dimarts, de desembre 30, 2008

En homenatge II

Mon pare era tan apassionat en la defensa de l'Estat d'Israel que, en llargues discusions amb el jove fill d'un amic seu, radicalment propalestí com tota la joventut progre d'aleshores (i d'ara), al cap dels anys va aconseguir que el primer fill del fill del seu amic porti per nom Israel. Llavors jo, més joveneta encara i aparentment menys crèdula, burxava contradiccions paternes: "Si fossis palestí, series de l'OAP". I doncs, sí, em deia que sí, sempre i quan l'OAP trenqués les liaisons soviètiques i lluités per l'establiment d'un estat democràtic. Tanmateix, encara que el jove fill de l' amic no li hagués acabat donant la raó, el meu pare hagués discutit amb ell -i amb qui fos- eternament a ser possible, i, a ser possible, compartint un bon conyac. És l'home més socràtic que he conegut, un magnífic sofista. Quan no guanyava la partida dialèctica, encongia les espatlles i deia invariablement: "No es pot matar tot el que és gras", tot rescatant l'home -i el conyac- de les idees. Fins aquí l'homenatge.

Jo no bec conyac -una mica de whisqui amb gel i para de comptar-. Però l' empremta proisraeliana m'ha calat fons. Estaria disposada a sostenir que la supervivència d'Israel està vinculada a la supervivència d'Europa, així com la història del poble jueu corre paral.lela a la història d'Europa. Hannah Arendt sosté que quan la tradició europea s'ensorra, al segle XIX, neix l'antisemitisme de l'holocaust, ben diferent, no cristià, de l'antisemitisme clàssic. Gens disposada a quedar-se només en "mantres", la pensadora, analitza a la primera part dels seus "Los orígenes..." el paper jugat per les elits jueves al taulell de la història europea del segle XIX, un paper encara important però en plena decadència, en paral.lel a l'ensorrada de l'Estat-nació i al sorgiment de l'imperialisme. En el marc d'aquesta anàlisi, m'he trobat amb la següent perla, segurament deguda a Diderot, l'únic dels filòsofs francesos del segle XVIII que no se mostró hostil respecto de los judíos y que advirtió en ellos un nexo útil entre los europeos de distintas nacionalidades (Arendt). Així, l'article "Jueu" en l' Encyclopédie 1751-1765, vol IX, diu:

Así dispersos en nuestra época, se han convertido en instrumentos de comunicación entre los más distantes países. Son como las espigas y los clavos que se necesitan en un gran edificio para unir y mantener juntas todas las otras partes.

Obviament, la metàfora ja no apunta a la realitat actual, però sí al somni. I, al capdavall, què és Europa avui? En construcció sense gaire nous materials. Materials inservibles? Construcció delirant? És possible. Però estic convençuda que l'Estat d'Israel, en perill constant de desaparició, és un dels símbols cabdals d'un nou edifici europeu, i que, si s'ensorra Israel, el sotrac seria tan gran, obriria tan fondes i terribles esquerdes, que, darrere, s'ensorraria Europa, o el seu somni. Caldria esperar, però és força dubtós, que quedés alguna veu melancòlica per posseir l'ahir definitiu. Però, qui se l'escoltaria?

Posesión del ayer
Sé que he perdido tantas cosas que no podría contarlas y que esas perdiciones, ahora, son lo que es mío. Sé que he perdido el amarillo y el negro y pienso en esos imposibles colores como no piensan los que ven. Mi padre ha muerto y está siempre a mi lado. Cuando quiero escandir versos de Swinburne, lo hago, me dicen, con su voz. Sólo el que ha muerto es nuestro, sólo es nuestro lo que perdimos. Ilión fue, pero Ilión perdura en el hexámetro que la plañe. Israel fue cuando era una antigua nostalgia. Todo poema, con el tiempo, es una elegía. Nuestras son las mujeres que nos dejaron, ya no sujetos a la víspera, que es zozobra, y a las alarmas y terrores de la esperanza. No hay otros paraísos que los paraísos perdidos. (Jorge Luis Borges)
En homenatge


El meu pare em va vacunar, des de ben petita, contra diverses malalties greus. Aquests dies hi penso, i vull esmentar-ne algunes:

- Pacifisme.- M'explicava, el meu pare, com abans i durant la segona guerra mundial se succeïen a les capitals d'Europa manifestacions pacifistes que no tenien res d'innocent, res de bondadós. Abans d'ahir, em van convocar a una concentració amb el lema "Aturem el genocidi", en contra d'Israel. Avui en veig les imatges a LV, veig com algunes restes de la nostra progressia fan de catifa i d'altaveu a uns quants musulmans que resen cara a La Meca. Qui és Hamàs?Recomano la lectura de l'article de F.M Álvaro a LV, d'ahir. I recomano de recuperar les paraules d'Obama en la seva visita a Israel. Amb el recurs sempre agraït de "posa't al seu lloc", Obama ve a dir, potser amb estudiada espontaneïtat, que si les seves filles dormissin cada dia sota l'amenaça de ser atacades, ell reaccionaria legítimament per tal de foragitar el perill de què morin massacrades. Obama és llest, i sap que un bon governant ha de fer una mica de pare. ¿Ho saben els alegres i bons ciutadans, electors a les nostres contrades, que en elegir el futur President de la nació, s'elegeix també algú que tindrà a les seves mans la capacitat d'acció i reacció militar? N'assumeixen aquesta responsabilitat, quan depositen el seu vot a l'urna corresponent? Aquesta és una de les ignomínies principals del nostre ZPresident, la de fer veure que és pacifista. Sempre recordaré els alts càrrecs del Ministeri de Cultura que varen dimitir, amb un atac de dignitat i bondat bastant còmic, alhora que força interessat, quan la implicació de Felipe González a la primera Guerra del Golf. Deixant de banda la hipocresia, el gest em sembla ben significatiu d'un tarannà babau molt extès: "Oh, però no es tractava d'inaugurar exposicions i d'assistir als Premis Goya?" I doncs, què és això de l'Estat?

