diumenge, d’octubre 28, 2007

Acudit macabre de llarg recorregut

(Publicat a l'Esquetlla de la Torratxa durant la guerra civil)



Hem mort tot els capellans, tots els que feien cara de capellans i tots els que semblava que feien cara de capellans.

dimarts, d’octubre 23, 2007

A mode de comentari


Per entrebancs tècnics, no he pogut deixar el comentari següent a can Ramon, Fum i estalzí. Retallo i enganxo, doncs, i en faig un post. La qüestió, plantejada arran d'un article de Jordi Barbeta a La Vanguardia (Tarradellas regresó para asentar la monarquía. Un informe secreto revela lo que contó Tarradellas a un emisario de Suárez. Documentos secretos de un equipo asesor de la presidencia del Gobierno revelan que Suárez estaba dispuesto a ceder más autogobierno a Catalunya), em sembla prou important, ara que toca d'anar reescrivint passats, com per a plantejar-se-la.

No em sembla una pràctica de bon pèriodisme això que fa el Barbeta. Comenta el que, quasi amb tota segueratat, és un informe d'intel.ligència (d'aquells que tot president troba damunt la taula cada matí; n'hi ha de més o menys importants, i aquest ho és molt, quedi clar, no el minimitzo), els quals tenen com a objectiu, precisament, de desplegar totes les possibiliats, totes les hipòtesis plausibles, per tal que, com ha de ser, siguin els polítics els que prenguin les decisions. A més, en el cas que ens ocupa, plou sobre mullat, perquè el context històric també era molt obert, encara s'havia d'acabar de calibrar la força real de les diferents opcions polítiques en joc (curiosament, per exemple, l'informe esmenta una possible deriva d'inspiració cenetista, la qual, vista en perspectiva -i jo era llavors a la Cnt- és poca cosa més que una hipòtesi al.lucinatòria, fruit de les circumstàncies).

Del que sí que, per circumstàncies personals, puc donar fe és de la duresa dels primers contactes Tarradellas-Suárez; la primera entrevista va acabar en desacord absolut, amb un Tarradellas fent les malestes per tornar a França. Se li negava, al President,de la Generalitat, la Generalitat (per la cosa de la legitimació republicana, és clar). Tarradellas va fer sortir l'espantall del milió de persones al carrer i Suárez va contestar amb "chulería", és a dir, pur problema d'ordre públic al capdavall.

En fi, insisteixo, no em em sembla un bon treball periodístic. Que s'hagués pogut aconseguir més? Potser sí (alguna mena de règim econòmic especial, recaptació d'impostos per exemple...); però també menys. No deixa de ser especulació, però sempre dintre d'uns paràmetres força estrets, que no posessin en perill la sagrada unitat de l'Estat, la qual cosa porta a creure que, fet i fotut, a hores d'ara estaríem igual, igual d'emprenyats i igual de satisfets. Bé, d'acord, potser una mica menys emprenyats i, potser, menys satisfets.

Una cita del text de Barbeta per acabar:

La Vanguardia ha tenido acceso a los documentos confidenciales que sirvieron de base para la única decisión política que conectó la legitimidad republicana con el nuevo régimen de monarquía parlamentaria. Del informe se desprende que el gobierno central decidió restituir la Generalitat y aceptar un presidente republicano ante la presión popular, precisamente para asentar la monarquía.

Home, sí, el govern central treballava per a consolidar la monarquía. Certament.

