dilluns, d’octubre 24, 2005

Adolescents malcriats

Una de les característiques més irritants d'un adolescent en crisi és la immensa capacitat d'autoengany. La realitat ja ha plantificat uns límits prou clars, que només es poden saltar fent volar coloms. A vegades, esclar, amb les idees molt fixes, una voluntat de ferro i el vent a favor, alguns d'aquests límits es poden traspassar realment; llavors, però, i per definició,
ja no som davant d'un adolescent malcriat i en crisi.

Sí, l'adolescent el faig servir com a imatge literària. El que tinc en ment és el debat d'ahir a l'Àgora del 33. Una colla d'"adolescents" discutint amb l'adult de torn, encarnat en l'espanyolíssim Espada. A mi -què voleu-, em sap greu tot plegat. ¿Quants dels que ara defensen aferrissadament l'Estatut -o el dret a tirar-lo endavant-. Ho defensa l'Enric Sopena, cony!- estan disposats a barallar-s'hi, a fons? ¿Quants sofismes, contradiccions i, al capdavall, mentides, no haurem de sentir sobre Catalunya, el seu estatut, i el seu estatus? Concreto més: ¿No ho sabia Viallatoro que tenia un problema conceptual, tal com li va etzibar Espada? Villatoro fent la demagògia del 90% (té, hem passat ràpid del 3% al 90%, potser encara hi ha esperances), percentatge amb el qual a Madrit no ens poden tancar la porta als nassos. I Espada dient-li això del problema conceptual, recordant l'evidència que l'Estatut és una llei espanyola que necessita majoria a Madrid; què? no ens agrada? Ja ho té això de firmar pactes constitucionals, a vegades.

La qüestió és clara: ¿es vol o no es vol canviar la Constitució, fins al punt de trencar allò essencial del pacte (no em vinguin amb la tonteria que la Constitució ja s'ha canviat i s'haurà d'anar canviant i just ara s'ha de tornar a canviar per no sé què de l'herència de la corona..., per postres ara, doncs, diuen que és un nen, el de la Leti)... repeteixo: allò essencial del pacte constitucional pel que fa al futur de Catalunya? ¿Es vol canviar a fi de constituir si més no l'embrió d'un estat propi? Em temo que la majoria de catalans que viuen i treballen a Catalunya senzillament no estan per la labor. Però, que senzill, que mesquí i sobretot que ridícul, adolescent, amenaçar Madrit amb el papus d'un text indigerible, però sense mala intenció, només per a bé, mira, a veure què en traiem; aviam què ens donen, tu. Qui dia passa any empeny i, si més no, sempre es podrà destilar en demagogia electoral en clau catalana: és que a Madrit no ens entenen, és que ens tenen mania, en el fons allò que ens tenen és enveja... Nosaltres som demòcrates de tota la vida i ells són uns fatxes.
Ja fa anys, algú em va explicar una anècdota sucosíssima i que, a més, pot ser certa. A les acaballes del franquisme, uns independentistes nostrats van lograr entrevistar-se amb la corona marroquina, sempre atempta a fer la punyeta a Madrí com tothom sap. El rei en qüestió volia anar per feina, una feina que entenia en clau postcolonial: on dieu que desembarquem les armes, doncs? Esglai català quasi d'infart: Armes??? No, si nosaltres allò que volem és fer una revista...
Ara em ve a la memòria que els irlandesos, de Valera and company, pactaven amb els alemanys contra l'odiada Anglaterra. Ni amb Hitler arrasant Londres, se'n podien refiar, d'Irlanda ja consituïda com a nació-estat, els anglesos. Churchill en persona prohibia a l'armada de fer servir per a res bèlic les costes de la bella i independent, immaculada, Irlanda.
Violència i valor


