dilluns, de febrer 26, 2007

Redreçant Brecht. De la temptació a la seducció

A la pel.lícula, La vida dels altres, l'ombra de Brecht hi té un paper protagonista. És la història d'un canvi, d'un d'aquells salts substancials, considerat impossible: l'aparició sobtada de la bondat enmig de la ignomínia. La bondat que apareix no és fruit de cap temptació, És terrible la temptació d'ésser bo (B.B.). La bondat, a la pel.lícula, neix de la vida dels altres espiada, robada, embrutida, a punt de ser destruïda, a punt per ser destruïda. La bondat es troba en el reconeixement quasi sobtat d'una realitat sagrada que s'ha de preservar al marge de qualsevol altra consideració, ja sigui política o purament personal.

Al marge de qualsevol altra consideració, ni que sigui altruista. Parlant del fi i els mitjans, de fins que pretesament justifiquen mitjans, Hannah Arendt cita Brecht:

En Me-ti, póstumamente publicada, Brecht sugiere un veredicto para el hombre bueno convertido en malo. "Escuche", dice una vez finalizado el interrogatorio, "sabemos que usted es nuestro enemigo. Por lo tanto, será usted llevado al paredón. Pero en consideración a sus méritos y virtudes, será un buen paredón, y le fusilaremos con buenas balas de buenos fusiles y le enterraremos con una buena pala en buen suelo".

Aquest home bo convertit en dolent seria el propi Brecht, esclar, i el seu terriblement bondadós stalinisme del tot conscient de l'horror.

diumenge, de febrer 18, 2007

Negrín

A la biografia de Companys d'Enric Vila, trobo quatre frases ajustadíssimes i plausibles sobre la personalitat de Negrín. Tot el que he llegit sobre el personatge em porta a veure'l aproximadament reflectit en el retrat de Vila. Fill de casa bona, científic reputadíssim internacionalment, culte, intel.ligentíssim, endrapador compulsiu de bones viandes, de bona vida. Calculadament socialista. Dirigeix els darrers avatars de la República cap al desastre final, sense pressa, lliurat al càlcul d' esperar, contra tota altra esperança, l'esclat de la guerra a Europa, única possibilitat de victòria. La lleva del biberó són els grans de sorra, escolant-se dins d'aquest singular rellotge. Diu Vila:

Malgrat les diferències, amb Prieto o Azaña (Companys) encara s'hi hauria pogut entendre. Eren homes del 14 d'abril. Tenien un passat i una èpica comuna. Però amb Negrín no hi ha espais d'empatia [...] També són (els menyspreus de Negrín) el turment d'Azaña, que després de passar unes setmanes meravellat per la seva intel.ligència queda horroritzat del monstre que ha nomenat. Si a Largo Caballero el trobava massa vellet, "un cadàver" més que un cap de govern, Negrín li sembla un tipus inhumà, que a tot aplica un càlcul implacable, la seva lògica científica de fisiòleg.
Dos sentimentals com Companys o Azaña no tenen res a apel.lar amb una intel.ligència com la de Negrín. El cap de govern és un depredador que governa igual que es lliura al plaer, amb una passió freda i metòdica. Al matí fa una visita al front i a la nit es fa portar tres senyores a l'habitació; un dia demana a la població afamada resistència numantina i l'endemà organitza un banquet i vomita quan està tip per poder seguir menjant. Quan mori el 1954, demanarà que el seu nom no consti a la làpida. Negrín no fa concessions a la vanitat ni al sentimentalisme, és un materialista fanàtic, un darwinista pur. Com a molts dirigents europeus del seu temps, la fe en la ciència el fa actuar amb un resultadisme despietat.

