dijous, de juliol 27, 2006

Luxes

A París faig que G. es fixi en la Place Vendôme. En la seva arquitectura harmònica, la seva simetria, i, ja més en concret, en els aparadors rutilants de les joieries. Això és el luxe, fill meu. Calibra'l bé per a no confondre't. Rebutja'l o afanyat'hi, però, a la vida, no acceptis bisuteria. En G no llegeix les meves paraules, però diria que entén bé les meves tot just insinuades indicacions pedagògiques. Pel seu compte, en G també es fixa en una escena d'interior: un senyor molt ben vestit seu davant d'una tauleta-mostrador i calibra un parament de rellotges que li mostra amb gest sol.lícit el venedor. Què passaria si nosaltres entréssim al local? Doncs, passaria que seríem d'immediat calibrats i, amb tota probabilitat, etiquetats de turistes, perquè som turistes, la definició més exacta dels quals, aquí, a París, és justament: qui no s'endú cap souvenir de la Place Vendôme. Sí, però...? Doncs, continuaria passant que molt sutilment i amable, en un primer round, ens invitarien a marxar. I...? I..., calculo que en un tercer round, ens acompanyaria a la porta un guardià armat, la presència del qual es materialitzaria davant nostre de cop, de cop i volta, com una aparició.

Perquè, aquí, G, a la Place Vendôme, -escolta'm bé això que no et diré mai, però que ja t'he insinuat a bastament- o no s'entra o s'entra a comprar... O... o s'entra a robar! (Banda sonora de Missió impossible).

De matinada, en G i jo gaudim de la pel.lícula, Le cercle rouge, la meva policíaca predilecta, la pel.lícula del robatori d'una joieria de la Place Vendôme. Uns lladres de cine: Delon, Volonté, Montand (Són durs, aquests, diu en G, admirat); un policia solitari i circumspecte que viu amb tres gats; un cant a l'amistat i a l'orgull de l'obra ben feta. Tota una lliçó pedagògica, fill meu; em satisfà que t'hagi agradat i, sí, és una pel.lícula diferent de les que acostumes a veure. I, per postres, te l'has empassat en versió original subtitolada. Sí, sortosament, no eren homes de paraula fàcil. Un luxe.

dissabte, de juliol 22, 2006

I més

Friso perquè el meu compte corrent ("Sí que corre, sí", deia aquell) a les Illes Caiman sigui degudament engreixat per la internacional que jo em sé. Mentre, tot esperant Pot, que s'ompli el Pot, continuo fent d'altaveu, qui sap si per a l'engreix d'altri.

Una temporada en el infierno, encore, fent-se ressò (engreixant un tercer Pot?) de Le Monde: els seus titulars, Hizbulà desafia Israel, i d'altres acudits.

Recordo Víctor Alba -i d'altres- quan començava a posar-se massa pesat amb el ritornello de l'assassinat estalinista de Nin. Era l'època dels estalinistes catalans en procés de pacificació de la mà de la sempre amatent, a l'hora de salvar ànimes, pietat cristiana. Cristianos para el socialismo, en deien, llavors, quan capficar-se massa en reivindicar la llengua catalana era cosa de burgesos (ara, aviat, passarà a ser cosa de romàntics que no toquen mai de peus a terra). Deia, queixós, Víctor Alba:

- Noi, la Cia paga molt malament. Molt malament.

dijous, de juliol 20, 2006

Més

Més encara. Amoz Oz i d'altres a Nihil obstat.
(es nota que no tinc ganes d'escriure, oi? És la calor... El mocador de ZP em tempta, però. Em tempta molt. Hi veig matèria literària)

dimecres, de juliol 19, 2006

Amos Oz

Contundent i clarificadora anàlisi d'Amos Oz. Seria pedant i absurd afegir-hi cap altra paraula. I deshonest: Oz ho viu en directe.
(Via Una temporada en el infierno)