Llegeixo el resultat contundent del referèndum brasiler sobre l'ús d'armes. Un brasiler em va explicar la por de qui està dins del cotxe aturat en un semàfor a Sao Paolo, por a rebre un tret al cap, potser per a prendre't el rellotge. Evidentment, qui s'ho pot permetre es trasllada en cotxe blindat.
Però, de violència, en volia parlar en relació a una pel.lícula que han estrenat aquest cap de setmana: Una historia de violencia, de David Cronenberg. Em va interessar molt, sense enlluernar-me massa. El cine de Cronenberg -em refereixo a les dues pel.lícules que recordo; l'altra és Inseparables- em sembla fred, i fredament explícit en les escenes de violència. Una historia de violencia reprèn, en part, la reflexió de la magnífica Sin perdón, i remet a la també magnífica i oblidada Perros de paja. El western d'Eastwood està impregnat d'una malenconia densíssima; el film del vell Sam - que no recordo gaire- és d'una perversitat subtil, en relació sobretot al sexe -i encara, al sexe femení- més que no pas en la resposta brutal i, a la fi, banal del mascle. La pel.lícula de Cronenberg sembla sobretot exposar una tesi per mitjà d'un guió milimètricament pensat. Es permet jugar irònicament amb l'heroi anònim de l'estil de vida americà, i esdevé quasi magistral quan plasma la simetria de la identitat -i el reconeixement especular- entre pare i fill. Remarcable, també, l'admiració, tranquil.litzadora, reparadora, que provoca en l'espectador tant la intervenció heroica del pare com la reacció valenta del fill, i com es veu en tots els casos súbitament trencada per la inquietud i el rebuig davant la visió del resultat: les ferides, els morts. Fet i fotut, què fàcil ser heroi quan es té fusta d'assassí. Recordo un dia, a classe, com els alumnes i jo pensàvem en alguna distinció moral que fos pròpia de tota cultura, que fos universal. La valentia, se'ns va acudir, de manera indiscutible. Esclar, la valentia, el valor, que, com a la mili d'abans, se le supone. No ens vam aturar a pensar -ja tocava el timbre- en la violència que l'acompanya, potser perquè també se le supone.

diumenge, d’octubre 23, 2005

Projectes

M'he llegit el projecte d'Estatut (tasca farragosa) i em vaig llegir el pla Ibarretxe (lectura fluida, quasi agradable en la seva simplicitat). Deixant de banda demagògies, tacticismes i nerviosismes, em sembla que el pla basc era una declaració d'independència, tot i mantenir alguns lligams, entre amables i interessats, sempre nítidament definits, amb l'Estat espanyol; uns lligans que permetessin construir amb solidesa el complex arquitectònic del futur, que hauria d'entroncar Euskadi amb Europa. Això nostre, m'ha semblat una declaració de dependència sadomasoquista; una rara i caòtica dependència d'un estat en construcció dins d'un estat consolidat. Així, el projecte dels bascos tendia ja d'entrada a la separació -d'aquí la claredat en el dibuix d'uns límits-, tot usant l'estat espanyol com a terreny des d'on coger carrerilla per a córrer millor en direcció contrària; així, el projecte català s'endinsa audaçment en la complexa estructura estatal per a conformar-se des dins, i per a poder, finalment, ser parit des de dins, amb el risc evident d'acabar patint malformacions. Llegint el projecte d'Estatut, em venia a la ment la formidable imatge literària de Quasimodo dins la catedral gòtica.
Avui he llegit un article (La nación catalana, d'Antonio Elorza) interessant, publicat a El País d'ahir. No desmenteix del tot la meva intuïció quan diu, després de reconèixer l'evidència que Catalunya és una nació:
El Estatut no se limita a afirmar que Catalunya es nación. Rechaza que España lo sea y además le impone lo que debe ser: "Catalunya considera que España es un Estado plurinacional". Un marco estatal en que hay naciones de verdad. Y el resto. Ésa es la clave de bóveda del nuevo Estatuto. La relación entre Catalunya y España, en tanto que naciones, es de una radical alteridad, por lo cual el autogobierno catalán, al insertarse en el Estado español, con el respaldo de los arcaizantes y miñonescos "derechos históricos", lo hace aplicando un criterio de bilateralidad (...) La masiva transferencia de competencias, vaciando el estado desde el interior, prefigura la transformación del Estado de las Autonomías en un Estado dual (...) Con la particularidad de que ese Estado catalán, llamado "Generalitat", participa en las decisiones de lo que queda del Estado español.
A Elorza, esclar, no li agrada gens ni mica tot plegat. I ZP se'n du, a l'article, un bon sopapo final. Reconec que, a mi, aquesta alteritat entre nacions (la espanyola i la catalana) no em plau gens, tampoc. I, aquesta imbrincada dualitat estatal, tenint en compte com les gasten els polítics catalans que conec, em fa patir només d'imaginar-me-la. Vaig sentir fa poc Hèctor Bofill dient, a la tertúlia matinal del Cuní, que no se'ls estima gens, els espanyols; que passa d'Espanya, vaja. Va especificar que no era racisme, que estava casat amb una sudcoreana. Va rematar-ho afegint que se sentia molt més a prop de la cultura coreana que de l'espanyola. I jo, francament, després de veure passar pel meu cap -de manera semblant a com aquells que van a morir veuen passar la seva vida- amb una rapidesa vertiginosa tot allò d'Espanya que m'estimo i que forma part de la meva identitat... després, doncs, d'aquesta experiència quasi mística, em vaig quedar perplexa. Corea del Sud, no et fot.
Què fer amb la nació catalana? No en tinc ni idea. Entenc que sense estat, malament rai. La llengua, sobretot. Deixem-nos de punyetes i fem-ho ràpid: una llengua sense exèrcit darrera, una llengua pacifista, de sempre que és mala peça al teler. Amb els temps globalitzats que corren, però, amb estat o sense, perillen les peces i els telers. Esperem que la influència d'en Bofill, i d'altres dandis cosmopolites de la ceba, serveixi per a conservar el teixit català ni que sigui deixant-lo a mans de parques exòtiques.

