alguna mena de gas, aniria a veure la Sra. Terribas per fer petar una xerradeta.

Abans de la primera guerra del Golf els experts van subestimarr el tema de les armes bioquímiques de Saddam. Després de la guerra, els inspectors (i la comunitat internacional que segueix les notícies) es van quedar glaçats a causa de la magnitud de l'arsenal iraquià. Abans de la segona guerra del Golf, l'anàlisi dels experts concloïa que, donat que l'armament convencional iraquià estava sota mínims, era una hipòtesi més que plausible que, durant la dècada dels 90, Saddam s'hagués dedicat a l'armamanet bioquímic. Tant l'antecedent de la primera guerra com el raonament hipotètic-deductiu esmentat sembla que van ser decisius a l'hora de "creure" en (o considerar molt alta la probabilitat de) l'existència de les famoses armes de destrucció massiva; cal afegir, també, el joc del gat i la rata amb què Saddam esbargia els inspectors abans de fotre'ls fora i després de tornar-los a deixar entrar.

En tot cas, no es pot dir, sense matisar, no es pot dir que Saddam confirma que MAI. No es pot dir perquè, dit així, és senzillament una mentira. Sobretot no es pot dir així perquè és una ignominia.

Manifestos i manifestes

Veig això del manifest de ciutadans. Bé, ja m'està bé. Veig l'Àgora i resulta que un dels signants (l'Espada) considera que dir que t'està bé ja és ofensiu. Posats a ofendre, tiraré pel boc gros i comentaré alguna coseta. Que un tal Ferrer i un tal Jorba et colin, cadascun i amb pocs minuts de diferència, un gol, significa que encara hi ha molt camp per córrer (tot l'espai de camp buit que un tal Puigverd dibuixa primorosament, sempre que el deixen, per centrar el terreny de joc -primet... achicado, diu- de la política catalana. Això és un camp de futbol, diu; i aquí - en un raconet- un achicamiento, diu).

Primer gol (Jorba): el populisme. L'Espada s'estima més ser pijo que populista, però en la seva intervenció cau de quatre potes en el populisme dels tres milions d'immigrants castellanoparlants i... pobres. Quasi m'emociona la paraula pobre, em pensava que estava erradicada de les nostres contrades; em remet a un temps de postguerra: bombetes de 125, mantes a ratlles, paper de vàter raspós, xampany Rondel per Nadal..., Pon un pobre en tu mesa.

Segon gol (Ferrer): la ciutadania. ¿A què ve distingir els castellanoparlants dels altres si tots som fills de La Marsellesa?

Catalunya, tenim un problema! A veure. Si la intenció és generar un nou partit polític és perquè es pensa en un electorat potencial. Si descomptem els quatre intel.lectuals pijos (me divertirá contar los votos, que va dir el Guerra quan allò d'en Roca), és obvi on cal anar-lo a buscar, el vot popular. Fins i tot, és obvi com cal anar-lo a buscar. Em divertirà veure la campanya electoral d'uns veritables ciutadans il.lustrats, no nacionalistes, no populistes, no dretans, no del tot esquerrans, no sentimentalistes (no gaire, una mica espanyolistes, un puntet... Ja comencem? Tant d'hora?). Es comença per un manifest i s'acaba en una manifesti. Si cal, faran venir autocars i ompliran de gom a gom el carrer Tuset.

Que consti: algunes de les coses que es diuen al manifest em semblen enraonades. Però això ja és insultar massa.

Conspiracions

Al blog Nihil obstat (www.fabregas.blogspot.com, algun dia aprendré això tan elegant de deixar l'adreça darrera el nom; a poc a poc... és la meva divisa), es parla de les teories conspiratives de la història. En concret, d'algunes "tesis" que es veu que fan furor en determinats cercles islamistes: l'11S és un montatge dels USA, Al-Zarqawi treballa per a... efectivament, per a aquests mateixos, i el Concili Vaticà II ja va declarar la guerra a l'Islam. Estic convençuda que no només s'ho creuen molts islamistes; encara hi deu haver força "companys de viatge", -continuen viatjant sense saber cap a on-, que ho troben ben consistent; per fi una brúixola.