En el cientific Negrín pensava en llegir el post sobre ciència i fe a El café de Ocata, en el ben entès que cap dels contertulis fa la impressió d'encarnar aquesta fredor científica de la que parla Vila; entre d' altres raons, no m'imagino pas Negrín parant-se a pensar i a discutir sobre ciència i religió. Però, em sembla obvi que el poder d'una ment purament darwinista és el poder que Occident podria aportar com a força en un hipotètic camp de batalla, ni que sigui amb si mateix. I doncs, no deixa de ser preocupant, per dir-ho suau.

dissabte, de febrer 17, 2007

Llegint Quevedo, juntando pañales y mortaja


Diu:

Señor don Manuel, hoy cuento yo cincuenta y dos años, y en ellos cuento otros tantos entierros míos. Mi enfancia murió irrevocablemente; murió mi niñez, murió mi juventud, murió mi mocedad; ya también falleció mi edad varonil. Pues ¿cómo llamo vida una vejez que es sepulcro, donde yo propio soy entierro de cinco difuntos que he vivido? ¿Por qué, pues, desearé vivir sepoltura de mi propia muerte, y no desearé acabar de ser entierro de mi misma vida? Hanme desamparado las fuerza; confiésanlo, vacilando, los pies, temblando las manos; huyóse el color del cabello, y vistióse de ceniza la barba; los ojos, inhábiles para recibir la luz, miran noche; saqueada de los años la boca, ni puede disponer el alimento ni gobernar la voz; las venas para calentarse, necesitan de la fiebre; las rugas han desmoldado las facciones; y el pellejo se ve disforme con el dibujo de la calavera, que por él se trasluce. Ninguna cosa me da más horror que el espejo en que me miro." (Epíst., p. 317)

Avui compto jo cinquanta-dos anys i, vés per on, m'ha donat per obrir el llibre de Quevedo, que és un dels meus llibres més estimats. I, a la primera página, trobo aquesta terrible notícia del seu aniversari. Casualitat que deixo córrer només esmentada perquè em carrega la poètica de l'atzar, pura banalitat estètica. El cinquantejar de don Francisco no és el meu, i encara penso que he assistit a més enterraments d'altri que no propis; però, sense fatxenderies, caldrà reconèixer que la minuciosa concreció, cruel i precisa, de la mort quevedesca m'ha produït esgarrifances. Una mort mirada, una mort davant del mirall, amb ulls que miren nit. Passi-ho bé, don Francisco, cuito a tancar el llibre i a recloure'l al lloc més alt i obscur i polsegós de la llibreria. Passi-ho bé, que el mirall em reclama encara amb coqueteria. Així que abandono Quevedo i el susbtitueixo per uns quevedos nous de trinca, de disseny italià, que m'afavoreixen prou i dels quals manllevo una imatge nítida, lluminosa... Ai las.

dimarts, de febrer 13, 2007

Los etarras no aceptan esas cosas,

diu De Juana en referència al tercer grau penintenciari. Los etarras y yo, señora, somos así. Seguirà, doncs, amb la vaga de fam. Friso per escoltar de nou proclames humanitàries i denúncies contra la brutalitat estatal a jugadors de futbol i altres anasagastis. De Juana continua morint-se de pena de mort i esgotades, de moment, les teulades de les altes instàncies judicials, la pilota li rebota a la cara a ZP. Però no, no el tomba. No encara. Tot és susceptible d'empitjorar i a aquestes alçades ja sabem que amb ZP al capdavant tot empitjora, fins i tot la salut de De Juana.

Darrerament, des de l'atemptat de la T4 per a ser més exactes, cada vegada que critico ZP noto al meu voltant una indignació ben curiosa, una indignació només retrospectiva, una indignació amarada de melangia, una indignació quasi poètica, una indignació al ritme De lo que pudo haber sido y no fue. És a dir, noto que amics i coneguts i saludats comencen a mesurar, en silenci i en la intimitat més íntima però amb exactitud, l'alçada política de Zapatero (sí, jo penso exactament allò tan lleig ans inevitable, a l'estil de, Ja era hora, redéu). Ara es porta, per exemple: No, si jo de socialista no n'he estat mai (proclama aquesta, que ja he sentit en una altra ocasió i que s'acaba traduint en abstenció electoral). No, si jo d'Eta no me n'he refiat mai. No, si jo d'antiianqui no en sóc. No, si jo d'independista no me n'he sentit mai. No, jo pacifista, pacifista, a seques... Parlem-ne de tot plegat, que no és tan senzill.