Demà, una altra vacuna: Israel

diumenge, de desembre 28, 2008

Bloggers en perill

Faig un incís en les vacances nadalenques per linkar això. Sense comentaris.

dimarts, de desembre 09, 2008

Que Santa Llúcia ens conservi i que Sant Pancraç ens la conservi

Dilluns festiu d'un cap de setmana llarg. M'aixeco molt d'hora (com sempre); La família dorm plàcidament (que macos estan). Decideixo que no pot ser que encara no haguem guarnit la casa. Me'n vaig a la recerca d'un arbre de Nadal. Prop de casa, els trobo cars, massa cars, on van a parar. Excusa perfecta per baixar a Barcelona. Abans de les 10 del matí, ja sóc a la Fira de Santa Llúcia; s'hi pot passejar tranquil.lament, triar i remenar. M'enamoro d'un arbre (cinc euros més barat que els del poble!) i com que això de l'amor no és cert que sempre sigui a cegues del tot, m'enamoro estratègicament d'un arbre a una paradeta propera a l'entrada del pàrquing on he deixat el cotxe (Ho sé, ho sé. Ja començo a polir-me la diferència de preu, a la baixa, de l'arbre en qüestió. Però l'arbre, en si mateix, l'arbre, doncs, és CINC euros més barat que els de prop de casa). Li dic al senyor de la paradeta que me'l prepari, que passaré dintre d'una estoneta a buscar-lo; em fa deixar paga i senyal, i em diu que me'l lligarà i m'hi posarà un plàstic; i afegeix, enigmàtic: Així el podrà portar còmodament, com si fos un bebé (Déu n'hi do, penso. Quin comentari més estrambòtic). La raó per la qual no he agafat d'immediat l'arbre i me l'he endut cap al cotxe és que no portava prou diners. Que puc pagar amb targeta?, li he preguntat, sobretot perquè s'adonés que jo també puc ser estrambòtica, i, certament, m'ha mirat com si ho fos. Al cap de poc, m'ha entrat gana i m'he dit, pueyaque (tal com li va dir un taxista a una amiga meva que anava carregada de paquets fins a la bandera. Quan ella li va esmentar les reformes de la llar, el taxista va dir: Claro, como mi mujer, de pueyaque... Pueyaque cambiamos esto, cambiamos lo otro...). Pueyaque sóc al costat i acabo de treure calerons, em permetré el luxe d'esmorzar al bar del Colon (remeto al parèntesi de més amunt relatiu al preu de l'arbre). Esmorzo, llegeixo el diari a un dels salons, vaig al lavabo (un altre dia explicaré la història que té una altra amiga amb els lavabos dels bons hotels). Una hora més tard: Pueyaque sóc davant de La Catedral, podria entrar a donar un volt pel Temple. Missa solemne d'una Confraria vestida amb tots els ornaments. Impressionant. Música d'orgue en directe. Pueyaque. Dues hores més tard, me'n vaig a buscar el bebé-arbre. Hora punta de la Fira, poca broma. Mitja hora per arribar a la paradeta. De la paradeta al pàrquing, acotxant l'arbre des d'una simple bossa de Caprabo al test, (menudo niño, penso), mitja hora més de caminar lent i tort. Arribo al cotxe desronyonada. Descompuesta. Pago el pàrquing. És dur enamorar-se sense haver fet tots els càlculs haguts i per haver.

La Fira de Santa Llúcia era sagrada per a la meva família, quan jo era petita. La meva mare s'hi passejava fent cara de beatífica felicitat. I, pueyaque érem a La Catedral, sempre entràvem a posar un ciri a Sant Pancraç, que es veu que era -encara ho deu ser i, a hores d'ara, se li deu haver girat feina- una mena de benefactor econòmic de la llar. Un ciri a Sant Pancraç perquè no ens falti de res, perquè no perdi (algú) la feina, perquè (algú) trobi feina... Sant Pancraç. En un dels primers instituts on vaig donar classe, l'alumnat era fill de la immigració anys 60; un barri perifèric. Fins a quin punt era un ghetto, me'n vaig adonar un dia que vam portar els alumnes a la Fira de Santa Llúcia; la majoria dels nanos ni n'havia sentit a parlar mai, la qual cosa em va xocar, em va semblar increïble. Una de les alumnes, una noieta molt sensible, se'ns va posar a plorar per la Síndrome d'Stendhal. Què bonito, precioso... Em sembla que tampoc no havia passejat mai pel barri gòtic. Aquesta és la seva culpa. La culpa històrica que tantes coses explica. La nostra també existeix, i és també resumible. La deixo per a un altre dia, que de pueyaque en pueyaque se'm fa tard.

dimecres, de novembre 26, 2008

Kumbayá my lord

Article de Xavier Sala Martín, via Nihil Obstat. El Kumbaya my lord m'ha arribat a l'ànima.

diumenge, de novembre 23, 2008

L' Historiador, Hobsbawm, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Girona
(91 anys... i d'esquerres)

Entrevista a La Vang:

-Revisaría alguno de sus juicios históricos?
-¿Usted se arrepentiría de haber sido comunista en España durante los sesenta? [...]
Allí y entonces era la manera más efectiva de luchar contra la dictadura: ¿deben arrepentirse hoy quienes fueron comunistas? ... ¡De ninguna manera! No hubiera sido mejor para la libertad cruzarse de brazos y esperar a que apareciera el PSOE. [...] Por eso, cuando me dicen que si éramos comunistas cuando en la Unión Soviética o en China se cometía tal o cual tropelía, yo pienso: ¿me hice yo comunista para cometer tropelías y abusar del poder o milité para luchar por la libertad y la justicia?

"Tal o cual tropelía". Malifetes. Que si vint milions de morts per aquí, que si Gulaks per allà. Que si l'horror en el grau més abjecte i deshumanitzador que hagi conegut la humanitat... Però, jo, Eric J. Hobsbawm, m'hauria de penedir de res?