Anys enrere, entre certs segments ideològics de la nostra societat, la conspiració era l'única manera d'enfocar tot allò de la realitat que no acabava de quadrar. Recordo, per exemple, que tota persona mínimanent crítica amb la URSS era de la CIA (aquest? Aquest està en nòmina, tothom ho sap... Ah, doncs si tothom ho sap...). Recordo moltes més barbaritats i de més alçada, però les deixo per a la memòria de cadascú. El que m'interessa, ara, és continuar esprement aquesta font inesgotable d'idees i perspectives intel.lectuals interessants que es diu Hanna Arendt. Segons Arendt l'afició conspirativa és arreladíssima en l'home-massa, i explica com és explotada aquesta veta pels líders dels moviments totalitaris. Als nostres dies, l'Islam radical és clarament totalitari (com si diguéssim, de manual). I la mentalitat totalitària habita també entre nosaltres, els occidentals.

Los portavoces de los movimientos totalitarios poseyeron un firme instinto para todo lo que la propaganda partidista ordinaria o la opinión pública no prestaba atención o no se atrevía a tocar. Todo lo oculto, lo que fluía en silencio, se convirtió en tema del más relevante significado, al margen de su importancia intrínseca.

Los nazis fueron indudablemente superiores en la elección de tales temas (...) però los bolcheviques llegaron gradualmente a aprender la técnica (...) desde mediados de los años 30, en la propaganda bolchevique una misteriosa conspiración mundial ha seguido a otra.

La eficacia de este tipo de propaganda demuestra una de las características principales de las masas modernas. No creen en nada visible, en la realidad de su propia experiencia; no confían ni en sus ojos ni en sus oídos, sino sólo en sus imaginaciones (...) Lo que convence a las masas no son los hechos, ni siquiera los hechos inventados, sino sólo la consistencia del sistema del que son presumiblemente parte.

Lo que las masas se niegan a reconocer es el carácter fortuito que penetra a la realidad. Están predispuestas a todas las ideologías porque éstas explican los hechos como simples ejemplos de leyes y eliminan las coincidencias (...) La propaganda totalitaria medra en esta huida de la realidad a la ficción, de la coincidencia a la consistencia.

Qui no hagi sentit alguna vegada que darrera l'11S hi havia la CIA que aixequi la mà. Per no parlar de l'11M!

Meme (via Saragatona)

Au, som-hi.

-Deu albums de la meva col.lecció
Recull de cançons de Jacques Brel
Idem de Georges Brassens
Variacions Goldberg, (Glen Gould al piano)
La Passió segons Sant Mateu (dirigeix Otto Klemperer)
Requiem de Mozart (dirigeix Georg Solti)
Concert per a violí de Beethoven, (amb Menuhin)
Concert per a clarinet de Mozart (em sembla que dirigeix Abbado)
Quintet de corda de Schubert (amb Rostropovich)
Quintets amb guitarra de Boccherini
Concerts per a piano 20 i 21 de Mozart ( Gulda al piano)

No és que vulgui fer-me la clàssica; és cert que la major part de discos són de música clàssica; és el que més escolto.


-Discos que et fa vergonya trobar buscant resposta al punt anterior
Ho he fet de memòria. De memòria (molt recent) també, doncs
Rebirth, de Jennifer López (l'acaba de conseguir el meu fill; em sembla que la música pròpiament no és el més l'interessava. A mi, em fa vergonya per la cosa musical. Heu sentit com canta? com no canta, vaja.)

-Quantita total de música baixada al meu ordinador
0. No ho sé fer.

-Últim CD que he comprat
Sí. El de la Jennifer López.

-Última cançó que he esoltat abans de llegir aquest post
Una de la Jennifer López. Ja he advertit que no vull sentir-la més, que s'haurà d'escoltar en la intimitat.

-Cançons que escolto que signifiquen alguna cosa per a mi
El disc sencer de "Bella ciao: Chansons du peuple en Italie"
Le plat pays, de Brel
Amb tots els petits vicis, de Raimon
Jojo, de Brel
Les lilas, de Brassens
Així com cell, Raimon
Bobby Macgy (?), Janis Joplin

...Prou, que no acabaria mai

-Llibres que llegeixo durant l'any
Ni idea. Només compto allò que puc sumar amb els dits

-Llibreria o biblioteca
Llibreria.

-Últim llibre llegit
"L'home sense cara", memòries de Markus Wolf

-Llibres que llegeixo aquests dies
Rellegeixo poesia (de tant en tant ho faig) Em costa molt encetar un poeta nou.