dissabte, d’octubre 20, 2007

Perquè ell és ell i perquè jo sóc jo





Així explica Montaigne la seva fonda amistat amb La Boétie. La fòrmula posa de manifest tant la distància com la proximitat, i ens aboca, així, a la qüestió més difícil de calibrar i de sostenir en les relacions humanes. L'honestedat i el risc de mirar-se en un mirall que no reflecteix la pròpia imatge i, tanmateix, l'esguarda i l'entoma. És lent i estrany el camí, però en tot nen hi ha una epifania de l'autoconsciència, un moment probablement precís de lucidesa, es recordi o no, on jo sóc jo i ells són ells per primera vegada. Freud explica (no sé on, no pas en la seva succinta Autobiografia; ho he comprovat) que, essent molt petit, un dia va veure des de la finestra com s'allunyaven de casa els seus familiars, i davant la soledat, davant del terror de la soledat, va gaudir, per primer cop, del poder tranquil.litzador de saber-se ell mateix, diferent i independent de tota altra cosa. Tinc un amic el qual, sense haver llegit Freud, explica el seu record quasi amb les mateixes paraules. En el meu cas, de sempre que em remeto a un primer record infantil de mi mateixa, fet d' imatges borroses i paraules precises: Sóc al llit, dreta damunt del llit, m'acabo de despertar i intento vestir-me; em dic: Ja tinc tres anys, ja puc vestir-me sola. Molts artistes expliquen, també, la revelació súbita i irrevocable de la seva vocació; així, Rodin, el qual no havia destacat en res, no s'havia apassionat per res, fins que es va matricular a una escola d'arts i oficis, on des del primer dia les seves mans van topar amb el fang, i s'hi van, com qui diu, fondre. Aquest cap de setmana, he vist una pel.lícula documental immensa, que recomano vívament, Esto es ritmo, on un afamat ballarí i coreògraf anglès parla de la tristesa de la seva infància sense mare, de l'abandó als disset anys de la casa paterna, on sempre s' havia sentit estrany, del seu trasllat del camp a la ciutat, Londres, i del seu pelegrinatge per una existència insatisfactòria, sense objecte, blana i banal, fins que, en una tarda de cine per a passar l'estona, descobreix el ballet de la mà de la gran Fontaine i el gran Nureyev; l'endemà mateix es va matricular a una escola de ball.


La mente es una especie de teatro en el que distintas percepciones se presentan en forma sucesiva; pasan, vuelven a pasar, se desvanecen y mezclan en una variedad infinita de posturas y situaciones. No existe en ella, con propiedad, ni simplicidad en un tiempo, ni identidad a lo largo de momentos diferentes, sea cual sea la inclinación natural que nos lleve a imaginar esa simplicidad e identidad. La comparación del teatro no debe confundirnos: son solamente las percepciones las que constituyen la mente, de modo que no tenemos ni la noción más remota del lugar en que se representan esas escenas, ni tampoco de los materiales que las componen. (David Hume)

I, malgrat tot, anem fent que jo sóc jo i ell és ell. I perquè ell és ell i jo sóc jo, em plau de retre-li homenatge. Qui sap? Potser quan totes les percepcions s'hagin anat desprenent de la memòria, com les fulles caduques ara, a la tardor, i ja ningú pugui dir d'ell que és ell... Potser, llavors, aquest ésser simple i idèntic que no compareix mai es reveli per fi, i el reculli i l'aculli. I el resguardi.






dijous, d’octubre 11, 2007

Lectures de la història

Darrerament, veig joans sales per tot arreu; com aquell -ho explica Pla no sé on- que, arribat a La Garrotxa, se'n feia un fart, de veure vayredes. En Quim Monzó l'incloïa en la llista dels que es plantejava anomenar en el seu plantejament de discurs. l'Enric Vila el reivindica com a escriptor catalanoparlant a Catalunya a la seva duríssima i dualista entrada de blog, El problema castellà.

Anem a pams. Després de la lectura (virtualment coral) de la novel.la de Sales, vull fer esment del personatge, pare de la Trini. Quan, a la segona part, la filla parla del seu pare, de seguida me'l fa estimar. A la tercera part, agraeixo a Sales l'homenatge (a mi m'ho sembla) a Joan Peiró, en manllevar-li la seva bella mort per al personatge esmentat. Efectivament, Peiró va caure a mans dels franquistes, els quals van oferir-li (diuen que un cotxe amb xofer l'esperava a la porta) d'endegar el sindicat vertical. Això o l'afusselament. Va morir afussellat. L'anarco-sindicalisme té els seus homes de bé i els seus màrtirs. Fins i tot, Pío Moa l'hi reconeix grandesa, a Peiró.