¿Por qué se hace alguien historiador si no tiene la voluntad ni la capacidad para empatizar con las situaciones del pasado? (Albert Speer a Joachim Fest)
Mira que bé



Ha pujat de manera espectacular el meu comptador de visites, des que m'han linkat a can Barcepundit. Les entrades queden reflectides a un mapa d'Espanya que fa goig, sembla un arbre de Nadal; a lo largo y ancho de la geografía española. Josep M., gràcies macu.

dissabte, de novembre 22, 2008

Don Dinero

És ben complexa i diversa, la relació que l'ésser humà té amb els diners. Per acabar-la de captar en profunditat, necessitaríem de l'estranya delicadesa penetrant d'un poema de Rilke, per exemple; en té alguns, bellíssims, on parla de l'or i dels afanys humans. Diria que només una vegada he vist tractar la qüestió, que tant es presta, i amb raó, al cinisme superficial i barroer, des d'una perspectiva sagrada, en una pel.lícula, basada en un novel.la de Roth, La leyenda del Santo Bebedor. No la recordo prou bé com per a parlar-ne ara. Sé que em va impressionar.

Freud, en una de les seves llargues i plaents converses (sospito que monòlegs, a tot estirar puntejats amb intel.ligència, que ja és molt) amb la seva cunyada Mina, quasi que s'hi acosta, a aquest tractament més delicat del qual parlo (intento, intento). Saps per què els diners no ens fan feliços? Perquè en la infància no els necessitem. D'immediat, em sento transportada (escric ràpid, tinc pressa, demano disculpes per això de sentir-me transportada, i per altres transports expressius de baixa estofa que pugui fer servir) a l'hort de casa, a la branca de la figuera que m'acullia hores i hores, les cames pengim-penjam, mentre mirava la destresa del meu avi pagès amb el càvec i l'aixada. I l'olor dels tomàquets... Els núvols, jugant a fet-i-amagar amb el sol, em permetien de veure Déu, amb aquella tranquil.litat, amb aquella credulitat sense escarafalls pròpia dels nens, que no s'ha de confondre amb baixa intensitat, ans al contrari. Era Déu, allà, damunt del meu cap, immens, lluminós, bondadós (si no el feies enfadar). Llavors, allà mateix, prop del meu avi estimat, prop de Déu i dels seus fruits, em passava una cosa extraordinària, m'anava creixent l'ànima, anava germinant (perdò, perdò). M'agradaria explicar-li a Nietzsche, o millor, agafar-lo de la mà, com la nena amb Frankenstein, i dur-lo al meu hort de la infància: Mira, aquí em vaig anar tornant profunda, humana. Aquí em vaig endeutar i serà aquí on passaré comptes, i m'arribarà per pagar tots els meus deutes. Amb escreix. A una banda de l'hort, hi havia unes basses, uns safarejos, però no arribaven per ofegar-m'hi. M'hi refrescava, els dies calurosos. Segur que el meu Frankenstein hi clapotejaria, feliç, inofensiu. Diuen que el riure de Nietzsche era proverbial quan es desfermava. Nens innocents, però ja morint-se (que deia l'altre. Dylan Tomas a Fern Hill). No maldo per recuperar la innocència, ni en sentit nietzscheà ni res. Si de cas, l'inici de la seva pèrdua. L'espai de l'ànima per estrenar.

divendres, de novembre 21, 2008

Bertrana

Tinc, heretat, un Bertrana a casa. És un paisatge verd molt propi de l'Escola olotina, de dimensions no gaire grans. Estem de reformes, i l'he despenjat de la paret i, ja de pas, tinc la intenció de fer-lo netejar i canviar-li el marc. No me'l vull vendre, és un record de família, tot i que no tinc cap tendència a sacralitzar els records materials; espiritualment, la pintura en qüestió tampoc m'estimula en excès. Per curiositat, he preguntat possibles preus de mercat; m'he endut un xascu. Sembla ser que no val res. Home... Que és un Bertrana... No-res. I un paisatge, diu? Res de res, si encara fos un bodegó... Ai, coi. Si abans em picava la curiositat, ara m'han picat l'amor propi, i el familiar i tot, m'han picat.

Per altres raons que no venen al cas, un amic em va recomanar fa poc de llegir Josafat. Em feia una mica de mandra, m'imaginava una novel.la anclada a la seva època que em deixaria freda, però vaig anar a la biblioteca i vaig animar-me en veure les dimensions reduïdes del llibre en qüestió. El bibliotecari, a més, va estar contentíssim de què algú volgués endur-se un dels millors llibres de la literatura catalana. Bé, l'he llegit en una tarda. M'ha trasbalsat. I quina riquesa, la llengua catalana que s'hi empra; esclar, que, avui en dia, molts dels mots i dels girs ja no són actualitzables, però quina joia de saber-los nostres, de conèixer-los i de poder gaudir-ne en el si d'una història absorvent i tenebrosa, i d'una plasticitat com n'hi ha poques; jo, que tinc poquíssima perícia visual, hi he vist, quasi a cada paràgraf, una munió d'imatges, sovint de riquesa onírica. I, el final, magnífic. Un punt final que logra conferir, amb quatre línies, tristesa a una història sobretot repulsiva.

Mira, em fa il.lusió de tenir un Bertrana. M'apresso a fer-lo netejar i a posar-li un bon marc. Si algú me'l volgués comprar, s'enduria un bon xascu. Au.

dijous, de novembre 20, 2008

Per una República dels irònics

Diuen, comenten, xerren... Menyspreen. Sobretot per aquí, a la meva terra. Però també fora d'ella. Diuen que Rajoy és un titella. A mi, mai no m'ho ha semblat. Els seus discursos al Congrés (n'he sentit algun), impecables. Fora del Congrés, es veu que també. Impecable. M'agradaria tenir un polític català, a la política catalana, d'aquesta fusta. Tot i que, ben mirat, segurament acabaria d'andròmina a la foguera de Sant Joan; tal com li pot passar al mateix Rajoy. La democràcia gaudeix d'un poder immens a l'hora de devorar bons polítics. I n'hi ha ben poquets, de bons polítics. Penso, també, en l'Imaz, al País Basc. I para de comptar.
El trio de Les Ozores