-Cinc llibres que m'han marcat d'alguna manera (per ordre cronològic)
"La ardilla hacendosa y doña coneja" (més o menys. La meva mare hi posava encara més moralina i carregava contra doña Coneja; a mi, em queia bé)
Contes d'Andersen
Les aventures de Guillermo (les llegia en castellà) Brown
Tots, tots, els llibres d'Enid Blyton (li vaig escriure una carta a través de l'editorial El Molino. No em va contestar mai.Potser ja era morta)
Crim i càstig ( a la mateixa edat, 11 o 12 anys, que llegia Blyton. El meu pare tenia unes idees pedagògiques una mica bèsties. Després, ja vaig anar seguint amb tot el Dostoievski que corria per casa. Sort del contrapunt de la Blyton!)

-Cinc persones a qui vulguis passar aquests "memes". Per fidelitat als orígens bloggers: Antoni, de Quaderns (tot i que fa temps que no el llegeixo; no sé què passa amb l'enllaç); Duquena, de Combrai, i Miró de Notes al marge (no els podré llegir perquè no ho escriuran); Lola, la cançonera (que potser ja ho ha fet i se m'ha passat) i la Mirandamar, de Sirte.

De cine de caixaforum

Acompanyo a un parent, que no condueix, al CaixaForum, a una sessió de cine forum. Medea, de Pier Paolo Pasolini. Sí, me l'estimo molt aquest parent, que no condueix. Feia anys i panys que no anava a un cine forum, anys i panys que no m'empassava un Pasolini. Constato, amb sorpresa, que l'experiència és, si fa no fa, la mateixa. El col.loqui, ensopit i finalment monopolitzat per l'inevitable espontani que desplega un ventall d'erudició; sincopades, m'arriben les paraules: com ara a l'Irak (?), passat per Freud, la Medea de Sèneca, la trilogia de la vida posterior... pressuposo que el monòleg té un fil però jo no sóc Ariadna. Faig senyals de fum al parent per si també té ganes de marxar corrents a fumar una cigarreta. Ni por esas . Ens quedem fins que ens foten fora. Abans, esclar, hem vist la pel.lícula.

No coneixia la Medea pasoliniana, però és un detall menor perquè, faci el que faci, Pasolini sempre és, sobretot, Pasolini. Un plasta. No us penseu que no el valoro com es mereix. És un plasta esplèndit. Per a fer de Medea va escollir la Callas, i la Callas li va dir que sí, que faria de Callas. Així doncs -resumeixo per si heu perdut el fil- Pasolini fa de Pasolini, i la Callas fa de Callas. Tot i així, en surt una Medea grandiosa. Hi ha una escena on Medea, després de trair i deixar enrera el seu poble bàrbar per desig, desig del cos de Jasó (Jàson, segons el programa), dóna voltes , desesperada i cridanera, per una terra de ningú, àrida i esquarterada, deixada de la mà dels déus; voltes i voltes sobre si mateixa, sense trobar un centre des d'on restituir el poder i l'ordre del món. Es tracta d'una escena d'una actualitat esfereïdora.

Condueixo per autopista fins a casa del parent. M'invita a pujar per a prendre una copa. Recordo que té un bon whisky. Dubto dos o tres segons, fins que se m'apareixen els mossos amb la nitidesa amb la que a Medea se li ha aparegut el déu Helios. Em nego a reproduir cap tragèdia aquesta nit. Faig -efusiva, operística- un parell de petons i una abraçada al meu parent, i em disposo a desfer el camí cap a casa. A l'entrada de l'autopista m'aturen els mossos, em fan bufar, O.O. Bona nit tingui, senyora. La terra pot ser àrida i caòtica, però els déus, de tant en tant, encara tenen a bé de treure el nas i premiar els nostres sacrificis.