Doncs, no. Que no em dóna la gana de parlar-ne. Que t'escolti la iaia, home. I, a més, no és que fos senzill, és que era obvi. D'una obvietat paorosa.

dilluns, de febrer 12, 2007

House of Gregorio

Brutalment honest.
Enric Vila

Llegeixo la biografia de Companys de Vila i com més va menys m'interessa Companys (certament, m'interessava ja poc en començar la lectura, el personatge) i més el seu biògraf. Vila no amaga que escriu al servei de la pàtria catalana: Amor a la tradició, fidelitat als morts, coneixement de la terra que es trepitja (pàg. 176); en aquest audaç i digne programa, ressonen antigues veus d'un patriotisme d'arrel (mai millor dit) reaccionària (n'hi ha cap altre?); ressona la definició -diria que exacta- de Maurice Barrés: Una nació és la possessió en comú d'un antic cementiri i la voluntat de continuar fent valer aquesta herència indivisible. Vila sap, però, que del cementiri català no en sortirà cap voluntat de fer prevaldre res fins que no s'esmicolin totes els mites vergonyants, puritans -vitrina de figuretes de Lladró, diu- amb què, tots plegats, hem anat guarnint les tombes, amb la pretensió d'amagar les disbauxes i els fracassos col.lectius. La de Vila és una mirada històrica, doncs, que parteix de la necessitat de fer neteja al servei de salvar allò que queda -o que quedi- de la pàtria.

Així, em trobo amb la sorpresa d'una reivindicació, gairebé insòlita, d'Estat Català: Durant la guerra, Estat Català serà l'únic partit amb condicions de defensar amb les armes (minses condicions, escasses armes: eren quatre gats) les institucions democràtiques establertes davant feixistes i revolucionaris (pàg. 177). Ai, -dóna a entendre Vila-, si els catalanistes moralment benestants haguessin sabut posar al seu servei els famosos "escamots", en comptes de menysprear-los i d'anatemitzar-los... Home, doncs si juguem a dir la veritat, diguem-la: En cas que admetem l'existència, durant la guerra, d'institucions democràtiques, queda clar, com el seu propi nom indica, que Estat Català no estava simplement per la defensa de les ja establertes. I aquí hi ha el mal, que durant la guerra, pocs estaven per defensar la democràcia establerta en perill de mort, i massa n'hi havia que volien fer-la servir de trampolí, és a dir rematar-la, per llançar-se a aventures de més alta volada.

Una altra qüestió cabdal que recorre tot el llibre té nombrosos i difícils meandres pels quals no navegaré ara. Només l'esmento: la tesi que l'espanyolisme atia, a moments sembla que fins i tot planifica, les onades migratòries per ofegar Catalunya, i després fa servir les masses proletàries (així, l'anarquisme dels anys treinta s'ha d'entendre en clau d'arrels lerrouxistes) i de lumpenproletariat per fer trontollar la pàtria. Diu Vila: Com sempre, el principal enemic de les aspiracions catalanistes és la fractura social. Les onades migratòries compliquen el problema (pàg. 173). En llegir-ho, he pensat en la facilitat i alegria amb què les aspiracions catalanistes podrien acabar de bastir una nació catalana lliure de problemes, farcida d'homes cultes, rics, desvetllats i feliços. I catalans. Però, no. Es complica, oi?

Recomano a tothom la lectura del llibre de Vila i no ho faig pas amb ironia. És un llibre intel.ligent i audaç; era urgent no pas de desenterrar els morts sinó de llevar els amulets i demés quincalla de les seves tombes.

divendres, de febrer 02, 2007