dimecres, d’octubre 19, 2005

A E.H.T.


Lo malo es que a veces (Zugazagoitia) pretende "hacer estilo", y debe de creer, y otros lo creen sin duda, que muy bueno. Desde hace algunos años, a casi todos los folicularios españoles les ha dado por escribir, venga o no a pelo, con frasecitas cortas, con cláusulas breves, creyéndose con ello más "modernos" (...) se contentan con tronchar las oraciones, cortándolas a cada dos o tres vocablos con un punto seguido arbitrario, sin observar correspondencia alguna entre el desarrollo de la frase y el de la idea o pensamiento que pretenden expresar. Así resulta una frase cojitranca y jadeante. La atención del lector, como la materia suele ser parva y muy cursada, corre más veloz que la elocución del articulista, y se ve forzada a detenerse en las pausas indebidas de la prosa, desligadas de las pausas del discurso. Queriendo ser rápidos, son tartamudos. (Manuel Azaña, Diarios de guerra)
En llegir, fa molt poc, l'anterior paràgraf, vaig pensar immediatament en Eduardo Haro Tecglen. Acaba de morir, i m'esforço a pensar només en qüestions d'estil.

diumenge, d’octubre 16, 2005

Pèrdues

Escric a raig, directament al blog, sense corrector de res. Faig mal fet. Ahir tenia enllestit un post sobre la història i els historiadors de les dues espanyes (un dels bàndols no era pròpiament un sinó una munió que feia la cursa per lograr ser un i, alhora, derrotar l'altre un. Un desgavell, com tothom sap); hi esmentava també el president Companys i Josep Benet, a qui vaig veure uns segons a la televisió dient amb un fil de veu que Franco era un criminal de guerra. Sobretot era un criminal de postguerra, llarguíssima postguerra de quaranta anys, deia jo, en el post. Josep Benet insinuava -no és textual; només m'ho va semblar- que era per mitjà dels seus crims com a estadista que ens havíem de fer forts front als revisionistes de la història, revisionistes clarament franquistes com ara Pío Moa (l'innombrable; he llegit articles d'historiadors que l'insulten sense anomenar-lo; és curiós). Insinuava Benet -o això em va semblar- que abans (ai, abans!), durant la Guerra Civil, les culpes van massa repartides com per jugar a que si tu, que si jo.
Ara, refaig el post de manera indirecta perquè quan vaig intentar publicar-lo, el vaig perdre. Durant una estona, vaig intentar reproduir-lo de nou des de la memòria recent però vaig trobar que era una feina penosa: aquí la ironia, allà el joc de paraules... El plaer que ens provoca escriure i anar trobant el fil, les paraules quasi exactes per expressar o emmascarar allò que penses, aquest adjectiu justament... etcètera. Com s'esmuny de cop aquest plaer si es tracta de refer el camí, un camí ja trepitjat, sense troballes possibles, com un camí de bosc boletaire un diumenge a la tarda. Hi he pensat fa un moment en llegir un post esplèndit, irònic de cap a peus; hi he pensat en envejar el plaer d'haver-lo escrit, oi?
(Aquest oi? volia remetre directament al post anomenat Noms i pseudònims)

