dilluns, d’agost 25, 2008

L'idioma, sí.

George Steiner, del qual només he llegit Antígones, estudi que em va deixar admirada per l'erudició literària i filosòfica de l'autor, diu, en relació al problema d'Euskadi, a una entrevista publicada a El país semanal d'ahir:

-Ese idioma tan misterioso es muy raro, muy poderoso. Quizá por eso a alguna de esa gente le resulta imposible aceptar el mundo exterior. Pero no estoy seguro de nada. De lo que sí que no tengo dudas es de que es un problema gravísimo.

També fa referència a l'idioma - i el problema- català, tot distintgint-lo de l'idioma -i del problema- gallec a partir de qüestions que li són plantejades per l'entrevistador:

- ¡Pero no me compare el catalán con el gallego! El catalán es un idioma importante, con una literatura impresionante. Pero el gallego ¿por qué ha de ser obligatorio en una universidad?

Arran de tot plegat, Steiner manifesta, molt de passada, la seva por a la divisió en petits grups regionals que s'esdevé a Europa:

- Y eso despierta el odio étnico, como el que existe en los Balcanes. ¡Fíjese también en lo que está ocurriendo en Bélgica!


Interessada i preocupada, també, per aquestes qüestions, segueixo l'estela del blog Epistolari, i llegeixo, El Estado fragmentado. Modelo austro-húngaro y brote de naciones en España, dels juristes Sosa Wagner i Sosa Mayor. De moment estic acabant l'anomenat pels autors, Quadern primer, és a dir, sóc a les acaballes de l'Imperi austro-hongarès, el darrer capítol del qual es denomina, precisament, Lenguas como trincheras.

I, finalment, com que darrera el mirall sempre estic jo, (esperándome, com li passava a Borges), més o menys fragmentada, em pregunto, sense respondre'm (de moment, no em cal), sobre si és cert que menystindria la meva llengua per tal de preservar la unitat política d'Espanya, sense la qual trontolla encara més una certa idea viable d'Europa.

6 comentaris:

Dessmond ha dit...

Vaja, si la viabilitat d'Europa passa per Espanya vol dir que la cosa està molt pitjor del que pensava. Ara, si una Espanya tant suposadament moderna no és capaç de conviure amb tota la riquesa cultural que hi ha dins d'ella, la culpa no és nostra. En comptes de mirar cap els Balcans perquè no mirem cap a Suïssa?. Com a mínim per què no ho fan els intelectuals?.
Com diu en Pujol, sino puc ser català no sóc res. No cal donar-hi masses tombs més.

lola ha dit...

No creguis, Dessmond, que jo n'espero gran cosa, ni d'Europa ni d'Espanya.
Ara bé, encara n'espero menys de Suïssa (aquella broma d'un personatges de Welles és molt demagògica i cínica, però m'ha vingut al cap: "Tanta pau, i només saben que fer rellotges"). I, tal com han anat i van les coses, d'aquesta Catalunya nostra autonòmica, tampoc n'espero res de bo.
En tot cas: La sang i el fetge balcànics fan de mal mirar, certament, però la història de per aquí mo és precisament de flors i violes. Ser català no és ser innocent (és curiós aquest pacifisme, ecologisme, bonisme... de rabiosa actualitat i superficialitat); hem anat jugat partides (sempre dividits) i, ai las, les hem anat perdent (també contra una part important de nosaltres mateixos)

Lola

rA ha dit...

Si he de triar entre la meva llengua i la unitat d'Espanya, ja vol dir que la unitat d'Espanya no la vull.

lola ha dit...

Hola ra,
Dit així, tens raó, es tractava d'una hipòtesi ociosa i, per tant, força estúpida per simplista.

Ara bé, si concretem més, jo realment tinc problemes a l'hora de pronunciar-me sobre les relacions (o no relacions) entre Espanya i Catalunya, en funció de:
- Estic segura que, avui en dia, un idioma sense estat no persevera, no progressa adequadament, vaja. I una nació és fonamentalment un idioma (que no és sinó secundàriament una eina bescanviable de comunicació, com diuen tants cínics que coneixem, i ho diuen en castellà per a comunicar-se millor, oi). Per tant, entenc el nacionalisme que vol un estat propi.
- Trossejar Europa en estats petitonets és passar olímpicament d'Europa, fer-ne terreny abonat per a l'anorreament.
- En un context internacional tan desestructurat i mogut, Catalunya independent, o semi independent, no seria una illa de pau; cas que fos una illa de pau, voldria dir que seríem ben negligibles, un territori políticament erm.

Certament, ja en la cosa dels sentiments: jo m'estimo Espanya, me'n sento també responsable. Segurament, això és el que el franquisme ha fet amb mi, donar-me una formació espanyola. Aquesta formació (idioma, art, paisatge, historia...), revisada a l'edat adulta, és un tresor que em nego a perdre. Espero que les generacions que rebin una formació catalana puguin dir-ne el mateix; però, l'únic símptoma que ara puc detectar com a tal és l'educació que durant els trenta anys autonomistes s'ha potenciat a casa nostra; i doncs, en fi... Si això vol ser una nació.

Buf que llarg! A veure quan obres nou blog, que passaré a xerrar alguna estoneta.
Lola

rA ha dit...

Hauries de posar la resposta com un nou post! molt bona.

Comparteixo les preocupacions pero sospito sovint que es una falsa dicotomia. Per exemple, trosssejar un estat es en contra d'UNA idea d'Europa, la dels estats existents.

Jo tambe m'estimo moltes coses d'Espanya (entre d'altres, la meva dona). Per posar un exemple menys personal, trobo el Marias un novelista impresionant. Ara no puc suportar el diari on publica... d'aquesta tensio no me'n vull fer pas responsable.

lola ha dit...

Ei, gràcies Ra. Tot plegat és ben complexe, perquè hi ha en joc molts factors sentimentals. Comparteixo cònjugue espanyol. (No ho diguis a ningú, havia escrit "compateixo" i he rectificat a temps, perquè desprès diguin que Freud desbarra. És que els catalans i Espanya és ben bé un laberint; la "conllevancia" orteguiana, no hi ha volta de full)

Lola