Són còmics, a aquestes alçades; una comicitat de pel.lícula de "Cine de barrio". No obstant això, pontifiquen sense treva cada vegada que he de menester el cotxe per anar a Barcelona. Cada vegada, pam, el trio presentat per la folcklòrica Nierga. Carrillo, Portabella, Herrero de Miñón. Certament, puc canviar d'emissora o apagar la ràdio o posar un CD. Però, ahir els vaig sentir una estona. La niña Nierga (Que lo diga la niña) va incitar-los a parlar de la darrera notícia important que havia saltat a la palestra: el comunicat d'Al Qaeda contra Obama. Gran escàndol. La niña estava esborronada. Un disgust. Contra O-ba-ma! La venerable experiència de Carrillo hi posa, però, el toc tranquil.litzador: no és res que ens hagi de venir de nou, era d'esperar, no hi ha sorpresa. Pren la paraula Portabella i, del que diu, se'n desprèn que aquests nois islamistes estan furiosos per culpa del desastre de Bush. No m'ho invento. Ho diu sense anomenar Bush directament, però sí que parla de la recent i desastrosa política americana que ha convertit (!) l'Orient Mitjà en un polvorí. Tots coincideixen que a Obama li costarà molt d'esmenar Bush, no ho podrà pas fer d'un dia per l'altre, una direcció tan devastadora requereix d'un viratge lent i sosegat. S'entén que, a poc a poc, l'Orient Mitjà tornarà a ser l'oasi que sempre havia sigut, i la ràbia del terrorisme islàmic anirà apaivagant-se en no trobar motiu. No saben, no diuen, no pronostiquen (són còmics prudents) si, amb els anys, Obama i els d'Al Qaeda acabaran prenent unes copes junts a la Casa Blanca. O a Les Ozores. S'acaba la pel.lícula perquè apago la ràdio.

Llegeixo a can Barcepundit i a can Nihil Obstat la valoració del President Bush feta per un mitjà de comunicació d'ideologia d'esquerres. No és pas de les nostres contrades. No hi trobo cap "mantra". També em sembla significatiu que la primera pista Txeroqui vingués dels USA. Queda clar que s'han posat les piles i ho controlen tot, tot el que poden, i fan ben fet. Aznar, en un article recent, una lloa a Bush i, esclar, a si mateix, li posava la medalla a Bush i a la seva política "preventiva" contraterrorista per haver evitat un segon 11S (o similar). Confesso que, a vegades, he tingut la temptació de jugar amb la idea d'una gamberrada a lo grande per part dels nois de Bin Laden, sense solució de continuïtat, a tot estirar alguna rèplica de més baixa intensitat; sotregades, al capdavall, assumibles per les nostres societats i a la llarga ventilables amb solucions exclusivament policials. Però, en veure com està la qüestió a Afghanistan i Paquistan i a les seves muntanyes de ningú, la pirateria prop de Somàlia, la proliferació de cèl.lules islamistes, encriptades als ghetos d'immigrants a les nostres ciutats, amb males intencions (atemptats frustrats com qui diu cinc minuts abans), tinc la impressió que, efectivament, la batalla per la llibertat, més que no pas la llibertat a seques, serà durable. I no pas exclusiva de les forces d'ordre públic i dels serveis secrets. El Cap de Gabinet d'Obama a la Casa Blanca, Rambo Emmanuel, anava dient que li semblava perfecte de fer caure Sadam, encara que no tingués armes de destrucció massiva. És el que diuen els d'Ozores: el viratge serà lent, molt lent.

diumenge, de novembre 16, 2008

Tot escalfant motors

Muchos menores con graves enfermedades aceptan tratamientos para no frustrar a sus padres. Para decir basta, el niño necesita contar con la aprobación moral de sus seres queridos y no se atreve a expresar sus sentimientos para no provocar dolor a los demás.


Titular de La Vanguardia, d'avui diumenge. Òbviament parlen els psicòlegs; més en concret, una psicooncòloga. I encara diu més:

Entonces, tenemos por un lado al niño que en perfectas condiciones mentales se da cuenta de que va a morir, o conoce por los médicos que sus expectativas de sobrevivir son escasísimas, y por otro unos padres muy afectados que se niegan a aceptar esa realidad o que entienden que aceptarla significa rendirse, o que la aceptan pero prefieren no hablarla con el hijo. El resultado es que el paciente, que es al que hay que atender emocionalmente y al que le queda poco tiempo, se queda solo y no se atreve a expresar sus sentimientos y deseos para no provocar dolor a los demás.

Destaco l'esquema, per si algú té ressaca de diumenge al matí:

Por un lado - hijo - perfectas condiciones mentales
Por otro - padres - negación de la realidad

I allá, a su frente, Estambul. Estambul, misteriosa, boirosa i llunyana, però cada dia més definida i propera. Quan es trenqui el diabòlic esquema i els moribunds, fent ús de les perfectes condicions mentals que de sempre els caracteritzen, expressin els seus desitjos ( a l'orella dels psicòlegs, esclar), la ciutat, meravellosa, diàfana, celestial, la tindrem davant dels nassos. Llavors, com és tradició, donarem prioritat als nens.
Posted by Picasa
Posted by Picasa

dijous, de novembre 06, 2008

We, the people


Segons enquestes a peu d'urna (veure post i comentaris a El café de Ocata) un 96% de la població negra que ha votat, ho ha fet per Obama. M'agradaria saber el tant per cent de població negra que ha votat per primera vegada a la seva vida. He tendit sempre a creure que les dificultats per tirar endavant i per integrar-se dels negres a USA tenen un fort compenent moral (de desmoralització, en sentit orteguià traient punta semàntica a Nietzsche) i, de rebot, psicològic, que ens remet a la seva història terrible. Diu Hannah Arendt:

Con el paso del tiempo, al afluir una ola migratoria tras otra al país, fue cada vez más evidente incluso que los negros -a los que entretanto se había liberado y habían nacido y crecido en el país- eran los únicos a los que no se referían las palabras de Bancroft [George Bancroft, "The history of the United States", 1966] : "La acogida por parte de la colectividad fue de una cordialidad nunca vista".

Continuo amb cites:

- La esclavitud concentrada en un solo punto del globo, atacada por el cristianismo como injusta, por la economía política como funesta; la esclavitud, en medio de la libertad democrática y de las luces de nuestra época, no es, en absoluto, una institución que pueda durar. Terminará, por obra del esclavo o por obra del amo. En ambos casos hay que esperar grandes desgracias. (Tocqueville, 1835-40)
La desgracia més gran era una guerra entre races, que acabaria eliminant la raça negra, horror que Tocqueville no descartava en absolut.