dimecres, d’octubre 12, 2005

Intel.ligència

Llegeixo a can Saragatona unes paraules de Gil de Biedma: ...felicidad de sentirme inteligente.
Fa un parell de dies que li vaig justament donant voltes al tema, després de sopar a casa uns amics i llegir poemes d'una nena d'11 anys. Són uns poemes contundentment lúcids, d'una simplicitat essencialista, alguns bellíssims. He llegit poetes drets i fets, i reconeguts, molt més mediocres. La nena en qüestió fa, ara, una novel.la sobre els problemes de relació d'una nena superdotada. La nena en qüestió no és feliç encara; de moment, ha descobert la perversitat; pregunta, per exemple, què cal fer quan convius amb formigues... Recordo Orson Welles, el tercer home, i m'esgarrifo. Per altra banda, tinc el convenciment que allò que altri no perdona mai és la intel.ligència. Per exemple, ara que acostumo a llegir sobretot història del segle XX, he pensat més d'un cop que la implacable, obsessiva, persecució d'Stalin contra Trotski i tot rastre de trotskisme (a casa nostra, Andreu Nin), té a veure amb l'enveja acerada d'Stalin davant la potència interneuronal del Vell. Però, tornant a la petita història que m'ocupa, la crueltat i el menyspreu segurament són reactius, però són igualment terribles esclar; no crec que siguin el camí de la felicitat; de la supervivència, a tot estirar. Per altra banda, sóc massa grega, massa aristotèlica, per a negar que només la intel.ligència - la contemplació intel.lectual- s'assembla, si més no, a la felicitat; però és tan bojament solitari aquest déu contemplatiu només de si mateix..., tan allunyat del món que no hi veu ni formigues.
Moratinos al Marroc ( amb Tintín..., vull dir Pajín)

És una qüestió espinosa que es presta a grans dosis de demagògia, com tot conflicte que afecta a les relacions exteriors. Només cal ensumar una mica en què consisteix el dret internacional per adonar-se de l'embolcall de bones intencions d'educació exquisida, -educació pròpia de les bones intencions-, que a penes si amaga el campi qui pugui i com pugui. A l'origen, l'afable gest de donar-se la mà implica també mostrar que no es porta cap arma (no encara). Per no caure, per tant, en la demagògia fàcil, em limitaré a reproduir paraules textuals de Moratinos, el qual en companyia de Leire Pajín, ha anat al Marroc a veure què. Les imatges dels subsaharians en forçós tour turístic les deixo per a la retina de cadascú (insisteixo en què no vull fer demagògia... ja m'agradaria, ja...me lo pide el cuerpo).
Ha sido una constante en la política española y también en la de Marruecos la preocupación por la situación de los derechos humanos y la asistencia humanitaria, en la búsqueda de una solución a un tema tan dramático (...) En todo momento Marruecos nos ha garantizado el respeto de los derechos humanos y un trato humanitario a esas personas.
Moratinos dimissió per feixista i per...*
*Nota de l'autora: La de la pancarta no sóc jo. Que consti.

dijous, d’octubre 06, 2005

Quin panorama!


ZP ha puesto en manos de los militares la política migratoria. Algo que no han hecho ni Bush, ni Blair, ni Berlusconi...ni Aznar. Imaginémonos por un momento que Aznar hubiera hecho algo parecido. Ya me imagino a todos en la calle manifestándonos: ¡Dimisión! ¡Fascista! ¡Asesino! (...) A ellos no les tolerábamos nada.