Però, allò que m'interessa encetar ara és el "problema castellà" com a contrapartida al "problema catalán". Vila es pregunta, de passada i com a exemple, com és que cap historiador ha tractat el vessant ètnic de la Guerra Civil. Cap historiador nostrat, en tot cas, perquè, precisament, Moa no para de fer-ho. Per a Vila, l'imaginari (fals) de la transició ha nodrit uns quants tòpics que convé d'anar bandejant. Textualment:
- és català tothom que viu i treballa a Catalunya
- la immigració massiva va ser una sort per al país
- el bilingüisme és una riquesa
- aquí, es parla el castellà des dels temps de Marieta la cistellera

Em quedo, de moment, en el negatiu primer: No s'és pas català pel fet de viure i treballar a Catalunya. Els castellanoparlants (Vila porta a col.lació el cas Peri Rossi) no són catalans. Si ho fossin, se'n sentirien; en sentir-se catalans, deixarien de sentir-se castellans i, per tant, deixarien de ser castellanoparlants. El model és la periodista nascuda a l' Argentina, Patricia Gabancho; ella mateixa s'hi acaba de posar, de modèlica (una mica repel.lent, però, en fi..., modèlica), ha fet saber, en perfecte català, que porta a Catalunya els mateixos anys que la Cristina Peri. Els castellanoparlants a Catalunya, els desgraciats, acaben perdent tota identitat, reduïts a pura carnassa contra nosaltres. Històricament, la carnassa s'exemplifica en llerrouxistes i faistes. La Torrassa i el famós cartell fronterer d' Aquí se acaba Cataluña. La perspectiva ètnica a investigar. És a dir: Nosaltres sols, tu. I, qui s'hi apunti, que ho digui ben clar i en català. Les coses clares i el xocolata espès.

Per cert, els brètols anarquistes a la Incerta glòria, de Sales, en les seves bretolades, parlen tots en castellà. Pura carnassa contra nosaltres.

dimecres, d’octubre 03, 2007

Sobreviure i existir

Llegeixo, a La contra de LV d'ahir, una entrevista al Premi Nobel de Literatura, Imre Kertész. Vaig llegir per primera vegada Kertész (Kaddisch por el hijo no nacido, pregària terrible de musicalitat bernhardiana) arran d'una tertúlia en una enyorada llibreria del poble on habito. El traductor Adam Kovacsics ens va parlar de la literatura hongaresa contemporània i ens va explicar la seva trobada amb Imre Kertész, encara sense Nobel, poc conegut; va ressaltar-ne la jovialitat, el sentit de l'humor, la bonhomia... Un home que escriu coses tan punyents. Tot seguit vaig llegir Sin destino, i encara no l'he paït. Una novel.la sense massa complicacions literàries, aparentment senzilla i línial, on el protagonista és un noi jueu de quinze anys que va a parar -es diria que per casualitat- a Auschwitz; tot creient-se la propaganda dels alemanys, emprèn el camí de l'horror a la recerca d'una feina remunerada. El retorn final, com a supervivent, a Budapest constitueix una de les reflexions més fondes que he llegit sobre l'holocaust i la culpa, absurda, de sobreviure. La culpabilitat és absurda i, alhora, inexorable; aquesta és la paradoxa de viure sense destí. Sense destí, l'ésser humà viu a la manera de les plantes; si només són a punt de marcir-se, no defalleixen mai: un fil de sol els infon vivacitat, una gota d'aigua les revifa (Hubo momentos de felicidad en Auschwitz; surgen de lo profundo de uno, y como el mar te inunda, pasa rápido, pero deja el recuerdo, es la vitalidad). Pero, si ser ja és ser culpable, la culpa és del tot absurda i és inexorable. No hi ha res després d'Auschwitz que hagi refutat Auschwitz, diu Kertész. Llegint-lo pot semblar encara pitjor: No hi ha res que pugui refutar Auschwitz. La sortida de Kertész, tanmateix, és personal i intransferible. I lluminosa. Una manera creativa d'atrapar la paradoxa (Yo estoy del lado de la alegría. Sólo se puede escribir desde un exceso de energía, o sea, desde la alegría. La escritura es vida intensificada)

-Existo o no existo es la pregunta más importante en un mundo manipulado, sobre todo en las dictaduras, las actuales y la que yo viví cuando salí de Auschwitz [...] formar parte de una masa de seis millones sin nombres ni apellidos te empuja a lo contrario (a no existir)

Kertész deixa clar que existir es una feinada immensa i constant, que passa per la ficció (Tengo que crearme a mí mismo, diu que es va dir a si mateix), per la creació d'un personatge del qual no puguis avergonyir-te. L'obligació de viure en la bella mentida d'una vida bella. Adam Kovacsics ens va explicar l'entusiasme de Kertész per la pel.lícula, La vida és bella, la perspectiva de la qual és l'única que serveix per narrar l'Holocaust. I, potser, per a refutar-lo, em dic, em diu el meu esbòs de personatge de ficció.