dijous, d’abril 29, 2004

Torno a les finestres virtuals després d'una breu absència. Remenant entre blogs i comentaris, topo amb un cert ambient escalfat, de picabaralla. Un inici de desencís i d'avorriment, com quan tornés a llegir un escrit propi oblidat en un calaix; potser en un altre temps t'havia semblat bo. ¿Què ho fa que el món virtual s'assembli tant al real? Pregunta retòrica. Tanco els porticons.

Avui, l' Avui publica un article que també subscriuria. És d'aquesta noia, la Rahola, que ni em cau bé ni malament, amb la qual, a vegades coincideixo. Parla de totalitarisme, i em sembla un tema adient sobre el qual tots plegats hauríem de parlar. Parla de la decadència d'Europa, una qüestió que també, darrerament, és en boca d'en Pujol. En Pujol és un estadista sense Estat; és a dir, potser hauria estat un bon estadista, ai las. "Dios, que buen vasallo si hubiere buen señor" (o era a l'inrevés?). El vaig veure no fa gaire a un Millenium, cruspint-se en Gorbachov. Certament, en Gorbi està gagà o gogò; em sap greu, aquest home sí que m'havia caigut força bé; cal tenir pebrots per deixar de mentir sistemàticament, encara que sigui a les acaballes, a la recta final de la gran mentida totalitària.

dimarts, d’abril 20, 2004

Sant Jordi 2004

En nom de la rosa i del llibre



Temps era temps, alguns filòsofs discutien amb passió sobre el nom de la rosa; discutien sobre la vida i la mort. L' home -creien-, amb la fragilitat dels seus mots, pot preservar la bellesa d'aquesta flor del jardí, encar viva però ja marcint-se. Només l' home pot posar el món a recer de la mort.

Però, avui, en aquests dies confusos i brutals, el món sencer -les paraules i les coses- pot ser ofert per l'home a l' altar de la mort. Aquesta potència humana. aquesta possibilitat, entela les consciències; ens fa petits i ens fa estranys.

Tal vegada, avui, ens cal mirar enrere, cap al nostre passat comú, per tal de sentir-nos emparats en saber-nos hereus i guardians de la vida i dels mots. Les roses i els llibres.

dissabte, d’abril 17, 2004

A Antonio Muñoz Molina

No he llegit cap novel.la seva (Un invierno en Lisboa em va caure dels dits). He disfrutat moltíssim amb les seves memòries militars, Ardor guerrero . El meu homenatge es deu a alguns articles (memorables alguns sobre l'educació secundària logsiana). El meu homenatge, ara mateix, em surt a raig després de llegir l'article que avui li publica El país. És un escrit llarg i reiteratiu; és d' agrair que sigui llarg i reiteratiu perquè diu coses que en aquest país -sobretot en aquest El país- era urgent que fossin dites. És un article seriós, quasi sever, que comparteixo totalment. Es titula El artista consentido . Efectivament, tracta de la majoria dels nostres artistes i intel.lectuals malcriats i malcarats. Diu, per exemple: Al poeta Raúl Rivero o al periodista marroquí Alí Lmrabet, por ejemplo, reclamar la libertad para sus países les ha costado ir a la cárcel; en España, mientras tanto, es posible usar cómodamente la libertad para asegurar que no existe o que está en peligro, y esa declaración le valdrá a quien la hace una satisfacción personal inmediata y hasta un aura de prestigio, sin que eso le impida ejercer su trabajo y hasta recibir la subvención para su obra del Estado contra el que se declara en rebeldía.

dimecres, d’abril 14, 2004

Un general, Sabino Fernández Campos, ex-cap de la Casa Reial, ha publicat un llibre, Escritos morales y políticos , que servidora ha llegit. El recomano. De tant en tant, s'han de llegir, los otros , sobretot quan són vius i són tan vius. Hi ha un capítol dedicat al paper de les forces armades a la Constitució que convindria tenir present. Ai dels polítics que per frivolitats electorals posin en perill la sagrada Unidad de España . És a dir, que la democràcia arriba fins a on arriba; és a dir, no gaire lluny.
D'un tal Salvador Cardús (La Vanguardia,14-4-04):
Para que un "encaje" catalán con España deje de ser, como hasta ahora, un "encajonamiento" forzado sólo cabe una salida final: que la vinculación de los catalanes con España, la que sea, resulte de un acuerdo entre iguales que se fundamente en el reconocimiento de sus respectivas soberanías en un marco europeo y mundial de interdependencias .

Déu n'hi do. Una interessant "petició de principi". ¿On trobarem una Catalunya sobirana que pugui acordar, d'igual a igual, amb Espanya la mútua pertinença a Europa i al MÓN (!!!)? Les Corts espanyoles ens la regalaran, suposo. I llavors, ¿per a què collons (perdò) necessitaríem encara encaixar dins d'España? No, de fet, llavors, ja parlarem de vincles, d'uns vincles estrets entre pobles que han compartit i encara comparteixen...,etc.