A Anne Bancroft

El carrer se'm tira a sobre amb tota l'agressivitat d'un sol d'estiu i, malgrat tot, em desconcerta la seva irrealitat; encara no he deixat, ni vull deixar enrera, tot el que m'ha caigut a sobre dins la sala de cine; tot allò que m'ha il.luminat agressivament el món, i me la fet veure complex i dur. He vist El graduado, i m'he medit amb la filla Robinson (els meus ulls són molt més foscos i... etcètera. No. No tinc un abric clar i lleuger per a les nits d'estiu, amb prou feines si en tinc un d'hivern); és la mare, però, la senyora Robinson, la que m'obliga a pensar, la que em fascina. Per primera vegada, he vist concretat consistentment el mal implícit en el pas del temps. Entenc -si m'ho pregunto, és que ja ho entenc- que t'arribi a fastiguejar la vida fins a tornar-te cínica, freda, destructiva i elegant. M'espanta i em sedueix, la senyora Robinson, com anys enrera ho han fet les malvades de llegendes infantils... la madrastra de la Blancaneus. El graduado no és una obra mestra, però té la virtut de ser un conte moral molt ben explicat; regalima tota la sordidesa dels contes de fades clàssics sense renunciar als seus finals alliberadors. Em deixo alliberar, agraïda, tot i que ja n'entenc, també, la provisionalitat.

Camino pel barri antic de la meva ciutat, plena de turistes. Porto un vestit nou, lleuger i curt, d'estiu; estampat en tons terra, em sembla, ja llavors m'agradaven. Algú em mira com -valgui l'aproximació- seria mirada la noia Robinson; constato que, si bé ja puc entendre-la, encara no m'hi assemblo gens, a la senyora Robinson. La meva prudència innata fa que no m'atreveixi a afirmar que mai no m'hi assemblaré. Al capdavall, és tan seductora...

En cos i ànima

Donar classes és d'entrada acarar-te a una quantitat inquietant d'ulls que et repassen, i l'angúnia que estàs en franc desaventatge perquè els teus dos, d'ulls, no donen l'abast. Conforme avancen els dies ja vas apamant els físics dels alumnes i t'esforces a casar-hi els noms. Intentes, com sempre has fet als transports públics, en l'interregne entre un lloc i un altre...

o como, cuando un Metro, en el túnel, se detiene dema-
siado entre dos estaciones
y la conversación se eleva y lentamente se disipa en si-
lencio
y ves detrás de cada cara ahondarse el vacío mental
dejando sólo el creciente terror de nada en que pensar
(T.S Eliot, Cuatro cuartetos)

En el Metro jugues a dotar d'un esbòs de biografia a les cares anònimes, i així ho fas, també, amb els alumnes, quan a principis de curs no els coneixes. En l'interregne entre l'expectativa i l'acompliment, abans dels primers exàmens.

Sempre recordaré aquell noi de COU, callat i sorrut, posseïdor d'un físic aclaparadorament rústic, que semblava esforçar-se sense parar a defugir el terror del buit mental, sense aconseguir-ho. Jo devia explicar Plató... la Bellesa. Ell copiava amb una ganyota a la cara, reconcentrat, clavant el bolígraf al foli, barallant-se amb les paraules, destraler. Em recordo patint per ell, no deu entendre res de res, res de la forma de la Bellesa i les seves imatges. Com podria? Podia. El seu Plató va ser brillant i lleuger, alat. Déu li havia concedit una ànima filosòfica; Déu sabrà -bé que ho sap tot- perquè l'havia amagada tant.

Barcelona

Avui el diari El País (que per variar no tinc a mà) publicava una nota sobre un llibre que recull textos d'escriptors (m'ha semblat que tots estrangers) sobre la meva ciutat. Recordo que s'hi esmentava Borges, García Márquez, Orwell..., i sempre recordaré que s'hi esmentava Vargas Llosa. Es reproduïa entre cometes unes declaracions de Sam Abrams que parlaven d'alguna exclusió per motius "ideològics"; per exemple, la de la Vargas Llosa per "anticatalanista". No ho penso comprovar, però quasi posaria la mà al foc en afirmar que l'escriptor anticatalanista exclòs és autor d'un assaig molt reputat sobre Tirant lo Blanc. Sí sé del cert que Vargas Llosa escriu sovint contra els nacionalismes, i ha manifestat la seva opinió que Catalunya s'empobreix culturalment amb polítiques nacionalistes. Caldria discutir-ho a fons, però abans caldria pensar-ho i avaluar-ho; potser ens enduríem la sorpresa que una mica de raó fonamenta el criteri de l'escriptor foragitat de Barcelona. Com si anéssim sobrats; no em refereixo a escriptors, que n'hi ha per donar i per vendre; vull dir sobrats de fonaments racionals. Com si ja haguéssim repensat Catalunya i la seva història, fins a exprimir-ne l'essència. Com si ja sabéssim els motius pels quals tants catalans catalanistes s'han esgotat pel camí, farts de la seva pàtria. Com si l'"autoodi" fos cosa de postmoderns figaflors i làbils. Com si Eros no hagués de lluitar amb si mateix, sinó amb altri, sempre amb altri, per desvetllar l'ànima adormida profundament, adormida d'avorriment i de fàstic. L'ànima del meu país.