- Está escrito con la mayor seguridad en el libro del destino que esta gente será libre, pero no es menos cierto que estas dos razas igualmente libres no podrán vivir en el mismo Estado. (Jefferson, a les seves Memòries)

- ...cuando le visitó (a Lincoln, en 1862) un grupo de delegados de color intentó convencerles de fundar una colonia en América central. (Richard Hofstadter, "The American Political Tradition", 1948)

Esperem, desitgem, que el fenomen Obama assoleixi que, per fi, els negres puguin sentir-se part de ple dret del consensus universalis que dóna lloc a la nació americana. No hay nada en la Constitución o en la declaración de intenciones de sus autores que hubiera podido interpretarse como una inclusión de la población esclava en el acuerdo original, recordava Arendt, als anys 60. Almenys ara, ara mateix, ja es pot dir que l'acolliment per part de la col.lectivitat ha estat prou cordial.

dissabte, de novembre 01, 2008

por ej., motocicletas, vacaciones, otoño



Blogger, en la seva insondable saviesa, em dóna el títol del post (Etiquetas de entrada) i, de propina, m'invita a jugar, em repta. En efecte, em venia de gust escriure sobre les minivacances tardorals que acabo de fer per terres de Burgos. Les motocicletes... Iaaii, aquí ve l'embat. Hi hauria el recurs fàcil de constatar que no n'he vist ni una, de motocicleta; amb una mica de sort, el perill de caure en la inanició d'allò que no és em podria servir per acabar rescatant amb més força allò que SÍ que és. És el fred, és l'aigua-neu, és la pluja, és el vent de força, com qui diu, huracanada. Som dues figures glaçades, molles, rebregades, a tocar de la Catedral, a la recerca de la seva empara. Debades. Sa Majestat ens aplastaria com si res, cas que assolíssim el privilegi de fer-li pessigolles. El vent s'hi estavella per totes bandes; francament, fa el fatxenda, fa el ridícul; irat, ve a petar des de tots els revolts contra nosaltres acomplint la llei segons la qual rep el més dèbil el fracàs del més fort. Resistim, dempeus, gràcies a la força humana par excellence: l'admiració. La prudència, tan humana també, ens porta, però, a admirar per dins, a recer dels elements naturals trastocats. Santa innocència. Tot és traspassar el llindar que quedem exposats, des de dintre i per dintre, a una allau inabastable, ingent, a penes suportable, d'elements humans trastocats. El que hi ha dins la Catedral, i ens hi espera, començant pel cant gregorià, somort, soterrat, d'ultratomba, terrorífic..., excedeix tot llindar de percepció sosegada; els a priori kantians han de fer meravelles per situar i conformar fenòmens, no donem abast. Sota el cimborrio, en perfecta simetria de dalt a baix, hi ha enterrats el Cid i senyora. El de Vivar ens dóna un alegre descans, ens transporta a un món infantil de monotonia de pluja en els vidres, d'austeritat i d'ordre de postguerra; imaginacions de quitxalla, tot just trastocades per històries de sang, suor i llàgrimes, queden atemperades al caliu d'historietes d'herois de còmic, amb taques de xocolata d'un fotimer de berenars; a fora, també hi plou i hi bufa el vent fort, i hi fa fred, molt fred, però ens espera la mare. Qué buen vasallo si hubiere buen Señor. Quan recordo les filigranes estructurals que possibiliten el coneixement segons Kant, recordo també, vés per on, el qué buen vasallo... Torno a ser a la Catedral, busco Déu als vitralls, el buen Señor que mai no he de conèixer. Si no és aquí.

I doncs, si, fet i fotut, no he parlat de vacances, ni de tardor, per què hauria de fer-ho de motocicletes, oi?

dissabte, d’octubre 25, 2008

-LOS REBRÉ A TIROS SI CONVÉ.

-Però a qui?

- A tot els que vulguin apoderar-se de la Generalitat.

(8 de juny de 1934. Diàleg entre Companys i Hurtado, del dietari Abans del sis d'octubre)

Continua Amadeu Hurtado per a si mateix:

De moment em ve de nou aquest catalanisme heroic de Companys [...] Però tot seguit em vaig situar. Era una nova comprovació d'un fet que he remarcat moltes vegades, o sigui, que Catalunya no ha produït, ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l'agitador, propens a la protesta com el mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d'ordre sentimental per a fer por a l'adversari mentre duri la foguerada.


Copio el fragment anterior, però em quedo amb les ganes de copiar tot el dietari. És a dir: En recomano ferventment la lectura. Hurtado repeteix manta vegades que no hi ha causa (en relació a la picabaralla entre el Govern de la República i el de la Generalitat per la Llei de Contractes de Conreu). Samper, cap del govern, té tota la voluntat de trobar una sortida jurídica (a un problema jurídic) que permeti salvar els mobles a tothom, i Hurtado acaba d'arribar de Madrid amb la solució sota el braç, la qual s'apressa a exposar a Companys. Diu Hurtado:

Companys manifestament no segueix les meves explicacions. Em sembla que no les entén, però que tampoc no li interessen.

Davant del fracàs, Samper, esclar, s'ensumarà que darrere de tot plegat s'hi cou alguna cosa més, una mena de conxorxa política contra el seu govern. I embolica que fa fort, amb els socialistes per una banda, Azaña per una altra, i aquest tarannà dels nois de la Generalitat. I amb un govern de Madrid en creixent paranoia no exempta de fonament. Arribarà, inexorable, el sis d'octubre, el clímax final. Uns quants morts, un quants companys màrtirs, i el ridícul més espantós. Un vodevil.

El sarcasme d' Hurtado és persistent, dia a dia; tot el dietari és un gran sarcasme, que, en ser constant i en prosa precisa i clara, fa l'efecte de suavitat, de contenció, d' ironia; no t'assalta quasi mai d'imprevist, el sarcasme d'Hurtado; et va calant, dia a dia, línia a línia, una pluja fina, un estat d'ànim, de desànim. Una tristesa. Si és així, tal com ho veus, potser que pleguem, li ve a dir Calvet (el gran Gaziel). Bé, Gaziel, exacte; això és justament el que jo m'anava preguntant: I per què no plega, aquest bon home? I encara més: Per què no pleguen totes les persones cabals d'aquest país desgraciat?