¿De què parlem quan parlem d' "Estat"? No, si de fet ningú en parla; goita: Catalunya, España, Europa, Món, Univers; o bé: sobirania, independència, interdependència, autodeterminació...

dilluns, d’abril 12, 2004

Després de tanta vida bucòlica, vaig al cinema. El regreso . M'avorreixo. "El que conmigo va" (la fòrmula, la manllevo a en Muñoz Molina) també s' avorreix. Compartim, estoicament, el tedi i cap dels dos recrimina a l'altre l' haver descartat, alegrement, la comedieta americana de la sala veïna. Som al final de les vacances. L'ambient psìcològic és ensopit. Comparteixo badalls.
Sovint se sent a parlar d' incomunicació; és un lloc ben comú . Però, el problema, el problema de veritat que ningú no sap explicar-se. és just el contrari.

dimecres, d’abril 07, 2004

Me'n vaig uns díes. M'enduc uns quants llibres, música, botes de muntanya (d'estar per casa)..., però, sobretot, sobretot, tones de mandra.
Que us ho passeu bé, tots els dels blogs, si és que realment existiu. De moment, sóc més aviat agnòstica.

Fins la setmana que ve.
De braus i altres collonades


Tinc un parent, molt parent, que és, si fa no fa, progre. D'un temps ençà, pensa, de mi, que em vaig tornant carca. Jo li responc que no, que només sóc conservadora d'una societat que em deixa ser tan progre. Em perdona la vida perquè és un parent molt parent. Doncs bé, dóna la coincidència -i la contradicció- que ell i la seva dona i la seva filla i el seu gendre (ja és coincidir i contradir) es deleixen pels toros; entre tots, es gasten una pasta gansa a la Monumental. Efectivament, ara és la meva; penso torejar-me'ls amb pa amb tomàquet. Sense perdò. Confesso que mai hagués ni somiat que el meu primer assalt seria tan pintoresc (en el sentit més fondo del terme); ho dec a les nostres autoritats tripartides i als seus cervells tripartits. Friso perquè tot plegat pugi de to, perquè s'encomani. Perquè enderroquin la Monumental.


Que consti que, a mi, els toros ni fu ni fa. No he heretat el gen taurí de l'àvia Dolors, de la terra ferma i de la seba, que al cel sigui; i hi sigui tan distreta (hi haurà "corridas" al cel?) que no li calgui parar esment a les distraccions dels seus néts. El seu marit, l'avi Ramon, astorat davant dels avenços tecnològics, deia: "Redéu, ja no saben què inventar!"


Redéu, redéu.

dilluns, d’abril 05, 2004

Parlàvem de democràcia. Algú va recordar Borges. "La democràcia, un abús curiós de l'estadística". Vam passar a parlar de Borges, a acusar-lo del suport als milicos argentins. Abans de condemnar-lo, vam recordar el seu patiment enmig del populisme peronista, l'arribada al poder de la darrera dona del dictador, la Isabelita (Déu meu, la Isabelita...). Vam suspendre el judici, tot recordant que Borges ja s'havia jutjat, a si mateix.

Recordo que parlàvem de democràcia. Em recordo confusa, com ara. El més mínim rastre de populisme em provoca nàusea; una nàusea ben física, tendeixo a la somatització. M'emprenyo, també, davant l'elitisme militant. Veig, de lluny, un elitista (se'ls distingeix ràpid perquè solen ser estetes), i m'emprenyo. M'agrada la gent que se sent incòmode (no confondre amb aquella mena d'intel.lectuals i artistes instal.lats còmodament en la incomoditat cridanera). Ja ho he dit: confusa.

Tal vegada la democràcia és massa delicada per exposar-la tant en públic. A hores d'ara, ens cal despullar o vestir l'emperador? Què és més nociu a hores d'ara? Què, més obscè?
Caram! Just m'havia decidit, intrèpida i apassionada, a ser internauta i a escriure, narcissista i descarada, una pàgina personal, quan, paff, el disc dur (el de l'ordinador, no el meu) se'n va, a fer punyetes. Els tècnics, casolans i foranis, asseguren que no he estat jo. Ja se sap, els tècnis adoleixen d'ingenuïtat, els manca imaginació. Ja em direu, sinó: en ma vida m'havia apropat a un ordinador i en quatre díes, pamm, això del disc dur. La seqüència causa-efecte és claríssima.
Hi ha filòsofs que diuen que tota relació causal és, en el fons, arbitrària; que només disposem del recurs a l'experiència... un dia sí, l'altre també. M'arriscaré a continuar navegant i escrivint a veure si... paff. Què, sinó?
Filòsofs i tècnics a part, jo que el disc dur (el de l'ordinador), a mi, me la té jurada. Mentrestant, m'apresso a guanyar-li la partida, paraula a paraula, blog a blog.
Per cert, les referències "causa-efecte" no tenen res a veure amb l'actualitat político-terrorista. Ho juro.