Es comença amb les penques de dir que s'exclou, es continua per exloure sense ni tan sols dir-ho, i s'acaba per negar, si cal, que hagi existit mai enlloc cap escriptor anomenat Vargas Llosa. Com tampoc no va existir mai enlloc cap intel.lectual revolucionari anomenat Trotski.

Vendrán más años malos y nos harán más ciegos

Sentència terrible que cita Imma Monsó en l'article que ahir li publicava El país, Mis amigos filósofos. Amb un títol així d'amable, el vaig llegir, esclar. Imma Monsó reivindica la filosofia, ara que de nou els valors filòsofics cauen en picat a la borsa educativa d'aquest país. En pocs anys, els filòsofs d'ensenyament secundari hem passat de la mort súbita al projecte de LOGSE socioconvergent, a un estat vegetatiu per intubació horària mínima a la llei logsiana definitivament aplicada, fins a una revifalla miraculosa gràcies als retocs peperos que havia de consolidar la LOCE..., revifalla -ai- de la mort per LOE sociorepublicana. Com que, mentrestant, els filòsofs hem après a cridar, sembla que en l'aplicació definitiva de la LOE tornaran a intubar-nos.

Comprendran vostès, honorables acadèmics, que a aquestes alçades hom estigui fatigat i desconcertat, fins i tot una mica empipat. Comprendran que hom tendeixi cap a un pensament filòsofic ridículament pessimista. Tot plegat, ho comprendran de manera clara i distinta si logren intuir què ha passat, de terriblement anorreador, als estudis de batxillerat d'aquest país. Tanmateix, en funció del meu estat lamentable no pretenguin que sigui jo qui els aporti llum al respecte. Els deixo, per a futures consideracions, unes línies altament reveladores que pertanyen a un article que acabo de llegir, en el ben entès que podran encara trobar altres micos que elevin un informe sòlidament detallat per a l'Acadèmia.

D'això... Per on surto?

El anteproyecto, aparte de proponer una drástica reducción de horas de filosofía, sustituye buena parte de éstas por "Educación para la Ciudadanía", materia que suena a catecismo de consignas predigeridas para conseguir mentes acríticas. Yo, de mis amigos filósofos, no aprendí consignas. Aprendí, por ejemplo, a distinguir entre conocer y pensar. APRENDÍ QUE EN NUESTRAS SOCIEDADES ALTAMENTE BUROCRATIZADAS PUEDE EJECUTARSE CUALQUIER ACCIÓN, POR MALVADA QUE SEA, CON TAL DE ORGANIZARLA DEBIDAMENTE A TRAVÉS DE LOS CANALES ADMINISTRATIVOS RUTINARIOS. Dos ejemplos que forman parte de sistemas de ideas sólidos, creados por mentes con nombres y apellidos de nuestra historia de la filosofía (Kant, Max Weber, Arendt...). Ideas que nunca podrían entenderse a través de manuales de consignas, que es lo que acaban siendo asignaturas como las que se proponen en el anteproyecto.

Bono, bono...


Goiti. També té els ulls clars. No, no, no és pas tan jove... però es conserva prou bé. I amb ganes. Ambició ben legítima? Oi tant! Ja ho deia la meva àvia... Deia: no et fiïs de qui diu que no té ambició. ¿Què diu...? Que se li nota molt? Darrerament? Oh, és que... darrerament.

Doncs, au: Eggpaña. Vivaaeeggpañaaa, coño.

Els militars? Contents. Sí, oi? Oi tant... On va a parar. I els capellans, no s'oblidi dels capellans.