La resposta, si fa no fa, d'Hurtado: Els polítics catalans són així, els catalans són així; així és aquest pais sencer. I el món, és així. La humanitat sencera. I dels vodevils en surt, al capdavall, la història. De les historietes, se'n destil.la la Història, així en majúscula. S'atreveix, fins i tot, amb l'exemple: la tonteria absurda, ridícula, còmica, dels de l'avi a Prats de Molló... el món, que n'ha vist de totes, els va fer un cartell que no havia conegut fins aleshores cap català i va internacionalitzar el nom de Catalunya.

divendres, d’octubre 10, 2008

Vicky, Cristina, Mac Guffin

Ja fa uns dies que vaig anar a veure la pel.lícula d'Allen. És fluixa però entreté, sobretot algunes escenes amb Bardem i Cruz. Tanmateix, és un Allen d'un pessimisme tan ferotge que logra fer d'una comèdia lleugereta una història tancada com un convent de monges de clausura. Una ratera, un cul de sac. Mentre la veia, em va venir al cap el famós Mac Guffin de Hitchcock; per cert que, al cap d'uns dies, em va sobtar l'Arcadi Espada fent la mateixa associació, tot i que em vaig tranquil.litzar quan vaig veure que ell anava a la seva idea i jo a la meva.

Diu el mestre Hitchcock a Truffaut:
...El productor estaba escandalizado. Esta historia de la bomba atómica (a Notorious) le parecía demasiado absurda para servir de base a una historia. Le dije: "No es la base de la historia, no es más que el 'Mac Guffin'". [...] Esto ocurría en 1944, un año antes de Hiroshima.

A la pel.lícula d'Allen, la recerca de la felicitat n'és clarament el Mac Guffin; l'ésser humà no és res més que un Mac Guffin. Vaig pensar el mateix ja fa anys en veure l'última pel.lícula de Kubrick. Kubrick ho plasma a través de la sumptuositat -una òpera- i Allen de la vulgaritat -una opereta-; ambdos volgudament superficials, ambdos probablement amb ganes de fotre's del mort i de qui el vetlla.

¿Com es possible, altrament, que un mestre de la fotografia cinematogràfica com Aguirresarrobe hagi firmat una Barcelona tan plana i insípida, tan de postal de segona categoria? Ara bé, aquest cop, i com a excepció, el nacionalisme català no en té ni art ni part ni culpa. Tornem a Hitchcock per arrodonir-ho: Si filmes a Suïssa, treu vaques i rellotges; si a Holanda, tulipes...
Si a Catalunya, identitat catalana.

dissabte, de setembre 27, 2008

Decisions sense previsions

Torno de Diagonal Mar amb dues novel.les per estrenar, una flauta vegetal a mig digerir, una pel.lícula encara per digerir del tot (El nen del pijama a ratlles), un G. estabornit (l'entenc, jo també vaig tenir ganes de parlar amb el guionista -o novel.lista, en aquest cas- : Home, atura-ho...No fotis!) i un marit ja mig adormit (divendres, dos quarts d'una).

En la soledat del menjador, tirada al sofà, començo una de les novel.les i bec Coca-cola. Acabo de prendre una decisió: vetllaré, per una vegada a la vida no m'adormiré al sofà, i veure el combat Obama-McCain, a la tele nova, amb pantalla més gran que la d'alguna de les sales de cine que conec. Falten deu minuts per les tres de la matinada, estic del tot desperta gràcies al brebatge ianqui, quasi he acabat la novel.la, i em disposo, amb aquella mica de neguit, a presenciar l'espectacle; em sento cosmopolita, globalitzada, ciutadana del món mundial, que guai. I sorda, em sento sorda (paradoxa només aparent, coses del llenguatge juganer) , és a dir, no sento les veus que fan de McCain i d'Obama; les veus mateixes dels candidats, les veus de McCain i d'Obama... és que ja ni m'ho planteixo, una remor llunyana, i encara que les sentís no les acabaria d'entendre. Si poso remei a la situació des del comanament a distància, despertaré la família; ja ho vaig pensar quan vam comprar aquesta brutalitat de pantalla que necessitaria uns auriculars a joc. Penso... Penso!, doncs vaig a a dalt i segueixo el debat per ordinador... Ja ho vaig pensar quan vaig deixar que en G. monopolitzés tots els petits auriculars de la casa que algun dia n'hauria de menester algun.

Tan bon punt surt la paraula Iraq, seguida de Paquistan... -Paquistan - Iraq - Iraq -Paquistan, el debat comença a semblar un partit de tennis-, em tiro tan llarga com sóc a terra, a tocar de la tele, la pantalla enorme de la qual se'm ve perillosament a sobre i em fa rodar el cap, però escolto, i entenc més o menys, el fil de les veus que fan de McCain i d'Obama. El cul a terra i el cap tibat cap endavant, ai les cervicals, o, a veure..., sí, tota l'esquena a terra i el cap sota el tors enorme, imponent, d'Obama (quina elegància, redéu. De l'home mire sempre les mans...) o el tors menut, estrany, vietnamitzat, de McCain. Les gates queden fascinades (no pas pel debat, ni per la tele nova -ni se l'han mirada, se'ls en refot-, ans per mi. Em troben fascinant, a mi, de matinada, tirada per terra, arrossegant-me ara una mica a la dreta, ara a l'esquerra, ai les cervicals. Les gates es llepen una mica, s'hi llepen els dits, s'eixoriveixen i comencen a donar voltes, volta que voltaràs, a l'entorn meu, fent aquell sorollet tan característic de satisfacció, que ara no sé com es diu en català, però que podria semblar un petit motoret intern (ruum, ruum), i que em complica encara més l'audio. Assumeixo el meu recent estrenat rol de tòtem i m'apropo uns cèntimetres més a la pantalla, el cap tibat cap endavant, els ulls tanctas per no mirar la pantalla que em marejo, ai les cervicals.