dilluns, de juliol 10, 2006

Allons (I) o La caverna pla-triòtica o El cor de les tenebres

Part I.- Dimecres passat. Afores de París. Vespreja, a l'esplanada de la Défense. Sota l'arc ad maiorem gloriam de Mitterrand, hi ha tres ànimes cansades, només tres, sense cap voluntat aparent de defensar rien. De rien. Tampoc sembla pas necessari, al capdavall. La darrera batalla s'ha lliurat i s'ha perdut fa estona. En queden, arreu, les restes sinistres, el paisatge després de: Ampolles de plàstic, llaunes, puntes de cigarretes, paperassa arrugada de tots colors i textures... I fluids, diversos en flaires i densitat, que formen, d'ací d'allà, petites llacunes, trencadissa de miralls. Un submón delillolià sense De Lillo. El sol es pon just darrera de la immensa buidor que l'arc, solemne en la seva absurditat, emmarca; un raig agonitza, definint la perfecta simetria de La Defensa i del Triomf; llunyà, el triomf. Tanmateix, la llum és massa esplèndida i massa agònica, i orgullosa, com per a entretenir-se a fer sensible cap símbol.

Aterrides de solitud, les tres ànimes coincideixen a moure's vers l'únic recinte, o miratge, on sembla detectar-se moviment. Tal vegada hi ha vida i hi ha esperança. I tot i que, tal vegada, si hi hagués vida i esperança, les tres ànimes no sabrien ja què fer-ne, es mouen d'esma, les tres ànimes, i s'hi encaminen, cap al recinte o miratge, fins a topar amb un bar, o decorat, com qui diu abandonat a corre-cuita, amb gots de cervesa tot just encetada damunt el mostrador, cigarretes consumint-se als cendrers... Un petit televisor encès, allà, al fons. I, de cop, un home que mira. Mira la pantalla, rígid, en la penombra, una rigidesa d'estàtua. A mida que es va definint, li ressalten les galtes, pintades a la manera d'un guerrer primitiu. Els colors, cas que això fos encara possible, serien els de la bandera francesa. Les tres ànimes, amb educació exquisida, en francès i amb to de veu baix per a no molestar, s'interessen davant l'home primitiu, o la seva estàtua, per la resta de l'espècie humana, per si hi ha vida i esperança i civilització. Ningú, mai, podria confirmar que el gest brusc de la mà de l'home sigui realment una resposta. Tanmateix, l'home ha fet un gest, que ha permès a les tres ànimes de descobrir la boca d'una escala inclinadíssima i fosca, des d'on comença a alçar-se un estrany brogit, una mena de fúria. Un altre drac a batre? Un fatigós començar de nou? O, un viatjar a la fi de la nit...



Part II.- El soterrani és ple de gom a gom, la gent asseguda, d'esquena a l'escala, en fileres; entre les cames sovintegen tauletes amb begudes. A la paret del fons, evidentment, una pantalla gegant. L'aparició d'una cambrera joveneta i amable proporciona tres cadires a E, a G i a mi mateixa. G, de dotze anys recent fets, s'esforça a mirar la penombra amb ulls esbatanats. La gentada crida. De cop, un sol crit, una sola Veu. E, ràpid de reflexos, diu "penalti", i jo, com quasi sempre, pregunto "contra qui?". Em respon la multitud d'una sola Veu, que s'expressa a glopades rítmiques. Descobrim que el terra és de fusta quan ressona i compassa la Veu, estrany i potent timbal de fusta. A la pantalla, l'heroi Zidane, sol enfront la soledat del porter davant del penalti. Jo faig com qui s'engresca -"Zi-dan, Zi-dan"- per tal que s'engresqui en G. Fracasso. I fracassa també la meva veu; l'oïda m'indica amb claredat que no assoleixo d'atènyer la Veu. M'esforço amb el maleït accent, amb la síl.laba final, "an, an". Non, non. "A veure?"... " Zi... ?" Paro l'orella i la Veu sona molt més fonda, tribal, com si provingués del cor mateix de la selva: ZZI-ZZÚ. ZZI-ZZÚ. ZZI-ZZÚ... "Zzis-szzú?"... ??? "ZIZOU!", "Zizou és Zidane. G!" "Au, vinga, G, som-hi: ZiZou. ZiZou. ZiZou..." Fracasso encore. En G, senzillament, entenimentadament, té por. I arriba l'esclat, el crit brutal de la Veu, la descàrrega del Gran Peu a la fusta, la fissió de la Veu en crits, ganivetades de crits, metralla de crits, crits que reboten per tot el local. I és un onejar de banderes, i són banderes franceses, a la caverna del Triomf de la Patrie. Allons! Enfants de la Pat... En G ha desaparegut. L'E i jo mateixa pugem, a velocitat dialèctica impensable fins i tot per a Plató, tots els esglaons escarpats de la caverna. No és la llum del sol la que ens encega quan assolim la sortida. És la nit, a l'esplanada de la Défense. En G, sol i emprenyat amb si mateix i amb el món dels homes, va dient, tot reprimint les llàgrimes: "Són bojos, aquests gals".