Sí

Faig un passeig -allò que en Pere de can Saragatona descriu al seu post "badar", i que tant m'agrada, per espais virtuals o físics- per Internet mentre em prenc la piscineta matinal de café amb llet, mentre la família dorm encara. Arribo a Una temporada en el infierno i llegeixo:

Que un líder carismático -en viaje turístico- (ai, començo a barrinar) sonriendo, (ai, ai...) divirtiéndose, se sirva de la corona de espinas de un crucificado, utilizada como motivo burlesco, para dejarse fotografiar por otro líder carismático (segur! Son ells!)

Surto pitant, traient el fetge per la boca, en direcció al correu electrònic del marit, que és qui rep el "secciones de La Vanguardia"; moc el ratolí, amunt i avall, clik-clik, nerviosa, i... SÍ. Són ells. Els pallassos oficials que representen el meu país (o és al meu país?). Entre aquest numeret de fofó i miliki i l'escrit -manual per a professors de secundària. Ara els manuals són per als professors, els únics que encara poden aprendre-hi alguna cosa (de mal), a l'escola- de l'Ajuntament de Barcelona sobre l'Holocaust..., entre això i allò i sense oblidar el doncs, ara vaig, i no li reto homenatge, al Rabin. No sense la bandera, au! (mira, nen, comporta't o et clavo una bufa... No, en un cas així, la meva família, que provenia de Lleida, exageradíssims en usos lingüístics poc correctes, haguessin passat al tercer grau: et deixaré el cul com un tomàquet o t'estamparé contra la paret)... Entre això, allò i allò altre i allò que encara ha de venir, els estamparia a tots i a totes contra els murs de la meva pàtria. Sí.

Genèrics

Via Les paraules i els dies (www.tamat.blogspot.com), arribo al document que ha editat en forma de llibret la Generalitat, Marcar les diferències: la representació de dones i homes en la llengua. Són 93 pàgines absurdes, terriblement estúpides, que no em veig capaç de comentar. Em limito a deixar aquí, per a la posteritat, un menut gra de sorra escandalitzat, horroritzat, és a dir, testimonial. En lloc de... Proposem. En lloc de fills proposen descendència; en lloc de nens proposen infància, en lloc de presos, població reclusa. I un llarg etcètera de despropòsits exemplificats.

Recordo haver llegit en Hegel... encara diria més, a La fenomenologia (ho he buscat ara sense èxit, però la referència és bona), la historieta d'un home que se suïcida perquè busca fruita i no la troba. Va pel món buscant fruita i li ofereixen pomes o raïm o... És inevitable pensar en la gernació que s'haurà realment suïcidat per buscar fruita i no trobar-la. I té, veus, ara sembla que la Generalitat va en camí de posar-hi remei.

Recomano les notes de Víctor Klemperer, filòleg jueu que va sobreviure al nazisme, on despulla la llengua del Tercer Reïch. No el tinc a mà ara, però és un llibre editat no fa gaire. En tot cas, es comença pel llenguatge. Recordo els documents que posaven en paraules la LOGSE. Feien riure molt, fins que...PAM, tots (ep! En lloc de..., Proposem tothom, tot el món, tota la gent) a bramar.

Personatges de novel.la (de ficció)

Passejo per la platja, en paral.lel a la immensitat del mar. Passejo amb el rellotge a la mà: vint minuts direcció nord, vint més de tornada. Un passeig cardiovascular, i també no sé què d'unes endorfines (?). No m'agrada passejar, i la immensitat del mar m'aclapara. Així que em concentro en el compàs del temps i del cor (tic-tac, bum-bum). Mai com ara veig tan clar que allò que em passa pel cap no és sinó un epifeno... quan el metge em surti amb endorfines, li engaltaré epifenòmens; un epifenomen, doncs, d'allò que li passa al meu cos. Les idees afloren bombejades, cardiovasculars, endorfíniques, compassades (tic-tac, bum-bum, d'això-d'allò). Passejo i penso i arribo, no em feu dir com, a dos personatges de dues novel.les, llegides ja fa temps. Dos impostors. Parlo del primer que m'ha bombat el cap; a veure si em queda temps per al segon.