Conclusió d'ara mateix, passades unes hores: tortícolis potent, cap com un timbal. I el ticquet que m'ha semblat guanyador, tot i que reconec que no em trobava pas en les millors condicions d'anàlisi: Kissinger-General Petraeus. La setmana vinent, Biden-Palin. Ho sento, mixetes, però ja s'ho faran. De sempre que m'havia semblat, pel cap baix (literal, ahir), fatigós això de la ciutadania mundial. Deu ser que no m'abelleix de viatjar: ni en avió, ni en TDT, ni en CNT, ni molt menys en TNT. Ni res.

dilluns, d’agost 25, 2008

L'idioma, sí.

George Steiner, del qual només he llegit Antígones, estudi que em va deixar admirada per l'erudició literària i filosòfica de l'autor, diu, en relació al problema d'Euskadi, a una entrevista publicada a El país semanal d'ahir:

-Ese idioma tan misterioso es muy raro, muy poderoso. Quizá por eso a alguna de esa gente le resulta imposible aceptar el mundo exterior. Pero no estoy seguro de nada. De lo que sí que no tengo dudas es de que es un problema gravísimo.

També fa referència a l'idioma - i el problema- català, tot distintgint-lo de l'idioma -i del problema- gallec a partir de qüestions que li són plantejades per l'entrevistador:

- ¡Pero no me compare el catalán con el gallego! El catalán es un idioma importante, con una literatura impresionante. Pero el gallego ¿por qué ha de ser obligatorio en una universidad?

Arran de tot plegat, Steiner manifesta, molt de passada, la seva por a la divisió en petits grups regionals que s'esdevé a Europa:

- Y eso despierta el odio étnico, como el que existe en los Balcanes. ¡Fíjese también en lo que está ocurriendo en Bélgica!


Interessada i preocupada, també, per aquestes qüestions, segueixo l'estela del blog Epistolari, i llegeixo, El Estado fragmentado. Modelo austro-húngaro y brote de naciones en España, dels juristes Sosa Wagner i Sosa Mayor. De moment estic acabant l'anomenat pels autors, Quadern primer, és a dir, sóc a les acaballes de l'Imperi austro-hongarès, el darrer capítol del qual es denomina, precisament, Lenguas como trincheras.

I, finalment, com que darrera el mirall sempre estic jo, (esperándome, com li passava a Borges), més o menys fragmentada, em pregunto, sense respondre'm (de moment, no em cal), sobre si és cert que menystindria la meva llengua per tal de preservar la unitat política d'Espanya, sense la qual trontolla encara més una certa idea viable d'Europa.

dimarts, d’agost 05, 2008

El sindicat de policies jueus


Faig un incís en la pertinaç sequera paraulística, tot arrossegant-me pel passadís tropical, d'iglú a iglú, a la recerca de l'ordinador, per recomanar, amb aquell optimisme, una novel.la policiaca
que m'està fent petar de riure, El sindicat de policies jueus. No en sabia res quan la vaig encarregar al "Círculo", i doncs, l'he encertada. Sarcasme en la tradició de la novel.la negra americana, galeria de secundaris de luxe i un cert barroquisme ornamental que se li perdona per l'originalitat, un punt estrafolària, en la troballa de comparacions i metàfores. Encara no me l'he cruspida del tot, però d' aquesta nit no passa, i ja m'atreveixo a recomanar-la. Un estiu calurós amb una bona de lladres i serenos resulta molt més suportable.

dijous, de juny 19, 2008

ESTALINISME DE BAIXA ESTOFA,

va etzibar Josep Benet a Saura poc abans de morir, en referència al Memorial Democràtic.

Ahir, Elvira Lindo a El país: Era curioso leer cómo gente de izquierdas negaba las dificultades de la clase trabajadora; recordaba el seguimiento ciego de ciertas consignas estalinistas. El optimismo obligatorio (la Catalunya optimista, puntejaven totes les dents de la Chacón als cartells nostrats). En mi opinión, el reconocimiento de una crisis no tiene por qué perjudicar al Gobierno, al contrario, es una manera de hacerse solidario con quien la sufre.

Interpreto en clau irònico-sarcàstica l'opinió, altrament massa optimista, de Lindo sobre què no perjudica el poder. El que més cou de tot plegat és el plus ètic que s'autoadjudica arreu la denominada esquerra, tot reconvertint l'ètica en cinisme. Anant a qüestions personals: Algú (Generalitat? Madrit?) ens deu, a la família, una quantitat considerable i que, a més, va creixent, en base a la Llei de Dependència; com que ningú mai ens havia degut res, ni a cap de nosaltres se'ns passava pel magí que ningú ens degués mai res, ens sentim en una posició estranya, que quasi ens porta a disculpar una cosa tan horrible com la del Cobrador del frac. Estem a l'aguait, doncs, esclar. Després de les eleccions, no he sentit la paraula dependència sortir de la boca del ZP. Usted, vende humo, li va dir Rajoy al respecte en un dels debats preelectorals, quan ZP (sobretot, la P) depenia, en bona part, de les il.lusions a l'entorn de l'esmentada dependència. Ja des d'una perspectiva de la cosa pública, si la Llei de Dependència acaba en fum haurà estat una de les aixecades de camisa més grans que s'hagin hagut de presenciar. Una ignomínia. Un capítol dens de la història universal de la infàmia. I que consti que jo no tinc gens clar que l'Estat hagi de fer-se càrrec universalment (!!!) de les despeses generades per persones depenents. Però hi ha la llei i hi ha, per tant, el frau de llei.

dilluns, de juny 16, 2008

Crisi, quina crisi?