Paraules escrites per un blogger d'esquerra (via Barcepundit). Mentrestant, sento el rumor que les armes estan desarmades, que no tenen munició. No m'ho crec: deu ser antireglamentari; deu ser sacríleg per als militars. Bono matisa que -entenc que "en tot cas"- no dispararan ( no entenc, però, que "en cap cas"), i fa el discurset dels pobres, dels desheretats de la terra (un discurs que, en general i amb Bono en particular, em repateixa profundament). La Guàrdia Civil empeny la marxa negra unes passes enrera, cap allà on ja disparen. El que està passant és horrorós i dolorós. No sento massa escarafalls. El rei del Marroc està content, i qui està content, per definició, sempre vol estar-ho més: ja té carta blanca amb els saharauís (silenci estrepitós de les fraccions comunistes espanyoles que n'havien fet la seva causa fins fa quatre dies), i els Usa no s'hi esforçaran gaire a aturar-lo cas que jugui a allò que genèticament li plau tant: fer la punyeta a Espanya. Què més el faria content? Terrenys per a uns quants palaus; deu anar escàs de sòl palauitzable. Diuen veus expertes que el teló d'acer de la guerra freda que separava dos mons enfrontats s'està clonant al sud de la península. Espanya passaria a fer de tap, una mena de Polònia.

I si mirem nord enllà? Europa en plena crisi. De pànic; de pànic, també. Entre l'apatia i la histèria.

Sortosament, som a Catalunya i sempre ens quedarà el melic, si bé, en fase exhibicionista com estem, sempre és més apreciat el maluc. Jo no provocaria massa, però; no passéssim d'uns militars reprimits a una repressió militar.

diumenge, d’octubre 02, 2005

Indonèsia

Llegeixo al diari que Indonèsia té 230 milions d'habitants dels quals el 85% són musulmans. Bali és un cas únic amb un 95% de població de religió hindú. Recordo la lectura del llibre de Naipaul, Al límite de la fe. Entre los pueblos conversos del islam. És un llibre de maneres suaus, de literatura poc estrident; un llibre que flueix calmós, com la manera de viatjar de Naipaul que, sobretot, és una manera de conversar, de trobar persones i intentar comprendre-les per a comprendre el món en el qual habiten. No obstant això, Naipaul no s'està de transmetre'ns -diria que és la intenció principal del llibre- un rebuig frontal a l'Islam per mitjà d'un un llibre que intenta emular la neutralitat i fredor d'una cambra que mostra allò que es veu i allò que se sent; una cambra darrera de la qual sempre hi ha algú que focalitza allò que vol veure i vol sentir; em sembla que era Godard qui parlava de moral en referir-se a l'ús que de la cambra en fa un cineasta (no ho havia entès mai davant els films de Godard; ho vaig entendre perfectament llegint Naipaul).

Tras cuatro años en Iowa Imadudin terminó sus estudios de ingeniería industrial. Recibió una carta de sus amigos de Indonesia aconsejándole que no regresara inmediatamente. Llevó la carta a los de inmigración -tenía que abandonar el país en cuanto se licenciara-, y le concedieron una prórroga. También enseño la carta a su profesor. El profesor sabía que la beca de Imamudin había acabado al licenciarse, y le ofreció un puesto de profesor. Imadudin estuvo dos años dando clase en Iowa. Dije:
-La gente ha sido muy amable con usted.
Yo me refería a la gente de Iowa, que no eran creyentes. Creo que Imadudin lo entendió. Replicó, con una sonrisa maliciosa:
-Dios me quiere mucho.

Imadudin és paradigmàtic quant a la concepció utilitària de la tècnica (i d'aquells que millor la dominen: les universitats americanes sense anar més lluny) al servei de la religió. Imadudin, als Estats Units, també es va interessar pel conductisme, que aplicava als cursos islàmics que impartia, cursos sobretot d'ensinistrament mental. Naipaul sentencia:

En su visión del mundo no había indicios de que le debiera nada al mundo ajeno al islam.

I ja en abstracte, Naipaul remata així el seu viatge per Indonèsia:

La crueldad del fundamentalismo islámico radica en que solo concede a un pueblo -los árabes, el pueblo en el que nació el profeta- un pasado, los lugares sagrados, la peregrinación y la veneración de la tierra. Los conversos (Indonèsia tota sencera -llevat de Bali- es va convertir molt tardanament a l'Islam. Fins al 1400, y durant uns mil anys, formava part, regiosament i culturalment, de la Gran Índia) tienen que despojarse de su pasado (...) Es el imperialismo más inflexible que se pueda imaginar.