D'aquesta novel.la recordo el nom de la impostura: Faroni, el gran Faroni de Juegos de la edad tardía. La primera novel.la de Luís Landero. A parer meu, i a menys que edats encara mes tardías ho desmenteixin, l'única novel.la de Landero. Hi ha escriptors que sembla que s'esgotin en una novel.la; escriptors sovint molt joves d'una sola novel.la; per exemple, els vint-i-pocs anys de Günther Grass a El timbal de llauna. De fet, quan les acabes, aquesta mena de primeres i últimes novel.les, tens ganes de dir: molt bé, ja està prou bé, au, descansa. Així amb Landero i el seu Faroni. Els primers capítols són escrits amb la voluntat de donar-se a conèixer com a bon escriptor, de l'alçada d'una García Márquez; els primers capítols són els pitjors. Però després la novel.la es concentra i pren embranzida a través d'un pobre home i la seva impostura i d'un altre home encara més pobre que viu, a distància i per telefon, la impostura del primer. Hi ha un ritornello que a casa vam adoptar i que encara ens acompanya. El Faroni dóna ànims, i ales a la impostura, al seu aliat, que es diu Gil. No se me hunda, Gil. No, si yo no me hundo, si en el fondo soy una hiena. Quan algú de casa arriba abatut, li diem Gilnosemehunda, nosinome, etcètera. És una novel.la que et manté en el difícil equilibri entre la risa y el llanto. Una novel.la eixuta i brutal, mesetaria ; i tendra. La part final és pura angoixa, fins a la resolució.

La segona novel.la es pura angoixa del començament al final. I té la genialitat de portar-te fins al difícilíssim equilibri entre el crit i la riallada, sense solució aparent de continuïtat. És a dir: optes pel crit o per la riallada, tot sabent que en el fons no hi ha gaire diferència. El diari d' Edith, de Patricia Highsmith. Un altre dia, però.

Pedagogia de l'Holocaust

No vull parlar de l'Enric Marco. Ja s'ho farà (i ho té difícil), però no em sento massa al.ludida, mes enllà de l'anecdotari humà. Però, he recordat el que em va explicar la meva cunyada que havia passat a l'institut on treballa, ja fa anys, al començament de la debacle. Ara no passa. Ara s'escull acuradament l'audiència. Ara, els alumnes que sí i els que no es veuen d'una hora lluny.

Llavors els supervivents de l'Amical van haver de suspendre la xerrada; llavors un grup d'alumnes havia sentit campanes neonazis i tenia ganes de destrossar actes; llavors els de l'Amical van rebre una bona pitada i un reguitzell d'insults. Estranyament, l'anècdota no va arribar als mitjans de comunicació, ni cap mitjà va arribar a l'anècdota. Els alumnes tampoc van ser expulsats perquè els alumnes no es poden expulsar; com a màxim, en casos gravíssims, hi pot haver un intercanvi entre instituts: jo foto fora aquest que anirà a petar allà, i els d'allà foten fora aquell altre que anirà a petar aquí. El càstig més usual sol ser recollir papers del pati, a l'hora del pati, acompanyats, els alumnes escombra papers, per un professor escombra alumnes que, quan li toca, es queda també sense pati.

Estàtua vaaaa!!! Cap amunt o cap avall???


Aquí es revisa la història i roden caps... d'estàtues. A Russia, també es revisa la història i les estàtues aixequen cap. Segons llegeixo a El país d'ahir, Putin defensa ara el pacte Mólotov-Ribbentrop en base a l'argument, incontestable en l'època gloriosa de la historiografia comunista, de l'astúcia tàctica d'Stalin envers Hitler: guanyar temps per anar preparant la confrontació final amb el nazisme. Fa poc llegia a Georges Soria, periodista i historiador, avaladíssim per les patums com ara Pierre Vilar, de la guerra civil espanyola, en la qual va participar com a corresponsal. Soria despatxa el pacte germano-soviètic amb la paraula màgica appeasement. Appeasement, a l'igual que havien fet abans Chamberlain i Halifax seguits per França; cap esment del repartiment de Polonia ni del regal dels països bàltics a Stalin per part de Hitler; res de cap intenció imperialista. A Rússia, ara proliferen estàtues noves de trinca de Koba el gran. Però tranquils, que el perill feixista el tenim ara a l'altra banda de l'Atlàntic; en concret, a la Casa Blanca. Que Stalin ressuciti, ni que sigui com a estaquirot de pedra, des d'aquesta perspectiva antiianqui és un bon senyal. Sort n'hem tingut sempre, d'Europa i el seu art estatuari.