Que consti que jo ja anava dient que estava en crisi des de molt abans que no se'n pogués dir crisi, de la crisi. La gent em deia que no, que una petita davallada de res no és una crisi, i que tot el que baixa, puja. Només la sàvia senectut de l'àvia de la R., amiga i companya del meu fill, m'ha anat confirmant sense mandangues la crisi; sempre que me l'he trobada al súper, hem coincidit plenament, apassionadament: Bufa, quina crisi! Tant és així, tanta és l'empatia, que la pobra dona em vol ajudar; des de fa mesos, molts mesos, massa mesos, que em vol ajudar, de moment, sense èxit. Resulta que ella compra a una carnisseria de Badalona, on es veu que els clients lliguen els gossos amb llonganisses perquè els preus són molt i molt raonables i la qualitat és excel.lent; a més, tres dies a la setmana, tenen obert al migdia, la qual cosa facilita les coses a la gent que treballa i no disposa de gaire temps per a comprar lluny de casa. Des de la primera vegada que me'n va parlar, em fa sempre una llista detalladíssima de la seva darrera compra a l'esmentada tenda: cinc entrecots, x euros; tall rodó, x euros; un pollastre a quartos, x euros; etcètera... No, d'etcètera res de res, que la llista és sempre completa, tot i que me l'acostuma a recitar amb intermitències, segons que anem topant en una o altra estanteria (trec una botella de Vichy, com si res, amb tota la tranquil.litat del món, i pam, veig el seu cap a l'altra banda; llavors, ella també em veu a mi i, esclar, m'informa del preu del darrer conill inclòs a la darrera llista); i així, va fent el fet a la caixa, a la sortida, al carrer, i ara sí, etcètera. Des que vam concidir en això de la crisi, que l'àvia de la R. intenta que la R. li passi la tarja de la tenda, amb plànol per arribar-hi inclòs, al meu G. per tal que ell, el G., me la faci a mans. Evidentment, la cadena es trenca no sé on, tot i que ho sospito, i, quan la pobra dona em torna a trobar, mai li puc dir que ja!, ja he anat a comprar a la carnisseria ganga! Perquè hi aniré, tan bon punt en tingui l'adreça, ho ben juro, encara que només sigui per poder-li dir, a l' àvia, que ja hi he anat, hi aniré; li faré un parell de petons i li diré que sí, que és magnífic, un regal dels déus vaja, que en plena crisi es pugui comprar qualitat d'entrecots i conill a bon preu. Per fi, l'àvia de la R. deixarà de mirar-me entristida quan em vegi al súper i s'interessi per la meva carn i això. Per cert, avui me l'he trobada darrera l' estanteria de la pasta i dels arrossos, i li ha semblat estrany, molt estrany, que jo encara no sabés que, fa uns dies, li va donar l'adreça de la carnisseria al meu marit - Ah, esplèndit doncs... Però, és que és molt despistat també...-; oh!, però, ella bé que va veure com es guardava el paperet plegadet dins de la cartera... - Ah, esplèndit, esplèndit-. I, com no podia ser altrament, aquest detall, crucial per a sortir del laberint on ens trobem, ens ha omplert, a ambdues, d'il.lusió. Aaara, ara sí. I tant que sí. Aquest vespre, quan arribi el meu marit, el regiraré i, si cal, el giraré del dret i del revés, fins a trobar el paper de l'àvia de la R. No és que tingui una fal.lera per anar a comprar carn a Badalona, no és que cregui que em solucionarà gran cosa, però, redéu, vull que s'acabi d'una vegada aquesta crisi, en concret. Almenys. Vull veure la cara de l'àvia resplendir de nou davant meu.

divendres, de maig 16, 2008

Una tarda al circ, en famílies


Amb una invitació que pertany a un col.lectiu (jo complia ordres), m'endinso, sola i intrèpida, a les entranyes del Palau de la Generalitat. Convocada per un dels múltiples departaments governamentals que vetllen pel nostre benestar i, àdhuc, per la nostra felicitat, s'hi porta a terme una conferència d'una sociòloga de gènere italiana (o quelcom semblant), la qual llegeix evidències, llança consignes ideològiques i lloa Espanya en detriment d' Itàlia. Es veu que, en qüestions de gènere, Espanya és la punta de llança d'Europa, mentre que Itàlia és a la cua (punta de llança i cua són metàfores. ambdues, per afilar-ne la punta, i acabar amb la cua entre cames; metàfores ambdues, a la vegada, que... etcètera). No hi podia faltar l' al.lusió a l'espanyola embarassada passant revista a la tropa. I, doncs, no hi falta. La fòrmula, qui detenta la violència legítima i neccessària que correspon a tot Estat, per referir-se a l'exèrcit de la dona embarassada, em commou.

De la presentació de la conferenciant se n'ocupa una alt càrrec (una alta càrrega, potser...) d'un dels múltiples departaments que detenten la viol`... No. Ara m'he embolicat. Bé, ja s'entén. Entre un reguitzell de tòpics farcits d'ideologia de gènere, deixa anar un exemple, si voleu trivial, però precisament per se-ho, de trivial, molt més important que no sembla; perquè cal recuperar el gust per la trivialitat, el gust pel joc, pel jugar per jugar (literal, més o menys; i lògic, tot s'ha de dir, perquè ja és sabut que cerquen la nostra felicitat). L'exemple: La Generalitat repartirà, per places i mercats, fires i envelats, de tots els pobles i ciutats... un joc de cartes, marca de la casa. Què hem de jugar al mus, ara? No. He dit marca de la casa, i a Catalunya juguem a les famílies. Recordeu el famós joc de cartes de les famílies de races diverses, que, per cert, tant l'hi agradava, al meu fill, quan tenia quatre anys? Doncs això mateix, però amb el patró de famílies diverses que genera, sortosament, la nostra societat oberta, justa i democràtica. I plural. No sé si hi inclouen ja -o cal esperar una mica- les famílies polígames. Friso per aconseguir un dels esmentats jocs, els quals, ben segur, que són cridats a passar a la història. Dintre d'algun segle, al Mercat de Sant Antoni, és a dir, Catalunya tota llavors, es vendran a preu d'or. Així jugaven aquells qui eren els nostres avis, extingits per no saber ben bé, amb tant de guirigall familiar, qui havien de ser els seus néts.

Per acabar, un piscolabis. Força bo, tot s'ha de dir; també s'ha de dir que jo m'ho menjo tot, si em deixen. I s'ha de dir que, al meu costat, hi havia dos models familiars (un de monoparental amb nena adoptada i un altre de mare-pare-tres fills) que aprofitaven l'avinentesa per arribar a casa ja sopats. Sobretot els nens, que sopin... Així que vam jugar, amb aquella alegria, a veure qui endrapa més pinxos de truita de patates. Jo vaig perdre, evidentment. Hi reconec, però, una bona manera de contribuir a la necessària, im-pres-cin-di-ble, conciliació de la vida laboral, social i familiar, sense perdre de vista el gaudi, trivial però important, de jugar en família a les famílies.