Part III.- La mare abraça en G mentre pensa que no sap si desitja o no desitja que el seu fill sigui una de les reencarnacions de l'ànima immortal de Sòcrates. Conclou que no ho podrà saber mai, de tan enrevessat com és el desig d'una mare vers l'ànima del fill.
Allons! Enfants de la Patrie! (II)

No entenc un borrall de futbol però procuro no perdre'm (via televisió):

-semifinals i finals dels Mundials
-partits de Champions si juga el Barça
-Barça-Madrid/Madrid-Barça

Des del Mundial 98 que m'agrada Zidane. La seva elegància, la seva impertorbabilitat... Alguna vegada havia llegit que patia de rampells, però mai no els havia presenciat; tanmateix, alguna cosa en el seus ulls me'l feia estrany. Vaig seguir la final d'ahir des de casa estant. A favor de França. Era emotiu veure jugar per darrera vegada Zidane; veure'l jugar fins al límit, veure'l patir estoicament i reincorporar-se al joc. Magnífic, el seu lideratge al terreny de joc i el seu darrer cop de cap davant la porteria italiana, a punt de marcar un definitiu dos a un a pocs minuts del final del partit... Magnífic, fins que, pam! A un pas de la seva personalíssima glòria final, davant de milions d'espectadors arreu del món, se li creuen els cables i fot la bestiesa de la seva vida. El rampell en estat pur. El brutal i estúpid gest agressiu d'un home tranquil. Impressionant, la seva posterior expressió perplexa. Expulsió i llàgrimes de vergonya i ràbia.

Inevitable de recordar Orson Welles i la història de l'escorpí que no sap nedar i demana ajuda a la granota per a travessar el riu. La granota s'hi nega, adduint que no se'n refia, de l'escorpí, que la matarà en el moment més inesperat. L'escorpí apel.la a la lògica i convenç la granota amb la contundència de l'argument sobre l'absurd de posar en risc la pròpia vida. I, llavors, enmig del riu, pam! Picada mortal de l'escorpí. Ja morint-se, la granota manifesta la seva perplexitat, ella es mor i l'escorpí també. Absurd.

-Sí, absurd. Però és el meu caràcter -diu, abans d'ofegar-se, l'escorpí.


Allò que més m' inquieta de tot plegat és un més que probable, tot i que estranyíssim, impuls de donar-se a conèixer, en aquest cas literalment a tot el món. La necessitat de l'inconscient de trobar el seu minut de glòria i de càstig.


M'assabento, amb alegria, que Zidane és honorat amb la Pilota d'Or del darrer Mundial de la seva vida.

dissabte, de juliol 01, 2006

Fins aviat



Sí, sí, me'n vaig a París.

A París hi ha una vella, Ue. Que té més vuitanta anys.
I ramplamplam, la vella...

Le Jardin des Plantes i Rilke. Museu Rodin. Barcassa pel Sena. Torre Eiffeil. Boulevards. Barri Llatí, Marais...I, i, i,

EURODISNEY. Uau.
-Hotel de luxe?
-Sí

-Minibar?
-Sí

-Piscines?
-Sí